Fa un parell de setmanes em vaig aturar en dos personatges nefastos de les primàries estatunidenques, Hillary Clinton i Donald Trump. Avui per entendre la mena de gent que són la Troika i els qui lideren l’Eurogrup, i seguint amb els paral·lelismes entre l’establishment estatunidenc i l’europeu, subaltern fidel del primer alhora que maltractador sense escrúpols dels seus propis ciutadans, m’ocuparé de dos altres funestos personatges, aquest cop europeus: el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem. Vegem qui són aquests dos tipus que, sorprenentment, han escalat els cims més alts de les responsabilitats polítiques (o millor mafioses?) de la Unió Europea.
Jean-Claude Juncker és aquell que, davant la dramàtica situació del poble grec i el seu històric referèndum, va afirmar rotundament “no hi pot haver decisions democràtiques contra els tractats europeus”. És també aquell que, com a primer ministre de Luxemburg, ha de ser considerat el responsable últim de l’enorme estafa fiscal continuada que va facilitar l’evasió d’impostos a 340 de les més grans multinacionals (entre les quals es troben Apple, Amazon, Ikea, Burberry, Procter & Gamble, Heinz, Pepsi, JP Morgan o Deutsche Bank), entre les quals n’hi ha trenta d’espanyoles. Es tracta d’una enorme estafa dissenyada per PricewaterhouseCoopers (PwC), una de les quatre majors firmes d’auditoria i consultoria del món, que al seu torn tenia a Espanya Luis de Guindos com a responsable de l’àrea financera. És a dir els suposats vigilants són en realitat promotors d’estafes.
Jean-Claude Juncker és per tant el responsable de l’estafa que va suposar la pèrdua de centenars o milers milions d’euros per a les arques de diversos països europeus. És el responsable de l’estafa que va empobrir encara més els ciutadans europeus amb menys possibilitats econòmiques (milions dels quals viuen ja al límit de les seves possibilitats), mentre que exercint alhora de president de l’Eurogrup imposava sense cap mena de misericòrdia l’austeritat a Grècia, Portugal o Espanya per intentar reduir els seus dèficits públics a qualsevol preu. És el responsable d’una “magistral” estafa després de la qual no tan sols no li van demanar responsabilitats sinó que el món del gran capital el va elevar a la presidència de la Comissió Europea. Pel que fa a Jeroen Dijsselbloem, transcric una cita, llarga però sense desperdici, del professor Viçenç Navarro:
“Qualsevol lector que hagi seguit de prop les notícies sobre Grècia recordarà que una figura clau de la imposició de les polítiques d’austeritat al poble grec, que han tingut un impacte devastador per a aquell país, va ser el president de l’Eurogrup, el ministre de Finances d’Holanda, el Sr. Jeroen Dijsselbloem, que va liderar l’atac (i no hi ha altra manera de dir-ho) a Grècia, forçant-la a què apliqués les receptes neoliberals que han causat tant mal, no només a les classes populars gregues, sinó a les de tots els països –incloent-hi Espanya– els governs dels quals han aplicat aquestes receptes. Tal personatge va ser especialment dur en les exigències fiscals, acusant el govern Syriza de no fer la feina que havia de fer, és a dir, recollir fons públics per pagar els deutes que el govern grec havia heretat del govern conservador liberal anterior. I aquest mateix senyor ha estat pressionant amb particular insistència i mà dura al govern espanyol perquè faci més retallades i ajustos de la despesa pública […]. Després de Grècia, Dijsselbloem ha posat Espanya en el seu punt de mira, exigint-li unes retallades de ni més ni menys 9.000 milions d’euros, que desmantellarien encara més el ja molt subfinançat Estat del Benestar espanyol. Espanya és un dels països amb una despesa pública social per habitant en sanitat, en educació, en escoles bressol, en serveis domiciliaris, en habitatge social, en serveis socials i un llarg etcètera, més baixa de la UE-15. Però tal personatge ha posat com a prioritat de la seva tasca que es gasti fins i tot menys, ja que segons ell, el dèficit públic d’Espanya és avui el problema més gran que té aquest país, punt de vista que, per cert, és àmpliament sostingut per la majoria d’economistes neoliberals que tenen gran projecció mediàtica en els mitjans d’informació i persuasió espanyols (incloent-hi els catalans).
