El 6 de juliol del 2020 vaig publicar la meva visió i anàlisi ampliades de per què el PIB del 3r trimestre dels Estats Units trontollaria i portaria a una recuperació en forma de W, com és típic en totes les grans recessions. L’escenari de la recessió actual s‘ha comparat amb el de 1929-1930 i 2008-09, i s‘han donat 8 raons per les que l’actual repunt econòmic dels Estats Units (no la recuperació) trontollaria. En aquest post de seguiment s’hi afegeix un escenari, a més llarg termini, a l‘anterior visió més curta del tercer trimestre. Es tracta d’un afegit i una continuació del post anterior, centrant-se en els impactes més permanents en l’economia que continuaran fins ben entrat l’any 2021 i més enllà. Aquest és l’article afegit, “El que ens espera”.
Què ens espera?
L’economia dels Estats Units a mitjans de l’any 2020 es troba en una conjuntura crítica. El que passi els propers tres mesos probablement determinarà si l’actual Gran Recessió 2.0 continua seguint una trajectòria en forma de W o si deriva sobre un precipici econòmic, cap a una depressió econòmica. Amb un estímul fiscal ràpid i suficient dirigit a les llars estatunidenques, una mínima inestabilitat política abans de les eleccions de novembre del 2020 i cap esdeveniment d’inestabilitat financera, pot ser contingut. No hi haurà res pitjor que una perllongada recuperació en forma de W. Però si l’estímul fiscal és mínim (i de mala qualitat), si la inestabilitat política s’agreuja considerablement i es produeix un esdeveniment d’inestabilitat financera important als Estats Units (o a tot el món), és molt probable que es produeixi un descens a una depressió econòmica genuïna.
El pronòstic d’una ràpida recuperació econòmica no és tan clar. Hi ha múltiples forces en joc que suggereixen amb fermesa que el “rebot” econòmic de principis d’estiu serà temporal i que s’albira un major declivi de l’ocupació, el consum, la inversió i l’economia.
Una segona onada de pèrdues permanents d’ocupació
Des de mitjans de juny fins a mitjans de juliol, la taxa d’infecció per COVID-19, la taxa d’hospitalització i aviat la taxa de mortalitat, han començat a augmentar una vegada més. Les infeccions diàries superen ara sistemàticament els 60.000 casos, és a dir, més del doble que en el pitjor mes anterior de l’abril del 2020. En conseqüència, els estats estan començant a ordenar el retorn a un major nombre de confinaments i el tancament de negocis, especialment de comerços minoristes, viatges i serveis d’oci. La direcció dels esdeveniments no pot sinó obstaculitzar qualsevol rebot inicial de l’economia, ni pot generar una recuperació econòmica sostinguda.
En condicions més difícils, una segona onada d’acomiadaments està sorgint ara clarament, i no només a causa dels tancaments econòmics relacionats amb el ressorgiment del virus.
La reobertura de l’economia dels Estats Units el juny va resultar en 4.800.000 de llocs de treball recuperats en aquest mes, segons el Departament de Treball dels Estats Units. Aquest nombre incloïa, però, no menys de 3 milions de llocs de treball de serveis en restaurants, hostaleria i establiments minoristes. Aquestes són les ocupacions que ara estan sent impactades de nou amb acomiadaments, ja que els estats es retracten un cop més a causa del ressorgiment del virus en curs. Però també hi ha un nou esdeveniment: una segona onada d’atur està sorgint ara a més dels nous acomiadaments a causa dels tancaments no només de les ocupacions de servei i venda al detall represes, sinó que reflecteixen acomiadaments de treball a més llarg termini i fins i tot permanents en diverses indústries.
Les pautes de consum de les llars han canviat de manera fonamental i permanent de diverses maneres degut tant a l’efecte del virus com a la profunditat de la recessió actual. Molts consumidors no tornaran aviat a viatjar, a comprar en centres comercials, als serveis de restauració, als espectacles de masses o als esdeveniments esportius als nivells que tenien abans del virus.
