Recordem que quan Macri va començar el seu mandat el desembre del 2015 va acceptar tots els requeriments formulats per un magistrat de Nova York que havia fallat a favor dels fons voltor contra l’Argentina. Això va fer possible que els fons d’inversió especialitzats en la recompra de valors sobirans a preus reduïts obtinguessin 4.600 milions de dòlars, un guany del 300%. Per compensar aquests fons voltor, Mauricio Macri va demanar un préstec als mercats financers. Va afirmar que tot aniria bé ja que la implementació de les polítiques neoliberals faria l’Argentina més atractiva per als inversors i prestadors estrangers. Els principals mitjans de comunicació internacionals ho van recolzar. Quan se’ls va convidar a comentar-ho, els experts en economia van presentar l’Argentina de Macri com una història d’èxit. L’emissió el 2017 de bons que arribarien al seu venciment cent anys després (2117) va ser aclamada com la prova definitiva de l’èxit neoliberal promercat de Macri.
De fet, l’èxit d’aquests bons va tenir una explicació completament diferent: la taxa d’interès cada any durant cent anys és del 7,25% (amb un retorn real sobre el preu de compra inicial del 7,917% per als bons que es van vendre a un preu reduït per atraure els inversors). Al mateix temps, a principis de juny del 2017, els banquers podien demanar prestat al 0% al BCE, al Banc del Japó i al Banc Nacional Suís, al 0,25% al Banc d’Anglaterra i a l’1% a la Reserva Federal dels Estats Units, mentre que els fons d’inversió tenien enormes quantitats d’efectiu i el rendiment dels títols de deute públic al nord era molt baix o fins i tot negatiu, els bons argentins al 7,25% durant cent anys eren un regal del cel. Per tant, el seu èxit no era de cap manera una prova de la bona salut de l’economia argentina. Hi ha una quantitat tan gran de capital destinat a l’especulació (i no a la inversió productiva) que qualsevol Estat que emeti valors sobirans amb una rendibilitat superior a la mitjana és probable que trobi compradors.
Heus aquí un exemple dels comentaris de la premsa anunciant els bons a 100 anys:
L’Argentina va vendre el dilluns 2.750 milions de dòlars d’un bo a 100 anys de gran demanda en dòlars estatunidencs, poc més d’un any després de sortir del seu últim incompliment, segons el govern. El país sud-americà va rebre 9.750 milions de dòlars en comandes del bo, ja que els inversors van veure un rendiment del 7,9% en un mercat de renda fixa de baix rendiment, en què els fons de pensions necessiten assegurar rendiments a llarg termini. Aquest informe de Reuters celebra clarament l’èxit del país (veure això).
Un any abans, l’abril de 2016, Reuters va informar:
Marcant una escletxa brillant entre els ombrívols mercats emergents, l’Argentina ha venut 16,5 milions de dòlars de deute sobirà dimarts en la seva primera emissió de bons internacionals des del seu rècord d’incompliment de pagament el 2002… Els inversors semblaven convençuts de l’estratègia [del nou president Mauricio Macri]… L’Argentina ha rebut ofertes per un valor de 68,6 milions de dòlars d’inversors d’arreu del món.
Qualsevol entendrà d’aquests comentaris hiperbòlics que les principals corporacions capitalistes de tot el món estaven a l’aguait d’oportunitats per obtenir alts rendiments mitjançant la compra de valors d’alt risc. No diu res sobre la salut econòmica de l’Argentina.
Els prestadors potencials, com els fons d’inversió o els grans bancs, pensaven que els valors argentins estarien garantits per l’Estat d’Argentina i que, de ser necessari, podrien buscar una adjudicació favorable a la jurisdicció de Nova York. Tenien raó, ja que els acords de préstec es van fer d’acord amb la llei de l’Estat de Nova York. De totes maneres, també estaven convençuts que en cas de necessitat l’FMI rescataria el govern de l’Argentina perquè pogués pagar el seu deute als fons privats com sempre havia fet. Un altre argument va ser el següent: els recursos subterranis de l’Argentina són significatius i si se’ls pressiona molt, l’Argentina podria augmentar la producció per complir amb les expectatives dels prestadors.
