Des de fa un temps, s’ha posat de moda qualificar de «supremacistes» determinats dirigents de l’independentisme català i, per extensió, a tot el moviment sobiranista. El mot prové dels Estats Units i es refereix a la ideologia que considera que la blanca és una raça superior i que, per tant, té dret a exercir un domini sobre les altres. És el supremacisme blanc, que va tenir la seva deriva en el nacionalsocialisme d’Adolf Hitler que considerava la raça ària «creadora de cultura», mentre que la raça jueva era «destructora de cultura». D’aquí que el mot en qüestió només és una extensió d’altres qualificatius usats amb total fatxenderia contra els sobiranistes, els quals, ja per definició són racistes, xenòfobs, totalitaris… fins arribar al clímax, usat per Alfonso Guerra contra el president de la Generalitat, Quim Torra, al qual va qualificar de nazi. Coneixent el tenebrós personatge, és evident que no podia quedar darrere de tota la parafernàlia de tertulians que, sense haver llegit absolutament cap dels escrits de Quim Torra, falsament, li han atribuït la qualificació de bèsties a tots els ciutadans espanyols. En realitat, Torra havia utilitzat la metàfora de bèsties per referir-se a aquelles persones que s’indignen i protesten només en sentir parlar en català, com havia passat amb una que protestà iradament per la utilització del català en un avió d’una companyia suïssa.

La palatina d’aquesta brutal campanya és Inés Arrimada, la lideresa de Ciudadanos a Catalunya. Llança l’insult, que immediatament troba ampli ressò en la premsa capitolina, perquè el reprodueixin tots els capdavanters polítics, no sols de la dreta, sinó també de la progressia més quinze marciana. Curiosament, Arrimadas, en les seves intervencions, apel·la constantment als orígens andalusos i extremenys de molts de catalans per rebel·lar-se contra el que considera el jou del sobiranisme català. A força de reproduir els insults, Ciudadanos i el PP han divulgat a la resta de l’Estat la imatge d’una Catalunya molt allunyada de la tradició del catalanisme, que sempre ha defensat allò de «és català tothom que viu i treballa a Catalunya». No debades, Catalunya és un dels territoris de la Unió europea on es parlen més idiomes i hi conviuen més cultures. Ho recordà a Arrimadas una de les andaluses que participava en un programa de Jordi Évole, quan li etzibà que difonia una imatge tergiversada de la realitat de Catalunya.

I és que, si ho pensam bé, els qui acusen de supremacisme el sobiranisme català acaben per practicar tot allò del que acusen als catalans. Així que defensar el parlar la teva llengua materna o votar per decidir el futur del teu país o manifestar-te pacíficament o voler que una part major dels teus imposts reverteixin en la teva gent o defensar una escola inclusiva que no segregui per idiomes, per al patrioterisme espanyol, són expressions de supremacisme. Mentre els mateixos acusadors consideren ofensiu que es parli català en la seva presència o veuen com un atac a l’espanyol que les institucions defensin les altres llengües oficials de l’Estat, que han estat perseguides per sanguinàries dictadures, i pensen que és legítim l’ús de la força contra la població indefensa per impedir el vot i no s’indignen quan dirigents polítics i socials porten set mesos tancats a la presó preventivament, acusats injustament de rebel·lió violenta. I és que, quan un es considera superior a un altre ho justifica tot, fins i tot, «desinfectar» els qui no pensen com ell, com diu Borrell.