En resposta, les grans corporacions d’aquests sectors han començat a anunciar acomiadaments per milers. Dues grans aerolínies estatunidenques, United i American, han anunciat la seva intenció d’acomiadar 36.000 i 20.000 persones, respectivament, incloent assistents de vol, personal de terra i fins i tot pilots. Boeing ha anunciat una retallada de 16.000, i Uber, en el seu darrer anunci, una retallada de 3.000. Les grans empreses de venda al detall com JCPenneys, Nieman Marcus, Lord & Taylor, i altres estan tancant centenars de botigues amb un impacte similar en el que abans eren milers de llocs de treball permanents. Les empreses de fraccionament de petroli i gas com Cheasepeake i altres 200 fraccionadores que ara no paguen els seus deutes n’estan acomiadant desenes de milers més. Companyies de transport com YRC Worldwide, la companyia de lloguer de cotxes Hertz, venedors de roba com Brooks Brothers, petites i mitjanes cadenes de restaurants i hotels com Krystal, Craftworks, totes estan implementant, o anunciant també acomiadaments permanents per milers.
Com a reflex d’això, des de mitjans de juny les noves sol·licituds de subsidi d’atur han seguit augmentant cada setmana a un ritme de més de 2 milions, amb prop d’1,3 milions de persones rebent subsidis d’atur estatals regulars, a més d’un altre milió de contractistes independents, treballadors d’espectacles, autònoms que reben els subsidis d’atur especials del govern federal. Les xifres d’aquest últim grup estan augmentant ràpidament des de mitjans de juny.
A mitjans de juliol, no menys de 33 milions reben subsidis d’atur, i altres 6 milions han abandonat la vida laboral i ja no es compten com a desocupats. Per tant, la desocupació es manté en el que probablement sigui un nombre crònicament alt, al voltant de 40 milions –amb prop del 25% de la força laboral dels Estats Units aturada– a mesura que es repeteixen els acomiadaments en el sector de serveis al detall, a més de nous acomiadaments permanents, tots dos a l’horitzó.
Sumat al creixent problema dels reiterats acomiadaments en el sector de serveis i la segona onada d’acomiadaments permanents en el sector privat, hi ha la creixent probabilitat d’acomiadaments significatius en el sector públic, ja que els estats i ciutats que s’enfronten a dèficits pressupostaris massius es veuen obligats a acomiadar diversos milions dels aproximadament 22 milions de treballadors del sector públic dels Estats Units. Aquesta possible onada d’acomiadaments d’empleats públics s’accelerarà i passarà abans, si el Congrés, l’estiu del 2020, no aconsegueix rescatar els estats i ciutats els pressupostos dels quals s’han vist greument afectats pel col·lapse dels ingressos fiscals, al mateix temps que s’enfronten a una escalada dels costos de la crisi sanitària. Segons les estimacions del passat mes de maig, els estats i les ciutats necessitaran 969.000 milions de dòlars en fons de rescat aquest estiu, aproximadament dos terços per als estats i la resta per a les ciutats i els governs locals.
El ressorgiment dels acomiadaments de totes aquestes procedències és un indicador segur que el repunt de l’economia, per no parlar de la recuperació, travessa per dificultats. L’augment de la desocupació significa menys ingressos salarials per a les llars i, per tant, menys consum i, com que el consum és el 70% de l’economia, un alentiment del repunt i la recuperació. Els problemes en el consum signifiquen al seu torn que la inversió empresarial també pateix, cosa que alenteix encara més l’economia i la recuperació. Exacerbant la disminució dels ingressos personals dedicats al consum a causa de la desocupació, hi ha l’evidència que fins i tot els afortunats que van tornar a treballar després del tancament econòmic de la primavera del 2020 ho fan cada vegada més com a empleats a temps parcial, cosa que significa menys ingressos salarials per al consum en comparació amb el període anterior a la crisi de la COVID abans del març del 2020.
La superposició d’aquestes perspectives negatives per a l’ocupació, el consum i la inversió empresarial és la intensificació dels problemes relacionats amb la crisi econòmica.
