El 17/3/2025, Kigali va fer pública la seva decisió de trencar relacions diplomàtiques amb Bèlgica. El rampell de Paul Kagame es produeix pocs dies després del sorprenent anunci del president d’Angola de negociacions directes entre la RDC i l’M23, previstes per al 18/3/2025 a Luanda.

De la mateixa manera, la decisió de Kigali es produeix el dia anunciat per a la reunió de ministres d’Afers Estrangers de les organitzacions CAO i SADC, en l’ordre del dia de la qual hi figura com garantir la pau a l’est de la RDC. Però també després de la incendiària reunió de Paul Kagame a Kigali el 16/3/2025, en què va llançar falses acusacions, insults i amenaces a Bèlgica.

Finalment, l’exabrupte de Paul Kagame es va fer públic al mateix temps que l’anunci de les sancions adoptades pels 27 països de la UE contra els afins al dictador ruandès.

Antecedents entre Bèlgica i el règim de l’FPR de Paul Kagame a Rwanda

Al marge del fet que Bèlgica va ser una potència colonial als tres països de la RDC, Rwanda i Burundi, que va administrar durant més de 40 anys sota el nom de «Congo Belga i Rwanda-Urundi», en el cas de Rwanda va ser de nou sota la tutela belga, que li va ser confiada per les Nacions Unides, que la monarquia feudal tutsi va ser abolida per una revolució social i popular el 1959. 

Però trenta anys més tard, quan Rwanda s’havia convertit en una República sota un règim democràtic, certes classes polítiques belgues, tant al poder com a l’oposició, van considerar que els monàrquics tutsis que havien estat expulsats del poder per la majoria hutu el 1990 havien de ser compensats restablint un règim propi a Rwanda. Així ho demostren nombrosos actes i posicions adoptats per Bèlgica des de finals dels anys vuitanta, després de la creació de l’FPR. Per exemple: 

Durant la invasió de Rwanda per part d’elements de l’exèrcit ugandès el 1990, Bèlgica va estar al capdavant dels esforços per fer creure que els qui van envair Rwanda eren refugiats que tornaven al seu país armats i no membres de l’exèrcit ugandès.

L’actitud i el paper de Bèlgica durant la guerra de conquesta de l’FPR de Paul Kagame entre el 1990 i el 1993 van ser decisius per al resultat de la guerra. Amb la seva experiència mundialment reconeguda com a potència colonial de Rwanda, Bèlgica va ser la veu cantant a l’hora de pressionar el règim del president Habyarimana perquè cedís davant l’FPR de Paul Kagame. Va ser Bèlgica qui va estar darrere i va patrocinar l’aliança entre el grup armat de l’FPR i els partits opositors a Habyarimana, que va desembocar en un pacte signat a Brussel·les a principis de juny de 1992. 

Després de l’acord de pau entre Rwanda i l’FPR signat a Arusha (Tanzània) l’agost de 1993, que preveia el repartiment del poder en un govern i un parlament amb una àmplia base de l’FPR, però sobretot la integració dels dos exèrcits (APR i FAR), Bèlgica havia de tenir un paper clau en l’aplicació d’aquest acord, que malauradament mai no es va arribar a aplicar. Per això, va aportar el contingent més gran de la força de les Nacions Unides, que, igual que els Cascos Blaus, havia de romandre neutral i vetllar per l’aplicació i el respecte dels termes de l’acord. Però curiosament, els soldats del contingent belga dels dos batallons del Regiment de Paracomandos van ser informats a les seves casernes de Flawinne o Diest abans de ser enviats a Kigali, que havien de ser enviats a Rwanda, un país que molts d’aquests joves no coneixien, suposadament per derrocar un dictador. Alguns poden ara donar-ne testimoni amb pesar.

Des del 1994, Bèlgica ha exercit i continua exercint (però durant quant de temps?) un paper clau en la consolidació del nou règim il·legítim, que aleshores era considerat «estranger» per la població conquerida.

Així doncs, va ser Bèlgica qui va estar a primera línia a l’hora de dissoldre o caçar qualsevol possible oposició al règim de l’FPR, especialment a l’oposició armada. Gràcies a la seva experiència, Bèlgica va suggerir a les altres potències occidentals, encara que fossin «democràtiques», que fessin els ulls grossos davant les violacions dels drets humans i els crims comesos pel règim de Kagame. Finalment, ha estat (o continua sent?) un paladí a l’hora de pressionar perquè es financi directament i incondicionalment gairebé el 100% del pressupost nacional del règim.

Si hi ha un país o potència en aquest món que el règim de l’FPR de Paul Kagame hauria d’adorar o almenys agrair eternament la seva contribució al retorn al poder dels descendents dels antics senyors feudals de Rwanda, l’equivalent a la restauració de la monarquia feudal abolida el 1959, aquest és el Regne de Bèlgica. Però Paul Kagame i el seu partit-Estat FPR no són racionals.

Què opina de Bèlgica Paul Kagame?

