Context

Com assenyala el politòleg Dr. Charles Onana a la presentació del seu nou llibre titulat: “Holocaust al Congo – L’omertà de la comunitat internacional”, publicat per Editions L’Artilleur, París, l’abril del 2023, les desgràcies de la República Democràtica del Congo (RDC), Zaire en aquell moment, van començar fa gairebé 30 anys i tot ha estat orquestrat fins avui per les potències occidentals denominades genèricament “comunitat internacional”.

Això vol dir que el destí del país agredit, la RDC i el seu poble, així com el de l’agressor i l’instrument d’aquestes potències, la Rwanda de Paul Kagame, depèn del gir dels esdeveniments al món en què aquestes potències estan implicades.

Per això hem considerat útil i interessant repassar alguns dels esdeveniments que viu el món en general i certes regions en particular per estimar el seu impacte a molt curt termini (anys 2023 i 2024) a la regió dels Grans Llacs en general i a la RDC i Rwanda en particular.

Esdeveniments que, a molt curt termini (2023-2023), marcaran la regió i els dos països

Per a la resta del 2023

Al món: el conflicte d’Ucraïna

L’operació militar especial de Rússia a Ucraïna (o invasió per a alguns), tot i que aparentment es desenvolupi lluny, tindrà sens dubte conseqüències per a la regió dels Grans Llacs i, per tant, per als dos Estats protagonistes: la RDC i la Rwanda de Kagame , sigui quin sigui el resultat.

En aquest conflicte, dos escenaris són possibles:

Al primer escenari, si la tan anunciada i publicitada contraofensiva d’Ucraïna resulta ser com van predir els seus líders “fulminant i irresistible”, no només Rússia seria expulsada dels territoris russòfons alliberats el 2022, sinó també de Crimea.

I fins i tot les regions frontereres de la Federació Russa properes a Ucraïna serien arrasades per l’armada de temibles i sofisticades armes lliurades per l’OTAN i empunyades pels “voluntaris” de les Brigades Internacionals dels països occidentals. Rússia seria aleshores derrotada i humiliada i tornaria a convertir-se en un estora als peus d’Occident sota la bandera de l’OTAN, molt més que la Rússia de Boris Ieltsin, sorgida de les engrunes de la desintegració de l’URSS el 1990.

D’altra banda, els Estats Units encara serien més superpotents i amos del món, que tornaria a ser “unipolar” i, per tant, estaria sotmès a les ordres i la bona voluntat de Washington.

Les conseqüències d’aquest escenari són tals que la idea de la balcanització de la RDC, acaronada per Occident des de fa diverses dècades, es duria ràpidament a la pràctica. Però això dependria del que Occident seguís trobant útil en Paul Kagame per deixar-li fer aquesta feina bruta. En cas contrari, Occident en trobaria d’altres a la regió i fins i tot a la mateixa RDC i Rwanda. Després d’aquest escenari, la RDC seria amputada, almenys de la part oriental (les dues províncies del Kivu), o es disgregaria en una dotzena d’Estats immediatament reconeguts per la “comunitat internacional”.

El segon escenari suposaria que la tan esbombada contraofensiva ucraïnesa no només és continguda sinó trencada per les defenses russes, que consolidarien més que mai les seves posicions conquerides. Però en aquest cas, el públic en general no coneixeria mai el resultat real i veritable del conflicte com a tal.

De fet, Occident, i per tant en aquesta situació de guerra, l’OTAN, en tenir el monopoli dels mitjans de comunicació del món i el domini de la comunicació bèl·lica, presentaria la situació, no com una victòria de Rússia, però tampoc ni de cap manera com una derrota d’Ucraïna. Occident trobaria una fórmula perquè Ucraïna sortís d’aquesta amb el cap ben alt, fent la impressió que Ucraïna, i per tant Occident, havia guanyat la guerra però sense guanyar-la i que Rússia segueix sent l’enemic d’Occident.

Si aquest segon escenari es fes realitat, el món es trobaria enmig d’un període de bipolaritat en què dos bàndols lluitarien per la dominació: Occident i el bàndol rus, al qual s’hi unirien alguns altres Estats frustrats per la dominació d’Occident a través dels Estats Units i la seva OTAN des de 1989.

Per a la regió dels Grans Llacs, les conseqüències serien que, a partir d’ara, cada Estat podria aliar-se amb un o altre bàndol (occidental o rus), tenint en compte els seus interessos i la seva supervivència com a Estat o nació. Exactament igual que durant la Guerra Freda (1947-1989). Seria curiós saber quin bàndol triaria Paul Kagame, que té diversos punts en comú amb el bàndol rus alhora que és un “nen mimat” (massa mimat potser) d’Occident que pot donar-li una puntada de peu al cul en qualsevol moment, fins al punt que ridiculitza aquest Occident des de fa més de tres dècades.