Desnonaments d’habitatges, caos en la cura dels nens i en l’educació
Hi ha una crisi imminent en els lloguers que afecta desenes de milions. En el pic d’abril, s’estima que aproximadament un terç dels 110 milions d’inquilins de l’economia dels Estats Units han deixat de pagar els seus lloguers a causa dels tancaments de l’economia relacionats amb la COVID. La Llei CARES, aprovada el març, preveia la indulgència en els pagaments del lloguer, tot i que potser fins a 20 estats no la van fer complir. Aquesta directiva d’indulgència expira a finals de juliol, amb fins a 23 milions de desnonaments d’habitatges projectats per als propers mesos. Així doncs, s’està gestant una gran crisi d’habitatge, així com una segona onada d’acomiadaments.
Una crisi combinada d’educació i cura dels nens està a punt de passar gairebé simultàniament. El sistema d’educació pública K-12 s’està acostant al caos, ja que els districtes escolars planegen introduir l’aprenentatge a distància a gran escala per fer front a la renovada onada d’infeccions i hospitalitzacions de COVID-19. El centre de la crisi és que desenes de milions de famílies de la classe treballadora estatunidenca que depenen de dos xecs de pagament per sobreviure econòmicament no poden permetre’s adaptar-se a les pràctiques dels districtes escolars per a l’aprenentatge a distància, especialment per als nens petits dels graus K-6. Fins i tot si aquestes famílies poguessin pagar per una costosa cura dels nens, l’actual sistema de cura dels nens dels Estats Units es troba lluny de ser capaç d’incloure’ls. A més, moltes llars de les minories i de la classe treballadora no tenen ordinadors i equipament de xarxa, o fins i tot les aptituds necessàries per a instal·lar-los, perquè els seus fills puguin participar en l’aprenentatge a distància.
Són diverses les forces que impulsen el canvi cap a l’ensenyament a distància: la por dels districtes escolars al fet que els pares adoptin mesures de responsabilitat en cas que els nens s’emmalalteixin, el cost considerable que suposa garantir la desinfecció de les aules, la manca d’espai a les aules per permetre que l’ensenyament a distància es porti a terme in situ, i la creixent preocupació dels professors per la seva pròpia exposició a la infecció. Almenys 1,5 milions de professors d’escoles públiques són més grans de 50 anys i tenen condicions de salut que els posen en major risc d’infecció greu si assisteixen a ambients de classes tancades.
És probable que la crisi de l’atenció infantil i l’educació als graus K-12 esclati els pròxims mesos a gran escala. El caos en l’educació és a la volta de la cantonada.
Aquesta tardor, els col·legis i universitats d’educació superior també experimentaran un caos d’aquesta mena. Si bé l’educació a distància no serà un problema d’implementació tan greu com en els nivells K-12, els costos de la pandèmia portaran moltes universitats privades més petites a la fallida, la fusió o el tancament. Els problemes de finançament de les universitats públiques els obligaran a reduir dràsticament els serveis disponibles. L’educació a distància crearà un sistema de dos nivells d’educació superior: els serveis educatius prestats a distància i els de caràcter més tradicional al campus, o un híbrid de tots dos.
Tanmateix, és probable que la demanda de serveis d’ensenyament superior disminueixi bruscament a curt termini, durant el qual l’ensenyament superior experimentarà una disminució devastadora de les matrícules i altres fonts d’ingressos universitaris. Algunes estimacions mostren que un terç dels estudiants de primer any planegen prendre’s el que s’anomena un “any sabàtic”: és a dir, acceptar l’accés però no assistir-hi durant un any. Això és una pèrdua massiva d’ingressos. Algunes estimacions preveuen un descens del 15% al 30% en l’assistència de nous estudiants, amb un altre 5%-10% de descens dels estudiants que es traslladen, i un descens similar del 5%-10% dels estudiants que continuen. A més, l’assistència dels estudiants internacionals, la “vaca lletera” de la majoria de les universitats, també disminuirà dràsticament a causa de les noves regles de l’administració Trump.
