Les desenes de “casos aïllats” de corrupció que han sacsejat el Partit Popular fan que es comenci a parlar de corrupció sistèmica. No debades, ja hi ha veus que propugnen la il·legalització d’aquest partit al qual acusen d’organització criminal, basant-se en la Llei de partits, que va servir per il·legalitzar Herri Batasuna i les seves successives marques, fet que impedí que es poguessin presentar a les eleccions. Aquesta proposta comença a prendre consistència quan els “casos aïllats” s’entrellacen entre ells i apunten a la Direcció estatal, sospitosa de finançament il·legal i de blanqueig de diners. Dia rere dia, les investigacions judicials deixen al descobert una trama delictiva que se serveix del poder per estafar centenars de milions d’euros de les arques públiques o aconsegueix comissions milionàries gràcies a adjudicacions fraudulentes de contractes públics. 

Però, tot i l’extraordinària quantia dels recursos furtats a les arques públiques, consider que això no és el pitjor de la corrupció política. Diria que el que han robat, que és espectacular i que mai arribarem a poder quantificar, és la part menys important del gran mal infringit a la societat. Perquè, el pitjor de tot és que, per aconseguir les seves comissions, els delinqüents polítics han malgastat una quantitat tan astronòmica de recursos públics que han hipotecat diverses generacions. És el cas, per exemple, de les obres faraòniques de Jaume Matas a Balears, alguns dels seus projectes ni estaven en el programa electoral del PP, però serviren d’excusa per a licitar ingents quantitats d’obra pública: el metro de Palma, per exemple, que anualment es menja desenes de milions en amortitzacions i manteniment; l’hospital a Son Espases, amb una concessió privada d’explotació de tots els seus serveis per trenta anys; el Palau de congressos; l’Òpera de Calatrava; les autopistes d’Eivissa… i d’altres que condicionaran els pressuposts —i les polítiques— dels propers governs de Balears durant trenta anys.

En el cas estatal, les despeses inútils sumen xifres astronòmiques: aeroports com el de Castelló o Ciutat Real; autopistes privades circumval·lant Madrid que s’han de rescatar amb recursos públics; i, en el súmmum de tots els despropòsits, l’AVE. Parlam de milers de milions d’euros en infraestructures infrautilitzades, que durant les properes dècades es menjaran una tallada important dels pressuposts de les administracions públiques.

Això, pel que fa al que es pot quantificar materialment, perquè hi ha intangibles que encara suposen un perjudici econòmic més gran a la societat. És el cas de l’oligopoli que, de fet, es permet a les elèctriques espanyoles. Gràcies a les “portes giratòries”, les grans companyies elèctriques han imposat les seves polítiques als diferents governs. El resultat és que les tarifes elèctriques a Espanya són de les més cares d’Europa. A la vegada, amb el vet a les energies renovables, han aconseguit que el país europeu amb més hores d’exposició solar, tengui deu vegades menys plaques solars instal·lades que a Gran Bretanya o vuit vegades menys que a Alemanya.

I és que la corrupció política és la pitjor plaga que pot assolar un País, ja que en dificulta el progrés social i econòmic. La corrupció premia els incompetents i ofega els emprenedors. A més de l’incalculable perjudici econòmic que provoca, la corrupció política és un mal moral, és un corc que rosega l’ànima dels pobles i els fa tornar mesquins i porucs.

Per tot això, els diners que ens han robat és el que menys importa. Tot el que ens han pres no té preu.