Fa uns quants anys, li vaig demanar a l’advocat de drets civils Michael Ratner, que va morir dimecres als 72 anys, si pensava que tenia alguna possibilitat de guanyar quan, amb el Centre per als Drets Constitucionals, va demandar George W. Bush a principis del 2002 en nom d’alguns dels primers detinguts de Guantánamo. “Cap en absolut”, va respondre. “Presentarem el 100% dels casos per principis”.

La llei li anava en contra; el Tribunal Suprem s’havia pronunciat a la Segona Guerra Mundial que els presoners de guerra no podien impugnar la seva detenció en els  tribunals estatunidencs. I la política encara era pitjor; la neteja del World Trade Center encara estava en curs, els detinguts havien estat declarats “el pitjor del pitjor” i, com a presumptes terroristes estrangers, els detinguts van provocar poca simpatia als estatunidencs. Però per a Ratner, desafiar el president era el que calia fer, i amb això n’hi havia prou. Ratner es va passar la vida demandant els poderosos. Va demandar Ronald Reagan per finançar els contres a Nicaragua i la invasió de Granada, George H. W. Bush per envair l’Iraq sense autorització del Congrés, Bill Clinton per tancar refugiats haitians amb VIH a la badia de Guantánamo, i el secretari de Defensa Donald Rumsfeld per tortura. Va demandar  un general d’Indonèsia, un ministre de Defensa de Guatemala i un dictador d’Haití, entre d’altres, per violacions dels drets humans. Va demandar l’FBI per espiar activistes d’Amèrica Central i el Pentàgon per restringir la cobertura de premsa de la Guerra del Golf. El model es va establir aviat: el seu primer plet federal va ser el d’Attica Brothers versus Rockefeller, i va tractar d’obligar Nova York a processar policies estatals responsables de l’assassinat de presoners a la presó estatal d’Attica després que hi esclatessin disturbis el 1971.

Ratner sabia que quan es demanda els poderosos, sovint es perd. Però també entenia que aquestes demandes podien impulsar l’acció política i que la defensa inspirada per un plet sovint era més important per aconseguir justícia que el mateix litigi. Ell entenia els vincles inextricables entre l’advocacia en el judici i fora d’ell. Considerem, per exemple, la seva major victòria, la decisió del 2004 del Tribunal Suprem en el cas Rasul v. Bush, declarant que els detinguts de Guantánamo tenien dret a sol·licitar la revisió judicial de la legalitat de la seva detenció com a “combatents enemics”. Tan aviat com Ratner va presentar la primera petició d’habeas corpus a favor dels detinguts de Guantánamo, el 2002, va començar a treballar amb Gareth Peirce, Clive Stafford Smith i altres advocats britànics per construir el suport públic al Regne Unit per als seus clients, molts dels quals eren britànics. Ell entenia que els britànics serien més comprensius amb la situació dels detinguts britànics que els estatunidencs, i que l’opinió pública britànica podria ser un bon esperó per a l’acció estatunidenca. La protesta pública al Regne Unit va obligar el primer ministre Tony Blair, al principi un partidari a ple pulmó de la política de Bush a Guantánamo, a fer marxa enrere i exigir que els detinguts britànics fossin alliberats.

Una vegada que Blair va canviar la seva posició, Bush va deixar anar alguns dels detinguts britànics, entre ells alguns dels clients de Ratner. I al seu retorn al Regne Unit, els detinguts immediatament van fer públics els relats de les tortures que havien patit allà. Aquestes històries van viatjar a través de l’Atlàntic i quan es van discutir els primers casos de “combatent enemic” al Tribunal Suprem, la jutge Ruth Bader Ginsburg va preguntar a l’advocat del govern sobre la tortura, tot i que el tema no s’havia presentat en el cas. L’advocat de Bush, Paul Clement, va assegurar a la Cort que el govern mai torturaria. Aquella nit, el 60 Minuts 2 de la CBS va transmetre les primeres imatges d’abusos a presoners a Abu Ghraib. El Tribunal Suprem va continuar, en el cas Rasul v. Bush, rebutjant l’argument de Bush que tenia autoritat inapel·lable per aturar la “guerra contra el terror”, sent la primera vegada en la història que la Cort fallava contra un president en temps de guerra en el tractament de combatents enemics. En gran part degut a la pressió provocada per aquesta victòria, quan Bush va deixar el càrrec havia alliberat més de 500 de les 779 persones que hi havia preses a Guantánamo.

Ell va ser el catalitzador d’un sens fi de demandes, però poques vegades va adoptar el paper d’advocat principal, deixant que altres guanyessin crèdit.

Els advocats tendeixen a ser prudents, per temperament i formació. No Ratner. Va cercar la justícia sense por davant dificultats descoratjadores. Els advocats solen tenir grans egos. Però no és el cas de Ratner. Va ser el catalitzador i el cervell darrere un sens fi de plets, però poques vegades va adoptar el paper d’advocat principal, sentint-se còmode darrere i deixant que altres adquirissin crèdit. En aquest sentit, ell va ser el mentor consumat, donant a un sens fi d’advocats joves, jo entre ells, la direcció i responsabilitat que ens va inspirar a seguir els seus passos. I mai va sobreestimar la importància dels advocats en els moviments per la justícia social. Va veure la llei no com l’únic mitjà o fins i tot el primordial per aconseguir el canvi, sinò només com una eina entre moltes altres. Per algú tan disposat a presentar desafiaments audaços contra els funcionaris més poderosos, va ser extraordinàriament humil sobre el paper que jugava i la part que la pròpia llei va jugar en la lluita general.

En una era de globalització, Ratner va adaptar les tàctiques de l’advocat clàssic dels drets civils vers la preocupació per la justícia global. Moltes de les seves demandes van desafiar les intervencions dels Estats Units a l’estranger, especialment a l’Amèrica Central. Va ser pioner en l’ús de l’Alien Tort Statute, una llei aprovada el 1789, en presentar reclamacions de drets humans en tribunals dels Estats Units per la tortura i altres abusos greus dels drets humans. Va invocar el principi de “jurisdicció universal”, que permet als països processar els torturadors siguin on siguin, perseguir la responsabilitat per la tortura d’Estats Units en els tribunals alemanys, espanyols i francesos, quan es van bloquejar les vies dels Estats Units. En aquests últims casos no se’n va sortir. Però com ell hauria dit, “vam presentar el 100% dels casos per principis”.

David Cole és corresponsal d’assumptes jurídics de The Nation i professor de la Facultat de Dret de la Universitat Georgetown. És l’autor, recentment, d’Engines of Liberty: The Power of Citizen Activists to Make Constitutional Law (abril 2016).