O més aviat seguir aquella espiritualitat “superior” que ens proposen els gurus promoguts per les elits anglo/occidentals?
No crec possible donar la centralitat d’una suposada espiritualitat “superior” a quelcom que no sigui acompanyar els més afligits i desesperançats. Acompanyar-los encara que sigui “ineficaçment”, com ho va fer El crucificat, tan desconcertantment vulnerable.
Per fonamentar una tesi tan poc d’acord amb els espiritualismes o les espiritualitats de moda al nostre narcisista Occident, no només em remuntaré als orígens de les tres espiritualitats teistes històriques/abrahàmiques (judaisme, cristianisme, islamisme), a les quals “gurus” com Ken Wilber qualifiquen d’espiritualitats “inferiors” (“de dogmes a-científics i afirmacions teològiques no comprovables”), sinó que em remuntaré també als orígens de les espiritualitats no teistes de l’extrem Orient (hinduisme o budisme), a les quals, per contra, Ken Wilber qualifica de “superiors” (“científicament analitzables”). Al respecte, al llibre Els cinc principis superiors (pàgines 137 i 138) hi vaig exposar el següent:
[…] per a Ken Wilber [la resurrecció de Jesús, pilar sobre el qual s’assenta el cristianisme] es tracta d’un dogma a-científic més, d’una afirmació teològica no comprovable que, com moltes altres creences i mites de totes les religions inferiors (religions que qualifica de superficials o estretes), ha de ser descartat en tractar científicament l’autèntic fenomen místic. Segons ell, aquestes religions inferiors “continuen oferint sagraments, distracció i mites (i altres consols horitzontals que compleixen amb funcions merament translatives)”. I –continua afirmant– tota “espiritualitat horitzontal o translativa”, només aspira a “proporcionar significat i assossec al jo separat i enfortir l’ego”. A aquestes “creences personals” contraposa la religió superior, “àmplia” o “profunda”; “l’espiritualitat profunda vertical o transformadora (que cerca transcendir el jo separat en un estat de consciència d’unitat no-dual que es troba més enllà de l’ego)”; les “ciències contemplatives”.
Semblants qualificacions/desqualificacions són explícites en molts suposats gurus molt promocionats pel sistema econòmic/polític/ideològic anglo/occidental, un sistema profundament manipulador. No són casuals les relacions de Ken Wilber amb personatges globalistes o neocon tan nefastos com Bill Clinton, Al Gore, Bill Bradley, Tony Blair, George W Bush o Jeb Bush, relacions de les que ell mateix presumeix. I són encara més reveladors els seus elogis de les nefastes visions geopolítiques que proposen ideòlegs com Francis Fukuyama (divulgador de la teoria de l’anomenada Fi de la història).
O els seus elogis de visions fins i tot directament criminals com la de Samuel P. Huntington (el creador de la doctrina oficial d’El xoc de civilitzacions). Aquest ideòleg ja havia participat abans, fins i tot molt activament, en episodis tan sagnants com l’entronització dels règims dels generals Augusto Pinochet, a Xile, i Jorge Rafael Videla, a Argentina. Va assajar amb ells per primera vegada el seu model social, segons el qual una economia sense regulacions és compatible amb una dictadura militar.
Aquestes qualificacions/desqualificacions també són explícites en milions de cercadors espirituals influïts i condicionats per aquests “gurus” així com per tot el context “cultural” creat pel “nostre” sistema. Però a més, aquestes qualificacions/desqualificacions estan més o menys latents en multitud de persones que s’esforcen sincerament a seguir un camí personal/espiritual (deixant a part de moment la qüestió de si un camí espiritual pot ser merament personal).
Es tracta d’una multitud de persones que no arriben a diferenciar les extraordinàries experiències fundants d’aquestes tres “religions del llibre” d’aquelles institucions religioses que en sorgeixen. Institucions en què, com passa gairebé sempre, s’ha anat degradant en bona mesura la inspiració original. Entre aquestes persones podríem citar ni més ni menys que el mateix Albert Einstein, que va deixar ben clares les seves preferències pel budisme i el seu rebuig de les religions teistes institucionalitzades.
***
Oposadament a tot això, en els quatre evangelis cristians apareixen reiteradament situacions en què, en diàlegs entre el rabí Jesús i alguns mestres de la Llei, fariseus i escribes, queda meridianament clar que tota La Llei i Els Profetes (és a dir, la totalitat de la Bíblia jueva) es poden resumir en el gran manament: “Estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, i amb tota la teva ànima, i amb tota la teva ment i amb totes les teves forces i al proïsme com a tu mateix (un ‘pròxim’ en què Jesús, paradoxalment, inclou els ‘allunyats’, com ho eren els “herètics” samaritans: Lluc 10, 29-37)”.
I, per completar aquestes paraules, que podrien quedar-se en tan sols meres elucubracions teòriques, per completar-les transformant-les en praxis, el rabí de Natzaret no s’aturava fins que els seus oients tinguessin clar que les seves paraules “són esperit i són vida” (Joan 6, 63), no lletra morta ni paraules buides. Per això, en el moment en què va intentar deixar solemnement clar quina seria l’única cosa decisiva al final de les nostres vides, va elaborar l’extraordinària Paràbola del judici final (Mateu 25, 31-46) que tracta no de creences sinó de comportaments:
“Quan el Fill de l’home vingui en la seva glòria acompanyat de tots els seus àngels, llavors s’asseurà al seu tron de glòria.
