Israel no està erradicant «els terroristes». Està convertint Gaza en un ermot, un infern, on els metges ja no existeixen, els cooperants són un record i la compassió un llast.
Si hi ha hagut una imatge del 2024 que ha capturat les notícies de l’any, ha estat aquesta: El Dr. Hussam Abu Safiya, amb una bata blanca d’hospital, obrint-se pas entre les runes de l’hospital Kamal Adwan que dirigia –l’última instal·lació mèdica important que sobrevivia al nord de Gaza– cap a dos tancs israelians, amb els canons de les seves armes apuntant-lo.
L’últim any ha estat dominat per la mort i la destrucció que Israel ha sembrat al petit enclavament.
Ha estat marcat per la matança de desenes de milers de palestins –les morts que coneixem– i la mutilació d’almenys 100.000 més; la inanició de tota la població; la destrucció del paisatge urbà i agrícola; i l’eliminació sistemàtica dels hospitals i el sector sanitari de Gaza, inclosos l’assassinat, la detenció massiva i la tortura de metges palestins.
El 2024 també ha estar dominat pel creixent consens de les autoritats jurídiques i de drets humans internacionals que tot això equival a genocidi.
Una imatge dels darrers dies de l’any ho deia tot. Mostrava un metge solitari –que havia arriscat la seva vida per mantenir operatiu el seu hospital assetjat per les forces israelianes, copejat per projectils i drons israelians i el personal del qual havia estat eliminat per franctiradors israelians– dirigint-se coratjosament cap als seus exterminadors i els del seu poble.
Havia pagat un preu personal, tant com els seus pacients i el seu personal. L’octubre, el seu fill de 15 anys, Ibrahim, va ser executat durant una incursió israeliana a l’hospital. Un mes després, ell mateix va resultar ferit per la metralla d’un atac israelià contra l’edifici.
El 27 de desembre, l’hospital ja no podia resistir el salvatge atac israelià. Quan un altaveu va exigir a Abu Safiya que s’acostés als tancs, es va posar en marxa ombrívolament a través de les runes.
Va ser el moment en què la lluita de l’hospital de Kamal Adwan per protegir la vida va arribar a la seva fi sobtada; quan la genocida maquinària de guerra israeliana es va apuntar una victòria inevitable contra el darrer reducte d’humanitat al nord de Gaza.
Retingut en un camp de tortura
La imatge també era l’última coneguda d’Abu Safiya, presa minuts abans de la seva suposada «detenció» –el seu segrest– per soldats israelians, i de la seva desaparició en el sistema de camps de tortura d’Israel.
Després de dies afirmant que desconeixia el seu parador, l’exèrcit israelià va confirmar finalment que el mantenia reclòs en règim d’incomunicació. L’admissió sembla que s’ha produït només gràcies a una petició als tribunals israelians per part d’un grup local de drets mèdics.
Segons un nombre cada vegada més gran d’informacions, Abu Safiya es troba ara al més notori dels centres de tortura israelians, Sde Teiman, on l’any passat uns soldats van ser gravats en vídeo violant un pres palestí amb una porra fins a esbotzar-li les entranyes.
S’espera que Abu Safiya no corri la mateixa sort que el seu col·lega, el Dr. Adnan al-Bursh, excap d’ortopèdia de l’hospital al-Shifa de Gaza. Després de quatre mesos de maltractaments a la presó d’Ofer, els guàrdies van abandonar Bursh al seu pati, nu de cintura cap avall, sagnant i incapaç de mantenir-se dret. Va morir poc després.
Els informes de les agències de drets humans i de Nacions Unides, així com els testimonis dels guàrdies del camp que han denunciat els abusos, parlen de pallisses, inanició, abusos sexuals i violacions sistemàtiques de presoners palestins.
Israel ha acusat Abu Safiya, el pediatre més conegut de Gaza, de ser un «terrorista» de Hamàs. Ha segrestat 240 persones més de l’hospital Kamal Adwan que, segons afirma, són «sospitosos de terrorisme» –presumiblement, sobretot pacients i personal mèdic–, i les manté retingudes en condicions igualment espantoses.
Lògica psicòtica
Segons la lògica psicòtica d’Israel, qualsevol que treballi per al govern d’Hamàs a Gaza –és a dir, qualsevol com Abu Safiya treballador en una de les principals institucions de l’enclavament, com un hospital– compta com a terrorista.
