Fa uns dies, el setmanari Le Monde, gens sospitós de simpaties nacionalistes, comparava la gestió de la pandèmia del Covid 19 d’Alemanya i de França i destacava l’èxit del model descentralitzat alemany enfront del model centralitzat francès. Alemanya, amb 155.000 infectats ha tengut una mortalitat de 5.805 finats; França, amb 123.000 infectats ha tengut 22.245 morts (dades del cap de setmana passat). Si ho comparam amb Espanya, el resultat és semblant al francès, 224.000 afectats i 22.902 morts, si bé la taxa de mortalitat no és tan alta com la francesa.

Cal recordar aquestes dades perquè, fa pocs dies, Alfonso Guerra, el paladí del jacobinisme espanyol, afirmava que l’Estat de les autonomies ha resultat ineficaç per combatre el virus. El cinisme del personatge ja és conegut de sobres, però cada vegada que obri la boca se supera a ell mateix. Aquí podem de recordar, no a ell que ho sap molt bé, sinó als ciutadans de bona fe, que el Govern espanyol va decretar l’estat d’alarma mitjançant el qual s’atribuïa les competències exclusives en la gestió de la pandèmia, fet que anul·lava les facultats de les comunitats autònomes. A partir d’aquell moment, l’única autoritat passà a ser el Govern central. Per fer-nos una idea, la Generalitat de Catalunya no hauria pogut decretar el confinament d’Igualada i comarca que va fer pocs dies abans de l’estat d’alarma per mor d’un important focus d’infecció, ja que el Govern de l’Estat no l’hauria autoritzat perquè «el virus no entiende de territorios».

Amb l’assumpció de les competències en Sanitat, el Govern de l’Estat s’ha trobat dos problemes: una maquinària administrativa incapaç de tramitar l’ingent volum de compres del material necessari i la mentalitat centralista dels polítics i dels alts funcionaris del Govern central, els quals extrapolen la situació de Madrid al conjunt de l’Estat. Amb relació al primer problema, pocs dies després que les Comunitats autònomes fossin furtades de les seves competències, afortunadament, els governs autònoms entengueren que no podien esperar que el material arribàs de Madrid i acudiren als seus proveïdors habituals i a tots els qui trobaren per tal de proveir-se del material necessari. Però ja s’havien perdut uns dies preciosos… Referent al segon problema, la mentalitat centralista de l’Administració central, que mai no ha cregut en la descentralització, ha condicionat totes les seves actuacions. Sánchez ha ignorat gairebé totes les propostes dels presidents autonòmics, obligant a aplicar les mateixes restriccions a Madrid que a territoris que tenien un grau d’infectats molt inferior. A Canàries, les illes de El Hierro, Fuerteventura i La Graciosa gairebé no han tengut casos de Covid 19; així com Menorca o Formentera, les quals, malgrat que sempre han tengut controlada la pandèmia, han hagut de patir el mateix grau de confinament que llocs altament infectats.

Però, el que no té cap explicació, ni tan sols per l’obsessió centralitzadora, és la militarització de la gestió de la crisi. Les rodes de premsa amb més militars que civils no s’han vist a cap altre país del món. La presència de soldats desfilant pels carrers deserts, exhibint armes llargues, no té raó de ser. Les apel·lacions constants al patrioterisme, «con el orgullo de ser españoles pararemos el virus», ens han fet sentir vergonya aliena…  Fins que hem arribat a tenir la sensació que no ens han tractat com a adults responsables que entenen perfectament la gravetat de la situació.

I sap greu comprovar que tenen més esperit democràtic els conservadors alemanys que els progressistes espanyols.