El que hi ha en joc no és altra cosa que la lluita entre el capitalisme rendista i finançaritzat i els brutals guanys que reporta a un grapat cada cop més ric i reduït, que necessita un món sense més limitacions que les imposades per ells mateixos.
Al llarg del 2024, tots hem sentit el terme «valors europeus» utilitzat innombrables vegades per von der Leyen, Borrell, Kaja Kallas i ara António Costa com a arma contra els oponents i com a suposat mur civilitzatori contra els enemics elegits. Valors com la «promoció de la pau» o la «solidaritat i el respecte mutu entre els pobles» han passat a coexistir amb una lògica de confrontació, en què el nivell de fanatisme amb què es combaten aquests valors s’ha convertit en el principal element d’avaluació i rendiment, i en el garant de l’ascens individual en la cadena de poder.
Utilitzar aquests «valors europeus» com a força divisòria entre camps suposadament antagònics és potser la fal·làcia més gran de la invocació d’aquests mateixos valors. Invocar aquests valors com a mur divisori de les relacions entre els pobles significa avui el mateix que la «salvació de les ànimes» va significar per a l’època expansionista de les nacions ibèriques, a les albors de l’era mercantil, o, com «democràcia i drets humans» signifiquen per als Estats Units, cada cop que volen constituir una justificació diferencial per a una determinada intervenció a través de les fronteres.
Totes les civilitzacions expansionistes, no només les occidentals, han utilitzat els anomenats «valors» que consideraven primordials, com a justificació de la seva expansió i de la divisió entre els uns i els altres. Tanmateix, aquests valors poden haver expressat la idea contrària, encara que el seu ús en aquests termes mai no hagi estat un obstacle per a cap conquesta, expansió o intervenció. De la mateixa manera que Israel utilitza la seva seguretat per oprimir els pobles palestí, sirià o libanès, negant-los la seguretat a la que ell mateix es considera amb dret. Així doncs, no hi ha res de nou aquí. El que és nou, però, és que Europa, un continent que ha estat destruït dues vegades els darrers 110 anys, pensi que és el moment d’invocar novament la mateixa lògica de confrontació.
Aquestes justificacions suposadament ideològiques solen contradir els propis conceptes en què es basen. Un cop més, això no és exclusiu de la Unió Europea. Potser, el més qüestionable sigui la freqüència amb què Occident utilitza repetidament aquests pretextos, arrogant-se una mena de superioritat universal que fa que el seu judici sigui suposadament superior al dels altres. Aquesta exclusivitat, aquest excepcionalisme, el poder absolut de perdonar o condemnar, de dividir i unir, està històricament reconegut com el poder que corromp, que cega.
Però quins són aquests «valors europeus»? Aquests valors troben suport jurídic als articles 2 i 3 del Tractat de Lisboa i a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. La Unió Europea es basa en “la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de Dret i els drets humans”. Des d’un punt de vista més territorial, les «societats» europees es basen en «el pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones». Tots ells són valors nobles, encara que trobem innombrables situacions en què no s’han tingut en compte, ni en el tracte als mateixos europeus ni en el tracte a d’altres pobles.
Prenguem el cas de Síria. Per a algunes nacions europees, Baixar al-Àssad ha passat de ser un visionari «reformista» a un tirà empedreït. La França de Chirac va ser la primera en marcar la pauta, concedint-li la Gran Creu de la Legió Francesa, a la qual van seguir altres condecoracions de països com Ucraïna (2002) Finlàndia (2009) o Itàlia (2010). Símbol del laïcisme i figura destacada al món àrab (el 2009 va guanyar l’enquesta de CNN Arabic a la «Persona de l’Any» i el 2010 va quedar segon després d’Erdogan), les àrees de govern més valorades de Baixar al-Àssad eren l’economia, l’estabilitat, la política exterior i els drets de la dona.
Avui, quan veiem la foto d’Annalena Baerbock i altres dones amb al-Julani i altres «nous» polítics sirians difuminada per la premsa vinculada al nou règim de Haiat Tahrir al-Xam (HTX), podem veure la flexibilitat i la paradoxa amb què s’invoquen els «valors europeus». Si en el cas d’al-Àssad, van permetre encimbellar-lo i després condemnar-lo, amb al-Julani, els mateixos «valors europeus» han permès rehabilitar un «terrorista reformat» per convertir-lo en un «radical pragmàtic», elevant-lo a tal estatus que tota la Unió Europea ha corregut a Síria per beneir algú que té una recompensa de 10 milions de dòlars pel seu cap. L’èxode de personalitats europees a la Síria d’al-Julani també diu molt sobre el paper que exerceixen aquestes persones en la política actual, reduïdes a un paper de figurants a l’atzar que transmeten al món, si és possible, el missatge que els Estats Units estan ara en pau amb Síria. Almenys fins ara. Un cop més, els mateixos valors que rehabiliten al-Julani s’utilitzaran fàcilment per condemnar-lo i, en aquell moment, s’acabarà l’èxode de figures irrellevants del corrent dominant occidental i començarà un èxode de tancs Merkava i F35.
