Davant l’hecatombe del coronavirus, els nostres governs i bancs centrals semblen haver reaccionat amb la necessària energia. El 15 de març, el president Trump va anunciar una injecció econòmica de 700.000 milions de dòlars. Dos dies més tard, el president Sánchez va anunciar una cosa proporcionalment molt superior: 200.000 milions d’euros. Finalment, ara, mentre avanço en la redacció d’aquest article, el BCE (Banc Central Europeu) acaba de sorprendre tothom amb l’anunci que comprarà bons públics i privats per valor de 750.000 milions d’euros. Tal anunci ha sorprès, perquè les declaracions anteriors de la seva presidenta, Christina Lagarde, anaven en un sentit totalment oposat. També el major banc central, la Fed (Reserva Federal), es va resistir durant un temps a afrontar el problema mentre el president Trump la pressionava perquè actués ja.
Però sembla haver-hi suficients indicis que aquests canvis d’orientació dels bancs centrals han estat forçats no tant pel patiment de la ciutadania o per una hipotètica rebel·lió de la seva part com per la sagnia a les borses que minvava la confiança “dels mercats”, així com per les indesitjables conseqüències per a aquests “mercats” del cataclisme que sobrevindria a tot Occident. Perquè no es pot viure amb la plebs però tampoc sense ella. Mentrestant, paral·lelament, cap mitjà ens parla dels 2,2 bilions que només en una setmana la Fed acaba de crear del no-res per rescatar preventivament els seus banquers i inversors privats multimilionaris https://l-hora.org/?p=13380&lang=ca. O dels 9 bilions de dòlars ja injectats els darrers sis mesos https://l-hora.org/?p=13363&lang=ca. Les que sí que són evidents són les diferències entre els posicionaments dels estats, elegits democràticament, i els bancs centrals, veritables monstres creats per les elits financeres i sobre els quals no hi ha el menor control democràtic.
En si mateixes, aquestes xifres del rescat social semblen una cosa molt considerable i fins i tot important. Però no hi ha res absolut, tot es torna relatiu quan es compara amb altres referents. I en el nostre cas hi ha un referent ineludible: el “rescat” bancari iniciat el 2008. Em refereixo a l’autèntic rescat bancari, no el que ens han venut. Un rescat absolutament desconegut per les nostres societats, malgrat els anys transcorreguts des de llavors. Ha estat amagat sistemàticament pels grans mitjans globalistes occidentals, dels que precisament són propietaris els qui van dur a terme aquest “rescat”. Aquesta comparació posa en relleu que les esmentades mesures econòmiques no són en absolut tan importants com puguin semblar a primera vista, sinó tot el contrari: autènticament ridícules i fins i tot escandaloses. M’estic referint fonamentalment a les anunciades per la Fed, que, a més de ser el major dels bancs centrals, condiciona enormement tot l’entramat extremadament concentrat i interdependent dels mercats financers.
I, a més, tal comparació il·lumina, amb una claredat amb la qual altres anàlisis no aconsegueixen fer-ho, la veritable naturalesa enormement elitista i excloent dels veritables poders –redundancia intencionada–, els financers, que controlen les nostres vides. Si aconsegueixo expressar amb claredat i força el que en aquest article pretenc formular, les conclusions lògiques serien més o menys aquestes: fins quan aconseguiran tenir desinformades i sotmeses les nostres societats?, quant trigarem a obrir els ulls i rebel·lar-nos davant aquesta situació?, tot el sofriment i angoixa que aquesta pandèmia portarà no podrien ser les llevadores d’alguna cosa nova?, serem aquest cop capaços de veure el que no vam veure durant la indecent situació que es va donar a partir del 2008, situació en què, d’una banda, es duien a terme unes esfereïdores i criminals retallades socials –especialment en sanitat, com ara s’està veient tan descarnadament– mentre que, d’altra banda, s’injectava calladament una descomunal i desvergonyida liquiditat a les corruptes entitats bancàries?
Em vénen a la ment les declaracions públiques del president Andrew Jackson, l’únic dels presidents dels Estats Units que va abolir totalment el deute nacional. Qualificava els banquers internacionals com un “niu d’escurçons” i afirmava que si el poble estatunidenc entengués com operen “hi hauria una revolució abans de demà”. Tenia molt clara la principal eina utilitzada per ells: “Un banc central privat que emeti els diners públics és una gran amenaça a les llibertats de la gent, encara més que qualsevol exèrcit. No hem de permetre als nostres governadors que ens emboliquin en un deute perpetu”. Eren altres temps, aquells en què encara existien polítics independents enfront dels grans financers i capaços d’enfrontar-s’hi.
