Molt aviat és probable que la majoria dels països, encara que sigui de mala gana, hagin de triar amb quin dels dos sistemes financers incompatibles volen alinear-se. I un ja és obsolet.
S’accepta que canviar un sistema complex arrelat profundament és pràcticament impossible. El model econòmic neoliberal occidental n’és un exemple excel·lent, fins i tot quan fracassa és incapaç d’ajustar-se a aquesta realitat. És un sistema impulsat per l’avarícia que exclou totes les altres consideracions, no hi ha gratificació retardada, els rendiments han de ser immediats, ja que la paciència no és aclamada com a virtut en aquest sistema. El sistema sempre ha estat amable amb els qui el van crear per a benefici propi. Durant un temps curt, va proporcionar una còmoda classe mitjana occidental. Però sempre ha estat cruel i brutal amb els de les nacions “menors” del Sud Global. El sistema tenia poder, un poder militar que era incontestable fins fa relativament poc temps. L’exèrcit hi era per garantir que les nacions romanguessin en el model neoliberal dominat pel dòlar. Fins i tot quan un país intentava alliberar-se del model de l’Imperi, no tenia cap altre lloc on anar. No hi havia alternativa al sistema financer i bancari internacional. Fins ara.
Els sistemes poques vegades canvien de forma efectiva, poques vegades evolucionen, són superats per sistemes millors, sistemes que amb el temps fan que els antics sistemes quedin obsolets. Ho veiem ara, quan el model econòmic de la Xina s’està imposant arreu del món. Amb més de 150 països associats a la Ruta de la Seda de la Xina (BRI), l’enfocament xinès contrasta notablement amb les experiències anteriors dels països associats amb la mentalitat de l’imperi occidental. L’enfocament de benefici mutu dels xinesos genera molta bona voluntat a nivell mundial. Generar bona voluntat no ha estat mai una consideració d’Occident, que no la necessitava, podia simplement pressionar o amenaçar les nacions perquè es pleguessin a la seva voluntat.
La BRI ha estat calumniada a Occident com un parany del deute, com si els països del Sud Global no sabessin el que és un parany del deute, tots han conegut l’FMI. Tanmateix, recentment fins i tot la Universitat de Harvard ha hagut d’admetre a contracor que no era així. Entre el 2000 i el 2019 va cancel·lar més de 3.400 milions de dòlars en préstecs i va reestructurar més de 15.000 milions de dòlars en deute africà. Acaba d’anunciar que ara cancel·la 23 préstecs sense interessos a 17 nacions africanes. La Xina també augmenta la inversió a l’Àfrica amb més projectes d’infraestructura previstos a tot el continent. Les diferències entre els enfocaments de la Xina i de l’FMI són clares. L’FMI és una eina del capitalisme financer occidental, el seu model d’imperi sempre ha estat mantenir el Sud Global empobrit i feble i, per tant, més fàcil d’explotar. El model xinès és el contrari, depèn de la prosperitat per a tothom. Més prosperitat, més clients, més oportunitats de negoci. Els motius de la Xina han estat qüestionats durant molt de temps, certament no és altruisme, però tampoc és nefast, la Xina té molt clar el que li convé.
El partit comunista continua governant la Xina, però la seva economia ho és tot menys comunista. Abans de les reformes introduïdes per Deng Xiaoping el 1979, la Xina ja havia abandonat molts dels principis del comunisme. Havien après dels seus propis fracassos en el col·lectivisme i el control estatal de la producció, també havien estat testimonis d’aquests fracassos a la Rússia soviètica. La principal lliçó que van aprendre va ser que la fixació en la “distribució de la riquesa” perdia el punt essencial, cal crear riquesa abans de distribuir-la. I van comprendre que només l’empresa privada proporcionava l’incentiu per a la creació de riquesa necessària. El creixement de la Xina des del 1980 ha estat impulsat principalment per l’empresa privada. El sector estatal de la Xina abasta principalment l’energia, l’educació, la medicina, la banca, el transport i les infraestructures. Tots els elements essencials de la vida quotidiana i els negocis, per ser clars, cap no és gratuït, però són assequibles, i les necessitats bàsiques de la vida no representen una gran part de la renda mitjana xinesa. Això allibera més ingressos disponibles per invertir-los a l’economia. L’Estat proporciona la infraestructura de primera classe i l’energia assequible que cal per dirigir un negoci funcional. A la Xina, el sector estatal hi és per permetre les empreses privades, no per competir-hi. Els avantatges competitius que han impulsat el creixement de la Xina a nivell mundial han sorgit de l’entorn favorable a les empreses creat pel govern.
