Quan vaig iniciar aquesta sèrie d’articles per mallorcadiario, el primer dels quals va ser el titulat “El major dels errors”, pensava estructurar-los i elaborar-los com a parts d’un tot, donant-los un clar paral·lelisme al títol i un contingut complementari. Pretenia amb això explicar la complexa actualitat mundial (o almenys la meva visió d’ella), observant-la des d’algunes de les seves múltiples facetes. Però la nostra actualitat política (primer a les Illes, després a Catalunya i finalment a Espanya) va anar primant i marcant l’agenda i les temàtiques. Avui reprenc aquella intenció inicial i intento respondre una pregunta que crec que pot portar-nos a unes interessants consideracions: Quin és actualment el més gran dels perills que podria sotjar la humanitat? 

La pregunta és de tal calat, fins i tot pot semblar pretensiosa, que no em considero amb autoritat suficient per enfrontar-m’hi personalment. Però sí que em considero amb el dret i la capacitat necessàries per recordar i articular les respostes que li han donat algunes de les personalitats més universalment reconegudes. Per respectar el limitat format d’un article d’opinió com aquest, concentraré aquestes respostes en aquella que va donar el qui ha estat considerat, gairebé unànimement, com la personalitat més important del segle XX, Albert Einstein. El maig de 1949, en un article publicat en el primer número de la revista Monthly Review ho expressava amb tota claredat: la veritable font del mal és la concentració cada vegada més gran del capital i el poder en molt poques persones.

“L’anarquia econòmica de la societat capitalista tal com existeix avui és, al meu entendre, la veritable font del mal. […].

El capital privat tendeix a concentrar-se en poques mans, en part a causa de la competència entre els capitalistes, i en part perquè el desenvolupament tecnològic i l’augment de la divisió del treball animen la formació d’unitats de producció més grans a costa de les més petites . El resultat d’aquest procés és una oligarquia del capital privat, l’enorme poder del qual no es pot controlar amb eficàcia ni tan sols en una societat organitzada políticament de forma democràtica. Això és així perquè els membres dels cossos legislatius són seleccionats pels partits polítics, finançats en gran part o influïts d’una altra manera pels capitalistes privats que, per a tots els propòsits pràctics, deixen [després de les eleccions] l’electorat al marge de la legislatura. La conseqüència és que els representants del poble de fet no protegeixen suficientment els interessos dels grups no privilegiats de la població. […].

Estic convençut que només hi ha un camí per eliminar aquests greus mals, l’establiment d’una economia socialista, acompanyat per un sistema educatiu orientat cap a metes socials.”

Aquesta valoració (emplaçar aquest problema com el top dels molts problemes existents) és summament significativa venint d’algú que coneixia com pocs la mortífera capacitat de la tecnologia nuclear. Algú que, després de la seva implicació personal en provocar la decisió del president Franklin D. Roosevelt de fabricar la bomba atòmica, va esdevenir un rellevant activista contra la guerra, i en especial contra les armes nuclears. Algú que va arribar a afirmar: “No sé amb quines armes es lliurarà la Tercera Guerra Mundial, però a la Quarta Guerra Mundial faran servir pals i pedres”. Unes desigualtats tan extremes com les actuals són una autèntica bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment per més que una reduïda elit pretengui controlar la situació. Encara que tal elit aconseguís un control com aquest, el nostre món d’aclaparadores desigualtats i massius exterminis per guerres i misèria és ja un món moralment mort. Com va saber veure Martin Luther King, “Una nació que continua any rere any gastant molts més diners en defensa militar que en programes d’edificació social, s’acosta a la mort espiritual” (“Why I Am Opposed to the War in Vietnam”, 1967).

Des de fa un temps es parla cada vegada més del drama de la desigualtat. L’ha estudiat Thomas Piketty, l’economista del moment, en el seu llibre El capital al segle XXI, convertit en un fenomen supervendes als Estats Units. I aquí i ara, l’informe d’Oxfam de fa tan sols cinc dies afirma que la desigualtat extrema al món està arribant a cotes insuportables, ja que actualment l’1% més ric de la població mundial posseeix més riquesa que el 99% restant de les persones del planeta. Però molt més rellevant que aquests informes em sembla la creixent presa de consciència que la clau de tot aquest enorme problema és als bancs centrals. Bancs que, havent de ser públics, estan però en mans privades.

Fa uns dies, l’eurodiputada de Podem Lola Sánchez ens va enviar un comunicat en el qual es convoca la conferència europea que es realitzarà a Madrid els dies 19, 20 i 21 de febrer. Es tracta d’una iniciativa encapçalada per ella mateixa i altres tres eurodiputats espanyols i en la qual hi participen ja personalitats com Yanis Varoufakis, Ada Colau, Eric Toussaint, Ken Loach o Noam Chomsky. Crec que les seves anàlisis i plantejaments van realment a l’arrel del problema: “L’actual UE està governada de facto per una tecnocràcia al servei dels interessos d’una petita, però poderosa, minoria de poders econòmics i financers. […] Volem generar un espai de confluència en el qual totes les persones, moviments i organitzacions que ens oposem al model actual d’Unió Europea consensuem una agenda comuna d’objectius, projectes i accions, amb la finalitat última de trencar amb el règim d’austeritat de la UE i democratitzar radicalment les institucions europees, posant-les al servei de la ciutadania.”