En resum, el 2016-2017, mentre l’economia real de l’Argentina s’estava col·lapsant, el govern va aconseguir trobar prestadors i el seu govern de dretes va ser elogiat pels mitjans de comunicació internacionals, així com per l’FMI i per altres governs en mans del gran capital.
Però la situació va empitjorar el 2018 com a conseqüència de diversos factors negatius resultants de les polítiques de Macri, com el fort augment de la quantitat d’interessos a pagar (que va haver de ser finançat per préstecs sempre nous), la fugida massiva de capitals que va ser possible per una política molt laxa de completa llibertat perquè el capital sortís del país. Va demostrar que els capitalistes argentins tenien una confiança limitada en el futur de Macri i preferien comprar en altres llocs, incloent la compra de títols de deute extern argentí en dòlars estatunidencs a Wall Street. Les reserves de divises van caure bruscament. La producció va començar a disminuir i l’Argentina va entrar en recessió. L’ocupació es va desplomar. El poder adquisitiu de la majoria de la gent es va reduir com a conseqüència dels abusos del govern i dels empresaris. Com a resultat, el consum intern, que representava el 70% del PIB de l’Argentina, també va caure. El pes argentí es va enfonsar gradualment: mentre que 22 pesos van comprar un euro l’1 de gener del 2018, es van necessitar 32 pesos el 16 de juny del 2018.[1]
En aquest context, el juny del 2018, Macri va fer una crida a l’FMI, com els inversors estrangers i els capitalistes argentins havien anticipat. El crèdit total promès per l’FMI es va elevar a 57 mil milions de dòlars (amb 44,1 mil milions de dòlars pagats fins a la data). Com a primer pas, el juny del 2018 s’havia anunciat la quantitat de 50 mil milions de dòlars i uns mesos després, com que la situació no havia millorat, s’hi van afegir 7 mil milions més. Aquest és el préstec més alt mai concedit per l’FMI (el préstec de l’FMI a Grècia el 2010 va ser de 30 mil milions d’euros). Com de costum, l’FMI va exigir polítiques d’austeritat encara més estrictes que van ser encara més impopulars que les ja introduïdes per Macri.
L’octubre del 2019, el poble argentí es va apartar de Macri i va triar el moviment polític de Perón altra vegada en el càrrec després d’un interval de quatre anys. Alberto Fernández es va convertir en president i Cristina Fernández, que va ser presidenta del 2007 al 2015, en vicepresidenta (Alberto i Cristina no són parents).
La xarxa llatinoamericana i caribenya del CADTM, CADTM AYNA, va celebrar la seva vuitena assemblea anual en preparació de la successió d’Alberto Fernández a la presidència de Mauricio Macri (10 de desembre del 2019). Vaig participar a la reunió així com en diverses xerrades i debats, incloent-ne un al parlament de l’Argentina. També vaig donar quatre entrevistes: quinze minuts en viu en un popular canal de televisió privat i anti-Macri; un vídeo per a un lloc web d’informació relacionat amb el principal sindicat de funcionaris públics, Canal Abierto; un al lloc web principal del diari revolucionari d’esquerra, laizquierdadiario, que té una mitjana de dos milions de visites per mes; i un al principal diari de centreesquerra, Página 12.
L’índex de pobresa va augmentar fortament durant els quatre anys de mandat de Macri, passant del 27 al 40% de la població. Els dies previs a la sortida de Macri de la Presidència, el pagament del deute dels dos Fernández va ser el tema més debatut.
D’altra banda, cal destacar que els moviments socials i polítics a l’Argentina són massius i estan ben organitzats: els sindicats segueixen sent poderosos, el moviment feminista segueix sent capaç de mobilitzar-se a gran escala, els desocupats també estan ben organitzats, el moviment cooperatiu és fort. Els diversos experiments neoliberals que van començar amb la dictadura (1976-1983) i que van tenir el seu últim intent sota Macri no han estat capaços de fracturar la societat argentina i, al contrari del que passa al veí Xile, l’educació és gratuïta, fins i tot a nivell universitari, igual que l’atenció sanitària.
Les preguntes més freqüents en els mitjans de comunicació argentins durant el període novembre-desembre del 2019
- Mentre que el govern anterior havia suspès el pagament de part del deute intern, reemborsarà el nou govern el deute acumulat i implementarà polítiques que han estat rebutjades per la majoria del poble?