Seran congregades davant seu totes les nacions, i ell separarà els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits.
Posarà les ovelles a la seva dreta, i els cabrits a la seva esquerra.
Aleshores dirà el Rei als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu l’herència del Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món. Perquè vaig tenir gana, i em vau donar de menjar; vaig tenir set, i em vau donar de beure; era foraster, i em vau acollir; estava nu, i em vau vestir; malalt, i em vau visitar; a la presó, i vàreu venir a veure’m’.
Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, quan et vam veure famolenc, i et vam donar menjar; o assedegat, i et vam donar de beure? Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o nu, i et vam vestir? Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?’
I el Rei els dirà: “En veritat us dic que tot el que vau fer a uns d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho vau fer.”
Aleshores dirà també als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, al foc etern preparat per al Diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir gana, i no em vau donar menjar; vaig tenir set, i no em vau donar de beure; era foraster, i no em vau acollir; estava nu, i no em vau vestir; malalt i a la presó, i no em vau visitar’.
Aleshores diran també aquests: ‘Senyor, quan et vam veure famolenc o assedegat o foraster o nu o malalt o a la presó, i no et vam assistir?’
I ell llavors els respondrà: ‘En veritat us dic que tot el que vau deixar de fer a un d’aquests més petits, també a mi vau deixar de fer-ho.’
I aniran aquests a un càstig etern, i els justos a una vida eterna.”
***
Tractant-se d’una espiritualitat “inferior” i “no científica”, com qualifica Ken Wilber la cristiana, és sorprenent que el missatge d’aquesta paràbola concordi tan exactament amb una multitud d’impressionants testimonis, de milers de persones (moltes d’una capacitació altíssima científica i professional) que han passat per experiències properes a la mort: totes elles van sentir que havien de retornar a la vida… única i exclusivament perquè encara tenien una missió en aquesta vida, una missió de servei als altres!
No conec ni un sol cas d’algú que hagi “retornat” per motius religiosos/cultuals. Això concorda amb el fet que són molts els textos tant de l’Antic Testament com del Nou Testament que deixen molt clar que el veritable “culte” que agrada a Déu és atendre orfes i vídues, etc. A la ja abans citada Paràbola del bon samarità Jesús dóna un gir sorprenent al relat per destacar que va ser un samarità (menyspreat pels jueus de vides religiosament “correctes”) el que va obrar misericordiosament (i va agradar així a Déu) i no el sacerdot que va passar de llarg i va abandonar la víctima perquè les seves obligacions cultuals no podien esperar.
Ni tampoc conec cap cas d’algú que hagi “retornat” pels motius “espirituals” que Ken Wilber o altres gurus de moda (els de la Nova Era ja estan una mica antiquats) consideren com els motius veritablement seriosos i “científics” . No conec cap cas de ningú que hagi “retornat” per, per exemple, meditar més i/o millor, per assolir la il·luminació o descobrir el seu veritable jo profund. Si aquest tipus de motivacions són les que han d’ocupar la centralitat d’una espiritualitat “superior”, no s’entén per què no tenen cap importància en el moment més decisiu de les nostres vides. La veritat és que, en pura lògica, estant ja immersos en la Llum innombrable, seria una mica absurd voler retornar a la vida “terrenal” per tal d’assolir la il·luminació.
***
Per la seva banda, l’antiquíssim hinduisme de l’Advaita sol ser considerat per molts com l’espiritualitat hindú més elevada i fins i tot universal. És vist així no només per gurus tan mediocres i poc fiables com Ken Wilber, sinó fins i tot per les més honestes i serioses espiritualitats actualment de moda. Ja al segle XX, en aquesta mateixa tradició espiritual, és paradigmàtica la figura del gran místic Ramana Maharshi. Cobert, igual que el seu contemporani mahatma Gandhi, tan sols amb una pobra tela a tall de tapaculs (“El que tingui dues túniques que en doni una al que no en té”, deia Joan Baptista), la seva empatia envers tots i tot (la seva vivència autèntica i quotidiana de la no-dualitat) era tan excepcional que, sense haver abandonat mai la sagrada muntanya d’Arunachala, apareixia físicament present a centenars o milers de quilòmetres, per acompanyar persones molt afligides i desesperançades.
Igual que el Senyor ressuscitat va acompanyar els dos deixebles que, derrotats i enfonsats, anaven camí d’Emmaús cap al tard d’aquell primer dia de la setmana, primer dia laboral de la setmana jueva, que acabaria convertint-se en el primer diumenge (Dominus dei, dia del Senyor) de la història del cristianisme (Lluc 24, 13-35). I és que la no dualitat (no dos/no un, unitat profunda en la diversitat) és tan real que és capaç de produir fenòmens tan inexplicables fins i tot científicament com és aquest de la bilocació.
