In extremis es va tancar l’acord entre Junts pel Sí i la CUP. Com en les millors novel·les de misteri, fins al darrer minut no es va produir el desenllaç. Les negociacions s’havien fet eternes, els retrets entre els dos bàndols havien anat pujant de to, el desencís i la frustració es manifestaven a les xarxes —molts ja donaven per mort el procés cap a la independència o, com a mínim, li auguraven un alentiment d’anys—. I, naturalment, aquests interminables tres mesos havien produït un fort desgast entre les dues opcions sobiranistes.  

Per una banda, la CUP, amb la imposició dels seus ritmes i la famosa assemblea de Sabadell que acabà en empat, va perdre bona part del prestigi que abans havia assolit gràcies a una extraordinària tasca dels seus tres parlamentaris, especialment del carismàtic David Fernández. Després, amb el NO a Mas del Consell Nacional, la meitat de la CUP posà la ideologia per davant del procés sobiranista, fet que frustrà molts dels seus mateixos votants.

Per l’altra banda, després de dues investidures perdudes, la figura de Mas s’anava desgastant. Aquell estratega, que havia aconseguit burlar el Tribunal Constitucional i posar les urnes per fer possible una consulta als catalans, en què participaren més dos milions tres centes mil persones, apareixia, cada dia més, com una persona que posa les seves ambicions personals per davant l’oportunitat històrica que Catalunya estava a punt de perdre, en part, per culpa seva. La penúltima roda de premsa de Mas, en què carregà contra la CUP i anuncià la convocatòria de noves eleccions, l’havia convertit en un més que probable perdedor. Era evident que Convergència, amb Mas o sense Mas al capdavant, no podia guanyar les eleccions i, possiblement, hauria estat superada per ERC i, qui sap si també per la coalició avalada per la batlessa de Barcelona. A més, les noves eleccions generaven una amenaçant incògnita sobre els resultats dels sobiranistes. Serien capaços de tornar a mobilitzar l’electorat i repetir la majoria absoluta o molts dels seus votants, farts, no anirien a votar?

Vet aquí, però, que Mas irromp a les pantalles de televisió, dissabte horabaixa, en plena retransmissió del partit del Barça, i anuncia un acord que va més enllà de desbloquejar la investidura. Amb el seu “pas al costat” —en paraules seves—, fa possible l’acord, designa el seu successor, garanteix una majoria absoluta parlamentària per tota la legislatura, firmada per la CUP, i anuncia que la CUP entonarà el “mea culpa” i purgarà els seus pecats amb la renúncia de dos dels seus diputats. A continuació, en quatre  idiomes, manté que no vol cap càrrec al govern i que es posa a disposició de les institucions catalanes per col·laborar a impulsar el procés sobiranista. Afirma que no es retira de la política i que es dedicarà a reforçar el seu partit. Anuncia que es considera alliberat de la promesa que havia fet de no tornar a optar a la presidència de la Generalitat en haver passat divuit mesos, a més de no descartar tornar-se a presentar de candidat a la presidència.

El futur és incert, però una cosa és certa: divendres passat, Artur Mas tenia molt poc futur polític, les eleccions haurien pogut ser la seva tomba. Un dia més tard, emergí un Mas generós, contundent, decisiu, que ha sabut vendre molt car el seu “pas al costat”. I ningú li hauria negat la probabilitat de convertir-se, en un futur molt proper, en el primer president de la República Catalana. Però diumenge horabaixa va néixer una estrella: Carles Puigdemont. En les rèpliques als seus adversaris polítics es mostrà fresc, culte, incisiu, amb sentit del humor i amb una total determinació per liderar el seu Poble cap a l’autodeterminació. Així que, res està escrit. Amb Mas al costat, el procés continua.