El control gairebé absolut de la política que ja han aconseguit estava llavors –és a dir, els anys trenta del segle XIX– només en els seus inicis. Tres dècades després, en una carta enviada el 25 de juny del 1863 pels Rothschild de Londres a un banquer novaiorquès es feia referència sense cap pudor als avantatges que per a les altes finances suposaria la instauració d’un sistema econòmic basat en la moneda fiduciària, sistema que “la gran massa” és “incapaç de comprendre”. Aquesta és una de les afirmacions que es fan en aquesta carta, recollida en el document nº 23 del National Economy and the Banking System of the United States: “[…] la gran massa de públic, mentalment incapaç de comprendre les enormes avantatges que el capital treu d’aquest sistema, suportarà els costos sense oposar-s’hi i, fins i tot, sense sospitar si més no que aquest sistema és contrari als seus interessos “.
Però tornem a la crisi actual. A partir del moment en què va ser evident que un rescat social seria ineludible, els primers fets escandalosos van ser la resistència de la Fed a fer aquest pas i el posterior anunci, fet pel seu president Jerome Powell el 15 de març, que la “generosa” xifra seria de 700.000 milions de dòlars. Per la seva banda, Christine Lagarde afirmava el 13 de març que el BCE no té per què estar en la primera línia enfront d’aquesta crisi. Aquesta mesquina presa de posició, absolutament oposada a la que es va imposar en el rescat bancari del 2008, evidencia en primer lloc que la veritable missió dels bancs centrals no és la que suposadament tenen assignada sinó la de ser, com denuncien diferents experts, un instrument al servei de la gran banca. I en segon lloc, evidencia la mena de gent que són aquells i aquelles que com la mateixa Christina Lagarde https://l-hora.org/?p=2845&lang=ca, són instruments per a tantes i descomunals estafes.
Avui, els passos més enèrgics que van donant Europa i els Estats Units semblen contradir frontalment les anàlisis tan crítiques que vinc realitzant. El diari globalista El País publica el 19 de març amb un to triomfal un article titulat “Europa i els Estats Units mobilitzen tres bilions d’euros contra el coronavirus”, amb aquest destacat a sota: “Les dues àrees preparen gegantines línies d’avals, plans fiscals i fins i tot xecs per als ciutadans”. Aquests són els paràgrafs més rellevants:
“Europa i els Estats Units volen vèncer el coronavirus com sigui. Per això, preparen una colossal operació de mobilització de fons com poques vegades s’ha vist en la història. A Europa li ha fallat la unió. Cada govern ha sortit pel seu compte. Però, segons calcula la Comissió, els Vint-i-set injectaran un total d’1,6 bilions d’euros en liquiditat i 150.000 milions en mesures fiscals. El Regne Unit prepara, per la seva banda, una línia de crèdit de 360.000 milions. Als Estats Units, Trump vol mobilitzar un bilió de dòlars (920.000 milions d’euros). Gran part anirà directe a la butxaca dels ciutadans.
Els números del primer cop que Europa vol etzibar a aquesta crisi disten dels del 2008, quan els llavors Vint-i-vuit van acordar un pla d’estímuls de 200.000 milions d’euros, equivalent a l’1,5% del PIB. Aquesta xifra, que llavors van pactar 28 països, és la mateixa que dimarts va estudiar Pedro Sánchez tan sols per a Espanya. El 2008 es tractava de rellançar l’economia amb mesures que fomentessin la inversió i el consum. Ara és una altra cosa: enviar la major part de l’economia a hivernar fins que la intensitat del brot caigui prou perquè l’activitat vagi recobrant el pols.
Europa s’ha centrat en cercar mesures per assegurar que les seves companyies, especialment les petites i mitjanes, no s’assequen i acabin morint-se. Alemanya ha anunciat 500.000 milions en avals; França, 300.000, i Espanya, 117.000. El Regne Unit, ja fora de la UE, seguirà el mateix camí amb garanties per mobilitzar fins a 360.000 milions d’euros. L’exsecretari del Tresor italià Lorenzo Codogno, però, opina que el paquet no és comparable amb el del 2008. ‘Es tracta de garanties per a préstecs, la materialització de les quals dependrà de si els bancs les fan servir, que poden no tenir un efecte immediat i que poden no generar crèdits nous sinó cobrir els ja existents’, assenyala.
