En aquest article, ens proposem analitzar i comprendre les raons que porten a la diplomàcia de l’actual Govern belga, sobrenomenat «Arizona» i dirigit pel való Maxime Prévot (del partit Les Engagés) com a ministre d’Afers exteriors, a adoptar una postura que condueix, de forma gairebé sistemàtica, a la humiliació de Bèlgica com a Estat i nació per part del règim dictatorial del general Paul Kagame a Rwanda.

Presentació del context i del senyal de ruptura diplomàtica

Per a comprendre l’abast d’aquesta humiliació, convé abans de res situar els esdeveniments en el seu context, començant pel fort senyal que suposa la ruptura de les relacions diplomàtiques entre Kigali i Brussel·les. Aquesta ruptura marca un punt d’inflexió en les relacions bilaterals, posant en relleu les dificultats i tensions subjacents entre tots dos països.

Recordem que, el 17 de març del 2025, el règim de Paul Kagame va anunciar de manera sobtada i per a sorpresa general la ruptura de les seves relacions diplomàtiques amb el Regne de Bèlgica, donant als diplomàtics belgues un termini de 48 hores per a abandonar el territori ruandès. Al mateix temps, el Govern ruandès va prohibir totes les activitats d’interès belga a Rwanda, començant per l’Escola Belga de Kigali, un centre d’ensenyament secundari que existeix des de fa més de seixanta anys.

Per a justificar aquesta mesura d’extrema gravetat en el pla diplomàtic, el règim de Paul Kagame va publicar un lacònic comunicat en el qual afirmava que Bèlgica s’inclinava cada vegada més del costat de la República Democràtica del Congo en el conflicte que l’enfronta a Rwanda. A continuació, va reprendre Bèlgica per acollir al seu territori els autors del genocidi de 1994, per continuar donant recer als negacionistes del genocidi tutsi i, en general, a les persones portadores de la «ideologia genocida».

Reaccions de Bèlgica a través del seu ministre d’Afers exteriors

Una vegada passada la sorpresa, Bèlgica va expressar el seu pesar per la decisió de Kigali a través del viceprimer ministre i ministre d’Afers exteriors, Maxime Prévot. Aquest va qualificar la mesura de desproporcionada i va lamentar que, quan sorgeix un desacord entre els dos països, Rwanda prefereixi trencar el diàleg en lloc de mantenir-lo.

També va indicar que havia convidat el seu homòleg ruandès, Olivier Nduhungirehe, a reunir-se amb ell durant la seva visita a Brussel·les. Tanmateix, aquest va rebutjar la invitació de manera despectiva, com veurem més endavant.

Les insistents gestions del ministre belga d’Afers exteriors davant el règim de Paul Kagame

Des de la ruptura diplomàtica, el ministre Maxime Prévot ha multiplicat les seves gestions, a vegades fins a forçar les ocasions, per a apaivagar el règim de Kagame. Aquestes iniciatives, marcades en diverses ocasions per actituds percebudes com a reverències, han dut el ministre, i a través d’ell Bèlgica, a situacions que molts consideren humiliants.

L’objectiu sembla ser convèncer Paul Kagame que restableixi les relacions diplomàtiques trencades el març del 2025, fent l’efecte que Bèlgica ha sortit més perjudicada d’aquesta ruptura i que, per tant, ha de cedir en tot, fins i tot a risc d’exposar-se a rebutjos per part de Kigali.

Absència de mesures de reciprocitat

Contràriament als costums diplomàtics, Bèlgica no ha pres cap mesura recíproca contra Rwanda. Les nombroses organitzacions ruandeses actives a Bèlgica no han patit cap restricció, incloses les directament vinculades al poder de Kigali. Pitjor encara, des del març del 2025, les cèl·lules del partit-Estat FPR semblen haver intensificat les seves accions destinades a intimidar no només els belgues d’origen ruandès oposats al règim de Kagame, sinó també els ciutadans belgues que expressen crítiques cap al poder ruandès.

Iniciatives considerades complaents

Al mateix temps, el ministre d’Afers exteriors belga sembla esforçar-se per evitar qualsevol acció que pugui desagradar al règim de Kigali. Així, l’Institut Egmont va cancel·lar la presentació d’un llibre sobre Rwanda per raons de «sensibilitat diplomàtica», segons el ministre. L’autor, Filip Reyntjens, professor emèrit de la Universitat d’Anvers, havia de presentar la seva obra el 9 de setembre de 2025. L’esdeveniment va ser finalment cancel·lat a petició del Ministeri d’Afers exteriors, que temia que la celebració de la conferència comprometés els esforços de Maxime Prévot per restablir unes relacions pacífiques amb Rwanda.

Burles i arrogància del règim de Kagame. Amenaces de reciprocitat

Als ruandesos que temien possibles mesures de reciprocitat si Bèlgica aplicava a Rwanda les mateixes sancions que les imposades per Kigali, és a dir, el tancament en 48 hores de tots els establiments i activitats belgues a Rwanda, el règim de Kagame els va respondre amb desdeny. Els va assegurar que Rwanda mai havia esperat res de Bèlgica i que no tenia res a guanyar, afegint que, per contra, era Bèlgica la que es beneficiava de les seves relacions amb Kigali.

Quan el ministre ruandès Olivier Nduhungirehe va ser contactat pel seu homòleg belga, desitjós de reprendre el diàleg durant una visita a Brussel·les per a una reunió a la seu de la Unió Europea, va rebutjar secament la invitació. Amb un toc de burla, va afirmar que no anava a Bèlgica, país amb el qual Rwanda ja no manté relacions diplomàtiques, sinó a la Unió Europea.