Per extensió, qualsevol hospital –per estar sota l’autoritat del govern d’Hamàs– pot ser tractat com un «bastió terrorista d’Hamàs», com Israel ha anomenat Kamal Adwan. Ergo, totes les instal·lacions mèdiques han de ser destruïdes, tots els metges “detinguts” i torturats, i tots els pacients “evacuats” per la força.
En el cas de Kamal Adwan, els ferits, els malalts greus i le dones que estaven a punt de donar a llum van disposar de 15 minuts per desenganxar-se els degotadors, sortir dels llits i dirigir-se al pati destrossat. A continuació, l’exèrcit israelià va calar foc a l’hospital.
Una «evacuació» d’aquest tipus només significa una cosa: deixar morir els pacients per les ferides, les malalties o la desnutrició, i cada vegada més també pel fred.
Cada vegada són més els nadons que moren d’hipotèrmia mentre les seves famílies passen les nits d’hivern arraulides sota lones, sense mantes ni roba adequada, als campaments de tendes de campanya que s’han convertit en la llar de la major part de la població de Gaza .
La fotografia de la rendició d’Abu Safiya va deixar molt clar qui és David i qui Goliat; qui és l’humanitari i qui és el terrorista.
Sobretot, va demostrar com les classes política i mediàtica d’Occident han passat els darrers 15 mesos promovent una gran mentida sobre Gaza. No han intentat posar fi al vessament de sang, sinó encobrir-lo, excusar-lo.
Això podria explicar per què la imatge més definitòria del 2024 amb prou feines va ser visible als mitjans de comunicació de l’establishment, i encara menys a les seves portades, quan Abu Safiya va ser segrestat per Israel i el seu hospital destruït.
La majoria dels redactors i editors gràfics estrangers –depenents dels sous dels seus multimilionaris propietaris– semblaven preferir passar de llarg de la fotografia noticiosa de l’any. Les xarxes socials, tanmateix, no. Els usuaris corrents l’han difosa pertot arreu. Van comprendre el que mostrava i el que significava.
Guerra de consciències
A finals del mes passat, Israel va anunciar que aquest any gastaria 150 milions de dòlars més en el que ha anomenat «guerra de consciències».
És a dir, Israel està multiplicant per 20 el seu pressupost per millorar les campanyes de desinformació als mitjans de comunicació, per blanquejar la seva imatge mentre continua la matança a Gaza.
Israel ha matat molts periodistes de Gaza i ha prohibit l’accés de corresponsals estrangers a les «zones de extermini» no declarades. Però a l’era de la retransmissió en directe per telèfon, amagar un genocidi està resultant molt més difícil del que Israel imaginava. Pel que sembla, no n’hi ha prou que la classe dirigent occidental difongui la seva desinformació.
Israel està especialment preocupat pels joves, com els estudiants universitaris, que no consumeixen notícies filtrades a través de la BBC o la CNN i, per tant, tenen una comprensió molt més clara del que passa. Els seus sentits i sensibilitats no han estat esmussats per anys de propaganda corporativa occidental.
És molt menys probable, per exemple, que caiguin en les notícies falses israelianes –reciclades i a les quals els mitjans de comunicació occidentals donen credibilitat– que han justificat durant els darrers 15 mesos la destrucció total dels hospitals de Gaza, o el tipus de desinformació que entreté amb la idea que un metge estimat com Abu Safiya és secretament un terrorista.
La gènesi de la campanya israeliana per esborrar el sector sanitari de Gaza va començar pocs dies després de l’atac d’Hamàs del 7 d’octubre del 2023. Menys de dues setmanes després, Israel va disparar un míssil potent contra el pati de l’hospital al-Ahli de la ciutat de Gaza; desenes de famílies palestines que hi havien fugit, cercant protecció davant l’envestida militar israeliana, van quedar atrapades per l’explosió.
Però els mitjans de comunicació van blanquejar aquest primer tret en la guerra contra els hospitals de Gaza fent-se ressò amb credulitat de l’absurda afirmació israeliana que havia estat un coet palestí mal disparat, i no un míssil israelià, el que havia causat els danys.
L’atac contra al-Ahli va establir el pla de genocidi d’Israel, que ha seguit de prop durant els darrers 15 mesos. Va deixar clar als palestins que cap lloc estaria fora de perill de l’atac israelià, ni tan sols els llocs de refugi establerts, com ara hospitals, mesquites i esglésies. No hi hauria cap lloc on fugir de la seva ira.