Altres esdeveniments reduiran dràsticament els ingressos de la universitat. Els estudiants que es vegin obligats a assistir a classes a través de l’ensenyament a distància exigiran una matrícula més barata. Hom pot esperar una onada de demandes legals mentre els estudiants cerquen “recuperar” les despeses de matrícula completa. Altres fonts secundàries d’ingressos de la universitat, com les quotes, l’allotjament i el menjar al campus, les donacions i els regals, i els ingressos dels esports, també signifiquen una crisi d’ingressos imminent.
Una onada de fusions i tancaments d’universitats és inevitable. I amb un deute de préstecs estudiantils d’1,6 bilions de dòlars, és poc probable que el govern federal introdueixi noves ajudes a través d’aquest canal. Tampoc els estats augmentaran els seus subsidis a les universitats públiques, atesos els greus dèficits pressupostaris estatals que s’acosten.
En resum, la crisi econòmica està a punt d’assumir més dimensions i característiques socioeconòmiques: el lloguer, la cura dels nens, el caos a l’educació aviat se superposaran al continu problema de la desocupació i a l’empitjorament de la recessió. El descontentament social i polític, la frustració i l’ansietat gairebé segur que augmentaran al seu torn els propers mesos com a conseqüència d’això.
Recessió mundial i incompliment del deute sobirà
La feblesa de l’economia mundial és un altre factor que probablement asseguri la trajectòria de l’economia estatunidenca en forma de W. Com s’ha assenyalat anteriorment, amb el 90% dels altres països en recessió, la demanda mundial d’exportacions dels Estats Units seguirà sent feble o disminuirà. A més, les cadenes de subministrament mundials també s’han vist greument pertorbades per la crisi sanitària, o fins i tot s’han trencat, i no es restabliran aviat. L’economia mundial està patint profunds problemes tant de demanda com d’oferta. Aquest també és un esdeveniment històric únic. Mai abans els problemes de la demanda i l’oferta han ocorregut de manera simultània. Junts, augmenten el potencial d’una depressió global.
Les economies productores de productes bàsics han estat durament colpejades, especialment els països productors de petroli i metalls. Molts estaven en recessió molt abans de la crisi de salut de la COVID. El comerç mundial en general s’havia estancat, registrant poc o cap creixement el 2019, per primera vegada des que es porten registres moderns. Molts països havien ampliat excessivament els seus préstecs, ampliant la càrrega del seu deute sobirà durant l’última dècada. Es tractava de capital monetari prestat en gran part als bancs i mercats de capital occidentals (és a dir, els bancs pantalla).
Ara, amb el comerç mundial estancat i en descens, i amb els preus dels seus béns d’exportació desinflant-se, aquests països que han ampliat el seu deute no poden obtenir prou ingressos de les exportacions per pagar el principal i els interessos del seu deute. Com a resultat, diversos països en la pitjor situació poden incomplir aviat el pagament del seu deute als bancs occidentals, els fons de cobertura, les empreses de capital privat, i així successivament. L’impagament del deute significa potencialment que les mateixes institucions financeres occidentals que van prestar els fons experimenten ara al seu torn una crisi financera. D’aquesta manera, els esdeveniments d’inestabilitat financera a l’estranger solen transmetre’s a l’economia nacional dels Estats Units a través del seu sistema bancari. No seria la primera vegada, a més, que les fallides de bancs estrangers s’han estès a l’economia dels Estats Units i a la resta de l’món i en el procés han exacerbat significativament una recessió que ja estava en marxa.
Teòricament, els països que experimenten greus crisis de deute sobirà podrien demanar prestat al Fons Monetari Internacional. No obstant, l’FMI no té ni de lluny els fons per acomodar els múltiples i grans incompliments de pagament sobirans que ocorren simultàniament. Tampoc és probable que els Estats Units i Europa augmentin els fons de l’FMI perquè pugui fer-ho. Una vegada que quedi clar que l’FMI no pot gestionar una crisi de tals dimensions potencials, l’economia capitalista global lliscarà encara més cap a la depressió global.
