Els drets humans i la democràcia són valors indivisibles, per això els nostres presidents solen assumir els 10 de desembre, dia en què es commemora el Dia Universal dels Drets Humans.
Ha estat una llàstima que el president de la nova administració del Poder Executiu no hagi esmentat ni una sola vegada en el seu discurs els drets humans –entre altres oblits intencionats– i només hagi esmentat allò que és humà com a “recursos”.
El front de partits que deixa el govern va tenir en tres gestions una gran oportunitat per desmuntar l’herència neoliberal i, si bé ha avançat en alguns aspectes, no va saber, no va poder o no va voler segons els casos, desmuntar aquesta herència i avançar en un procés d’emancipació nacional i social com sí que va succeir en altres països de la regió. El seu discurs moltes vegades contrastava amb els seus actes i aliances (corporacions mineres, l’agro, petrolieres i financeres), mentre consolidava un estil de confrontació i polarització que li va anar treient suport en certs sectors socials, culminant en el primer balotaje o segona volta electoral de l’Argentina.
Després d’això, tot i haver perdut, el FPV no ha fet pública cap autocrítica de per què va passar el que va passar. Paradoxalment, no haver reconegut cap error en 12 anys pot tenir molt a veure amb aquest desenllaç: que per primera vegada una coalició de dreta assumeixi el poder a través d’eleccions lliures i obertes.
El poble avaluarà les decisions preses en base a les promeses de campanya, els seus drets, necessitats i el que vagi mostrant la realitat. Mentrestant, el que veiem en aquest primer mes, són iniciatives molt preocupants que atempten contra els treballadors, les institucions i drets bàsics per a qualsevol democràcia.
Durant la campanya, la coalició electa “Cambiemos” va posar molt d’èmfasi en respectar les institucions i la república. No obstant això, en menys d’una setmana va trepitjar el seu propi relat republicanista amb una allau de decrets de necessitat i urgència, que no tenen res de necessaris ni d’urgents, per tal de superar el debat dels nostres representants al Congrés, sabent que es pot convocar a sessions extraordinàries.
No només va intervenir i dissoldre organismes creats per llei, sinó que vol forçar la destitució de la Procuradora General de la Nació, el mandat de la qual atorgat pel Senat encara està vigent, i ja li ha tret funcions que representaven un avenç institucional.
Fets que se sumen a una mesura autoritària inèdita: el nomenament per decret de dos jutges a la Cort Suprema de Justícia. Els jutges decretats per un president són jutges del President, sense importar els seus currículums. La Veneçuela bolivariana que tant critica “Cambiemos” mai ha fet res com això, els seus jutges sempre han estat aprovats per l’Assemblea Nacional.
És indispensable iniciar un procés ampli i participatiu de democratització de la justícia i selecció dels magistrats de cara a la societat.
En matèria de seguretat i drets humans, paradoxalment, en l’únic moment que el president Macri va assumir el paper de “defensor dels drets humans” va ser en la seva primera presentació al MERCOSUR i no va tenir res a veure amb l’Argentina. Mostrant el seu alineament ingerencista, va defensar els qui estan presos per sortir a cremar edificis a Veneçuela a fi de derrocar un govern electe democràticament.
Mentrestant a l’Argentina hi ha més de 6.843 casos de tortures a les presons l’any 2014, que el nou govern ha d’assumir, visibilitzar i investigar en base als informes que hem elaborat entre la Comissió per la Memòria de la Província de Buenos Aires , la Procuració Penitenciària de la Nació i el GESPYDH de l’Institut Gino Germani de l’UBA.
Cap a dins del país, el Pro vol subordinar la qüestió social a les polítiques de seguretat que, des d’aquesta perspectiva, operen com a reproductores de les desigualtats. Les declaracions d’emergència en matèria de seguretat i penitenciària, no apunten a promoure un canvi del paradigma punitiu de l’Estat ni a atacar el delicte complex, sinó que mantenen el biaix classista, efectista i selectiu de l’última baula de la cadena, mentre pretenen legalitzar contractacions directes en comptes de fer-les amb licitació.
La coalició electa també va parlar molt de deixar de perseguir l’altre per pensar de forma diferent, i el primer que ha fet és desballestar la Llei de Mitjans, amb la intenció de prioritzar la llibertat d’empresa per sobre de la llibertat de premsa.
La Llei de Mitjans no és una llei K, és de tots els argentins perquè va ser àmplia i llargament debatuda per la nostra societat, i perquè va reemplaçar la llei de facto de l’última dictadura. Quan vaig anar a recolzar-la a les audiències nacionals del Congrés vam reivindivicar l’objectiu de desmonopolizar els mitjans i democratitzar la paraula. Es podrà objectar la forma d’instrumentació de la llei, però de cap manera es pot acceptar la marxa enrere amb el dret a la lliure expressió. Per això sempre defensaré la Llei de Mitjans i la seva correcta aplicació. En comptes de censurar, els argentins necessitem més veus, perquè la pau es construeix en el respecte a la diversitat i acceptant crítiques.
Una altra de les banderes de campanya de l’actual front de govern va ser la de Pobresa Zero, perquè encara persisteixen greus desigualtats per resoldre com els problemes d’accés a la terra i un habitatge digne i al treball. Però les mesures preses en aquest poc temps van ser en sentit totalment contrari. Entre elles, es van devaluar els salaris un 45%, es van consentir augments en béns primaris, es van suspendre paritàries i la publicació d’estadístiques, van baixar els impostos als qui més tenen i van acomiadar massivament milers i milers de treballadors públics –que pot ser imitat pel sector privat– per imposar por. I mentre reprimeixen els qui protesten, el ministre d’Economia es pronuncia extorsivament dient als treballadors i sindicats que han d’avaluar si prefereixen demanar augments o mantenir fonts de treball.
El neoliberalisme ha implicat la pèrdua de la sobirania nacional, ha privilegiat el lliurament del patrimoni nacional a les mans de les grans corporacions estrangeres, mentre augmentava en el poble la marginalitat i la fam, de la mà de la impunitat política i jurídica dels seus artífexs. La història argentina i del món sencer ens ensenyen que no és conciliable la política “del vessament”, amb els drets i les necessitats del poble.
La nova administració –i els seus gerents de corporacions o CEOs– ha de respectar les institucions democràtiques de l’Estat i assumir que la seva primera obligació és defensar i promoure els Drets Humans i del Poble. No ha de caure en la supèrbia de la “intoxicació del poder” que allunya molts funcionaris del camí que han de seguir. Els governs passen i els pobles queden. Els governants han de complir les seves funcions com a servidors del Poble, i no servir-se del poble per als seus interessos partidaris i personals.
Hem de fer memòria perquè ens il·lumini el present. El poble argentí va passar per etapes doloroses entre llums i ombres, i va assumir la resistència i la lluita popular per recuperar la democràcia, la Veritat i la Justícia. Molts vam arriscar la vida en defensa de les llibertats civils i els drets del poble. No podem renunciar a les banderes que van néixer del poble i li pertanyen. Els qui lluitem des de sempre, no estem disposats a fer un pas enrere.