Esdeveniments a l’Àfrica

El conflicte al Sudan

Des de l’ abril del 2023, és aquest conflicte, la naturalesa i els contorns del qual són difícils de definir, el que ocupa la portada de tots els mitjans de comunicació. Però els coneixedors saben que es tracta d’un conflicte entre dues personalitats, és a dir, Abdelfattah al-Burhan, cap de l’Estat Major de l’exèrcit regular sudanès, i Mohammed Hamdan Dogolo, conegut com a Hemedti, comandant de les Forces de Suport Ràpid, una milícia armada que es va unir a l’exèrcit regular per aconseguir el poder derrocant el govern civil de transició.

Tot i que els països veïns (Egipte, l’Aràbia Saudita, Etiòpia, el Txad, etc.) o les organitzacions regionals o internacionals (l’ONU, la Lliga Àrab, la UA, la IGAD, etc.) multipliquen les seves iniciatives per assolir almenys una treva en aquesta guerra assassina, perquè és fraternal, tothom reconeix que cada bàndol té una idea fixa: cal derrotar completament l’altre. No és possible cap negociació per compartir el poder. L’únic escenari que es pot contemplar actualment és que un dels protagonistes en surti victoriós.

Per a la regió dels Grans Llacs, no seria el mateix que guanyés el general al-Burhan o que guanyés el general Hemedti.

Cal recordar que el cap de les Forces de Suport Ràpid, Hemedti, ha operat durant molt de temps al Darfur, on les seves milícies han estat actives i on ha entaulat fortes amistats amb els oficials ruandesos de l’exèrcit de Paul Kagame que han ocupat el Darfur durant una dècada en nom de l’ONU. Entre aquests podem citar: el general Karenzi Karake, el general Patrick Nyamvumba i el general Jack Nziza. Si el general Hemedti guanyés, no només governaria a Karthoum, sinó que declararia el Darfur independent i confiaria el manteniment de la seguretat en aquest nou Estat a l’exèrcit de Paul Kagame.

Amb l’exèrcit de Kagame ja present al Sudan del Sud, una altra antiga província del Sudan que s’ha secessionat, Paul Kagame seria pràcticament l’amo de l’Àfrica Oriental i Central fins a la vora del Sàhara, sempre amb la missió i l’objectiu de fragmentar els antics grans països (en grandària i riquesa) simplement balcanitzant-los.

Esdeveniments a la regió de l’Àfrica dels Grans Llacs

La preocupació i la qüestió que hi ha a l’agenda política i sobretot diplomàtica dels Estats de l’Àfrica Oriental (CAO) i de l’Àfrica Austral (SADC) és evidentment l’estabilització de l’est de la RDC.

Les iniciatives en aquest sentit s’han multiplicat des del novembre del 2022, però aparentment sense assolir aquesta estabilització de l’est de la RDC a causa de l’engany i la mala fe de certs actors. Així, a mitjan maig del 2023, cal preguntar-se si la força de la Comunitat per al Desenvolupament de l’Àfrica Meridional (SADC), recentment aprovada per substituir la fracassada força de la Comunitat de l’Àfrica Oriental (CAO) que des de fa sis mesos no ha aconseguit complir ni la centèsima part de la seva missió a banda de confraternitzar amb l’M23/Kagame que havia d’expulsar del Kivu del Nord, aconseguirà aquesta vegada estabilitzar l’est de la RDC.

Conseqüències per a les relacions amb la Rwanda de Kagame: si les forces de la SADC aconsegueixen finalment estabilitzar l’est de la RDC, en particular expulsant l’M23/Kagame, això significaria que Kagame hauria de tornar a comptar amb els seus partidaris dins de la SADC i, sobretot, avaluar-ne el pes per poder influir en les accions d’aquesta organització. Podria preguntar-se si el seu Moçambic o Zimbabwe o Malawi tenen molt de pes davant de Sud-àfrica, Tanzània i Namíbia a l’altra banda de la balança. Fins i tot en el cas d’Angola, s’hauria de preguntar si la dona ruandesa proporcionada com a esposa en la diplomàcia i sobretot en els negocis a Angola és suficient per encegar els responsables angolesos del fet que ja no saben identificar l’interès superior de la seva nació més enllà dels encants de les belles dones ruandeses enviades per Paul Kagame.