El súmmum de la humiliació: l’estada del ministre Prévot a Kigali (18-20 de novembre de 2025)

El viatge de Maxime Prévot a Rwanda no pot interpretar-se com un simple gest protocol·lari. Té un fort significat simbòlic que Kigali va saber aprofitar immediatament.

Acabat d’arribar, se li va notificar al ministre Prévot que, contràriament al que havia declarat abans de la seva partida, és a dir, que viatjava a Rwanda únicament per a assistir a la Cimera de la Francofonia, de la qual Bèlgica n’és membre, i no per a realitzar una visita oficial a un país que ha trencat les seves relacions diplomàtiques amb Brussel·les, havia de considerar-se hoste de Rwanda, i no de l’OIF.

El seu homòleg ruandès, Olivier Nduhungirehe, li va indicar que es trobava en visita oficial a Rwanda, que determinaria el programa i el protocol de la seva estada. Maxime Prévot es va veure així obligat a retre homenatge en el Memorial del Genocidi de Gisozi i a escriure un missatge al llibre de visites. El text que havia de copiar, redactat i validat pels serveis ruandesos, li va ser lliurat tal qual.

També es va veure obligat a anar al campament de Kigali, on deu cascos blaus belgues van ser assassinats el 7 d’abril de 1994, per a dipositar una ofrena floral. En aquesta ocasió, va haver de declarar que Bèlgica lamentava no haver impedit el genocidi.

Prévot va acceptar totes aquestes exigències i les va complir escrupolosament, tant al Memorial de Gisozi com al campament de Kigali.

El ministre Maxime Prévot «va anar a Canossa», plegant-se a les exigències del règim de Paul Kagame. Aquest episodi s’assembla clarament a un acte de submissió destinat a obtenir la «reconciliació» amb el poder ruandès. Tanmateix, segons les reaccions de la premsa local, aquest canvi de postura no ha servit de res: els comentaris no han estat més que sarcasmes, insults cap a Bèlgica i menyspreu cap al seu representant.

A més, Maxime Prévot hauria estat amonestat en privat per Louise Mushikiwabo, que l’hauria comminat a donar suport a la seva candidatura a un tercer mandat al capdavant de l’OIF el 2026. Segons el relat, convertit en un autèntic «ostatge a Kigali», el ministre belga no hauria tingut més remei que acceptar per a evitar una crisi addicional.

Després d’aquestes mostres de deferència, la reacció del règim va tornar a ser desdenyosa, fins i tot obertament acusatòria. Aquest clima va quedar patent en un article del mitjà de comunicació progovernamental IGIHE, signat per Tom Ndahiro.

El 20 de novembre, aquest va publicar un text amb un títol provocador: «Ideologia del genocidi: Bèlgica, guardiana del patrimoni genètic», que concloïa amb aquestes paraules: «Fins ara, les paraules de Maxime Prévot són més que vanes. Són insultants. Perquè l’incendiari ha tornat al poble, amb una mànega a la mà, cridant ‘Foc!’, mentre aboca discretament encara més querosè al pou. »

Per què?

Per a intentar comprendre aquest espectacle diplomàtic en el qual un, Rwanda, juga amb l’arrogància i la humiliació, mentre que l’altre, Bèlgica, sembla suplicar una reconciliació, només disposem d’especulacions que plantegen més preguntes que respostes.

Tot ciutadà belga té dret a preguntar-se legítimament:

Té Bèlgica un deute ocult, moral o material, amb el règim de Paul Kagame, més que amb Rwanda en si?

Quins beneficis obtenia Bèlgica de la seva relació amb el règim ruandès, fins al punt de semblar perdre alguna cosa quan Kigali va trencar els llaços? I, per part seva, què esperava guanyar Rwanda en trencar aquestes relacions, al mateix temps que donava a entendre que es tractava d’un sacrifici consentit?

Què podria portar un ministre d’Afers exteriors a acceptar tal humiliació, i a humiliar així el seu país, amb l’esperança de recuperar el favor de Paul Kagame?

Per quins motius un ministre belga arribaria a restringir els drets fonamentals dels seus propis ciutadans, la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa, per a no contrariar una dictadura que, per part seva, viola sistemàticament aquests mateixos drets?

Quins grups de pressió pro-Kagame hi ha actius a Bèlgica? D’on treuen una influència tan considerable que no només aconsegueixen influir en els responsables polítics, com en altres parts del món, sinó també orientar la política exterior fins al punt d’imposar actituds de contrició i autoflagel·lació cap a un règim autoritari?

Conclusió

Sembla indispensable que el Govern belga proporcioni explicacions i aclariments sobre aquesta situació. Els representants del poble, diputats i senadors, tenen el deure d’interrogar l’executiu. En una democràcia parlamentària, on l’oposició té ple dret a existir i on tot govern es basa en una coalició, cap pregunta hauria de ser tabú. Fins i tot els expedients classificats com a «secrets de defensa» poden fer-se públics si el Parlament ho exigeix.

Font: Echos d’Afrique

Foto: El ministre belga d’Afers exteriors, Maxime Prévot, amb el seu homòleg ruandès, Olivier Nduhungire.

Rwanda Classified: la ingerència ruandesa a Bèlgica (RTBF, 30.05.2024)