Després de la transició política, els partits espanyols pugnaven per ocupar l’espai del centre polític. Les enquestes definien la societat espanyola majoritàriament com a de centre esquerra i, tant el PSOE com el PP s’esforçaven a transmetre una imatge centrada, de tal manera que, un temps, es va parlar de la crisi de les ideologies. Vet aquí, però, que el procés sobiranista de Catalunya ha servit per capgirar-ho tot. O, dit d’altra manera, ha estat l’excusa perquè tothom torni a les seves essències. Ciudadanos, que va néixer a Catalunya com un partit de centre liberal, clarament anticatalanista, ha anat radicalitzant el seu discurs i virant progressivament cap a postures que podríem situar a l’extrema dreta. Al Parlament de Catalunya els seus diputats sortiren de l’hemicicle per no votar una moció de condemna al franquisme. El fet és que aquest discurs farcit de desqualificacions va tenir el seu rèdit a les darreres eleccions a Catalunya, situant Ciudadanos com a primera força política, i les enquestes li auguren un «sorpaso» al PP en el conjunt de l’Estat.

En aquest context es produeix la moció de censura a Mariano Rajoy i el posterior congrés del Partit Popular per elegir el seu successor. Així que, els compromissaris delegats per emetre el seu vot varen optar majoritàriament per elegir Casado, el candidat més paregut a Albert Rivera, tan físicament com en el seu discurs. Tant és així que, a partir d’ara, els dos candidats de la dreta competiran per qui la diu més grossa contra els catalans i qui defensa amb més vehemència les essències tradicionals de la dreta espanyola: condemna de l’avortament i de l’eutanàsia, guerra a la cooficialitat de les llengües, model educatiu, polítiques econòmiques neoliberals… Així com l’antieuropeisme pel rebuig d’Europa a les euro ordres del jutge Llarena. Si abans amenaçaven els independentistes amb l’expulsió d’Europa, ara són els nacionalistes espanyols qui ja parlen de sortir-ne.

Per desgràcia, aquest discurs també arrossega el PSOE, que en temes territorials no gosa apartar-se del guió. La nova fiscalia general de l’Estat no ha mostrat cap voluntat d’intentar capgirar els despropòsits del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional que han posat en ridícul la Justícia espanyola davant Europa. Tothom arrossegat per la línia política que marquen les línies editorials dels principals mitjans de comunicació espanyols. Que és el mateix que dir la política dictada per les elits espanyoles que manegen els mitjans de comunicació i financen els principals partits espanyols.

El resultat de tot plegat és que Espanya perd una nova oportunitat de modernitzar-se, redefinint el seu model territorial, fent les reformes necessàries per encaixar les distintes cultures i nacions de l’Estat, fent pedagogia de la diversitat, presentant-la com un valor i no com un problema que cal combatre. Perd una oportunitat per reformar les altes instàncies del poder judicial, alliberant-les de la disciplina dels partits. Una oportunitat de reformar les forces d’ordre públic, depurant-les de comportaments autoritaris.

I la dreta espanyola, en lloc de rompre les cadenes que la mantenen ancorada al franquisme, torna als anys seixanta, perdent una nova oportunitat històrica d’homologar-se a la dreta britànica o alemanya en qüestions tan fonamentals com la decidida condemna del franquisme i l’abolició de tota la seva simbologia, la lluita radical contra la corrupció, la defensa de la llibertat d’expressió i la voluntat de resoldre els problemes polítics mitjançant el vot dels ciutadans.

Però no, tornam al «Santiago y cierra España». Són així!