Mentre la resta del món construeix un futur multipolar i intenta promoure una pau duradora, respectuosa i cooperativa, a Europa, el Parlament balbuceja sobre la guerra.

L’engany hi ha estat des del principi

Quan l’1 de novembre de 1993 es va crear la Unió Europea com a institució política amb el Tractat de Maastricht, després del Mercat Comú Europeu establert, la intenció de convertir-la en una pròtesi política de la voluntat del Regne Unit i dels Estats Units d’Amèrica era inequívoca. De fet, a la seva fundació hi van participar els respectius líders polítics i militars, en particular els llavors dirigents de l’OTAN, entitat militar que era la condició prèvia necessària perquè el «Nou Món» controlés el «Vell Món». Es va fer poc ús de dècades de teorització política sobre una Europa de pobles sobirans, una federació d’Estats independents i sobirans o una tornada a la forma imperial i monàrquica diferenciada anterior a la Guerra Mundial. Va prevaldre la realpolitik atlantista: Europa havia perdut la guerra en tots els fronts, el botí se l’havien emportat sobretot els estatunidencs i els britànics i, a l’altre bàndol, els soviètics. Només amb el col·lapse de l’URSS va ser possible un acte definitiu d’expansió política que eliminés la influència russa dels plans europeus de presa de decisions.

Així ha estat.

L’engany va ser-hi des del principi: no una Unió que pogués garantir una emancipació d’aquells molts països que ara havien canviat radicalment des dels temps de la Segona Guerra Mundial, no una Unió que es basés en una cooperació real i en polítiques compartides, no una Unió que visqués realment com a europeus i vigoritzés els pobles d’Europa, sinó una Unió com a expressió de vassallatge polític –per al que era militar ja existia l’OTAN– i econòmic, amb els banquers dels hòldings estatunidencs començant a especular indiscriminadament, dictant el futur de milions de persones amb els seus usurers artefactes financers. Els únics interessos protegits eren els dels altres, per descomptat no els dels ciutadans de la Unió Europea.

Fent-se un bany de realitat, el Parlament Europeu i els altres òrgans de govern, tots supranacionals i en violació dels principis de sobirania nacional dels Estats individuals (que ja no són sobirans des del 1945), han pres decisions perverses i destructives. L’euro és una moneda que ha empobrit tots els països que l’han adoptat i ha provocat repetides crisis com a repercussió de l’especulació borsària estatunidenca; el projecte d’un exèrcit europeu comú s’ha revelat des de la seva conceptualització com una prolongació encoberta dels interessos militars del Tractat Atlàntic; el Banc Central Europeu ha esdevingut el malson de tots els Estats; la col·legialitat d’Estrasburg no és més que un teatre de titelles ben finançat per enganyar els ciutadans fent-los creure que han de debatre amb algú en 60 segons, esperant que els micròfons funcionin i que la presidència de torn s’hagi endollat ​​uns auriculars amb traducció simultània .

El resultat és que la UE no ha funcionat en absolut, però de fet ha funcionat molt bé: ha permès a l’Hegemon completar el seu treball de colonització a Europa, i ara que la màquina funciona per ella mateixa, ja no hi ha necessitat d’intervenir directament.

La UE envia els europeus a la guerra

No ens hem de deixar enganyar: la «democràcia» no existeix en la guerra. Hi ha les decisions dels grups de poder polític, dels grups financers, de les empreses de defensa, els acords internacionals fets per sota de la taula, els senyors de la guerra.

I aquí tornem a ser, davant una política real que derrota les millors teoritzacions: la Unió Europea ha aprovat els darrers dies una resolució que preveu la possibilitat que Kíev utilitzi armes europees contra la Federació Russa. Una decisió vergonyosa des de tots els punts de vista, que a més a més s’erigeix ​​com una infame declaració de guerra contra Rússia. Això no és res de nou, ja que el clima de russofòbia ja fa dos anys que dura (més, de fet!) i que la UE també ha estat amenaçant Rússia i sancionant-la, enviant armes sense fi a Ucraïna sota el paraigua de l’OTAN.