L’altre esdeveniment esperat i que probablement influirà en el curs de la vida a la RDC i a la regió dels Grans Llacs el 2023 són les eleccions generals a la RDC el desembre del 2023. L’esdeveniment esperat és, per tant, la reelecció o no de Félix Tshisekedi com a president de la República Democràtica del Congo. En qualsevol cas, serà important tenir en compte l’actitud de l’oposició congolesa, coneguda per ser prolífica a l’hora de crear o amplificar esdeveniments.

Per descomptat, el resultat d’aquestes eleccions tindrà conseqüències per a la guerra i les relacions amb Rwanda. O bé es mantindrà l’ímpetu patriòtic demostrat des del 2022 i els esforços realitzats per reforçar les Forces Armades de la República Democràtica del Congo (FARDC) i la negativa a reintegrar els terroristes designats per Kagame sota l’etiqueta de l’M23 als serveis de seguretat del Estat; o bé es lliurarà a l’esport favorit dels successius governs de la RDC des del 2002, és a dir, empassar-se els gripaus perquè els han deixat anar els tutsis dirigits per Paul Kagame. Un joc com un vicepresident tutsi ruandès imposat en la fórmula 1+4, integracions i ascensos a les FARDC i la Policia com a prima a la rebel·lió sota el principi: caps i sergents a l’Exèrcit Patriòtic Ruandès (APR) de Kagame a Rwanda, s’han de convertir en coronels i generals a les FARDC del Congo…

Signe dels temps: alguns indicis apunten que aquest any 2023 s’abordaria per fi la “qüestió tabú” dels refugiats ruandesos a la RDC. Llançament del moviment “All For Rwanda”.

Després de dècades de cacofonia i confusió, els refugiats ruandesos, oblidats a la RDC, les seves relacions i contactes han creat per fi un moviment purament humanitari amb l’objectiu últim de fer sentir la veu dels refugiats ruandesos a la RDC i reivindicar els seus drets a tornar al país dels seus avantpassats amb tota dignitat.

Aquest moviment, que transcendeix les organitzacions polítiques, els grups armats o les organitzacions i associacions de defensa dels drets humans en general, té l’avantatge de no ser cobdiciós en l’origen, sinó de centrar-se únicament en la qüestió dels refugiats ruandesos a la RDC, un tema que ha esdevingut tabú per decisió del règim de Kigali.

Davant aquesta iniciativa original i humanitària, esperem que les autoritats que s’ocupen de la qüestió dels refugiats ruandesos (ACNUR, país d’acollida) adoptin ara una actitud favorable a fer sentir la veu dels milers de refugiats ruandesos abandonats a la RDC a través del seu representant, el moviment “All For Rwanda”.

Com a preludi de la marxa cap a la sensibilització i la resolució del problema dels refugiats ruandesos a la RDC, ens assabentem que acaba de signar-se a Ginebra, el 15 de maig del 2023, un preacord entre l’ACNUR, la RDC i Rwanda en aquest sentit.

Per part de l’ACNUR, el document ha estat signat per Filippo Grandi, responsable de l’ACNUR, per part de la RDC pel Sr. Christophe Lutundura, ministre d’Afers Estrangers, i per part de Rwanda, per la Sra. Marie Solange Kayisire, ministra encarregada dels refugiats i les catàstrofes.

Esperem que aquesta vegada l’anomenada “comunitat internacional” no cometi més errors perquè no tindrà excusa. En efecte, l’ACNUR de Filippo Grandi, successor d’Antonio Guterres, actualment el seu cap com a secretari general de l’ONU, ja no pot fingir no saber on són aquests refugiats ruandesos ni els seus desitjos perquè puguin tornar a Rwanda amb tota dignitat. L’ONU en general, l’ACNUR en particular i la RDC, si cal, disposen ara d’un interlocutor no només legítim sinó també expert per parlar-los dels refugiats ruandesos abandonats a la RDC. Es tracta de “All For Rwanda”. Aquesta organització humanitària hauria de participar en qualsevol iniciativa relacionada amb els refugiats ruandesos a la RDC. Si no com a “interessats”, llavors com a “experts”. Si no, totes les iniciatives de l’ONU, a través de l’ACNUR, tornaran a fracassar i els refugiats, que se suposa que són la seva raó de ser per defensar-los, continuaran pansint-se davant dels seus ulls. Seria una vergonya per a una organització com l’ACNUR.

Per a l’any 2024

Al món, el 2024 estarà marcat per les eleccions als Estats Units. Això significarà la reelecció de Joe Biden o el retorn de Donald Trump.