Als Estats Units, Trump ha desplegat tot l’arsenal de què disposa l’Estat per combatre la pandèmia, amb un paquet d’ajudes que, d’aprovar-se en els termes que proposa la Casa Blanca, no tindria precedents en volum i velocitat d’implementació. La intenció és injectar fins a un bilió de dòlars a l’economia.”
Però la veritat és que unes mesures tan “generoses” no tenen precedents… només si s’amaga, un cop més, el que en realitat va ser el rescat bancari iniciat el 2008! El 2011 vaig escriure això al meu llibre La hora de los grandes “filántropos”:
“N’hi ha prou només amb un exemple per demostrar el poder polític (no només econòmic) d’aquests grans financers i l’ús que en fan per al seu exclusiu benefici: als Estats Units, el 21 de juliol d’aquest any 2011, l’Oficina Governamental de Rendició de Comptes informava que la Reserva Federal (el banc central dels Estats Units) havia injectat calladament a un conjunt de poderosos bancs… més de 16 bilions de dòlars en dos anys i mig! […] els mateixos dies en què els més alts representants polítics al Congrés i els més importants mitjans de comunicació participaven en un debat, sembla ser que titànic, referent a una retallada de la despesa de 2,5 bilions de dòlars els pròxims deu anys (fonamentalment en despeses socials), s’informava sobre la veritable realitat que els decorats i bambolines ‘democràtiques’ amaguen a les nostres mirades. Però, sorprenentment, semblant informació no va interessar a la nostra ‘magnífica’ premsa occidental.
[…] són més de 16 bilions que superen la suma dels pressupostos estatunidencs corresponents a quatre anys; són més de 16 bilions que constitueixen una quantitat gairebé inimaginable, 16.100.000.000.000 de dòlars!… Ha llegit o escoltat vostè als nostres ‘importants’ mitjans ‘globals’ de comunicació alguna referència al resultat de la important auditoria integral que ho va revelar? No podien pas airejar una auditoria tan vergonyosa en què els canalles protagonistes són també alhora els majors accionistes d’aquests mateixos mitjans!
En tot cas, a més d’aquesta donació de més de 16 bilions hi ha un altre fet incontestable: després de més de dos anys de suport governamental al sistema financer en crisi, un conjunt de grans bancs són ara encara més grans i més perillosos del que mai abans ho van ser. Són personalitats com William White, l’economista en cap del Banc de Pagaments Internacionals (Banc Central dels bancs centrals) des del 1995 fins al 2008, les que ens alerten d’això. El professor d’Economia Política a la Universitat de Pavia, Andrea Fumagalli, manifestava en una entrevista:
‘Els mercats financers estan extremadament concentrats: són una piràmide a la cúspide de la qual s’hi troben uns pocs operadors que poden controlar més del 70% dels fluxos financers mundials i dirigir i influir en els mercats. A la base, una miríada de petits estalviadors que tenen un paper purament passiu. Els grans operadors són els anomenats inversors institucionals, és a dir, una dotzena de companyies, incloent-hi bancs i firmes d’inversió (societats de valors): JP Morgan, Bank of America, Citibank, Goldman Sachs, HSBC, Deutsche Bank, UBS, Credit Suisse , Citycorp-Merrill Lynch, BNP-Paribas.’[1]
Simon Johnson, execonomista en cap del Fons Monetari Internacional, també advertia que les elits financeres han segrestat el Govern estatunidenc; que no hi haurà cap recuperació si no es trenca amb l’oligarquia financera que està bloquejant la veritable reforma; que l’especulació ha tornat amb tota la seva força, ja que els diners dels rescats van alimentar les pràctiques especulatives que no han estat sotmeses a cap reforma o reglamentació. Així que les causes de la crisi segueixen presents i les conseqüències seran cada vegada més greus.”
Segurament la quantitat de bilions del rescat bancari gairebé doblava realment aquests 16,1 als quals es referia l’Oficina Governamental de Rendició de Comptes (GAO). Així ho vaig recollir al meu tercer llibre Los cinco principios superiores:
“[…] com va denunciar Martin Luther King, ‘les mateixes forces que aconsegueixen enormes beneficis a través de les guerres són les responsables de l’enorme pobresa al nostre país’.[2] Però hi ha una cosa molt més greu que proveir de diners l’Estat amb els seus corresponents interessos, greu fins al punt de ser gairebé impossible de creure: poden proporcionar-se a si mateixos tots els diners que desitgin, fabricant-los de zero. Com va denunciar, entre d’altres, el senador Barry Goldwater (1909-1998): ‘La majoria dels estatunidencs no tenen una comprensió real de les operacions dels prestadors internacionals. Els comptes del Sistema de la Reserva Federal mai han estat auditats. Operen fora del control del Congrés i manipulen el crèdit dels Estats Units’.