- Què s’ha de fer amb els acords de l’FMI?
- Atès que s’espera que l’FMI pagui a l’Argentina entre 11 i 13 milions de dòlars, ha d’exigir nou govern aquests pagaments o retirar-se’n?
- No hauria de suspendre l’Argentina el pagament del deute durant dos anys per assegurar-se que l’activitat econòmica es reprengui adequadament i fer sostenible el pagament del deute més endavant? Aquest és un suggeriment de Martín Guzmán, un economista argentí que ensenya a Nova York i treballa amb Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia. Guzmán acaba de ser nomenat ministre d’Economia i Finances en el nou govern d’Alberto Fernández.
La majoria de la gent rebutja clarament l’FMI, l’impacte perjudicial del qual a Argentina és obvi per a tothom. Cal recordar que després de la segona guerra mundial, el president Juan Domingo Perón havia rebutjat l’adhesió del seu país a l’FMI, institució que va exposar com a instrument de l’imperialisme. Argentina no es va incorporar a l’FMI fins al 1956, durant la dictadura militar del general Pedro Eugenio Aramburu Silveti, que va derrocar el president constitucional Juan Domingo Perón el 1955. Vint anys després, l’FMI va recolzar activament la sagnant dictadura del general Jorge Rafael Videla, responsable de l’assassinat de més de 30.000 opositors d’esquerra. Els anys 90, l’FMI va presionar l’Argentina perquè es convertís en un dels països més actius en matèria de privatitzacions i ajust estructural. Això finalment va resultar en l’agitació massiva de desembre del 2001, que va portar a la caiguda del president Fernando de la Rúa.
Durant les conferències públiques organitzades per ATTAC-CADTM en col·laboració amb una desena d’altres associacions de Buenos Aires, del 27 al 29 de novembre del 2019, vaig tenir l’oportunitat, com a portaveu internacional del CADTM, de presentar una sèrie de propostes per fer front a la crisi del deute argentí. Aquestes propostes són el resultat d’amplis debats dins de la xarxa del CADTM. Aquest va ser també el cas en una audiència celebrada al Parlament de l’Argentina el 27 de novembre a iniciativa de l’economista Fernanda Vallejos, diputada de la nova majoria presidencial.
El que segueix és un resum dels meus punts i propostes.
No hi ha d’haver vacil·lació en argumentar la doctrina del deute odiós perquè és particularment aplicable a la situació en què es troba l’Argentina.
Segons aquesta doctrina, un deute es considera odiós i s’anul·la si compleix dues condicions:
- Que hagi estat contret en contra dels interessos de la Nació, del Poble o de l’Estat.
- Que els creditors no puguin provar que desconeixien que el deute era contrari als interessos de la Nació. Cal assenyalar que la doctrina no té en compte la naturalesa del règim polític o de govern.
El factor decisiu és l’ús que es fa del deute. Si un govern elegit democràticament endeuta la seva població en contra dels seus propis interessos, aquest deute pot ser considerat odiós. És erroni dir que només els deutes contrets per règims dictatorials poden ser considerats odiosos.[3]
És fonamental que l’Argentina prengui unilateralment mesures sobiranes per millorar la seva situació de deute.
Cinc exemples principals:
- Aprovar lleis que prohibeixin els fons voltor.
- Suspendre els pagaments del deute.
- Els tenidors de bons han d’estar registrats davant les autoritats de Buenos Aires.
- Establiment d’una auditoria del deute dels ciutadans.
- Repudi als acords actuals amb l’FMI.
1 – Aprovar lleis que prohibeixin els fons voltor
Com Bèlgica va demostrar el 2008 i altra vegada el 2015, és possible aprovar lleis que restringeixin els fons voltor (vegeu Renaud Vivien, “Analyse de la loi belge du 12 juillet 2015 contre les fonds vautours et de sa conformité au droit de l’UE”). La llei és molt simple: un fons d’inversió no pot reclamar sumes superiors a les que va pagar per adquirir lletres del tresor. De fet, els fons voltor compren els deutes sobirans dels països amb dificultats de reemborsament a preus escombraries i després pressionen legalment el govern en qüestió perquè en pagui la totalitat i així obtenir beneficis que de vegades ascendeixen a diversos centenars per cent de la seva disposició inicial. Si l’Argentina aprovés una llei similar, tindria certa protecció contra els fons voltor. Si molts països ho fessin, els fons voltor serien neutralitzats. Ha de posar-se fi a la pràctica de designar jurisdiccions estrangeres (com Nova York o Londres amb lleis favorables als creditors) com a competents en el cas de litigis sobre deute sobirà.