El que no es coneix –perquè no s’ha publicat en cap dels majors mitjans d’informació– és qui és aquest senyor. Aquest personatge ha jugat un paper clau en convertir Holanda en un paradís fiscal en què les grans empreses europees (incloent-hi espanyoles) i estatunidenques eviten pagar els seus impostos en els països on es realitza la producció, la distribució o el consum dels seus productes. La política impositiva de tal país està dissenyada per atraure companyies multinacionals que estableixen la seva seu a Holanda. Els avantatges fiscals i subsidis públics, així com el seu tractament summament favorable a les rendes del capital, són ben coneguts en el món financer i empresarial.
Això explica que hi hagi moltes companyies que estableixin la seva seu a Holanda (des de la companyia minera canadenca Gold Eldorado a l‘estatunidenca Starbucks, la llista és enorme). En realitat, algunes d’aquestes companyies només tenen a Holanda una adreça postal, sense ni tan sols edifici, com és el cas dels grups musicals Rolling Stones o U2, del Sr. Bono, que s’ha fet famós i ric a base de suposadament defensar els pobres del món […].
És sorprenent que Holanda, però, no aparegui a la llista de paradisos fiscals. I això es deu a l’activa mobilització de la coalició governant a Holanda, formada pel partit socialdemòcrata, al qual pertany el ministre de Finances, el Sr. Dijsselbloem, dirigint la política econòmica i financera del país, i el partit radical de dretes, que van aprovar una llei l’any 2013 en la qual s’indicava que Holanda no era un paradís fiscal, per molt que s’hi assemblés. El govern pràcticament va prohibir l’ús de tal terme, la qual cosa no va ser un obstacle perquè el govern holandès hagi donat suport a la realització de seminaris per a empresaris estrangers (realitzats a l’estranger, l’últim a Ucraïna) per ensenyar-los com evitar pagar impostos a Holanda. Com bé indica David Hollanders, Holanda és un exemple de llibre de text del que és un paradís fiscal. Com mostra tal autor, hi ha 12.000 empreses (que manegen un total de 4 bilions d’euros) que tenen una seu postal a Holanda, que inclouen el 80% de les cent empreses més grans del món i el 48% de les majors companyies que apareixen a la revista Fortune. Entre aquestes empreses amb seu postal a Holanda hi ha empreses portugueses, espanyoles […], gregues i altres, la qual cosa implica que Grècia, Espanya, Portugal i altres països deixen d’ingressar impostos (milions i milions d’euros) a les arques de l’Estat a causa a les polítiques aprovades pel govern holandès, del qual el Sr. Dijsselbloem n’és un dels més grans responsables i arquitectes, el mateix personatge que acusa Grècia i Espanya de tenir excessius dèficits públics, dèficits públics que no existirien si les grans empreses paguessin els impostos que haurien de pagar si no tinguessin les seves seus fora del país, incloent-hi Holanda, situació afavorida i facilitada per tal senyor.
Aquests dos personatges són tan sols la màscara pública “amable” del pervers poder que hi ha darrere d’ells i que els ha encimbellat als seus altíssims càrrecs. Són tan sols la punta de l’iceberg d’una cosa molt més gran. Així que, després de llegir els seus currículums, no és difícil imaginar tot el que hi pot haver darrere d’ells, l’enorme farsa en la que vivim. Ciutadans i PSOE, que han convertit la lluita contra la corrupció i les portes giratòries en el novè punt del decàleg que acaben d’acordar ¿no s’han assabentat d’aquesta gran corrupció criminal que tant ens afecta i que ha convertit la Unió Europea en una cova de lladres? Qui són els radicals antieuropeus, aquesta gent que, amb la complicitat d’aquells que callen, estan acabant amb l’Europa dels pobles o els qui denuncien aquesta realitat sagnant? Serà alliçonador mirar un altre dia cap al passat de la Unió Europea (intentar conèixer qui i com la van crear) com així mateix mirar cap al futur (plantejar-nos si semblant Unió Europa és o no reformable).