El cas és que coneixent la història d’aquest antic terrorista professional, el seu pas per al-Qaida, al-Nusra i altres organitzacions terroristes, resulta increïble que sota els “Valors Europeus” de “dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i drets humans», unes «societats» europees suposadament basades en el «pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones», es pugui rehabilitar algú que, ahir, va portar a terme els actes més violents i gratuïts contra persones innocents.
Sabent que el terrorisme, almenys en teoria –i sembla que només en teoria–, és la forma més greu de violència contra els éssers humans; sabent també que, segons la teoria oficial de l’atemptat terrorista de l’11 de setembre del 2001, al-Qaida va ser l’organització que va estar darrere de la seva preparació; és raó suficient per preguntar-se com és possible aquesta rehabilitació. Després de tot, quin crim va cometre Baixar al-Àssad que va fer impossible la seva rehabilitació? Ja sabem que no van ser les suposades tortures –això també va passar a Guantánamo–; ni els suposats famosos «atacs químics», perquè al-Qaida, ISIS i al-Nusra tenen crims encara més bàrbars en el seu repertori; ni el suposat menyspreu pels valors democràtics, perquè, després de tot, a Ucraïna les eleccions es van suspendre indefinidament i els Estats Units són uns experts en subvertir els resultats electorals sempre que no els convinguin, com és el cas de Geòrgia, Veneçuela, Nicaragua , Romania, etc. A risc que em diguin «assadista», què va fer l’home?
És al discurs d’al-Julani on trobem la resposta a la pregunta sobre els crims més terribles que pot cometre un ésser humà als ulls d’Occident. El gihadista «retirat» no considera que «la seva» Síria sigui una amenaça per al món, i menys triant els Estats Units i Israel com a enemics. No deixa de ser contradictori que aquests gihadistes ultraradicals, com al-Julani, tan vehements a l’hora d’invocar l’Alcorà quan es tracta d’oprimir les dones, no hagin desenvolupat mai cap atac contra el que és l’enemic més gran del món àrab i musulmà: Israel.
Veurem com s’ho fa al-Julani amb l’economia nacional siriana, però el manteniment de l’estatus d’immunitat imperial que li han concedit els Estats Units, el G7, l’OTAN i la UE depèn d’un altre factor, no menys important que els enumerats anteriorment: fins a quin punt el règim dirigit per l’HTX permetrà que els vastos recursos naturals sirians siguin lliurats a les corporacions multinacionals occidentals. Al capdavall, la defensa de la sobirania i la independència de la nació siriana era un altre dels punts d’honor del règim liderat per Baixar al-Àssad. La insistència a defensar la sobirania nacional, i impedir l’apropiació de les reserves de petroli i gas per part de les multinacionals occidentals, va portar els Estats Units a utilitzar el pretext de la lluita contra l’ISIS per ocupar la part del país més rica en hidrocarburs fa 10 anys. I així ens assabentem de l’únic crim que es considera inacceptable als ulls dels “valors europeus”: la defensa de la sobirania nacional.
En un món on la delinqüència violenta envaeix les nostres vides a través dels grans mitjans de comunicació i s’agiten els sentiments venjatius, normalment contra les minories ètniques, aquesta rehabilitació per part d’Occident de tot un moviment terrorista és igual de greu: us imagineu que els governs occidentals comencessin a rehabilitar els delinqüents més greus només perquè prometen convertir-se en nens ben educats i respectuosos amb les normes? Com reaccionaria l’opinió pública occidental si els seus governs comencessin a concedir indults als criminals més grans, simplement perquè diguessin «ho sentim, ens hem reformat i hem deixat de delinquir», i «ara complirem les normes»? Seria acceptable aquest comportament?
I el poble sirià? És plausible que el poble sirià prefereixi veure la seva nació destruïda a ser governada per algú com al-Àssad? I què hi ha de les dones sirianes? Preferirien viure en un Estat autoritari que les respectessin com a dones o en un que les apartés de la vida pública?
