El febrer de 2003 Barcelona es va convertir, amb les seves massives manifestacions, en el símbol mundial de rebuig al fanatisme d’aquella elit que, liderada aparentment per George W Bush, s’afanyava a arrasar Iraq a sang i foc. En unes “piadoses” i repugnants reunions que quedaran per sempre en la memòria mundial de la ignomínia, George W Bush escortat per altres fanàtics de la supremacia mundial estatunidenca i del control del petroli, fanàtics com el vicepresident Dick Cheney o el secretari de Defensa Donald Rumsfeld, van invocar el seu Déu judeocristià abans d’iniciar els seus crims de lesa humanitat. Tan fort va ser el lideratge moral mundial de Barcelona que George Bush va arribar a dir en una convenció de petroliers a Texas: “Les manifestacions de Barcelona no ens faran canviar de política”. Ara altres fanàtics de signe contrari, que de gratitud no en saben res (la ingratitud és una de les més clares evidències de deteriorament psíquic i moral), han ensangonat aquella ciutat que un dia es va bolcar en la defensa dels valors, la cultura i la sobirania d’un poble, d’una civilització, que els nous joves fanàtics diuen defensar.
El terrorisme que s’embolcalla en la bandera de l’Islam és una realitat les inèrcies de la qual duraran encara, en el millor dels casos, molts anys més. Però relatar dia rere dia només els actes terroristes en els nostres països europeus, eludint les necessàries anàlisis en profunditat de les causes que el van originar i que el mantenen viu és com descriure una vegada i una altra els catastròfics successos provocats pel canvi climàtic eludint qualsevol referència a les causes. Encara que disgusti a molts, és una obligació moral denunciar i recordar que darrere les bambolines hi ha una elit “globalista” perversa que segueix pensant allò que Zbigniew Brzezinski va formular amb tot desvergonyiment: aquests atemptats són un preu més que justificat per aconseguir l’hegemonia “occidental” amb l’ajuda d’aquestes hordes fanàtiques, dividint o fins i tot arrasant gràcies a ells l’Orient Mitjà ampliat, posant en dificultats Rússia, intimidant la Xina… aquesta és la veritable clau del que hem viscut en aquests dies, aquesta és la veritable clau que mai hauríem d’oblidar.
Hauré de recordar una altra vegada que va ser Zbigniew Brzezinski, recentment mort igual que el seu padrí David Rockefeller, el qui va convertir els mujahidins afganesos de Bin Laden (als quals posteriorment succeirien tots els actuals grups salafistes) en una poderosa força capaç de ser decisiva en la desintegració de la Unió Soviètica. Hauré de recordar una vegada més la seva resposta al periodista del Nouvel Observateur quan aquest li va preguntar si no lamentava haver jugat un paper tan decisiu en el naixement de l’integrisme islàmic, haver entregat armes i assessoria a futurs terroristes durant el període en el que va ser el conseller de Seguretat Nacional de Jimmy Carter: “Què és el més important davant la mirada de la història mundial, els talibans o la caiguda de l’Imperi soviètic? ¿Alguns islamistes excitats o l’alliberament d’Europa Central i la fi de la Guerra Freda?” Hauré de recordar un cop més que Zbigniew Brzezinski va ser molt més que el gran conseller de presidents demòcrates com Bill Clinton i Barack Obama, veritables llops amb pell d’ovella: l’elit per a la qual treballava va crear i va portar al poder aquests líders demòcrates.
Alguns ja no tolerem més tanta ocultació, en els grans mitjans occidentals “de referència”, de l’afany i del projecte de supremacia mundial de les finances, el poder militar i la propaganda d’una elit anglosaxona que tot el dia ens aclapara amb les crítiques al supremacisme blanc (a l’interior dels Estats Units) d’un taujà com Donald Trump. O que ens bombardegin dia rere dia amb la suposada ingerència de Rússia en contra de la candidata Hillary Clinton, però que mai es refereixin al contingut dels mails filtrats (diuen que per Rússia encara que persones com el mateix Julian Assange ho desmenteixin) per aconseguir la derrota d’aquesta candidata: les estretes relacions entre ella mateixa i el seu entorn amb el Daesh i amb l’Aràbia Saudita (el major finançador tant de la campanya de Hillary com de la formació de salafistes i de les campanyes del Daesh). Però fins que a la nostra societat una massa crítica suficient no arribi a ser conscient de fins a quin punt aquests grans mitjans occidentals “de referència” intenten idiotizar-nos, això no tindrà solució.