Quan la meva dona Susana i jo hem arribat a aquest cementiri de Montuïri, Mateu [Ginard] m’ha demanat que fes una breu intervenció d’uns tres minuts abans de les altres intervencions que ja eren al protocol acordat [la del president de l’Obra Cultural Balear Toni Llabrés, la del coordinador general de MÉS Lluís Apeteguia, la de l’alcaldessa de Montuïri Paula Maria Amengual i la del seu amic i exconseller de Cultura Damià Pons], la meva primera reacció ha estat respondre-li: “No sé si seré capaç de fer-la sense emocionar-me i provocar una situació incòmoda”. De fet, en trobar-me amb la Joana [esposa d’en Pere] no he estat capaç d’articular cap paraula i només he pogut plorar abraçat a ella. Crec que sóc dur de pelar, però en Pere no era qualsevol. En Pere era en Pere. En Pere ÉS en Pere.

Amb el pas dels minuts s’han calmat les aigües i m’he animat a pronunciar aquestes paraules. És una obligació envers en Pere i la seva família. Perquè ni la nostra Fundació [S’Olivar] ni jo tampoc no seríem els mateixos si en Pere no hagués aparegut i entrat a les nostres vides. És un deure de gratitud intentar mostrar-vos ara unes facetes de la vida i la personalitat d’en Pere tan admirables com el seu compromís amb és poble de Mallorca i ses Illes, amb aquesta Terra, amb sa seva llengo… Unes facetes que molts de vosaltres segurament desconeixereu en bona mesura. Mateu m’acaba de presentar com un amic especial d’en Pere, un amic espiritual i solidari. Què volen expressar aquests qualificatius?

Referir-me a la qüestió de la solidaritat internacional, que ens va unir a tots dos tan estretament, no és gaire complicat. Tothom pot entendre a què em refereixo. No és gens habitual que un vicepresident del Consell, després del Govern i finalment un senador s’hi impliqués de tal manera, amb el lliurament tan desinteressat amb què ho va fer, en conflictes tan poc mediàtics com són els que afecten l’Àfrica negra profunda. Ens va acompanyar a Nova York o a Kinshasa perquè així ho sentia sincerament. El sincer compromís internacional d’en Pere sorgia de la mateixa profunditat des de la qual naixia el compromís nacional. Tenia molt clar allò del mahatma Gandhi que no es pot ser un veritable internacionalista sense ser un veritable nacionalista i viceversa. No llegiré el missatge a la família d’en Pere que ens acaben d’enviar els nostres amics ruandesos per no excedir-me en el temps que m’ha estat acordat.

Tractar sobre l’altre àmbit que ens unia, l’espiritual, no és tan fàcil. Perquè en Pere deia ser un agnòstic, per molt respectuós que fos cap a les meves conviccions cristianes. Tanmateix, goso afirmar que era un agnòstic d’una espiritualitat elevadíssima, molt més elevada que la de molts creients. Com es pot cuinar una paradoxa semblant? Recordo sempre una anècdota que va acabar revestint per a mi la categoria de símbol d’aquell Pere tan excepcional. Ens trobàvem davant d’un edifici tan emblemàtic com l’Empire State Building, davant del Rockefeller Center i la seva mundialment famosa escultura del tità Atlas suportant sobre les espatlles la volta celeste.

En aquell moment, Pere em va deixar anar: “Perdona, Joan, però no puc compartir la teva fe cristiana, segons la qual van al cel persones que han fet tant de mal en les seves vides, però que es confessen el darrer dia i se’ls perdonen tots els seus pecats” [En Pere havia llegit amb gran interès el meu voluminós llibre, de més de 600 pàgines, La hora de los grandes “filántropos”]. Jo vaig intentar argumentar tan bé com vaig poder: “Pere, no sabem ni què és el temps. Einstein l’anomena un ‘miratge persistent’. Hi ha milers de testimonis de persones que, en una experiència propera a la mort, de tan sols uns minuts, afirmen haver reviscut tota la seva vida amb una al·lucinant intensitat”. Però l’important és que, arribats a aquest punt, en Pere va obrir el seu cor i em va comunicar una experiència íntima.

En una intervenció quirúrgica sense més transcendència, sembla que l’anestèsia, no recordo si excessiva o què, el va fer caure en un estat molt benèfic en què es repetia a si mateix: “la Veritat, la Veritat, la Veritat…”. No va veure cap ésser personal, ni cap llum. Però se sentia immers en la Veritat. Per part meva, més de mig segle de certeses espirituals i d’adhesió al Moviment de la no-violència ha arrelat en mi la convicció que la centralitat de la Veritat és segurament el més característic de polítics/místics com mahatma Gandhi o Martin Luther King. Sense referir-me a Jesús de Natzaret, gran referent del primer i mestre del segon. Fa falta una enorme honestedat, integritat i dignitat perquè un polític faci de la Veritat l’eix de la seva vida.

En Pere no es va blegar mai a les mentides del poder. Per això som molts els que l’estimem tant.

Foto: Pere Sampol es va desplaçar a Brussel·les per donar suport al dejuni de 42 dies que van fer en Joan Carrero i en Xisco Martorell el gener-febrer del 1997 per denunciar el genocidi dels refugiats ruandesos a l’est del Zaire (actual RD del Congo). D’esquerra a dreta, Pere Sampol, Joan Carrero, Emma Bonino (comissària europea d’Ajuda Humanitària), Xisco Martorell i Adolfo Pérez Esquivel (Premi Nobel de la Pau). 

Presentació del llibre de Joan Carrero Los cinco principios superiores, amb Pere Sampol, Tomeu Martí i Marina Rossell (Vicenç Mates, 04.06.2015)