Conseqüències per a la regió dels Grans Llacs: Si Joe Biden és reelegit, la regió dels Grans Llacs romandrà amb l’statu quo i els lobbies s’enfrontaran als passadissos de la Casa Blanca i del Congrés, atès que les instruccions del Pentàgon són sempre les mateixes: “Paul Kagame o res”.

Si torna Donald Trump, tot romandrà en dubte i veurem si aquesta vegada mostra més interès per l’Àfrica que durant el mandat anterior. En qualsevol cas, els lobbies de Kagame als Estats Units tindrien més murs que enderrocar per arribar als responsables polítics i, per tant, molt a pagar per preservar la imatge de Paul Kagame com a “fidel i devot servidor dels interessos estatunidencs a l’Àfrica” .

A França: un altre racó del món a vigilar durant el 2024 és l’evolució de la “Macronie” a França.

Després d’un any al poder per al seu segon mandat, Emmanuel Macron, sense majoria parlamentària, governa amb un “49-3” i pretén mantenir-se fins al 2027.

Pel que fa a la regió dels Grans Llacs, és el president francès més submís a Kagame i s’esforça per superar en zel el seu predecessor Nicolas Sarkozy i el seu ministre Bernard Kouchner.

Per això, Macron multiplica, des de la seva elecció sorpresa i accidental el 2017 (assumpte François Fillon), les maniobres humiliants que farien rebel·lar-se fins a l’hutu ruandès més submís a Kagame. Vam tenir successivament la venda de l’Organització Internacional de la Francofonia (OIF) al francòfob que va prohibir l’ensenyament del francès al seu país, l’acomiadament i la humiliació de les famílies dels funcionaris francesos morts en l’atemptat terrorista perpetrat per Paul Kagame el 6 d’abril del 1994 quan exigien justícia per als seus pares, el reconeixement de la responsabilitat de França en el genocidi ruandès comès quan ell, Macron, només tenia 13 anys però que els responsables (govern, Assemblea Nacional, comandament dels exèrcits,…) ignoren i desmunten aquestes acusacions…

Actualment, la Macronie corre contrarellotge per foragitar tots els contenciosos que puguin oposar França a Kagame i fa tot el possible en aquest sentit perquè Kagame i sobretot els seus lobbies a França no trobin res del que queixar-se de la Macronie. Per això estem assistint a una allau de judicis injustos als tribunals de París contra els pobres exiliats hutus que viuen a França i que tenen la desgràcia d’haver criticat obertament el règim dictatorial de Kagame.

Amb això, Macron espera durar almenys fins al final del seu mandat de cinc anys, el 2027, i com que llavors només tindrà 50 anys, l’edat en què molts entren en política, tindrà temps de preparar la seva reaparició el 2032 o 2037, quan només tindrà 60 anys.

Però aquest jove visiblement intel·ligent i atractiu, que es va casar amb la seva mestra d’escola 25 anys més gran que ell, i que ara és la seva Primera Dama, també hauria de tenir en compte que en aquesta França només cal una petita relliscada, una revelació d’un secret familiar llargament amagat… perquè tot el castell de cartes que està construint s’ensorri. Però, mentrestant, haurà estat el sepulturer dels demòcrates africans i, en particular, dels hutus ruandesos.

A l’Àfrica, l’any 2024 serà l’ocasió d’avaluar els intents del guerrer Paul Kagame de dominar l’Àfrica. Així, serà l’ocasió d’avaluar:

– Les anteriors intervencions armades de Kagame a la República Centreafricana i Moçambic. Es veurà si en el desplegament de l’exèrcit de Kagame en aquests països (dels quals no es revelarà cap balanç que indiqui les pèrdues o fracassos de l’exèrcit de Kagame segons l’acord), la seguretat i la prosperitat hauran estat aportades pels soldats de Kagame o si, en realitat, només s’ha tractat d’un negoci de venda de mercenaris per part d’un dictador amb un exèrcit pletòric.

– Les intervencions armades de Kagame a l’ordre del dia: Benín, les dues Guinees també han de ser observades de prop el 2024. Caldria veure si el que Kagame va prometre al president Patrice Talon, és a dir: permetre-li modificar la Constitució com fa regularment el mateix Kagame, per mantenir-se al poder com a president “legítim” de per vida, i com li va dir, a condició que disposi d’un exèrcit propi i del qual li enviï els primers elements…, si això tindrà èxit a Benín.

