Washington no considerarà les propostes russes sobre la no expansió de l’OTAN, i no té cap intenció de discutir-ne ni tan sols la idea. Fins aquí el “diàleg”.

Va ser la primera reunió d’alt nivell entre Rússia i l’OTAN des del 2019, que arriba immediatament després de la fal·làcia del diàleg de “garanties de seguretat” entre els Estats Units i Rússia a principis de la setmana a Ginebra.

Què va passar a Brussel·les? Bàsicament, un altre diàleg sense diàleg, amb un prefaci kafkià de l’OTAN: estem disposats a dialogar, però les propostes del Kremlin són inacceptables.

L’enviada estatunidenca a l’OTAN, Julianne Smith, va culpar preventivament Rússia de les accions que “han accelerat aquest desastre”.

A hores d’ara, tots els éssers sensibles d’Euràsia i la seva península europea haurien d’estar familiaritzats amb les dues exigències racionals principals de Rússia: no a l’expansió de l’OTAN i no als sistemes de míssils emplaçats a prop de les seves fronteres.

Ara passem a la màquina de donar voltes. Els tòpics del secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, van ser previsiblement fidels a la seva espectacular mediocritat. Sobre el ja avançat diàleg, va dir que era “important iniciar un diàleg”.

Rússia, va dir, “va instar l’OTAN a negar-se a admetre Ucraïna; l’aliança va respondre refusant comprometre’s amb l’ampliació”. Tot i això, l’OTAN “va acollir amb satisfacció les consultes bilaterals” sobre les garanties de seguretat.

L’OTAN també va proposar una sèrie d’àmplies consultes sobre seguretat, i “Rússia encara no les ha acceptat, però tampoc les ha descartat”.

No és estrany: els russos ja havien assenyalat, fins i tot abans que passés, que això no és més que una tàctica dilatòria.

El Sud Global se sentirà alleujat en saber que Stoltenberg va defensar les maniobres militars de l’OTAN tant a Kosovo com a Líbia: al capdavall “es trobaven sota els mandats de l’ONU”. Així que van ser benignes. Ni una paraula sobre l’actuació estel·lar de l’OTAN a l’Afganistan.

I després, la tan esperada rematada: l’OTAN es preocupa per les tropes russes “a la frontera amb Ucraïna”, en realitat a una distància d’entre 130 i 180 quilòmetres, dins del territori europeu rus. I l’aliança considera “fals” que l’expansió sigui “un acte agressiu”. Per què? Perquè “difon la democràcia”.

Bombardeja’m per la democràcia, nena

Aquest és l’evangeli de l’OTAN en un instant. Ara compara’l amb les alliçonadores paraules del viceministre rus d’Afers Exteriors, Alexander Grushko.

Grushko va enunciar acuradament com “l’OTAN està decidida a contenir Rússia. Els Estats Units i els seus aliats estan intentant aconseguir la superioritat en totes les àrees i en tots els possibles teatres d’operacions militars”. Aquesta va ser una referència velada al Domini d’Espectre Complet, que des del 2002 continua sent l’evangeli estatunidenc.

Grushko també s’ha referit a les “tàctiques de contenció de l’època de la Guerra Freda”, i que “tota la cooperació [amb Rússia] s’ha interromput”, per part de l’OTAN. Tot i això, “Rússia ha assenyalat honestament i directa l’OTAN que un nou empitjorament de la situació podria tenir conseqüències nefastes per a la seguretat europea”.

La conclusió va ser contundent: “La Federació Russa i l’OTAN no tenen de cap manera una agenda positiva unificada”.

Pràcticament totes les faccions russòfobes de la maquinària bipartidista d’estratègies de guerra  a Washington no poden acceptar que no hi hagi forces estacionades als Estats europeus que no eren membres de l’OTAN el 1997; i que els membres actuals de l’OTAN no intentin cap intervenció militar a Ucraïna, així com en altres Estats d’Europa de l’Est, Transcaucàsia i l’Àsia Central.

Dilluns a Ginebra, el viceministre d’Afers Exteriors, Ryabkov, ja havia subratllat, una vegada més, que la línia vermella de Rússia és inamovible: “Per a nosaltres, és absolutament obligatori assegurar-nos que Ucraïna mai, mai, es converteixi en membre de l’OTAN”.

Fonts diplomàtiques van confirmar que a Ginebra, Ryabkov i el seu equip van haver d’actuar, a efectes pràctics, com a professors de guarderia, assegurant-se que no hi hagués “cap malentès”.

Ara compareu-ho amb el que va dir Ned Price, del Departament d’Estat dels Estats Units, després d’aquestes esgotadores vuit hores compartides entre Ryabkov i la vicesecretària d’Estat Wendy Sherman: Washington no considerarà les propostes russes sobre la no expansió de l’OTAN, i no té intenció de discutir-ne ni tan sols la idea.

Fins aquí el “diàleg”.

Ryabkov va confirmar que no hi va haver avenços. Referint-se al seu didactisme, va haver de subratllar: “Demanem als Estats Units que demostri un màxim de responsabilitat en aquest moment. No cal subestimar els riscos relacionats amb un possible augment de la confrontació”.