El deteriorament addicional que ja està passant en les relacions econòmiques entre els Estats Units i la Xina també pot afectar potencialment la Gran Recessió als Estats Units, i assegurar la seva contínua expansió en forma de W. El pacte comercial de Trump amb la Xina signat el desembre del 2019 ha resultat fins ara un fracàs colossal. El president va declarar en la signatura de l’acord que significaria 150.000 milions de dòlars en compres de béns dels Estats Units per part de la Xina el 2020, especialment productes agrícoles, petroli i gas, i béns manufacturats. A mitjans d’any, la Xina ha comprat només 5.000 milions de dòlars dels 40.000 milions acordats en productes agrícoles i només 14.000 milions de 85.000 milions en productes manufacturats dels Estats Units. Els 150.000 milions de dòlars promesos per Trump mai han estat acceptats per la Xina, fins i tot abans que la pandèmia de la Covid colpegés l’economia dels Estats Units el 2020. La Xina mai ha accedit a un valor en dòlars de les compres de les exportacions dels Estats Units, però ha anunciat que compraria basant-se en condicions del 2020-21. Els 150.000 milions de dòlars de Trump eren la típica tergiversació de Trump d’un tracte mai fet. En el millor dels casos, la Xina compraria potser 40.000 milions de dòlars en productes agrícoles, és a dir, aproximadament el nivell de les seves compres abans que Trump iniciés una guerra comercial amb ella el març del 2018. En no complir la seva exagerada promesa pública el 2020, Trump es va tornar contra la Xina i va abraçar encara més els seus assessors de línia dura contra la Xina en matèria de comerç i altres assumptes. L’anterior “guerra comercial” amb la Xina probablement es transformarà ara, arran de la Covid, en una guerra econòmica més àmplia amb la Xina. A més, el deteriorament de les relacions amb la Xina, posat en marxa per la recessió actual i el col·lapse del comerç mundial, mostra signes d’estendre’s a altres assumptes polítics i fins i tot militars.
Transformacions permanents de la indústria
La crisi sanitària de la COVID està accelerant la transformació d’indústries i sectors sencers de l’economia, tant als Estats Units com a la resta del món. Com s’ha assenyalat anteriorment, les pautes de consum de les llars ja estan canviant de manera fonamental i seguiran canviant fins i tot després que passi la crisi sanitària. Indústries senceres es reduiran com a conseqüència. Les fusions i reduccions d’empreses són inevitables en les aerolínies, les línies de creuers i fins i tot en el transport públic terrestre. També fracassaran les empreses, es fusionaran i reestructuraran en les indústries de l’hostaleria, el turisme i la restauració, en els centres comercials i en el sector de l’oci (pel·lícules, casinos, etc.), per anomenar només el més obvi. Les empreses d’esports i espectacles públics estan lluitant per redefinir els seus models de negoci i com portar el seu “producte” al públic per al seu consum. Fins i tot l’educació –pública i privada– està experimentant un canvi radical. No és tan obvi el canvi fonamental similar en les indústries del petroli i l’energia, i més tard també en la fabricació, ja que les cadenes de subministrament es recuperen lentament en l’economia dels Estats Units.
Aquests canvis no només tindran un impacte significatiu (i sovint negatiu) en els nivells d’ocupació i en els ingressos salarials, sinó també en les pràctiques empresarials. Les empreses ja estan instituint noves pràctiques de reducció de costos sota la pressió de la crisi sanitària i el tancaments. Aquestes pràctiques es faran permanents. I atès que gran part de les pràctiques i la retallada de despeses se centraran en la remuneració i les prestacions dels treballadors, es produirà més del que els economistes anomenen “atur estructural a llarg termini”, a més de l’actual “atur cíclic” que es produeix a causa de la recessió actual.
