Durant aquests dies ve reiteradament a la meva ment una qüestió: com haurien reaccionat Mahatma Gandhi o Martin Luther King davant el conflicte català? Crec sincerament que des del punt de vista d’aquests líders socials, alhora que veritables mestres espirituals –molt més vius del que a alguns els agradaria–, seria un greu error per part de l’honorable (i per a mi admirable) president Carles Puigdemont i dels qui al costat d’ell lideren políticament el procés oblidar o no tenir prou consciència d’una sèrie de fets i principis. Fets i principis que per a mi són bastant evidents, tot i que segurament seran considerats pura utopia per part de milions de persones “realistes”, la immensa majoria de les quals no tenen el menor interès en anar més enllà de la “informació” que els proporcionen els mitjans convencionals d’informació. Crec que els líders polítics del procés coneixen els fets i principis als quals em refereixo i que a continuació exposaré breument. Si no els coneguessin, no haurien donat els passos valents que fins ara han donat. Però cal reafirmar-los una i altra vegada, no cal perdre’ls mai de vista a fi de neutralitzar la pressió que tants prejudicis i inèrcies centenàries exerceixen sobre les nostres ments. Vegem-los ja:

– Els membres de l’elit burocràtica de la Unió Europea no són ningú, només la veritat és real. Són tan sols uns fidels servidors de les grans famílies financeres. Uns submisos lacais, no electes per les societats europees, dels quals res de bo en cal esperar. Com ja he explicat altres vegades, molts d’ells (com el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, o el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem) són autèntics delinqüents.

– Les grans empreses de l’Ibex 35 que iradament han abandonat Catalunya no són res, finalment només la justícia triomfarà. En la gran batalla que ve, la de les societats davant d’aquelles elits que han usurpat la més important de les prerrogatives de l’Estat, la de l’emissió i el control dels diners, la veritat i la justícia estan de la nostra part.

– Encara hi ha massa autoritarisme en els gens de massa espanyols com perquè els dirigents del PP i del PSOE puguin donar ja els passos necessaris perquè sigui acceptada l’autodeterminació de Catalunya. Però només l’empatia i l’amor romandran. Aquests milions de persones no s’adonen d’això, però en realitat tenen aquest autoritarisme tan interioritzat que són incapaços de canviar la seva mentalitat ni a curt ni a mitjà termini. En circumstàncies extremes tal autoritarisme s’arriba a manifestar en aquell terrible “la vaig matar perquè era meva”. Però en la quotidianitat apareix sota la forma d’una permanent imposició sobre “l’altre”. Són incapaços de deixar de confondre el dret d’una dona a separar-se o dels catalans a decidir el seu propi destí amb allò que ells consideren la voluntat de “trencar” un matrimoni o d’”esquarterar” Espanya.

– El poble català és l’únic amo del seu destí, el té a les mans. No ha de dependre ni del que pensi la majoria de la societat espanyola, ni de l’ambició del gran capital, ni dels interessos de l’anomenada “comunitat internacional”. La gran majoria del poble català –tres de cada quatre catalans volen un referèndum d’autodeterminació–, ja ha vençut tants interessos econòmics, tant autoritarisme ideològic i polític, tanta farsa mediàtica i tanta força policial. El futur immediat serà molt dur, però el procés ja és irreversible.

– L’1-O ha estat una fita de la història mundial. No em va estranyar, per això, que Julian Assange el valorés com l’esdeveniment més important des de la caiguda del mur de Berlín. Ni tampoc m’ha estranyat que més d’un miler de professionals de la informació s’hagin acreditat aquests dies a Barcelona. L’1-O està anticipant la gran batalla que s’acosta i la gran victòria que abans o després arribarà: la dels pobles davant de les poderoses i reduïdíssimes elits que avancen embogides cap al que Albert Einstein considerava el més gran dels mals actuals de la humanitat: la concentració cada vegada més gran del poder. I això malgrat que coneixia bé l’enorme poder destructiu de la bomba atòmica. Estem davant una cosa que és molt més que una secessió. Ja està arribant allò que Zbigniew Brzezinski tant temia: “el despertar polític global”. Despertar que, en combinació amb les lluites intestines entre els membres de l’elit globalista, amenaçaria el futur govern mundial la construcció del qual li havia estat encarregada.