Dir, en paraules de Ryabkov, que s’ha fet un esforç “significatiu” per part de Rússia per persuadir els estatunidencs que “jugar amb foc” no els convé és l’eufemisme del nou segle.

Permetin-me sancionar-los fins a l‘anihilació

Una ràpida recapitulació és crucial per entendre com han pogut descarrilar tan de pressa les coses.

L’estratègia no precisament secreta de l’OTAN, des del principi, ha estat pressionar Moscou perquè negociï directament amb Kíev sobre el Donbass, encara que Rússia no s’esmenti als Acords de Minsk.

Mentre s’obligava Moscou a formar part de l’enfrontament entre Ucraïna i el Donbass, amb prou feines es va immutar en aixafar un cop d’Estat i una revolució de color a Bielorússia. Després, els russos van reunir en un obrir i tancar d’ulls una impressionant força d’atac –amb la corresponent infraestructura militar– al territori de la Rússia europea per respondre amb la màxima rapidesa en cas que es produís una operació llampec ucraïnesa al Donbass.

No és estrany que una alarmada OTANstan hagués de fer alguna cosa amb la idea de combatre Rússia fins al darrer ucraïnès empobrit. Potser almenys han comprès que Ucraïna quedaria completament destruïda.

El que és bonic és com Moscou va capgirar les coses amb una nova jugada de jiu-jitsu geopolític. La demència ucraïnesa encoratjada per l’OTAN –completada amb promeses buides de convertir-se en membre– va obrir el camí perquè Rússia exigís que no hi hagués més expansió de l’OTAN, amb la retirada de tota la infraestructura militar d’Europa de l’Est per començar.

Era obvi que Ryabkov, en les seves converses amb Sherman, rebutjaria qualsevol suggeriment que Rússia havia de desmantellar la infraestructura logística creada al seu propi territori de la Rússia europea. A efectes pràctics, Ryabkov va destrossar Sherman. El que va quedar va ser una amenaça mansa de més sancions.

Tot i així, serà una tasca de Sísif convèncer l’Imperi i les seves satrapies de l’OTAN que no muntin alguna mena d’aventura militar a Ucraïna. Això és l’essencial del que Ryabkov i Grushko van dir una vegada i una altra a Ginebra i Brussel·les. També van haver d’insistir en el que és obvi: si s’imposen més sancions a Rússia, es produiria un greu retrocés, especialment a Europa.

Però, com és humanament possible que professionals experimentats com Ryabkov i Grushko discuteixin, de manera racional, amb un grapat d’aficionats cecs com Blinken, Sullivan, Nuland i Sherman?

S’ha especulat seriosament sobre el termini que té Rússia per, de fet, no molestar-se més a continuar escoltant el balbuceig infantil estatunidenc (copyright de Maria Zakharova). Podria ser al voltant de 2027, o fins i tot 2025.

El següent és que la pròrroga de cinc anys del nou tractat START expira el febrer del 2026. Aleshores no hi haurà sostre per a les armes estratègiques nuclears. El gasoducte Power of Siberia 2 cap a la Xina farà que Gazprom depengui encara menys del mercat europeu. El sistema financer combinat Rússia-Xina es tornarà gairebé impermeable a les sancions dels Estats Units. L’associació estratègica Rússia-Xina compartirà una tecnologia militar encara més important.

Tot això és molt més conseqüent que el brut secret, que no és un secret en l’actual paripé de les “garanties de seguretat”: la nació excepcionalista i “indispensable” és congènitament incapaç de renunciar a l’eterna expansió de l’OTAN fins, bé, l’espai exterior.

Alhora, els russos són molt conscients d’una veritat força prosaica: els Estats Units no lluitaran per Ucraïna.

Així que benvinguts a l’irracionalisme instagramer. Què passarà a continuació? Molt possiblement una provocació, amb la possibilitat, per exemple, d’una operació química encoberta de la qual es culparà Rússia, seguida de –què si no– més sancions.

El paquet està llest. Ve en forma d’un projecte de llei dels senadors demòcrates, recolzat per la Casa Blanca, per imposar “costos severs” a l’economia russa en cas que Moscou respongui finalment a les seves pregàries i “envaeixi” Ucraïna.

Les sancions afectarien directament el president Putin, el primer ministre Mishustin, el ministre d’Afers Exteriors Lavrov, el cap de l’Estat Major de les Forces Armades, el general Gerasimov, i els “comandants de diverses branques de les Forces Armades, incloses la Força Aèria i la Marina”.

Entre els bancs i les institucions financeres afectats hi ha el Sberbank, el VTB, el Gazprombank, el Banc de Crèdit de Moscou, l’Alfa-Bank, el Banc Otkritie, el PSB, el Sovcombank, el Transcapitalbank i el Fons Rus d’Inversió Directa. Tots ells quedarien exclosos de SWIFT.

Si aquest projecte de llei sona com una declaració de guerra, és perquè ho és. Anomeni-ho la versió estatunidenca del “diàleg”.

Font: Strategic Culture Foundation