Una conseqüència històrica de l’actual Gran Recessió precipitada per la crisi sanitària de la COVID-19 és l’accelerada introducció en marxa del que alguns anomenen la revolució de la Intel·ligència Artificial. La Intel·ligència Artificial té a veure amb la reducció de costos. Es tracta de l’acumulació de noves dades, el processament de dades i l’avaluació estadística, per permetre a les màquines de programari prendre decisions prèviament preses pels éssers humans. La IA eliminarà milions de decisions de baix nivell dels treballadors tant en serveis com en manufactura. Un informe del 2017 de l’empresa consultora McKinsey va predir que no menys del 30% de totes les ocupacions dels treballadors es veuran greument afectades per la IA a finals de la present dècada. El 30% dels treballs desapareixeran o es reduiran significativament les seves hores. Això vol dir menys ingressos salarials i menys consum encara.
El vincle important amb l’actual Gran Recessió 2.0 és que la introducció de la IA per part de les empreses s’accelerarà. El que McKinsey va predir anteriorment per al final de la dècada del 2020, ara tindrà lloc a mitjans de la dècada. Les conseqüències econòmiques per a la propera generació de treballadors dels Estats Units, els mil·lenaris i els de la generació Z seran serioses, per dir-ho suaument. Després de dècades de penetració de les ocupacions a temps parcial i temporals “contingents” de baixos salaris i prestacions des de la dècada de 1990, després de l’impacte de la crisi del 2008-09 i les seves seqüeles en l’ocupació, després de l’acceleració dels llocs de treball “flexibles” amb la Uberització de l’economia capitalista des del 2010, i després dels efectes econòmics negatius encara més greus de l’actual Gran Recessió 2.0, les desenes de milions de treballadors estatunidencs que entren en la força de treball avui i en els propers anys hauran d’enfrontar-se a la transformació d’un altre 30% de totes les ocupacions. El futur no és gaire prometedor per als 70 milions de mil·lenaris i els de la generació Z. Les polítiques econòmiques neoliberals dels Estats Units i la Gran Recessió 2.0 estan accelerant la crisi d’atur estructural a llarg termini tant dels Estats Units com de l’economia capitalista mundial.
Retorn de l’austeritat fiscal
El dèficit del pressupost federal dels Estats Units sota Trump ha estat d’una mitjana de més d’un bilió de dòlars anuals durant els seus primers tres anys en el càrrec. El deute nacional federal a finals del 2019 era de 22,8 bilions de dòlars. A partir del juliol del 2020 s’ha incrementat a 26,5 bilions de dòlars i segueix augmentant. Les primeres projeccions al març eren que augmentaria en 3,7 bilions de dòlars el 2020. Això ja ha estat superat. Així que, també, les projeccions per al 2021, o uns altres 2,1 bilions de dòlars. El dèficit i el deute probablement augmentaran a més de 4 bilions de dòlars en aquest any fiscal i uns altres 3 bilions el 2021. Això vol dir que el deute nacional actual d’aquí a 18 mesos arribarà als 30 bilions de dòlars. I això sense comptar l’augment del nivell de deute dels governs estatals i locals, que ja és de 3 bilions de dòlars, ni el deute del banc central dels Estats Units, la Reserva Federal, el balanç del qual està previst que augmenti uns altres 3 bilions de dòlars com a mínim.
L’objectiu de la presentació d’aquestes estadístiques és que les elits dels Estats Units, tard o d’hora, introduiran un important programa d’austeritat. És probable que vingui més tard, el 2021. I no hi haurà gaire diferència si l’administració en aquest moment està encapçalada per demòcrates o republicans. Arribarà i es dirigirà a la seguretat social, Medicare, Medicaid, Obamacare, educació, habitatge, transport i altres programes socials.
