La mort de la llegenda del cinema de Hollywood, Kirk Douglas, el 5 de febrer a l’edat de 103 anys, ha donat lloc a un malaltís nivell d’hipocresia per part dels principals mitjans de comunicació d’esquerra. Aquests mitjans han escrit innombrables homenatges i memorials en honor a la vida de l’home que “va fer servir el seu poder i influència com a estrella a la fi dels 50 per ajudar a trencar la llista negra de Hollywood” com va informar la CNN el 6 de febrer. Elogis similars han seguit aquesta línia des de MSNBC, el NY Times, el Washington Post, així com moltes celebritats de Hollywood.

El que fa que això sigui tan repugnant no és que aquests recordatoris siguin falsos, sinó que són les mateixes forces d’HSH/Hollywood les hereves de la màquina feixista maccarthista contra la qual Kirk Douglas i la seva estreta xarxa de col·laboradors van lluitar tan valentament durant les seves vides.

Hollywood i la CIA avui en dia

Els últims decennis, llevat d’algunes excepcions, Hollywood (a l’igual que gran part dels principals mitjans de comunicació) s’ha convertit en una sucursal de la CIA i d’un complex industrial militar més ampli. Mentre que les falses agències de notícies com la CNN transmeten fets falsos als intel·lectes dels estatunidencs de mentalitat sensiblera, Hollywood prepara el terreny fèrtil perquè aquestes falses llavors creixin formant els cors i la imaginació de les seves víctimes mitjançant l’important poder hipnòtic de la narració d’històries. Jack Ryan de Tom Clancy, Bridge of Spies de Spielberg, Red Sparrow i Bitter Harvest són només algunes de les pel·lícules de propaganda més populars que retraten els russos com els dolents nefastos de la terra i eleven heroicament la CIA a alçades patriòtiques.

Els correus electrònics piratejats de Sony Pictures publicats a WikiLeaks van ser la prova de foc quan es va revelar que l’administració Obama havia festejat els executius de Hollywood amb la tasca de promoure pel·lícules per “contrarestar les narratives russes” i tot això enmig d’un renovat terror de la Guerra Freda que ha portat atacs a acadèmics xinesos als Estats Units i a un intent de cop d’Estat contra un president dels Estats Units en exercici.

Així i tot, així com Hollywood pot servir com una força de gran maldat, Kirk Douglas i la seva petita xarxa de col·laboradors van demostrar que també podia servir com una força de gran bé. Això es deu al fet que les pel·lícules que exhibeixen un esperit d’honestedat i coratge poden passar per alt els guardians de l’intel·lecte i colpejar l’interior de l’audiència fent que un poble, sota certes circumstàncies, sigui millor patriota que el seu propi país, i ciutadà del món .

Això ens porta a la important pregunta de “què va ser el que realment va fer a Kirk Douglas i la seva petita però influent xarxa de col·laboradors tan importants durant un període tan fosc de la història mundial durant el pic de la Guerra Freda?”

Acabant la Llista Negra: Douglas i Trumbo

La cita anterior d’un recordatori de la CNN citava els esforços de Douglas per acabar amb la Llista Negra de Hollywood. Per als qui no ho saben, la llista negra era el nom donat als “intocables” de Hollywood. Els guionistes, directors i productors que es van negar valentament a cooperar amb les audiències feixistes de la Cambra sobre les activitats antiamericanes sota la direcció dictatorial de senador Joseph McCarthy i el director de l’FBI J. Edgar Hoover. A la fi de les audiències, s’havien destruït centenars de carreres i es van donar exemples de deu destacats guionistes –dirigits pel gran Dalton Trumbo– que no només van ser condemnats a presó per defensar la Constitució dels Estats Units, sinó que es van tornar indesitjables durant anys després del seu alliberament. No només això, sinó que qualsevol que fos sorprès donant-los feina era amenaçat amb penes similars.