En permetre que el país sigui governat «des de fora», sorgeix la connexió entre la Síria d’avui i els suposats «valors europeus», degudament maniobrats per von Der Leyen, Scholz i similars, al caprici de les seves ordres. Ja hem vist que, en el que fa referència als «valors europeus» de caràcter individual, seria impossible rehabilitar algú com al-Julani: l’anterior manca de respecte per la vida humana, per les dones, la indignitat de les seves accions, la injustícia immanent a elles, l’absència de pluralisme, llibertat i observança de la igualtat de gènere cap al poble sirià, fan que la seva actitud sigui incompatible amb aquests valors. Només en un Occident que considera les seves accions com una cosa divina, amb potestat per perdonar i condemnar, seria possible aquesta rehabilitació, i sempre en la lògica del perdó injust. Injust per a les víctimes, sobretot.
Però, a l’article 3 del Tractat de Lisboa, entre la llista de principis i valors que conté, que van des del funcionament intern de la UE fins a les relacions amb el món, trobem la resposta a la rehabilitació d’al-Julani. Les polítiques sobiranistes defensades per Calin Georgescu, Robert Fico, Baixar al-Àssad, Vladímir Putin, Nicolas Maduro, Ibrahim Traoré (al-Julani va arribar al poder mitjançant eleccions?), per països com Moçambic, Iran, Geòrgia, Nicaragua, Corea del Nord, Cuba, la Líbia de Gaddafi o l’Hongria d’Orban, a l’esquerra o a la dreta de l’espectre polític, més socialista o més capitalista, aquestes reivindicacions s’ometen dels «valors europeus». La llista de valors, principis i objectius que componen aquests “valors europeus” no inclou la independència, l’autonomia i el respecte de la sobirania dels pobles, i encara menys dels pobles europeus. Tota l’arquitectura de poder de la UE és igual a la d’una gran federació on els Estats són governats des de fora o per un centre llunyà que facilita que altres actors externs prenguin el control.
La pròpia independència, autonomia i sobirania de la UE estan absents. Són, en definitiva, conceptes absents. L’orgull nacional i el patriotisme es consideren conceptes antiquats, castrants i subversius. La UE no és una construcció de pobles lliures, independents i sobirans. És una construcció de pobles sotmesos i passivament assimilats, governats per un poder central anomenat Brussel·les.
Així que, atesa aquesta situació, no és estrany que la nova Síria encaixi en aquesta lògica i que al-Julani pugui ser rehabilitat. Al cap i a la fi, el que falla a un costat de la balança es compleix a l’altre. Aquesta és la bellesa dels “valors europeus”. En un cas, serveixen per tractar Vladímir Putin com un criminal, perquè està sent investigat pel TPI; en l’altre, serveixen per excusar Netanyahu perquè, com que està sent investigat pel TPI, cal concedir-li el benefici del dubte. Si estar amb Vladímir Putin és tòxic, estar amb al-Julani està de moda i és terapèutic. Això és el que et poden dir tots els que hi van aquests dies. Es tracta de saber de qui són els crims. Putin ha dut a terme els seus suposats crims en nom de les persones equivocades. En nom de les persones adequades, ni tan sols serien crims.
Ara bé, tota la caricatura realitzada aquí posa en relleu el veritable mur que divideix les persones i els seus interessos dels interessos dels seus opressors. No són els idealistes i eteris «valors europeus» els que divideixen; haurien d’unir i cohesionar, en lloc de desunir. Quan ha deixat la UE de «contribuir a la pau i la seguretat» i al «respecte mutu entre els pobles», tal com s’enumeren a l’article 3 del Tractat de Lisboa? Tot i això, l’enumeració d’aquests principis és instrumental per a la doctrina federativa que va establir la mateixa UE.
Així, hi ha una gran divisió i desconnexió amb els «valors europeus» entre els que defensen la sobirania, la independència i la llibertat, perquè, sense la primera, no hi ha llibertat, ja que quan ens governen altres que no escrutem, mai no podrem ser lliures, com no ho són els que sucumbeixen al globalisme federatiu mundial liderat pels Estats Units i encarnat pel G7, l’OTAN i la UE. De què serveix derrocar un govern, triar-ne un altre o revolucionar un país que, al final, haurà de continuar acatant els dictats imposats des de fora? Per això aquesta és la primera línia divisòria aquests dies. És la més visible, la més palpable. La més detectable, si més no.
Però que això no emmascari una altra línia divisòria, la més profunda de totes, la més oculta: la divisió de classes. El que s’amaga darrere d’aquesta divisió entre sobirania i federalisme són els interessos dels pobles treballadors, dels petits empresaris no finançats, de les faccions del capital productiu desconcentrat, dels pagesos, dels intel·lectuals, davant dels interessos de classe del capitalisme finançaritzat en la fase imperialista.