I va deixar clar als líders i mitjans de comunicació occidentals que Israel estava disposat a violar tots els preceptes coneguts del dret humanitari internacional. No hi havia atrocitat ni crim de guerra que no cometés, inclosa la destrucció del sistema mèdic de Gaza. S’esperava que els patrocinadors d’Israel donessin tot el suport a la guerra, arribés Israel fins on arribés.
I això és exactament el que van fer.
Pistes falses
Mirant enrere, el breu furor sobre si Israel era responsable de l’atac a al-Ahli sembla ara un malson pintoresc. Davant la manca de resposta, Israel va intensificar la seva «guerra de consciències», creant una bombolla de notícies falses per relacionar els hospitals de Gaza amb el terrorisme d’Hamàs.
En qüestió de setmanes, Israel va afirmar haver descobert una base terrorista d’Hamàs sota l’hospital infantil al-Rantisi de Gaza, amb dipòsits d’armes i una llista de torns de guàrdia en àrab per als ostatges israelians, tot i que aviat es va demostrar que la llista no era més que un calendari innocu.
L’objectiu més gran d’Israel era l’hospital al-Shifa, el centre mèdic més important de Gaza. Israel va difondre un vídeo generat per ordinador en què apareixia situat sobre un «centre de comandament i control d’Hamàs» subterrani. Una vegada més, els mitjans de comunicació occidentals van difondre amb credulitat aquestes afirmacions, tot i que mai no es va trobar el búnquer d’Hamàs.
Tanmateix, aquestes mentides van servir al seu propòsit. Fins i tot mentre Israel destrossava els hospitals de Gaza i denegava l’entrada a l’ajuda mèdica, deixant Gaza sense cap manera de tractar els homes, les dones i els nens mutilats pels incessants bombardejos israelians, els mitjans de comunicació van desviar la seva atenció d’aquests crims contra la humanitat massa evidents.
En canvi, com esperava Israel, els periodistes van gastar les seves energies perseguint pistes falses, intentant verificar cada mentida individual.
La premissa de treball dels mitjans de comunicació semblava ser que, si es confirmava el mínim indici de complicitat entre Hamàs i un sol hospital, o metge, de Gaza, quedaria justificada la campanya d’Israel per esborrar totes les instal·lacions mèdiques de l’enclavament i negar l’assistència sanitària a 2,3 milions de persones atrapades als seus camps d’extermini.
Fosses comunes
Cal destacar que cap dels metges occidentals d’alt nivell que van treballar com a voluntaris a Gaza va declarar a la tornada a casa haver vist cap rastre dels «terroristes d’Hamàs» armats que suposadament s’arrossegaven pels hospitals en què havien treballat.
Aquests metges occidentals poques vegades van ser entrevistats pels mitjans de comunicació com a contrapunt a la interminable desinformació d’Israel, que va crear la racionalització perquè Israel arrasés els hospitals i centres mèdics de Gaza amb total desmesura.
Els soldats van envair els hospitals un darrere l’altre, destruint les sales, els quiròfans i les unitats de cures intensives.
Cada «evacuació» forçosa creava la seva pròpia estela de misèria. Els nadons prematurs morien de gana o congelats a les seves incubadores. Els malalts greus van ser obligats a abandonar els llits. Les ambulàncies que van intentar recollir-los van ser volades pels aires. I en totes les ocasions, el personal mèdic de Gaza va ser acorralat, desposseït de la roba i fet desaparèixer.
Els periodistes occidentals tampoc van mostrar gaire interès pel descobriment de cadàvers no identificats en fosses comunes improvisades als terrenys dels hospitals després que els soldats israelians haguessin acabat els seus assalts: cossos decapitats o mutilats, o que mostraven indicis d’haver estat enterrats vius.
Per aquestes i altres raons, l’Oficina de Drets Humans de l’ONU va concloure la setmana passada que els hospitals de Gaza, «l’únic santuari on els palestins s’haurien d’haver sentit segurs, es va convertir de fet en un parany mortal».
De la mateixa manera, un funcionari de l’Organització Mundial de la Salut, Rik Pepperkorn, va observar: «El sector sanitari està sent sistemàticament desmantellat». L’OMS cerca a l’estranger tractament urgent per salvar la vida de més de 12.000 persones, va afegir. «Al ritme actual, es trigarien entre cinc i deu anys a evacuar tots aquests pacients en estat crític».
En una altra declaració de la setmana passada, dos experts de l’ONU van advertir que la detenció arbitrària d’Abu Safiya formava «part d’una pauta d’Israel per bombardejar, destruir i aniquilar completament de manera continuada la realització del dret a la salut a Gaza ».