Després de 30 anys de poder absolut a Rwanda i d’impunitat a la regió i davant les grans potències i organitzacions internacionals, Paul Kagame ha arribat a reduir Bèlgica a la seva mida geogràfica en considerar que, tenint gairebé la mateixa superfície i el mateix nombre d’habitants, Bèlgica, que no té més recursos naturals que Rwanda però que compta amb menys lobbies que ell per influir en els responsables mundials, pot prescindir d’ella i fins i tot humiliar-la, com va fer amb França, molt més gran i poderosa que Bèlgica. Però ignora que només l’experiència de Bèlgica en aquestes antigues colònies val més que els lobbies als que Paul Kagame paga milions de dòlars per influir en els qui prenen decisions mundials. El cas de la França de Sarkozy o Macron en l’assumpte de Rwanda no pot servir de lliçó per inculcar a Bèlgica, que considera la baula feble de la cadena de països occidentals i que, per tant, pot pressionar en qualsevol moment per trencar-la a favor seu.

El cas de França, on el seu xantatge va funcionar i segueix funcionant 

Igual que aquest xantatge li va funcionar a França el 2006, Paul Kagame pretén utilitzar-lo per posar de genolls davant seu els països europeus. En efecte, quan un jutge francès va inculpar alguns dels seus familiars per l’atemptat terrorista del 6 d’abril del 1994 en què van morir dos caps d’Estat hutus, senyal que va desencadenar el genocidi a Rwanda i d’on en deriva la legitimitat del seu poder, el mateix dictador va trencar les relacions diplomàtiques amb França i va prohibir la llengua francesa. Nicolas Sarkozy, que acabava de convertir-se en president després de Jacques Chirac, va anar ràpidament a Kigali per demanar perdó a Kagame en nom de França, admetent que havia «participat en el genocidi». Paul Kagame va restablir llavors les relacions. Uns anys més tard, acabat d’elegir, el jove Emmanuel Macron també es va agenollar davant Kagame; fins i tot li va oferir com a regal la direcció de l’Organització Internacional de la Francofonia, amb seu a París. I així, la Rwanda de Kagame, un país on la llengua francesa està prohibida i que va ingressar a la Commonwealth, presideix des de fa 8 anys l’Organització de Països Francòfons! Així doncs, espera que Bèlgica segueixi l’exemple de França i s’inclini davant d’ell.

Què passarà amb el Regne de Bèlgica?

En un Estat federal com Bèlgica, que a més és un regne amb un sistema parlamentari, és difícil veure quin funcionari gosaria presentar-se davant Kagame en nom de Bèlgica i queixar-se de si mateix! Ni tan sols el rei dels belgues gosaria, sobretot perquè no té poder polític com els presidents de França.

La nostra opinió és que Paul Kagame, pel desgast i la bogeria del poder, s’equivoca en creure que qualsevol polític belga estaria disposat a anar a agenollar-se davant seu a Kigali, com van fer Nicolas Sarkozy i Emmanuel Macron perquè restablissin les relacions diplomàtiques. I encara menys que els belgues corrents pateixin i perdin alguna cosa amb aquesta ruptura, fins al punt de pressionar el seu Govern perquè faci tot el possible perquè Kagame accedeixi a restablir aquestes relacions. En qualsevol cas, les personalitats belgues que donen suport incondicionalment a Paul Kagame tenen automàticament la nacionalitat ruandesa, que Paul Kagame els ofereix, i els resulta fàcil gestionar els seus interessos a Rwanda en qualsevol circumstància. Estalviarem la llista d’antics parlamentaris, ministres, advocats, periodistes, homes de negocis, etc., belgues als quals Paul Kagame ha ofert la nacionalitat ruandesa.

Així doncs, els belgues no haurien de deixar-se portar pel pànic, de la mateixa manera que els ruandesos de l’FPR no s’haurien d’alegrar del fet que Paul Kagame, en un rampell de còlera, hagi pres aquesta decisió intempestiva. Tot dependrà de l’evolució de la situació política i diplomàtica a l’est de la RDC, ja que la situació militar fa temps que se li escapa a la RDC, envaïda i ocupada per les tropes de Paul Kagame i el seu M23, i sense mitjans per repel·lir-los.

Esperem a l’inici d’aquestes negociacions directes entre la RDC, militarment afeblida, i el triomfant M23 de Paul Kagame, que haurien d’haver començat el 18 de març del 2025 a Luanda, però l’M23 ha donat un cop de porta amb el pretext que les sancions imposades per la UE són un obstacle per a aquestes negociacions. Si hi hagués hagut negociacions, això hauria permès conèixer millor el menú i les exigències de cada part.

Font: Echos d’Afrique

Foto: El president de Rwanda, Paul Kagame, i el ministre d’Afers Estrangers de Bèlgica, Maxime Prévot

Bèlgica reitera la seva crida a posar sancions a Rwanda (@directnewsofficiel4630, 21.02.2025)