John Pilger invoca George Orwell en demanar als seus compatriotes que defensin la llibertat d'”un australià distingit”, el fundador i editor de WikiLeaks, Julian Assange, i d'”un periodisme real d’una mena que ara es considera exòtica”.

Sempre que visito Julian Assange, ens trobem en una habitació que ell coneix molt bé. Hi ha una taula buida i fotos de l’Equador a les parets. Hi ha una llibreria on els llibres mai canvien. Les cortines sempre es tanquen i no hi ha llum natural. L’aire està quiet i és fètid.

És l’habitació 101.

Abans d’entrar a l’habitació 101, he de lliurar el meu passaport i el meu telèfon. Les meves butxaques i possessions són examinades. El menjar que porto és inspeccionat.

L’home que vigila l’habitació 101 s’asseu en el que sembla una cabina telefònica antiquada. Mira una pantalla, mira Julian. Hi ha d’altres persones invisibles, agents de l’estat, mirant i escoltant.

Hi ha càmeres per tot arreu a l’habitació 101. Per evitar-les, Julian em porta a una cantonada, un al costat de l’altre, contra la paret. Així és com ens posem al dia: xiuxiuejant i escrivint en un bloc de notes, que ell protegeix de les càmeres. A vegades riem.

Tinc el meu horari designat. Quan expira, la porta de l’habitació 101 s’obre i el guàrdia diu: “S’ha acabat el temps!” A la vigília de cap d’any, em van permetre 30 minuts extres i l’home de la cabina telefònica em va desitjar un feliç any nou, però no a Julian.

Per descomptat, l’habitació 101 és l’habitació de la novel·la profètica de George Orwell, 1984, on la policia del pensament observa i turmenta els seus presoners, i pitjor encara, ho fa fins que la gent lliura la seva humanitat i els seus principis i obeeix el Gran Germà .

Julian Assange mai obeirà el Gran Germà. La seva resistència i coratge són sorprenents, tot i que la seva salut física s’esforça per mantenir-se igual.

Julian és un distingit australià que ha canviat la forma de pensar de molta gent sobre els governs maliciosos. Per això, és un refugiat polític sotmès al que les Nacions Unides anomenen “detenció arbitrària”.

L’ONU diu que té el dret de lliure trànsit a la llibertat, però això se li nega. Té dret a rebre tractament mèdic sense por de ser arrestat, però se li nega. Té dret a una indemnització, però se li nega.

Com a fundador i editor de WikiLeaks, el seu crim ha estat donar sentit als temps foscos. WikiLeaks té un registre impecable d’exactitud i autenticitat que cap diari, cap canal de televisió, cap emissora de ràdio, cap BBC, cap New York Times, cap Washington Post, cap Guardian pot igualar. De fet, els avergonyeix.

Això explica per què està sent castigat.

Per exemple:

La setmana passada, la Cort Internacional de Justícia va dictaminar que el Govern britànic no tenia poders legals sobre els habitants de les illes Chagos, que als anys seixanta i setanta van ser expulsats en secret de la seva terra natal de Diego García, a l’Oceà Índic, i enviats a l’exili i a la pobresa. Innombrables nens van morir, molts d’ells de tristesa. Va ser un crim èpic que pocs coneixien.

Durant gairebé 50 anys, els britànics han negat als illencs el dret a tornar a la seva pàtria, que havien donat als estatunidencs per a una important base militar.

El 2009, el Ministeri d’Afers Estrangers britànic va crear una “reserva marina” al voltant de l’arxipèlag de Chagos.

Aquesta commovedora preocupació pel medi ambient va quedar exposada com un frau quan WikiLeaks va publicar un cable secret del Govern Britànic que assegurava als estatunidencs que “als antics habitants els resultaria difícil, si no impossible, continuar amb el seu reclam de reassentament a les illes si tot l’arxipèlag de Chagos fos una reserva marina”.

La veritat de la conspiració ha influït clarament en la transcendental decisió de la Cort Internacional de Justícia.

WikiLeaks també ha revelat com els Estats Units espien els seus aliats; com la CIA pot observar-te a través del teu iPhone; com la candidata presidencial Hillary Clinton va rebre vastes sumes de diners de Wall Street per converses secretes que van assegurar als banquers que si era escollida, seria la seva amiga.

El 2016, WikiLeaks va revelar una connexió directa entre Clinton i el gihadisme organitzat a l’Orient Mitjà: terroristes, en altres paraules. Un correu electrònic va revelar que quan Clinton era secretària d’Estat dels Estats Units, sabia que l’Aràbia Saudita i Qatar estaven finançant l’Estat Islàmic, però, va acceptar enormes donacions de tots dos governs per a la seva fundació.

A continuació, va aprovar la major venda d’armes del món als seus benefactors saudites: armes que s’estan utilitzant actualment contra el poble iemenita afectat.

Això explica per què està sent castigat.

WikiLeaks també ha publicat més de 800.000 arxius secrets de Rússia, inclòs el Kremlin, que ens expliquen més sobre les maquinacions del poder en aquest país que sobre les enganyoses histèries de la pantomima russa a Washington.