Van assenyalar que, a més de les batudes massives, almenys 1.057 professionals mèdics i de la salut palestins havien estat assassinats fins ara.
Trajectòria cap al genocidi
La veritat és que la nova campanya de desinformació d’Israel, més finançada, no serà més eficaç que les anteriors.
Avi Cohen-Scali, director del Ministeri israelià per a la lluita contra l’antisemitisme, va declarar que una dècada de programes d’aquest tipus contra allò que Israel anomena la seva «deslegitimació» –és a dir, l’exposició del seu caràcter d’apartheid i ara genocida– ha donat «resultats gairebé nuls».
Va declarar als mitjans de comunicació israelians: «Aquesta activitat ha fracassat segons tots els paràmetres imaginables».
Serà impossible amagar la realitat d’un genocidi. Els propers mesos sortiran a la llum més atrocitats israelianes, noves i històriques. Més organitzacions jurídiques i de drets humans i acadèmics arribaran a la conclusió que Israel ha comès un genocidi a Gaza.
El Tribunal Penal Internacional (TPI) dictarà més ordres de detenció per crims de guerra, després de les dictades contra el primer ministre israelià, Binyamín Netanyahu, i el seu exministre de Defensa, Yoav Gallant.
El cap de setmana, un soldat israelià de vacances al Brasil es va veure obligat a fugir del país després de ser advertit que estava sent investigat.
Però encara n’hi ha més. Les principals organitzacions de drets humans i acadèmics hauran de reformular la seva interpretació històrica tant d’Israel com de la seva ideologia fundadora, el sionisme. Hauran de reconèixer que aquest genocidi no ha sorgit del no-res.
La trajectòria va començar quan es va establir el sionisme com a moviment colonial fa més d’un segle. Va continuar quan es va crear Israel mitjançant una operació massiva de neteja ètnica contra la població palestina nativa el 1948. I es va accelerar el 1967, quan Israel va formalitzar el seu sistema d’apartheid, creant drets separats per a jueus i palestins i obligant els palestins a viure en guetos cada cop més petits.
Sense control, el destí final d’Israel sempre ha estat el genocidi. Es tracta d’una compulsió ideològica incrustada en les nocions israelianes de supremacia ètnica i d’«elegits».
La visió de Mad Max
Fins i tot després que el TPI emetés ordres de detenció contra Netanyahu i Gallant el novembre, els dirigents israelians van continuar amb la seva incitació explícita al genocidi.
La setmana passada, vuit legisladors de la comissió d’Afers Estrangers i Defensa del Parlament israelià van escriure al nou ministre de Defensa, Israel Katz, i li van exigir que ordenés la destrucció de les últimes fonts d’aigua, aliments i energia al nord de Gaza.
Va ser precisament l’actual inanició de la població de Gaza per part d’Israel el que va dur Netanyahu i Gallant a ser acusats de crims contra la humanitat.
Mentrestant, la destrucció de l’hospital Kamal Adwan prepara el terreny per a una nova política al nord de Gaza: el que Israel anomena esgarrifosament «txernobilització».
Anomenada així pel reactor nuclear soviètic de Txernòbil, aquesta política considera la presència palestina a Gaza com una amenaça comparable a la fugida radioactiva del 1986. L’objectiu dels militars és esborrar totes les infraestructures palestines sobre i sota terra, fent-se ressò dels esforços d’emergència soviètics per contenir la radiació de Txernòbil.
On ens porta tot això?
Louise Wateridge, responsable d’emergències de l’Agència de l’ONU per als Refugiats de Palestina (UNRWA), va assenyalar el cap de setmana que Israel estava accelerant el col·lapse social total de Gaza en expulsar la UNRWA de l’enclavament.
La legislació israeliana que entrarà en vigor a finals d’aquest mes impedirà a l’agència de refugiats operar a Gaza per proporcionar a les famílies els escassos aliments i refugi disponibles, a causa del bloqueig de l’ajuda per part d’Israel.
En absència d’hospitals, privarà Gaza dels seus darrers serveis sanitaris significatius. Wateridge va assenyalar: «La UNRWA fa unes 17.000 consultes sanitàries al dia a la Franja de Gaza. És impossible que una altra agència substitueixi això».
El perill que subratlla és que Gaza quedi completament sense llei. Les famílies s’enfrontaran no només a les bombes, als avions teledirigits assassins i al programa de fam d’Israel, sinó també al govern distòpic de bandes criminals.