Malgrat aquesta crua realitat molts d’ells van continuar treballant sota pseudònims, i Trumbo fins i tot va guanyar dos premis de l’acadèmia no acreditats durant la dècada de 1950 (Roman Holiday i The Brave One).

Durant aquest fosc període es va formar una xarxa de valents cineastes que van treballar molt estretament durant 20 anys i que es va centrar en Trumbo, Kirk Douglas, David Miller, John Frankenheimer, Stanley Kramer, Burt Lancaster i el productor Edward Lewis. Moltes de les pel·lícules produïdes per aquests homes no només contenien històries que van sacsejar els fonaments del profund estat recentment reorganitzat, sinó que també es van esforçar per despertar les sensibilitats morals dels estatunidencs la complaença dels quals havia permès la creació d’una nova Pax Americana a l’estranger i un estat policial racista a l’interior.

Kirk Douglas va respondre a això des del principi formant el seu propi estudi anomenat Bryna Productions que va crear els clàssics antiguerra Paths of Glory (1957) i Spartacus (1960).

Paths of Glory va explicar la veritable història de la injusta execució de diversos soldats francesos que es van negar a obeir una missió suïcida durant la primera guerra mundial i va proporcionar una forta declaració contra les guerres irracionals, però també contra el poder polític arbitrari desbocat.

Ambientada el 72 a.C., Spartacus va explicar la veritable història d’un esclau traci que va liderar una lluita per la llibertat de dos anys contra Roma i es va dirigir directament al moviment de drets civils als Estats Units i a la lluita contra l’imperialisme en general.

El que li va donar a Spartacus la seva potència estratègica per acabar amb la Llista Negra es va deure al fet que va ser escrita pel principal intocable “amant dels comunistes” dels Estats Units… Dalton Trumbo. La decisió de Kirk Douglas l’últim minut de fer servir el nom real de Trumbo va ser més arriscada del que la majoria de la gent creu, i en anys posteriors Douglas va descriure aquest període:

“Les eleccions van ser difícils. Les conseqüències van ser doloroses i molt reals. Durant la llista negra, vaig tenir amics que es van exiliar quan ningú els va contractar; actors que es van suïcidar en la desesperació… Em van amenaçar amb que l’ús d’un guionista de la llista negra de Spartacus –el meu amic Dalton Trumbo– em marcaria com ‘amant dels comunistes’ i acabaria amb la meva carrera. Hi ha vegades que un ha de defensar els principis. Estic molt orgullós dels meus companys actors que fan servir la seva influència pública per parlar en contra de la injustícia. Als 98 anys, he après una lliçó de la història: sovint es repeteix. Espero que Trumbo, una bona pel·lícula, ens recordi a tots que la Llista Negra va ser una època terrible al nostre país, però que hem d’aprendre d’ella perquè no torni a succeir”.

Quan el recent elegit president John Kennedy i el seu germà Robert van creuar els piquets anticomunistes per assistir primer a la pel·lícula i després la van recolzar en veu alta, els fonaments de la Llista Negra van ser destruïts i l’edifici de 15 anys de terror es va ensorrar.

L’assassinat de Kennedy i la venjança de Trumbo

La mort de Kennedy el 1963 va enviar els Estats Units a una espiral de desesperació, drogues i bogeria. Pel·lícules com Manchurian Candidate de Frankenheimer (1962), i 7 Days in May (1964) van intentar fer llum sobre la profunda presa de control estatal dels Estats Units, però ja era massa tard. Durant la dècada de 1960, Douglas, Ed Lewis, Trumbo i Frankenheimer van seguir treballant junts en pel·lícules com Lonely are the Brave, Town without Pity, The Fixer, Last Sunset, Seconds, The Train, Devil’s Disciple, Johny Got His Gun, The Horsemen i més. Tristament, la podridura cultural s’havia instal·lat massa profundament i res s’acostava a l’art del dens període de resistència creativa de 1957-1964.