Això és periodisme real, un tipus de periodisme que ara es considera exòtic: l’antítesi del periodisme de Vichy, que parla en nom de l’enemic del poble i pren el seu sobrenom del govern de Vichy que va ocupar França en nom dels nazis.

El periodisme de Vichy és la censura per omissió, com l’incalculable escàndol de la col·lusió entre els governs australià i dels Estats Units per negar a Julian Assange els seus drets com a ciutadà australià i silenciar-lo.

El 2010, la primera ministra Julia Gillard va arribar a ordenar a la Policia Federal Australiana que investigués i, amb sort, enjudiciés Assange i WikiLeaks, fins que l’AFP va informar que no s’havia comès cap delicte.

El passat cap de setmana, el Sydney Morning Herald va publicar un esplèndid suplement promocionant la celebració de “Mee Too” a l’Òpera de Sydney el 10 de març. Entre els principals participants s’hi troba la recentment retirada ministra d’Afers Estrangers, Julie Bishop.

Darrerament, Bishop ha aparegut als mitjans de comunicació locals, lloada com una pèrdua per a la política: una “icona”, algú la va anomenar, per a ser admirada.

L’elevació a celebritat feminista d’una persona tan políticament primitiva com Bishop ens diu com les anomenades polítiques identitàries han subvertit una veritat essencial i objectiva: que el que importa, per damunt de tot, no és el teu gènere sinó la classe a la qual serveixes.

Abans d’entrar a la política, Julie Bishop era una advocada que va servir al notori miner d’amiant James Hardie, que va lluitar contra les reclamacions d’homes i les seves famílies que morien horriblement amb la malaltia pulmonar negra.

L’advocat Peter Gordon recorda que Bishop “va preguntar retòricament al tribunal per què els treballadors haurien de tenir dret a saltar-se les cues dels tribunals només perquè s’estaven morint”.

Bishop diu que ella “va actuar seguint instruccions… professionalment i èticament”.

Potser estava simplement “actuant sota instruccions” quan l’any passat va viatjar a Londres i a Washington amb el seu cap de gabinet ministerial, que havia indicat que el ministre d’Afers Exteriors australià plantejaria el cas de Julian esperant que s’iniciés el procés diplomàtic de dur-lo a casa.

El pare de Julian havia escrit una commovedora carta al llavors primer ministre Malcolm Turnbull, demanant al govern que intervingués diplomàticament per alliberar el seu fill. Va dir a Turnbull que estava preocupat perquè Julian no sortís viu de l’ambaixada.

Julie Bishop va tenir totes les oportunitats al Regne Unit i els Estats Units per presentar una solució diplomàtica que portés Julian a casa. Però això requeria el valor d’algú orgullós per representar un Estat sobirà i independent, no un vassall.

En canvi, no va fer cap intent de contradir el ministre d’Afers Estrangers britànic, Jeremy Hunt, quan va dir escandalosament que Julian “s’enfrontava a greus càrrecs”. Quins càrrecs? No hi ha càrrecs.

La ministra d’Afers Exteriors d’Austràlia va abandonar el seu deure de parlar en nom d’un ciutadà australià, perseguit per res, acusat de res, culpable de res.

¿Es recordarà a les feministes que adulen aquesta falsa icona al Teatre de l’Òpera diumenge que ve el seu paper en la conspiració amb forces estrangeres per castigar un periodista australià, el treball del qual ha revelat que el militarisme rapinyaire ha destrossat la vida de milions de dones normals i corrents en molts països: només a l’Iraq, la invasió d’aquest país encapçalada pels Estats Units, en què va participar Austràlia, va deixar 700.000 vídues?

Llavors, què es pot fer? Un govern australià que estava preparat per actuar en resposta a una campanya pública per rescatar el futbolista refugiat, Hakeem al-Araibi, de la tortura i la persecució a Bahrain, és capaç de portar a casa Julian Assange.

Tanmateix, la negativa del Departament d’Afers Exteriors de Canberra a complir la declaració de les Nacions Unides que Julian és víctima de “detenció arbitrària” i té un dret fonamental a la seva llibertat, constitueix una vergonyosa violació de l’esperit del dret internacional.

Per què el govern australià no ha fet cap intent seriós d’alliberar Assange? Per què Julie Bishop es va inclinar davant els desitjos de dues potències estrangeres? Per què aquesta democràcia es tradueix en relacions servils i s’integra amb un poder estranger sense llei?

La persecució de Julian Assange és la conquesta de tots nosaltres: de la nostra independència, del nostre respecte per nosaltres mateixos, del nostre intel·lecte, de la nostra compassió, de la nostra política, de la nostra cultura.

Així que deixa de donar voltes. Organitza’t. Ocupa. Insisteix. Persisteix. Fes soroll. Actua. Sigues valent i mantén-te valent. Desafia la policia del pensament.

La guerra no és pau, la llibertat no és esclavatge, la ignorància no és força. Si Julian pot enfrontar-se al Gran Germà, tu també pots: tots nosaltres també.

John Pilger va pronunciar aquest discurs en un míting a Sydney per Julian Assange, organitzat pel Partit Socialista per la Igualtat. Segueix John Pilger a twitter @johnpilger

Font: John Pilger

Clicar a subtítols