La primera Gran Recessió constitueix un precedent històric. El programa de recuperació d’Obama el gener del 2009 va proporcionar 787.000 milions de dòlars en estímuls. Però l’acord d’austeritat conjunt entre republicans i demòcrates introduït l’agost del 2011 va eliminar gairebé el doble d’aquest estímul, és a dir, 1,5 bilions de dòlars, en el període 2011-2013. Aquesta austeritat va contribuir de manera significativa a la recuperació de la forma W de la crisi i la contracció econòmica del 2008-2009, és a dir, la primera Gran Recessió. Amb l’actual augment del dèficit de 6 bilions de dòlars fins a la data, que probablement augmentarà a entre 9 i 10 bilions de dòlars, les elits econòmiques dels Estats Units sens dubte buscaran un nou règim d’austeritat en algun moment dels propers anys. Aquesta austeritat, com la seva predecessora, assegurarà en el millor dels casos una recuperació en forma de W típica de les grans recessions. En el pitjor dels casos, pot ser l’esdeveniment final que empenyi l’economia dels Estats Units a una altra Gran Depressió.
Inestabilitat financera
Els que neguen que l’economia estatunidenca i mundial ja han entrat en una segona Gran Recessió ofereixen l’argument que la caiguda i la recessió del 2008-09 va ser causada per l’enfonsament bancari i financer del 2008-09, i per tant, atès que encara no hi ha hagut un enfonsament financer, l’economia no es troba actualment en una altra Gran Recessió. Però s’equivoquen.
Les grans recessions sempre s’associen a una crisi financera, però aquesta crisi no ha de precedir necessàriament a la profunda contracció de l’economia real no financera. La pandèmia de la COVID-19 ha jugat el paper d’un col·lapse financer duent l’economia real a una contracció que és quantitativament i qualitativament pitjor que una recessió “normal”. A més, un posterior col·lapse del sistema bancari-financer no és impossible els propers mesos, tot i que encara no és probable que passi el 2020.
Les condicions prèvies per a una crisi financera estan en marxa. No es precipitarà per una crisi d’hipoteques residencials, com el 2007-08. Però hi ha diversos aspectes que podrien precipitar un col·lapse financer un cop més. Aquí n’hi ha només uns quants:
– El sector immobiliari comercial dels Estats Units té greus problemes. La propietat comercial inclou centres comercials, edificis d’oficines, hotels, resorts, fàbriques i complexos d’apartaments de múltiples inquilins. Molts van incórrer en profundes obligacions de deute a mesura que es van expandir després del 2010 o simplement van seguir operant en acumular més deute d’alt cost quan no eren rendibles. Avui en dia, no poden seguir pagant el servei (és a dir, pagant el capital i els interessos) de la seva excessiva càrrega de deute. Molts han iniciat el procés d’incompliment i de reorganització de la fallida d’acord amb el capítol 11. Els bancs i els inversors tenen gran part del deute de propietats comercials que mai serà pagat. S’han subscrit excessius derivats (swaps d’incompliment de crèdit) sobre el deute. Una crisi de deute i una onada d’impagaments i fallides el 2020-21 en el sector de la propietat comercial podria precipitar fàcilment una crisi de deute similar a la de les hipoteques d’alt risc, com va passar el 2008-09. I les obligacions de derivats podrien transmetre la crisi a tot el sistema bancari, com va passar el 2009. Els bancs regionals i els petits bancs comunitaris dels Estats Units són particularment vulnerables.
– La indústria del fraccionament del petroli i el gas, en què el deute de bons escombraries i préstecs d’apalancament ja havia augmentat a nivells inestables amb l’arribada de la crisi de la COVID. El col·lapse dels preus mundials del petroli i el gas –que va començar abans de l’impacte de la COVID-19 i continua– farà que els perforadors i altres no puguin generar els ingressos amb què pagar el seu deute. Més de 200 empreses d’aquest sector ja estan en mora i en procés de fallida. Un cop més, els bancs regionals que van finançar gran part de l’expansió de la fractura a Texas, Dakota i Pennsylvania es veuran greument afectats pels impagaments. La seva inestabilitat financera podria estendre’s fàcilment a altres sectors de la banca i les finances als Estats Units.