En el fons, el que està en joc no és més que la lluita entre el capitalisme rendista i finançaritzat i els brutals guanys que obté per a un grapat cada cop més ric i petit, que necessita un món sense més limitacions que les imposades per ells mateixos, el que podem anomenar un «ordre basat en regles», en què les regles canvien i s’interpreten a voluntat de l’autoanomenat «legislador», sempre en oposició als interessos dels pobles, incloses les forces productives públiques o privades, la propietat nacional de les quals significa la seva estabilitat, sobirania i independència, garants de la seva llibertat i capacitat d’utilitzar aquestes forces productives instal·lades, no en benefici d’una classe rendista central, transnacional i cada cop més reduïda, sinó en interès sobirà i col·lectiu.
D’aquesta manera, ser sobiranista és avui, com ho va ser ahir, un acte revolucionari, i no només per l’escissió, la ruptura i el trencament que fa en relació amb un procés encara dominant de supressió de les sobiranies i llibertats dels pobles, sinó perquè l’assumpció d’aquesta sobirania implica en si mateixa una construcció econòmica sobirana, en la que:
1) L’Estat està en possessió de la direcció política i democràtica, orientant les mesures que garanteixin el funcionament de la part en benefici del tot i la defensa de l’interès nacional.
2) L’Estat està en possessió dels mecanismes estratègics que garanteixin la capacitat dels governs, democràticament constituïts (en una altra concepció no m’hi veig) i democràticament legitimats (cosa que no significa a través d’un model liberal), per garantir l’aplicació de les mesures públiques per les quals són elegits.
3) Un sistema econòmic que sigui diversificat, que inclogui el que és públic, el que és cooperatiu, el que és privat i el que és social, que treballi per al conjunt i incorpori en la seva acció el benefici, la sostenibilitat, l’estabilitat i la independència de l’economia nacional, com a única forma de garantir la sobirania popular en la lliure elecció del seu camí.
Una visió de la sobirania i del paper que ha d’exercir l’Estat per garantir-la suposa una ruptura efectiva amb la tendència federalista i globalista de les darreres dècades, responsable d’esclafar no només les llibertats sinó les condicions de vida de la majoria en benefici d’una ínfima minoria.
Així, com a l’exemple de Síria, on la rehabilitació d’al-Julani depèn de la submissió de la nació als interessos de Washington i els seus vassalls, la rehabilitació de Vladímir Putin, als ulls d’Occident, dependria del lliurament als interessos rendistes estatunidencs dels recursos minerals per valor de 80 bilions de dòlars que Rússia allotja a les seves terres i que Calin Georgescu tan encertadament va qualificar de necessaris per pagar el deute públic i privat del sistema financer dominat per Occident. Entre aquestes veritats i la proposta de defensar la sobirania romanesa, poden haver-hi raons per a la precipitada anul·lació de les eleccions que va guanyar.
En una Europa que parla tant de «valors europeus», veiem crides a reforçar la seguretat mentre la seva política militar es lliura a l’OTAN; veiem crides a la «seguretat energètica» mentre es lliura a la indústria estatunidenca del gas d’esquist; sentim parlar repetidament de la necessitat de garantir la independència de les cadenes de subministrament, però els Estats europeus serveixen d’intermediaris comercials per als Estats Units, com va passar a Angola amb el Corredor de Lobito.
En una Europa que no sap què és la independència, l’autonomia i la sobirania, defensar-les vol dir que quedem automàticament exclosos d’aquests «valors europeus» i, per tant, del perdó europeu.
Hugo Dionísio és advocat, investigador i analista geopolític. És autor del blog Canal-factual.wordpress.com i cofundador de MultipolarTV, canal de Youtube dedicat a l’anàlisi geopolítica. Desenvolupa la seva activitat com a activista dels drets humans i socials com a membre de la junta directiva de l’Associació Portuguesa d’Advocats Demòcrates. També és investigador de la Confederació General de Treballadors Portuguesos (CGTP-IN).
Font: Strategic Culture Foundation
Foto: El cap de Haiat Tahrir al-Xam i líder de facto sirià, Abu Mohammad al-Julani, es reuneix amb la ministra alemanya d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, i el ministre francès d’Afers Estrangers, Jean-Noel Barrot, a Damasc, Síria, el 3 de gener del 2025. (Reuters)
Adrián Zelaia: "Baerbock cerca que el nou govern sirià estigui alineat amb els interessos occidentals" (Negocios TV, 04.01.2025)