2 – Suspendre el pagament del deute
La suspensió del pagament del deute és una de les possibilitats que permeten als governs fer front a les crisis financeres i/o humanitàries. El país pot declarar la suspensió unilateralment, molts ho han fet. Va ser el cas d’Argentina entre el 2001 i el 2005 per un total de 80.000 milions d’euros i els beneficis van seguir després.
En un llibre col·lectiu publicat per OUP el 2010,[4] Stiglitz afirma que Rússia el 1998 i l’Argentina la dècada del 2000 són la prova que una suspensió unilateral del pagament del deute pot ser beneficiosa per als països que prenen aquesta decisió: “Tant la teoria com la pràctica suggereixen que l’amenaça d’un tall del crèdit ha estat probablement exagerada” (p.48).
Quan un país aconsegueix aplicar l’alleugeriment del deute als seus creditors i utilitza els fons que abans es destinaven al reemborsament per finançar una política fiscal expansionista, això dóna resultats positius: “En aquest escenari, el nombre d’empreses que es veuen obligades a fer fallida es redueix, tant per la disminució dels tipus d’interès[5] com per la millora dels resultats econòmics generals de l’economia que segueix. A mesura que l’economia s’enforteix, els ingressos tributaris del govern augmenten, millorant novament la posició fiscal del govern. […] Tot això vol dir que la posició fiscal del govern és més forta en el futur, cosa que fa més (no menys) probable que els creditors estiguin disposats a tornar a proporcionar finançament” (p.48). En un article publicat al Journal of Development Economics[6] sota el títol “The Elusive Costs of Sovereign Defaults”, Eduardo Levy Yeyati i Ugo Panizza, dos economistes que van treballar pel Banc Interamericà de Desenvolupament, van exposar els resultats de la seva exhaustiva investigació sobre la morositat en uns quaranta països. Una de les seves principals conclusions és que “els episodis d’impagament marquen l’inici de la recuperació econòmica”. No es podria dir millor.
Com ja es va fer el 2001, l’Argentina no hauria de dubtar a declarar una nova suspensió de pagaments il·limitada. Les quantitats recuperades podrien fer-se servir per estimular la despesa dels consumidors i les activitats econòmiques que afavoreixen la població. Dos anys semblaria ser un període mínim per aconseguir resultats duradors amb la possibilitat de perllongar el període.
Es recomana una suspensió selectiva: els petits estalviadors i accionistes, així com els plans de pensions públics, haurien d’estar exempts de la suspensió del deute intern. Això vol dir que se’ls seguiria pagant. És molt encertat fer aquesta discriminació per protegir els inversors i institucions públiques més febles. És amb els grans inversors privats i l’FMI amb els qui no s’ha de complir.
3 – Els tenidors de bons s’han de registrar davant les autoritats de Buenos Aires
Les autoritats argentines haurien de reviure la pràctica de la primera meitat de segle XX que establia llistes de tenidors de bons. En el litigi entre Mèxic i els seus creditors la dècada del 1940, els creditors estaven obligats a donar-se a conèixer i fer que els seus certificats fossin segellats o ser exclosos de l’acord. Això va permetre la cancel·lació del 90% del deute mexicà. El registre dels tenidors de bons permet classificar els grans i petits, els tenidors de bons privats i públics per afavorir els petits i públics.
4 – Establiment d’una auditoria del deute ciutadà
Per tenir una idea clara del que vol dir i de les sumes que hi ha en joc, així com de disposar d’un sòlid arsenal jurídic, és essencial realitzar una auditoria del deute sota el control dels ciutadans. Una auditoria mostraria quina part del deute (possiblement una part aclaparadora) pot ser considerada il·legal o odiosa i podria ser el camí cap al repudi del deute i/o una reestructuració unilateral.