Això és exactament el que Israel pretén per a Gaza. Com va revelar un article de Haaretz la setmana passada, després de la «txernobilització» del nord de Gaza, Israel està estudiant plans per deixar que dues grans famílies criminals palestines governin el sud. És probable que siguin les mateixes bandes que estan saquejant els pocs camions d’ajuda que Israel permet entrar a Gaza, ajudant Israel a privar la població d’aliments i aigua.
La visió israeliana del futur de Gaza és una cruïlla postapocalíptica entre la franquícia cinematogràfica Mad Max i la novel·la de Cormac McCarthy La carretera.
Portada
És possible que la trajectòria cap al genocidi estigui integrada en la codificació del sionisme, però els dirigents occidentals, els mitjans de comunicació, el món acadèmic, els think thanks i fins i tot les organitzacions de drets humans s’han encarregat de fingir el contrari.
Han passat dècades mantenint la línia del que fa temps hauria d’haver estat una narrativa occidental totalment desacreditada: que Israel sempre ha estat només un santuari per als jueus contra l’antisemitisme, que és «l’única democràcia a l’Orient Mitjà», que la seva ocupació és en gran mesura benigna i els seus assentaments il·legals una mesura de seguretat necessària, i que l’exèrcit israelià és «el més moral del món».
Aquestes ficcions s’estan desfent més ràpidament del que la desinformació israeliana pot esperar tornar a cosir-les.
Aleshores, per què fer més? Perquè la guerra de consciències d’Israel no està dirigida principalment contra vostè i contra mi. Està dirigida als líders occidentals. El primer ministre britànic, Keir Starmer, sap perfectament que a Gaza s’està cometent un genocidi, igual que Donald Trump, el proper president dels Estats Units.
Simplement no els importa, entre altres coses perquè no es pot arribar al cim d’un sistema polític occidental si no s’està disposat a pensar sociopàticament sobre el món. Hi ha un complex industrial militar occidental al qual cal aplacar, i corporacions occidentals a les quals cal servir que esperen mantenir el seu domini sobre l’extracció mundial de recursos.
Per això, els darrers dies de la seva presidència, sense vots per guanyar, Joe Biden ha abandonat la pretensió de «treballar incansablement per un alto el foc» o d’exigir que Israel enviï almenys 350 camions d’ajuda al dia. En el seu lloc, ha anunciat com a regal de comiat a Israel 8.000 milions de dòlars més en armes, incloent municions per a avions de combat i helicòpters d’atac.
No, l’objectiu de la campanya de desinformació d’Israel és proporcionar una tapadora. Es tracta d’enterbolir prou les aigües com per amagar el suport dels dirigents occidentals al genocidi, donar-los una excusa per seguir enviant armes i ajudar-los a eludir un judici per crims de guerra a la Haia.
L’objectiu és la «negació plausible»: poder afirmar que allò que era obvi no ho era gaire, que allò que era conegut pels espectadors ordinaris no estava clar per als que hi participaven directament.
Els dirigents occidentals saben que Israel s’ha endut Abu Safiya –un dels grans metges de Gaza– a un dels seus camps de tortura, on gairebé amb tota seguretat l’estan matant de gana, copejant intermitentment, humiliant i terroritzant, com als altres reclusos.
La tasca d’Israel ara és afeblir i destruir la seva resistència física i mental, com ha desmantellat els hospitals de Gaza.
L’objectiu d’Israel no és erradicar els terroristes. És convertir Gaza en un ermot, un paisatge infernal, en què ningú bo, ningú que es preocupi, ningú que intenti aferrar-se a la seva humanitat pugui sobreviure. Un lloc on els metges no existeixin, els cooperants siguin un record i la compassió sigui un llast; un lloc on governin els tancs i les bandes criminals.
El treball de la classe política i mediàtica occidental és fer que tot això sembli el més rutinari i normal possible. La seva feina consisteix a adormir-nos per dins, a buidar la nostra capacitat de preocupar-nos o resistir, a deixar-nos insensibles. Els hem de demostrar que s’equivoquen, pel bé d’Abu Safiya i pel nostre.
Font: Jonathan Cook
Un heroi palestí: El Dr. Hussam Abu Safiya (Geopolítica Siglo XXI, 31.12.204)
El director de l'hospital Kamal Adwan, el Dr. Abu Safiya, va resultar ferit després d'una agressió israeliana (Al Mayadeen, 26.11.2024)