Veurem que recentment sí que es va aconseguir dur a terme per primera vegada una auditoria de l’Oficina Governamental de Rendició de Comptes (GAO) a la Reserva Federal.[3] Aquest informe del Tribunal de Comptes es va realitzar gràcies a una esmena a la llei Dodd-Frank, que va ser presentada pels senadors Ron Paul, Alan Grayson i Bernie Sanders el 2010. Segons els seus sorprenents resultats, fets públics el 21 de juliol de l’any 2010,[4] la Reserva Federal va injectar calladament, en tan sols dos anys i mig, la increïble suma de 16,11 bilions de dòlars a unes desenes de grans bancs, els majors dels quals són propietat de les mateixes ‘famílies’ que controlen la Reserva federal.
És a dir, es van autoconcedir gairebé el doble dels pressupostos nacionals d’aquest mateix període de dos anys i mig. I si tinguéssim en consideració l’estudi titulat ‘$29.000.000.000.000: A Detailed Look at the Fed’s Bailout by Funding Facility and Recipient’ del Levy Economics Institute (en el qual hi col·laboren economistes com Joseph Stiglitz o Paul Krugman), fet públic el desembre del 2011 i signat per l’investigador i professor d’economia de la Universitat de Missouri-Kansas City, James Felkerson[5], hauríem d’estar parlant de gairebé el doble: la quantitat creada des del no-res per tal ‘rescat’ seria de 29 bilions de dòlars.
Fins i tot suposant que es tractés simplement de crèdits i que aquests crèdits arribessin un dia a retornar-se, cosa que no és en absolut clara donada la gran opacitat dels comptes de la Reserva Federal i de les operacions d’aquests prestadors internacionals (opacitat que, com acabem de veure, denunciava el senador Barry Goldwater), la increïble suma de 16,11 o de 29 bilions de dòlars a un interès inferior al 0,25% suposa una liquiditat i un poder immensos, una capacitat gairebé il·limitada per multiplicar exponencialment aquest enorme capital amb les més diverses, fosques i fins perverses operacions especulatives. Vegem, a títol d’exemple i amb un text d’Eric Toussaint,[6] algunes de les operacions que, amb els avantatjosos i quantiosos crèdits que el Banc Central Europeu els concedeix, realitzen els bancs europeus, alguns d’ells també beneficiaris de centenars de milers de dòlars d’aquests 16,11 bilions concedits per la Reserva Federal:
‘El 2012, els bancs han fet servir aquest cabal de liquiditat per comprar de forma massiva títols de deute públic dels seus respectius països. Prenguem per exemple Espanya. El BCE, a través de l’LTRO [Línia d’Operacions de Refinançament a llarg termini], ha prestat als bancs espanyols 300.000 milions d’euros a 3 anys amb un tipus d’interès de l’1%. Amb una part d’aquests diners, els bancs han incrementat fortament les seves adquisicions de títols de deute emesos per l’Estat espanyol. L’evolució ha estat espectacular. A finals del 2006, els bancs espanyols eren titulars de deute públic del seu país per un valor de només 16.000 milions d’euros, mentre que el 2010, després d’haver incrementat la compra de deute públic, aquesta quantitat va passar a 63.000 milions. El 2011 van augmentar encara més les compres, arribant a ser titulars de 94.000 milions d’euros en deute espanyol. Gràcies a l’LTRO, les adquisicions es van disparar, literalment. El volum de què són titulars els bancs es va duplicar en uns mesos fins a arribar, el juliol del 2012, als 184.500 milions d’euros. Cal esmentar que és una operació molt rendible per a ells. Havent rebut els diners a l’1%, poden comprar amb ells títols de deute espanyol a 10 anys amb un interès que ha variat entre el 5,5 i el 7,6% el segon semestre del 2012. […].