– A Guinea Conakry, on ponts i edificis han estat rebatejats amb el nom de Paul Kagame, va prometre al colpista coronel Doumbouya, antic membre de la Legió Estrangera, i per tant un oficial que pot lluitar sota qualsevol bandera o nacionalitat a canvi d’un pagament, com Paul Kagame, que li donaria uns secrets per mantenir-se al poder. Ja ho veurem.

– Pel que fa a Guinea Bissau, el molt acomplexat president Embalo Sissoko, antic oficial de l’exèrcit, amb prou feines pot entendre com Paul Kagame, menys instruït que ell, s’ha convertit en l’home més poderós de l’Àfrica i el més festejat per Occident, mentre que d’Embalo amb prou feines se sap pronunciar el nom a les televisions occidentals. Aleshores ha fet tot el possible per tenir l’experiència del “geni” Kagame. L’altre, per impressionar-lo encara més i ficar-se’l a la butxaca, li va demanar que enviés la unitat de la seva guàrdia propera a entrenar-se a Rwanda. Així, la unitat de la guàrdia presidencial de Guinea Bissau ara està composta exclusivament per soldats que parlen kinyarwanda!

Les conseqüències per a la regió dels Grans Llacs d’aquests dos casos dependran de l’avaluació que se’n faci el 2024, quan els beninesos i els guineans cantin les lloances de Paul Kagame o s’amaguin en sentir aquest nom maleït a la premsa.

A la regió dels Grans Llacs, el 2024 no ens ofereix gairebé res, excepte el no esdeveniment que serà l’elecció de Paul Kagame per a un 4t mandat (de set anys) però 1r (de cinc anys) com a president, després de 30 anys al poder.

Ja s’està donant l’ordre. Cal fer tot el possible perquè Paul Kagame sigui reelegit amb almenys el 98% dels vots. La província o el districte en què no assolís aquesta puntuació seria considerat com a “enemic de Rwanda” i els seus funcionaris administratius fortament sancionats. Que se sàpiga!!!

L’altre no esdeveniment a escrutar és si el 2024 Paul Kagame seguirà penjant davant del món el miratge de “l’èxit econòmic” de la seva Rwanda, un autèntic poble Potemkin. Ens fixarem en l’actitud de les institucions financeres occidentals (FMI, Banc Mundial, BAD…), per veure si persisteixen a falsificar estadístiques i dades macroeconòmiques relatives a la Rwanda de Paul Kagame, burlant-se així de si mateixes i diluint dia a dia la seva escassa credibilitat.

Actituds que han d’adoptar els dirigents ruandesos i congolesos

Davant aquests escenaris i expectatives, ens hem de preguntar quina actitud han d’adoptar les persones que pateixen, és a dir, els congolesos i ruandesos.

Sense ser-ne el confessor, expressem humilment la nostra opinió.

Els responsables i els gestors d’aquests pobles haurien d’emprendre una avaluació permanent integrant tots els elements existents o ocasionals

S’haurien d’instruir per tenir en tot moment una actitud a adoptar en cada moment i segons les circumstàncies.

S’haurien d’aixecar cada matí sabent que tenen una carta a la mà per jugar i treure en el moment oportú.

I, sobretot, haurien d’evitar el seguidisme i les sorpreses com els polítics de Rwanda abans del 1990 i durant la guerra de conquesta dels elements tutsis de l’exèrcit regular d’Uganda agrupats a l’FPR (1990-1994).

En efecte, aquests polítics, que s’autoproclamaven “opositors des de dins” i que Occident qualificava de “hutus moderats”, tenien com a únic projecte polític la caiguda del president Juvénal Habyarimana. I quan va caure, literalment i figuradament, ja no tenien res a fer, perquè no tenien pla B. S’havien aliat amb el pla de l’FPR de Kagame, que es va dur a terme al peu de la lletra i de la coma. I al qui creien utilitzar com a company (l’FPR) per derrocar Habyarimana i després desfer-se’n (Kagame), se’n va desfer i els va reservar el destí d’Habyarimana.

Els sis mesos del 2023 que queden i l’any 2024 que s’acosta són un temps molt curt i minúscul en l’escala del temps històric. Però a la vida dels pobles, els esdeveniments que poden tenir lloc en aquest lapse de temps poden tenir un impacte enorme, si no històric, en aquests pobles. Correspon als qui tenen la tasca de guiar aquests pobles, o els qui aspiren a aquesta funció, tenir-ho en compte en les seves activitats quotidianes.

Font: Echos d’Afrique

Le Grand Témoin entrevista Charles Onana (22.05.2023)
Es poden activar els subtítols automàtics en català