– Els governs estatals i locals, en el cas que el Congrés no aconsegueixi apropiar-se de suficients fons de rescat en la seva pròxima ronda de despeses fiscals el juliol del 2020. Els governs estatals i locals són susceptibles d’impagament i fallida, a diferència del govern federal, que no ho és. Els Estats Units tenen una llarga història d’incompliments estatals associats amb l’inici de les Grans Depressions. Aquest cop, la inestabilitat financera estatal s’estendrà ràpidament als fons de pensions públics, i d’aquests a les pensions privades, i d’aquí als mercats de bons municipals amb els quals els governs estatals i locals obtenen ingressos mitjançant préstecs per finançar els dèficits.
– Els mercats mundials de deute sobirà, com s’ha assenyalat anteriorment. Els impagaments de l’enorme deute acumulat des del 2010 per molts països podrien tenir greus efectes de contagi en els sistemes bancaris privats de les economies avançades, inclosos els Estats Units, Europa i el Japó. En cas que l’FMI no aconsegueixi contenir una cadena de crisi de deute sobirà que podria seguir a l’actual Gran Recessió, una reacció en cadena d’impagaments en les economies de mercat emergents en particular té el potencial de precipitar una crisi financera mundial.
La història demostra que les crisis financeres solen originar-se en racons insospitats de l’economia. Els exemples anteriors són les “incògnites conegudes”. També pot haver-hi més “incògnites desconegudes” en les entranyes del sistema financer capitalista mundial, és a dir, el que a vegades s’anomena esdeveniments de “cigne negre”.
Inestabilitat política
Els Estats Units i altres països estan en un nou terreny pel que fa a la possible inestabilitat política. La retallada a poc a poc dels drets democràtics i civils ha anat progressant almenys des de mitjans dels 90. El segle XXI s’ha accelerat, tant als Estats Units com arreu del món. Els darrers anys s’ha produït un creixent enfrontament públic entre les ales rivals de les elits capitalistes i els seus agents polítics. Les institucions de la democràcia capitalista, fins i tot les limitades, estan sent atacades i asfixiades. I ara la inestabilitat política està creixent també a nivell institucional i de base. No s’ha de subestimar el potencial d’una confrontació política encara més intensa entre les elits, o entre segments de la pròpia població dels Estats Units, per l’impacte negatiu de l’actual crisi econòmica i la 2a Gran Recessió. Una “sorpresa a l’octubre” de Trump o una crisi constitucional el novembre del 2020 ja no estan més enllà de l’àmbit del possible, sinó fins i tot del que és probable.
Les expectatives tant de les llars com de les empreses poden servir com a mecanismes de transmissió que propaguin la inestabilitat política a una major inestabilitat econòmica i financera. La inestabilitat política té l’efecte de congelar la inversió empresarial i, per tant, la recuperació de l’ocupació. Té a més l’efecte de fer que les llars acaparin els ingressos que tenen i augmentin la taxa d’estalvi, a costa del consum. També porta a la inacció del govern pel que fa a la política necessària per proporcionar un estímul per a la recuperació.
En un front global, la inestabilitat política pot fins i tot adquirir una dimensió mundial. La història en general, i la dels Estats Units en particular, revela que els presidents estatunidencs intenten desviar l’atenció pública dels problemes econòmics i socials interns provocant guerres a l’estranger. Els objectius dels atacs dels Estats Units, a curt termini, són l’Iran i Veneçuela, especialment aquest darrer, que és més susceptible a l’acció militar dels Estats Units. Però demà, el 2021 i més endavant, bé podria ser Rússia (provocacions dels Estats Units a Ucraïna o al Bàltic), Corea del Nord (un atac dels Estats Units a les seves instal·lacions nuclears) o la Xina (un enfrontament naval dels Estats Units al mar de la Xina Meridional), independentment de l’improbable èxit d’aquestes operacions.
Igual que una altra crisi financera i bancària, un esdeveniment de gran inestabilitat política, nacional o estrangera, podria fàcilment enviar una economia estatunidenca ja feble que lluita enmig d’una Gran Recessió a l’abisme de la primera Gran Depressió del segle XXI.
Font: Jack Rasmus