Aquest mateix fenomen s’ha produït a la major part dels països de la zona euro. […]. No és difícil comprendre que, des del punt de vista dels interessos dels ciutadans dels països en qüestió, hauria estat necessari adoptar un enfocament completament diferent. El BCE hauria d’haver concedit els préstecs directament als estats i a un interès per sota de l’1% (com ho ha fet amb els bancs privats des del maig del 2012), o fins i tot a interès zero. Igualment, hauria estat necessari socialitzar els bancs, posant-los sota el control dels ciutadans’.[7]
Les pressions als congressistes estatunidencs, la tardor del 2008, perquè autoritzessin semblant ‘rescat’ directe (que va tenir més d’enfortiment i de concentració del capital i del poder que de rescat) van ser extraordinàries, les amenaces d’enfonsament del Sistema amb què se’ls va coaccionar van sobrepassar l’imaginable, van ser amenaçats fins amb la llei marcial… a la qual cosa s’hi va afegir una legislació tan ambigua (s’autoritzava a utilitzar 700.000 milions de dòlars ‘en qualsevol moment’, és a dir, el que semblava ser una quantitat tancada i limitada va ser convertida en una quantitat de la qual es podria disposar totes les vegades que fossin necessàries), que el resultat no va ser altre que el que podríem anomenar barra lliure per als grans bancs que controlen la Reserva Federal, barra lliure per emetre i autoinjectar-se tots els bilions de dòlars que desitgessin.[8]
Amb tal capital han pogut començar a executar la seva nova etapa del projecte de dominació global que duen entre mans des de fa dècades. És ben cert que els bancs es van anar apropant ells mateixos a la vora de l’abisme des que van aconseguir eliminar totes les regulacions (que durant més de tres dècades havien posat fre a una especulació sense límits) i es van llançar a una desenfrenada orgia de ‘màxims beneficis’. És, per tant, cert que es va tractar veritablement d’un rescat (que no s’ha acabat), però va ser molt més que un rescat. La Reserva Federal, amb el seu poder de crear diners des del no-res i sense cap control polític, amb l’ajuda també ara del Banc Central Europeu, no només és l’instrument per rescatar bancs tantes vegades com calgui i amb les enormes quantitats que calgui, és molt més que això: és la maquinària a partir de la qual les grans famílies financeres s’han proposat dirigir de facto el món, és la maquinària a partir de la qual ja controlen de facto els Estats Units i Europa.
Es tracta doncs, realment, d’un rescat d’aquests autèntics canalles. Però hi ha molt més que un rescat. La reduïda elit de l’elit, que té el veritable poder de decisió a les cúpules dels bancs centrals, té un horitzó molt més ampli i profund en el temps. Ja el 1875, l’historiador i polític anglès Lord Acton es va atrevir a formular-ho amb tota claredat: ‘La lluita adormida, latent durant segles, i que tindrà lloc tard o d’hora és la lluita del poble contra els bancs’. O almenys, contra aquesta ‘indústria financera’ que ‘va girar l’esquena a la societat, va corrompre el nostre sistema polític i va enfonsar l’economia mundial’, com denuncia el documental Inside job‘.”
Però aquesta Guerra Final, que Lord Acton denunciava sense equívocs i tants altres callen, serà ja el tema del meu proper article.
Notes
[1] “Contra el chantaje de los mercados”. Entrevista realitzada per Gabriele Battaglia, 19 d’agost del 2011. PeaceReporter, traduït per a Rebelión per S. Seguí.
[2] Michael Parenti, “I Have a Dream, a Blurred Vision”, 29 d’agost del 2013, www.michaelparenti.org
[3] http://www.gao.gov/assets/330/321506.pdf.
[4]http://www.sanders.senate.gov/imo/media/doc/GAO%20Fed%20Investigation.pdf. Ho var fer públic el senador independent Bernie Sanders.
[5] www.levyinstitute.org/pubs/wp_698.pdf
[6] Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat de Liège, a Bèlgica, i per la Universitat Paris VIII, a França. President del Comitè per a l’Anul·lació del Deute del Tercer Món, membre del Consell Internacional del Fòrum Social Mundial des de la seva fundació el 2001 i membre del Consell Científic d’ATTAC France. És autor de gairebé una desena de llibres.
[7] “El BCE y la Reserva Federal al servicio de los grandes bancos privados”, Eric Toussaint, 29 de desembre del 2012. Segona parte de la sèrie “Bancos contra Pueblos: Los entresijos de una partida amañada”. Traduït per Fernando Lasarte Prieto. CADTM (Comitè per a l’Anul·lació del Deute del Tercer Món). http://cadtm.org/El-BCE-y-la-Reserva-Federal-al
[8] La hora de los grandes “filántropos”, apartat “Estrategias de acoso económico que están llegando a su fin”, pàgines 207-218.