Un fenomen del qual la sola proclamació de la seva existència desperta un gran rebuig en els “savis i entesos” (Mateu 11, 25). Sobretot, si no es dóna en mestres orientals sinó en sants cristians, tant de segles passats com de la nostra època actual. Però, al meu parer, deixant al marge les aparicions del Senyor ressuscitat, aquest seria el fenomen més important per fer-nos obrir els ulls a l’evidència que la no dualitat, i l’amor que ho penetra tot, són l’essència mateixa de la matèria/energia. No crec que es tracti merament d’un fenomen més, al qual no s’hi hauria de prestar interès, no crec que es tracti de que l’única cosa important és seguir asseient-se i respirant en silenci, a l’espera de la il·luminació. És molt més: és l’Amor que es fa carn, és un Himne a l’Amor.
***
És a dir, en l’autèntic hinduisme Advaita, per al qual la no-dualitat no és una teoria sinó una vida, tornem a trobar-nos amb l’empatia, la misericòrdia i la compassió com els senyals més evidents d’una autèntica experiència mística “superior”. Una altra cosa són les actuals interpretacions a Occident (sovint xopes del mateix narcisisme i arrogància que veiem en Ken Wilber) d’aquesta espiritualitat centrada en la no-dualitat (primer principi superior: tots els éssers estem molt més profundament interrelacionats del que som capaços de veure).
En realitat, es tracta únicament d’“actualitzacions” (intents més aviat d’actualització) centrades no en l’experiència de la no-dualitat, sinó en allò que per a Ramana Maharshi només era el camí o l’eina: la recerca de qui sóc jo mateix. Per ell, la pregunta “Qui sóc jo?” era tan sols “la vara amb què es va acomodant el foc que ho consumeix tot [l’ego mental/emocional], però que després també ha de ser llançada a ell”. Alhora, sempre insistia que hi ha un altre camí: el de la confiança, el de l’abandó. Plantegeu-vos com els de Ken Wilber són una distorsió del veritable missatge del gran mestre d’Arunachala.
Abans de sentir el 1992 que, mitjançant la constitució de la Fundació S’Olivar, havíem de dedicar les nostres vides i els nostres millors esforços a treballar, des de la visió i els mètodes de la No-violència, a favor de les víctimes del món, la meva dona Susanna i jo vam ser tres mesos a l’Índia. I el nostre principal destí no va ser la tomba de mahatma Gandhi sinó l’asram de Ramana, on vam viure experiències inoblidables. Cosa que també podríem dir dels nostres gairebé quatre anys viscuts als contraforts dels Andes (amb els indígenes kolles de les províncies argentines de Jujuy i Salta), dels nostres molts viatges a Palestina/Israel (residint sobretot entre els palestins cristians de Betlem) i de l’any i mig durant el qual vam viure entre els camperols del Japó (a la província d’Hiroshima en concret).
A tots aquests llocs i cultures sempre hem trobat que l’experiència de la no-dualitat penetrava les vides de la gent senzilla, produint les tradicions espirituals més variades i valuoses. A tot arreu hem trobat persones que sentien de veritat allò que tan magistralment canta l’argentí León Gieco: “Només demano a Déu que el dolor no em sigui indiferent…”.
***
Pel que fa als principals llibres sobre Ramana, els tinc tan fets servir que, si no vaig amb compte, se’m desarmen entre les mans. Així que no m’interessa absolutament res allò que “un mag de quatre xavos” (expressió del mag Gàndalf), com és Ken Wilber, pugui dir sobre l’espiritualitat “superior”. I encara menys si aquest mag està al servei de l’Imperi de la Mentida, com el mag Sàruman estava al servei de Sàuron; i si la seva missió és, com sembla, desacreditar l’espiritualitat cristiana, que és carn de la meva carn i sang de la meva sang. Una espiritualitat que no és pas “inferior”, sinó més aviat perillosa, molt perillosa, per a l’Imperi de la Mentida. Una espiritualitat que, a sobre, és inseparable de l’ànima russa, que, des de fa temps, “les nostres” elits “filantròpiques” s’han proposat destruir.
Finalment em referiré, molt breument, per no allargar-me més del que ja ho he fet, a la figura del Buda, sorgida segles després en aquesta mateixa atmosfera de l’Advaita hindú. Novament trobem aquesta mateixa commoció pel patiment, la pobresa, la malaltia i la mort. I trobem el Bodhisatva, el Buda de la compassió, aquell que percep el so sofrent dels mons, aquell que va fer el gran vot d’escoltar els precs de tots els éssers en moments de dificultat i de posposar la seva pròpia budeïtat fins haver ajudat cada ésser a assolir la il·luminació.
En conclusió, només hi ha dos camins: el de sentir-se profundament unit/lligat a tot allò que existeix o el de la indiferència/separació, que en les seves formes més extremes es manifesta com a racisme, supremacisme, nazisme… psicopatia. Entesa aquesta no sols com a absència de culpa sinó com allò que és la veritable arrel del problema: l’absència total d’empatia.
Foto: Ramana Maharshi
Biografia de Ramana Maharshi (1992) – Subtítols en castellà