La guerra és d’Occident contra Rússia o, més ben dit, contra allò que representa. A hores d’ara, fins i tot els principals mitjans de comunicació se n’han adonat i ja no poden romandre callats davant l’extensió oberta del conflicte a escala mundial. Ucraïna ha estat el primer país prescindible, com ja va quedar clar des del 1991, quan l’arrogància estatunidenca va triar la «Primera Rus» com a botí de guerra per ferir al cor la desmantellada Rússia soviètica.

El que està passant aquests dies és un pas cap a l’abisme, donat per servidors roïns d’una potència a la que s’han venut fàcilment. La voluntat del Parlament Europeu d’aprovar l’atac de l’OTAN contra Rússia –més del que ha passat fins ara– significarà l’extensió del conflicte a escala mundial, passant per Europa, que serà el principal escenari de la guerra. Una extensió que ja es temia i per a la qual els governs ja fa temps que treballen a nivell estratègic: l’exercici Blau contra Roig del comandament de l’OTAN, per exemple, liderat per Itàlia, que va començar fa dos anys, és un exemple entre molts de la planificació del que aviat serà una escalada; però també la introducció del servei militar obligatoti i el reclutament militar en diversos països que l’havien suprimit, una operació política que requereix un llarg període de discussió i aprovació, n’és un bon exemple; o el fet que tots els Estats de la Unió s’hagin embarcat en una ràpida carrera armamentística, una elecció que només es fa en la previsió oberta d’un conflicte estès a gran escala.

Tot i que Rússia ha advertit repetidament que cessi la provocació i s’aturi la degeneració del conflicte, malgrat que altres Estats també han intervingut diplomàticament per intentar sufocar les diatribes, aquí estan Washington i Londres ordenant, i Estrasburg responent.

Romandra la resta del món de braços plegats?

Què passarà amb les relacions internacionals i els acords estratègics amb altres països? Què faran els estats que observen aquest procés d’autodestrucció?

No hi ha cap interès explícit i objectivament calculable per entrar en aquest conflicte. S’obre així una fase de guerra nuclear híbrida, en què la pressió sobre la població assoleix un nivell de patiment que la desestabilitza del tot. La ingovernabilitat serà el mal menor, perquè en estat de guerra tota garantia, dret i llei queden suspesos tant pels plans extraordinaris com pels fets concrets d’ingovernabilitat que genera un conflicte armat territorial.

Les relacions amb altres Estats es veuran compromeses i es corre el risc que no es puguin reparar ni les diplomàtiques ni les econòmiques. Europa no té cap avantatge a l’hora de negociar opcions financeres importants, es troba en una recessió de 30 anys agreujada pels danys monetaris i una inflació inestable, que bat contínuament els propis rècords. Cap país europeu participa en associacions geoeconòmiques significatives, fet que suposa un enorme retard. Coherent amb els plans de dominació, l’imperi del dòlar no ha permès al fillol de l’euro trobar sortides alternatives.

Estratègicament, si bé és cert que els Estats europeus tenen una bona indústria bèl·lica, no és menys cert que no tenen la força motriu per a cap conflicte. No compten amb els efectius humans ni amb els recursos. És més, les empreses de defensa europees tenen acords que podrien saltar pels aires ràpidament si els països amfitrions es veiessin desbordats. No hi ha estabilitat que serveixi de garantia.

Mentre la resta del món construeix un futur multipolar i intenta promoure una pau duradora, respectuosa i cooperativa, a Europa, el Parlament balbuceja sobre la guerra. Sona com un boxejador derrotat, acorralat amb els ossos trencats, cridant que és a punt de guanyar el combat. Un cop més i estarà fora.

Hi ha un precipici davant Europa i els seus governants corren cap a ell. Una carrera cap a l’autodestrucció, cap a una massacre d’homes i dones de tot Europa, els interessos i les voluntats dels quals han estat objecte de violència i engany. Una guerra de poder que, una vegada més, el veritable enemic ha imposat i ens obligarà a lluitar fins al darrer europeu. Vet aquí la maldat de l’Imperi del Mal.

Lorenzo Maria Pacini

Professor associat de Filosofia Política i Geopolítica, UniDolomiti de Belluno. Consultor en Anàlisi Estratègica, Intel·ligència i Relacions Internacionals.

Font: Strategic Culture Foundation

Guerra a Ucraïna: Europa declara la guerra a Rússia. Els neocon del Estats Units guanyen la partida. (La Magia de la Bolsa, 21.09.2024)