Sense aquesta clara consciència sobre quina és la veritable font del mal, que Albert Einstein sí que tenia, seguirem movent-nos en una mena de gattopardisme, seguirem caient en el parany dels qui sempre se les arreglen per canviar tot el que sigui necessari perquè allò que és fonamental del sistema mai canviï. Passen els anys però no la meva sorpresa sobre el fet que, per exemple, hi hagi tants experts que ocupen posicions privilegiades als grans mitjans però que mai es refereixen ni a la creació de la Reserva Federal, ni a la seva naturalesa absolutament enfrontada a la Constitució estatunidenca, ni a l’única auditoria que l’Administració estatunidenca ha aconseguit realitzar-li, ni a les sorprenents conclusions a les que en ella es va arribar.

Aquest gattopardisme és un virus que s’expandeix en els àmbits més diversos. Quan, en l’àmbit polític, Ciutadans s’autoproposa com “la” alternativa que renovarà el sistema polític espanyol acabant amb la corrupció, ¿no s’està intel·lectualment perdut o no s’està jugant brut? ¿Es pot, per ventura, renovar el sistema acabant només amb els petits corruptes, o fins i tot amb els mitjans, però col·laborant amb els qui són capaços d’imposar a tot Occident una austeritat criminal? I quan, en l’àmbit de les organitzacions suposadament no governamentals, Oxfam no aclareix (igual que la revista Forbes) que fora del quadre de les persones més riques del món, sobrepassant aquest limitat marc, hi ha les grans famílies financeres que controlen la Reserva Federal, ¿no s’està prenent la part pel tot o no s’està jugant brut? ¿Es pot, per ventura, denunciar la desigualtat i la immensa riquesa d’uns pocs sense referir-se als qui són els amos i fabricants mateixos dels diners? O quan, aquests dies, Amnistia Internacional clama contra la utilització de nens per extreure el coltan del Congo però mai denuncia que el ruandès Paul Kagame, el tirà d’un país sense coltan, s’ha convertit en el major traficant del món d’aquest estratègic mineral, ¿no s’està jugant brut d’una manera cada vegada més descarada? ¿No s’està de fet denunciant una vegada més els símptomes mentre que les causes fonamentals segueixen quedant ocultes? O quan l’altra gran ONG anglosaxona per als drets humans, Human Rights Watch, mai denuncia la més greu violació d’ells, el crim contra la pau o guerra d’agressió, violació tan contínuament comesa pels seus padrins i finançadors, ¿no s’està jugant a un joc no només brut sinó criminal? En el meu llibre L’hora dels grans “filantrops” vaig dedicar tot un apartat al segrest de les grans ONG per part d’aquestes famílies financeres- “filantròpiques”. Qui s’informi (en castellà pot fer-ho a la web ¿És posible la paz? de Mikel Itulain) sobre el finançament d’aquestes ONG per “filantrops” com George Soros i per entitats “filantròpiques” com el banc Goldman Sachs, segurament se sorprendrà.

Però deixem per un altre dia aquestes reflexions al voltant de la novel·la “Il gattopardo”, de l’escriptor italià Giuseppe Tomasi di Lampedusa, publicada el 1959 i adaptada magistralment al cinema per Luchino Visconti el 1963. Tornem ja al fil argumental d’aquest article. Molt s’ha discutit sobre l’anomenat capitalisme, sobre les seves suposades bondats o sobre si hi ha alternatives a ell. Però, des del meu punt de vista, la qüestió clau és que es tracta d’un sistema fonamentalment falsari: mentre molts proclamen les bondats del lliure mercat, obliden o oculten que el que realment tenim a la cúpula del sistema capitalista occidental (allà on es decideixen realment les coses importants) és una realitat estructurada entorn d’allò que és la negació mateixa de la lliure competència, el monopoli. Per més que sovint es revesteixi d’una aparença de diversitat empresarial, la realitat que s’oculta en aquesta cúpula de l’anomenada globalització és una mena de règim de monopoli, en què els petits i mitjans empresaris no compten per a res i molt menys els treballadors.

Quan Albert Einstein va escriure el seu citat article, les grans famílies banqueres anglosaxones eren ja propietàries i senyores del més important de tots els monopolis: el de l’emissió del dòlar, el de la seva fabricació des de zero i el del control absolut de la massa monetària circulant, amb tot el que això comporta. Ja feia unes dècades que Theodore Roosevelt (vint-i-sisè president i primer nord-americà a rebre el premi Nobel de la Pau, guardó que encara no patia la politització i manipulació que pateix avui) havia lliurat una tremenda batalla legal contra els grans monopolis d’aquesta elit: el del ferrocarril, el de l’acer o el del petroli. Aquesta condició falsària, tan substancial de l’actual capitalisme financer occidental, va ser la que en l’últim moment va fer que canviés el títol del meu segon llibre que va passar així de L’hora dels grans financers a L’hora dels grans “filantrops”. És la hipocresia que tant indignava el qui pot ser considerat l’inspirador dels mestres de la no violència, mahatma Gandhi i Martin Luther King: Jesús de Natzaret. Quedem-nos amb el símptoma esperançador que en els sectors dels joves més conscienciats ja no cola la fal·làcia que la política és el dolent de la pel·lícula. La veritable política, una política arrelada fermament en la dignitat i el coratge, és l’única que pot posar frens a aquests grans monopolistes que, paradoxalment, invoquen el lliure mercat per justificar els seus crims. En més d’una ocasió he arribat a afirmar que amb tan sols un retorn a la constitució nord-americana tindríem una autèntica revolució mundial. Hi som més a prop, la societat va obrint els ulls…