El seu model de banca pública permet a la Xina construir de forma assequible enormes projectes d’infraestructures amb préstecs a llarg termini a baix interès. No només a la Xina, sinó a més de 100 països d’arreu del món. Això produeix creixement, desenvolupament i prosperitat. Lamentablement, a Occident, el capital privat defuig el desenvolupament d’infraestructures perquè els rendiments són massa baixos i triguen massa a madurar. S’ha preguntat mai per què ja no es construeix res a Occident? És per això. El model occidental de “capitalisme financer” incentiva totes les coses equivocades. Els depredadors financers fa massa temps que estan desvinculats del que és real, de l’economia física. És el nucli dels problemes als quals s’enfronta ara Occident. El model de la Xina és més un “capitalisme industrial”, com el que hi havia a Occident quan encara s’invertia a la indústria. Quan s’inverteix, es construeix, es desenvolupa i tots hi guanyen, excepte, és clar, els depredadors financers. La banca nacional i pública és el que els poders financers han resistit violentament durant segles. I ho continuen fent.
Més de 70 països s’acosten perillosament a l’impagament dels deutes internacionals segons el Banc Mundial. Tradicionalment, l’FMI ja estaria en aquests països per administrar algunes solucions neoliberals als seus problemes. Tanmateix, no tenen solucions per atendre la gent famolenca i cada cop més enfadada que no es pot permetre les necessitats bàsiques de la vida. L’única preocupació de l’FMI és que, independentment dels problemes d’un país, el servei del deute és el més important. L’FMI no és conegut pel seu caràcter indulgent quan es tracta de deutes i, com cal esperar, li importa poc la bona voluntat. La condonació del deute de la Xina a l’Àfrica ha demostrat que és raonable i comprensiva amb els problemes d’altres nacions. Per a molts països que pateixen, la Xina pot ser la darrera i millor esperança d’evitar un futur de control financer de l’FMI.
Molts països de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina s’estan allunyant del sistema financer occidental i desenvolupen les seves pròpies monedes regionals. Aquests països no han tingut mai l’oportunitat de desenvolupar les seves pròpies economies independentment de la interferència occidental. Per ells, l’exemple del model econòmic xinès mostra com un país pot sortir de la pobresa absoluta per convertir-se en l’economia més dinàmica del món només en 3 generacions. No cal adoptar el model polític xinès, i la Xina no ho suggeriria. Tanmaeixt, les lliçons econòmiques apreses de la Xina sobre com dirigir una economia política, com industrialitzar-se i desenvolupar-se seran utilitzades per moltes de les noves nacions independents.
El model neoliberal està agonitzant, està a punt de desencadenar un cataclisme financer mundial sobre tothom i, tot i això, encara presumeix de donar lliçons als països sobre les seves economies. És un sistema que no es pot protegir de la seva pròpia cobdícia i arrogància, i ara tots ho pagaran. Aquest model ha quedat al descobert de totes les seves febleses. Igual que el model xinès, el model neoliberal depenia de la prosperitat de les seves economies nacionals, però a diferència dels xinesos no han invertit mai en aquesta prosperitat. A l’Amèrica del Nord i l’Europa Occidental s’ha construït poca o cap infraestructura durant dècades, l’evidència d’això és a tot arreu i pot servir com a metàfora de la decadència social més àmplia. El neoliberalisme no desapareixerà de la nit al dia, però s’ha demostrat que és obsolet, deixat al descobert per un model i una mentalitat més equitatives i productives. Molts països es veuran obligats a reajustar les economies a curt termini; si poguessin triar, la majoria dels països no triarien el model neoliberal, sinó un altre, un sistema millor, com el xinès, però amb les seves pròpies característiques nacionals.
El 2008, quan el sistema financer occidental es va esfondrar per última vegada, va amenaçar d’enderrocar l’economia mundial amb ell. Mentre que a Occident la resposta va ser l’austeritat i les retallades, la Xina va llançar la iniciativa BRI i va augmentar la inversió en tots els àmbits. Al començament de la crisi es van perdre 30 milions de llocs de treball a la Xina, que van ser reemplaçats en un any. Les polítiques de la Xina van salvar l’economia mundial del col·lapse total gràcies a les compres més grans de matèries primeres i aliments. Ara s’enfronta a un dilema similar. Amb una filosofia econòmica que depèn de la prosperitat mundial, què fa quan tothom està en fallida? Si no ajuda els països socis a reconstruir les seves economies, el seu propi model estarà en perill.
El desacoblament tan esmentat ja s’està produint. S’estan formant blocs diferents entre els Estats Units i Europa, Rússia i la Xina, i els països estan sent pressionats per Occident perquè no facin negocis amb l’altra part. L’amenaça de sancions ja no té el pes que tenia abans i és àmpliament rebutjada i ignorada. La majoria de les nacions proclamen la seva neutralitat, almenys públicament. Tot i això, molt aviat és probable que la majoria dels països, tot i que sigui de mala gana, hagin de triar amb quin dels dos sistemes financers incompatibles volen alinear-se. I un ja és obsolet.
Font: Strategic Culture Foundation