5 – Repudi dels acords actuals amb l’FMI
Com ho han demostrat molts observadors i juristes argentins, els acords fets amb l’FMI per Mauricio Macri són contraris als interessos del país i del poble. Quan l’FMI va atorgar un préstec de 57 mil milions de dòlars al govern de Macri va transgredir les seves pròpies regles que estableixen que l’FMI només pot atorgar préstecs si com a conseqüència d’això el deute del país prestatari és sostenible, cosa que no és en absolut el cas com s’evidencia menys d’un any després. Macri també va transgredir la constitució argentina que exigeix que la signatura d’un acord d’aquest tipus que té el valor d’un tractat internacional ha de ser debatuda i ratificada al Parlament. La veritable raó per la qual es va concedir el préstec va ser perquè el president estatunidenc Donald Trump volia ajudar Macri a mantenir-se al poder, tot i la crisi, i guanyar les eleccions del 2019 per implementar polítiques que afavorissin els Estats Units en termes polítics, militars i econòmics. Com que els electors argentins han desautoritzat les polítiques de Macri, i Macri ha transgredit la constitució argentina, el nou govern tindria el dret de negar-se a validar l’acord. Aquest és un cas de llibre de text de deute odiós: quan en un país hi ha un canvi de règim, el nou govern no està obligat a respectar els deutes dels seus predecessors si van ser assumits en contra dels interessos de la Nació o del Poble i en benefici del propi règim anterior (en aquest cas per romandre en el poder) i està clar que els directors de l’FMI eren conscients del context.
És important que l’Argentina no cometi els mateixos errors de negociació del deute que en el període 2002-2010 (vegeu l’anàlisi de Maud Bailly i Eric Toussaint, “The mixed fortunes of Argentina’s 2005 and 2010 debt restructuring”).
Les mesures anteriors haurien de formar part d’un programa més ampli que inclogui: controls de capital, socialització del sector bancari, reformes fiscals, mesures contra el model de mercat extractivista/exportador i polítiques ecològiques, entre d’altres.
En conclusió: a partir de desembre del 2019 es produirà una nova situació a l’Argentina, un nou govern ha d’afrontar una greu crisi del deute. És fonamental que es creï un ampli front social i polític popular per, per tots els mitjans necessaris, promoure les solucions que alliberin el poble argentí del pes del deute il·legítim i odiós.
Eric Toussaint és un historiador i politòleg que es va doctorar a les universitats de París VIII i Lieja, és el portaveu del CADTM Internacional i forma part del Consell Científic d’ATTAC França.
Notes
1] A finals de setembre del 2018, es necessitaven 48 pesos per un euro, i 66 a principis de desembre del 2019.
2] Noemí Brenta i Pablo Añino, “Una de terror: la història de Argentina y el FMI”, https://www.laizquierdadiario.com/Una-de-terror-la-historia-de-Argentina-y-el-FMI
3] El pare de la doctrina del deute odiós, Alexander Sack, diu molt clarament que un govern regular pot convenir perfectament que un deute és odiós. Diu: “Perquè un deute assumit per un govern regular sigui considerat odiós, ha de…” Sack defineix un govern regular de la següent manera: “Hem de considerar com a govern regular el poder suprem que regna sobre un territori determinat. Ja sigui que aquest poder sigui monàrquic (absolut o limitat) o republicà, que regni per la gràcia de Déu o la voluntat de poble o només una porció d’ell o si va ser establert legalment o no, etc. Res d’això té importància per a la qüestió que estem considerant (pàg. 6) (la negreta és nostra). Font: Les effets des transformations des États sur leurs dettes publiques et autres obligations financières: Traité juridique et financier, Recueil Sirey, Paris, 1927. El document gairebé totalment complet està disponible per a la consulta o descàrrega al lloc web del CADTM aquí (en francés).
4] Barry Herman, José Antonio Ocampo, Shari Spiegel, Overcoming Developing Country Debt Crises, OUP Oxford, 2010.
5] De fet, una de les condicions establertes per l’FMI quan ajuda un país que està a punt d’incomplir les seves obligacions és que augmenti els tipus d’interès locals. Si un país és lliure de no complir amb les condicions de l’FMI, pot reduir els seus tipus d’interès per evitar fallides.
6] Journal of Development Economics 94 (2011), 95-105.
Font: CADTM