“Podem tenir democràcia en aquest país, o podem tenir la riquesa concentrada en mans d’uns quants, però no podem tenir les dues coses al mateix temps”. Louis Brandeis, (1856-1941) jutge de la Cort Suprema d’EEUU.

Aquesta és la clau de la crisi econòmica, política, social, ètic-moral que patim actualment, que no és més que la perversió del sistema democràtic per part d’unes elits econòmiques que han acumulat més riquesa individual que la majoria d’estats del món. Unes elits que no es conformen en acumular riquesa, sinó que imposen la seva ideologia mitjançant el control del sistema econòmic-financer, dels grans mitjans de comunicació i del control dels grans partits polítics que s’alternen en el poder.

Un altre nord-americà, gens sospitós d’antisistema, un dels majors defensors de l’economia de mercat, de la globalització i de les des-regulacions del sistema financer, Alan Greespan, nomenat president de la Reserva Federal dels EEUU per Ronald Reegan i mantingut en el càrrec per Bush pare i Clinton, fins que es jubilà, escriu: “el sorgiment d’unes concentracions creixents d’ingressos és una amenaça per a l’harmonia i estabilitat de les societats democràtiques”.

I encara una darrera cita, de Warren Buffet, el tercer més ric del món: “hi ha una guerra de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que està fent la guerra, i l’estam guanyant”.

És evident que les classes baixes i mitjanes no sabíem que qualcú ens havia declarat la guerra, fins que les bombes financeres han començat a esclatar al nostre entorn destruint les empreses, els llocs de feina, les llars, les conquestes socials,… i amenacen el patrimoni col·lectiu de la sanitat i l’educació pública, els serveis socials,… I davant una guerra declarada podem fer dues coses: rendir-nos o lluitar. Però, contra què lluitar? Ens ho diuen Brandeis i Greespan: contra “la riquesa, concentrada en poques mans”.

Com també ens ho deixà escrit Joan Mascaró, mallorquí famós per les seves traduccions a l’anglès dels clàssics orientals: “Hem d’alliberar el pobre de la seva pobresa i el ric de la seva riquesa.  Ambdues coses, riquesa i pobresa, són nocives”.

Però, i quines armes tenim per combatre enemics tan poderosos? Doncs les que teníem, abans que ens fessen creure que les ideologies havien mort. Contra el capitalisme, el socialisme; contra l’imperialisme, el nacionalisme; contra la dictadura, la democràcia. Ells, els rics que ens han declarat la guerra, no arriben a l’1 per cent; nosaltres som el 99 per cent. La victòria és nostra,… sempre que no ens equivoquem de bàndol.