No obstant, una pel·lícula poc coneguda destaca notablement, i com que se sap tan poc d’aquesta petita obra mestra, cal dir-ne una paraula ara.

Deu anys després de l’assassinat de Kennedy, Trumbo, Edward Lewis, David Miller, Mark Lane i Garry Horrowitz van crear una pel·lícula que podria anomenar-se “L’última batalla de Trumbo”. Aquesta pel·lícula es va anomenar Executive Action (1973) i va ser protagonitzada pel col·laborador de Kirk Douglas durant molt de temps, Burt Lancaster, com a principal coordinador del complot per assassinar el president John F. Kennedy. Edward Lewis, que també havia produït Spartacus amb Douglas anteriorment, va encapçalar aquesta pel·lícula que explica la història d’una intriga d’oligarques que organitzen l’assassinat de John Kennedy utilitzant tres equips de mercenaris professionals (antics homes de la CIA acomiadats després del fiasco de Badia de Cochinos). Aquesta història increïblement ben investigada va injectar a la ficció fets poderosos i es va basar en el treball de Mark Lane, un amic íntim dels Kennedy, fiscal de l’Estat de NY i activista dels drets civils (l’únic legislador que va ser arrestat per ser un genet de la Llibertat que lluitava contra la segregació).

Durant un poderós diàleg entre James Farrington (Lancaster) i el líder de la conspiració Robert Foster (interpretat per Robert Ryan), es deixa anar el guant, ja que es dóna la veritable raó de la preocupació per Kennedy amb esgarrifós detall: la despoblació global.

Aquí Farrington és interpretat per Foster:

“El veritable problema és aquest, James. En dues dècades hi haurà set mil milions d’éssers humans en aquest planeta. La majoria d’ells marrons, grocs o negres. Tots ells tenen fam. Tots ells decidits a estimar. Sortiran en eixam de les seves zones de cria cap a Europa i Amèrica del Nord… D’aquí, Vietnam. Un esforç total allà ens donarà el control del sud de l‘Àsia les pròximes dècades. I amb una planificació adequada, podem reduir la població a 550 milions per a finals de segle. Ho sé… he vist les dades.”

James: “Sona com si els déus estiguessin llegint el llibre del Judici Final, no?”

Foster: “Bé, algú ho ha de fer. No només les nacions afectades estaran millor. Sinó que les tècniques desenvolupades allà poden ser usades per a reduir el nostre propi excés de població: negres, porto-riquenys, mèxicoamericans, blancs propensos a la pobresa, i així successivament”.

Encara que la pel·lícula va ser treta de la majoria dels teatres americans, segueix sent una de les refutacions més directes i esgarrifoses de la narrativa de l’únic franctirador, i és també l’única pel·lícula coneguda per aquest autor que mostra la més profunda agenda neomaltusiana subjacent a l’assassinat de Kennedy i que temia la visió optimista que havia intentat crear, com es descriu en el meu anterior article “Recordant la visió de JFK per al futur que hauria d’haver estat”.

Els oligarques que intenten jugar a ser Déu en el món actual, igual que els seus predecessors que van dirigir l’assassinat de JFK, saben que la fam, la guerra i la malaltia no són l’estat natural de la humanitat, sinó simplement un mitjà per frenar el creixement de la població.

Val la pena tenir en compte que aquests mateixos mitjans de comunicació i els mitjans de Hollywood que ploren la mort de Douglas són els perpetradors d’aquest llegat maltusià, i tenen una por mortal a la renovació del llegat de JFK en el marc d’un programa espacial reactivat per establir colònies humanes permanents a la Lluna i Mart, així com per establir relacions de cooperació amb Rússia i la Xina, cosa que proporcionaria a la humanitat la seva última i millor oportunitat de posar fi a la pandèmia de guerres, malalties i fam de l’oligarquia de manera duradora.

Matthew J.L. Ehret és periodista, conferenciant i fundador de la Canadian Patriot Review.

Font: Strategic Culture Foundation