Les imatges contrastades que dilluns van sortir d’Israel i els territoris palestins ocupats no podrien haver estat més crues, o més inquietants.

Enfrontats a les protestes a la tanca perimetral de Gaza, franctiradors israelians van matar desenes de palestins desarmats i van ferir més de 2.000 persones, inclosos nens, dones, periodistes i paramèdics, en una pluja de foc viu. Amnistia, l’organització internacional de drets humans, amb raó ho va anomenar un “espectacle de terror”.

Tal horror és ara tan rutinari que els presentadors de televisió només podrien encapçalar les notícies com el pitjor dia de vessament de sang a Gaza en quatre anys, quan Israel va massacrar civils en el seu últim gran assalt militar.

Panteixant per l’asfíxia del bloqueig israelià de Gaza al llarg d’una dècada, els hospitals locals estan col·lapsats pel pes de les víctimes.

A pocs quilòmetres de distància, mentrestant, els israelians estaven de festa.

L’anomenat “liberal” Tel Aviv estava ocupat “ballant pollastre” amb Netta, que acabava de guanyar el Festival d’Eurovisió i va oferir una actuació a l’aire lliure per celebrar-ho.

I a Jerusalem, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, s’alegrava de rebre un grup de funcionaris estatunidencs, inclosa Ivanka Trump, la filla del president i consellera política. Eren allà per somriure a les càmeres quan Estats Units va obrir la seva ambaixada a la ciutat ocupada.

El moviment s’avança a les negociacions sobre el destí de la ciutat i saboteja les ambicions palestines perquè Jerusalem Est es converteixi en la capital d’un futur estat palestí.

El somriure de Netanyahu ho va dir tot. Mentre pronunciava tòpics sobre la “pau de l’Orient Mitjà”, finalment va tenir la benedicció de Washington perquè tot Jerusalem fos la capital d’Israel. I any que ve, Europa també donarà la seva benedicció implícita organitzant el Festival d’Eurovisió allà.

Però enmig de l’eufòria, alguns comentaristes israelians van entendre que la política és més que poder, també es tracta d’imatges. El xampany a Tel Aviv i Jerusalem mentre Gaza s’ofegava en sang va deixar un gust profundament amarg a la boca.

Hi va haver més que un tuf d’hipocresia en declaracions sobre “defensar fronteres” d’un Estat que s’ha negat a declarar les seves fronteres des de la seva creació fa exactament 70 anys, així com d’un govern de Netanyahu que actualment intenta establir un Gran Israel sobre els territoris palestins.

Però la hipocresia no es va limitar a Israel i Washington, que van repetir la xerrameca dels temes de conversa de Netanyahu.

Hi va haver una equivocació lletja d’altres líders occidentals. Parlaven de “penediment”, “tragèdia” i “preocupació per la pèrdua de vides”, com si un acte de Déu hagués colpejat Gaza, no una ordre dels comandants israelians per sufocar l’impuls palestí per la llibertat amb munició real.

Igualment deshonest era parlar de “necessitat de moderació per part dels dos bàndols” i “enfrontaments”, com si els manifestants haguessin estat forcejant amb soldats israelians en combats cos a cos en lloc de ser atrapats fredament a través de mires telescòpiques.

Els polítics i mitjans israelians han buscat desesperadament una justificació moral per aquestes execucions. Han parlat de “terrorisme d’estels” i d’una suposada amenaça de llançament de pedres als soldats que es troben a centenars de metres de distància.

Mentre milers de palestins han estat executats o mutilats, quants israelians han estat perjudicats les últimes sis setmanes per les protestes de Gaza? Exactament cap.

Aquest és un estrany tipus de terror.

La realitat és que la petita Gaza s’està tornant ràpidament inhabitable, com les Nacions Unides han advertit repetidament. Durant més d’una dècada, Israel l’ha bloquejada per terra, mar i aire, mentre colpejava intermitentment l’enclavament amb míssils i invasions militars.

Un alt corresponsal del New York Times va tuitejar dilluns que els palestins de Gaza semblaven tenir un “desig de mort”. Però dos milions de palestins, una població en ràpid creixement, són reclusos en el que en realitat és una presó cada vegada més petita, els magatzems de la qual estan gairebé buits.

Desenes de milers d’ells han demostrat que estan disposats a arriscar les seves vides no per un culte a la mort, sinó per guanyar la llibertat, l’impuls humà més preuat de tots.

I han preferit la resistència no violenta i de confrontació com una forma d’avergonyir Israel i el món perquè reconeguin la seva difícil situació.

I no obstant això, en canvi, Israel els ha despullat de tota representació en afirmar falsament que són peons en un joc de Hamas per pressionar Israel.

Però en la mesura que Hamas intenta influir Israel, quin és el seu objectiu?

La setmana passada, uns satisfets mitjans de comunicació israelians van informar que Hamas estava apel·lant silenciosament a una treva a llarg termini amb Israel, renunciant efectivament al dret dels palestins a resistir violentament l’ocupació d’Israel.

No seria la primera vegada. Però mentre que una vegada Hamas va buscar una treva a canvi d’una solució de dos estats, ara es diu que ha sol·licitat només la fi del bloqueig i la possibilitat de reconstruir Gaza.

Fins i tot aquesta concessió mínima és rebutjada per Israel. En canvi, un ministre israelià va respondre a la matança de dilluns proposant que Israel assassini els líders de Hamas.

Israel potser no té remordiments, però els líders occidentals se senten avergonyits?

A part de Sud-àfrica i Turquia, cap ha retirat un ambaixador. No hi ha comandes d’embargaments de la venda d’armes, ni demandes d’investigacions de crims de guerra, ni amenaces de sancions comercials.

I no hi ha plans, és clar, per al tipus de “intervenció humanitària” que els governs occidentals han promogut intensament en altres parts de l’Orient Mitjà on els civils estan sota amenaça.

Durant set dècades, Occident ha mimat Israel en tot moment. La manca d’un càstig significatiu per violar els drets dels palestins va conduir directament a la massacre de dilluns.

I el fet de no imposar una sanció a Israel per aquesta massacre, sinó al revés, concedir recompenses visibles amb una ambaixada estatunidenca reubicada i la possibilitat de ser l’amfitrió del Festival d’Eurovisió, conduirà a la propera massacre i després a la següent.

Amb una encaixada de mans no n’hi ha prou. És hora que qualsevol persona amb consciència actuï.