Aquest era l’estat d’ànim als cercles informats de Moscou, només unes hores abans de la represa del kabuki d’Istanbul sobre les «negociacions» entre Rússia i Ucraïna. Tres punts clau:

1. L’atac contra els bombarders estratègics russos, part de la tríada nuclear, ha estat una operació conjunta dels Estats Units i el Regne Unit. Especialment de l’MI6. La inversió tecnològica i l’estratègia general han estat a càrrec d’aquesta combinació d’intel·ligència.

2. No és gens clar si Trump està realment al comandament o no. Així m’ho ha confirmat aquesta nit una font d’intel·ligència d’alt nivell, que ha afegit que el Kremlin i els serveis de seguretat estaven investigant activament totes les possibilitats, especialment qui va donar la llum verda definitiva.

3. Consens popular gairebé universal: llançar els Oreshniks. A més d’onades de míssils balístics.

Com era d’esperar, el kabuki d’Istanbul ha arribat i se n’ha anat com un espectacle de mal gust, amb la delegació ucraïnesa vestida amb uniformes militars i el ministre de Defensa Umarov incapaç de parlar un anglès mediocre en una caòtica roda de premsa després de la breu reunió d’una hora i quart. El Ministeri d’Afers exteriors turc ha descrit èpicament el kabuki com una conclusió «no negativa».

No s’ha discutit res que fos estratègicament ni políticament substancial: només l’intercanvi de presoners. A més, a Moscou es considerava que el principal negociador rus, Medinsky, hauria d’haver presentat un ultimàtum, no un memoràndum. Com era d’esperar, el captaire de Banderastan ho va interpretar com un ultimàtum, però el que Medinsky va lliurar realment als ucraïnesos va ser un memoràndum amb un full de ruta de facto, en tres seccions, amb dues opcions per a les condicions de l’alto el foc i 31 punts, molts d’ells expressats amb detall per Moscou durant mesos.

Exemples: la primera opció per a l’alto el foc hauria de ser la retirada completa de les Forces Armades d’Ucraïna de la República Popular de Donetsk, la República Popular de Luhansk, Kherson i Zaporíjia en un termini de 30 dies; el reconeixement internacional de Crimea, el Donbàs i Nova Rússia com a part de Rússia; la neutralitat d’Ucraïna; la celebració d’eleccions a Ucraïna i la posterior signatura d’un tractat de pau, aprovat per una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides jurídicament vinculant (cursiva meva); i la prohibició de rebre i desplegar armes nuclears.

Per descomptat, res d’això serà mai acceptat pel règim terrorista instal·lat a Kíev, les organitzacions neonazis que el controlen i els diversos i fragmentats partidaris bel·licistes d’Occident. Així que l’Operació Militar Especial continuarà. Possiblement fins a 2026. Juntament amb noves versions del kabuki d’Istanbul: la pròxima hauria de celebrar-se la darreria de juny.

El kabuki actual, per cert, constitueix la darrera oportunitat perquè Kíev conservi una certa mesura de «sobirania», encara que sigui conflictiva. Com ha reiterat el ministre d’Afers exteriors Lavrov, tot es decidirà realment al camp de batalla.

Com destruir el nou Tractat START

Passem ara a l’atac contra una branca de la tríada estratègica de Rússia, que ha sumit els mitjans de propaganda occidentals en capes i capes d’histèria estratosfèrica.

S’ha repetit una vegada i una altra per què Rússia va deixar els seus bombarders estratègics desprotegits a la pista. Perquè és un requisit del Nou Tractat START, signat el 2010 i prorrogat fins al febrer de l’any que ve (quan podria desaparèixer, tenint en compte el que acaba de passar).

El Nou Tractat START estipula que els bombarders estratègics han de ser visibles per a «els mitjans tècnics nacionals (NTM) de verificació, com les imatges de satèl·lit, per a permetre la supervisió per part de l’altra part». Per tant, el seu estat –armats amb armes nuclears o convertits per a ús convencional– ha de ser sempre verificable. No hi ha possibilitat d’un primer atac «per sorpresa».

Aquesta operació ha fet esclatar el que fins ara era una relíquia decent de la Guerra Freda que impedia l’inici de la Tercera Guerra Mundial mitjançant un mecanisme senzill. La imprudència és desmesurada. Per tant, no és d’estranyar que les més altes esferes del poder a Rússia, des del Kremlin fins a l’aparell de seguretat, estiguin treballant febrilment per a determinar si Trump n’estava al corrent o no. I si no ho estava, qui va donar la llum verda definitiva?

No és d’estranyar que, fins ara, les altes esferes guardin silenci.

Una font de seguretat m’ha dit que va ser el secretari d’Estat estatunidenc, Marco Rubio, qui va trucar Lavrov, i no al revés, per a oferir les seves condolences per l’atemptat terrorista contra un pont del tren a Briansk. Ni una paraula sobre els bombarders estratègics. Paral·lelament, l’antic comandant d’escamot a l’Iraq, després comentarista de Fox News i ara cap del Pentàgon, va seguir en temps real els atacs amb drons contra les bases russes.

Sobre l’eficàcia d’aquests atacs, més enllà de l’alegrement repetida nebulosa de la guerra, diverses estimacions contradictòries apunten al fet que possiblement tres bombarders estratègics Tu-95MS, coneguts com «Els Ossos», van ser tocats a la base de Belaia, a Irkutsk, a més d’un d’ells parcialment danyat, i altres tres T-22M3, dos d’ells irreparables. Dels tres Tu-95MS, els incendis semblen haver-se localitzat, per la qual cosa podrien reparar-se.

A la base d’Olenya, a Murmansk, podrien haver estat tocats uns altres quatre Tu-95MS, a més d’un An-12.

En la situació actual, Rússia comptava amb 58 Tu-95MS fins aquest cap de setmana. Fins i tot si cinc d’ells s’han perdut definitivament, això suposa menys del 10% de la seva flota. I això sense comptar els 19 Tu-160 i els 55 Tu-22M3M. De les cinc bases que se suposava que anaven a ser atacades, només s’ha aconseguit l’èxit en dues.

Aquestes pèrdues, per doloroses que siguin, simplement no afectaran els futurs atacs de les forces aeroespacials russes.

Exemple: l’arma estàndard que porta un Tu-95MS és el míssil de creuer X-101. Un màxim de 8 per missió. En els darrers atacs, no s’han llançat més de 40 míssils simultàniament. Això implica que només han entrat en acció 6 Tu-95MS. Així doncs, Rússia només necessita 6 Tu-95MS a punt per a volar per a dur a terme atacs tan intensos com els dels dies i setmanes anteriors. A més, els Tu-160 ni tan sols s’estan utilitzant en els darrers atacs.

Avaluació de l’estratègia màxima

En el moment d’escriure aquest article, la inevitable i devastadora resposta de Rússia encara no ha rebut llum verda. La situació és molt greu. Fins i tot si és cert que el president dels Estats Units no va ser informat –i això és del que el Kremlin i els serveis de seguretat es volen assegurar abans de desfermar l’infern sobre Kíev–, tot i així quedaran clars els contorns d’una operació de l’OTAN –EUA/Regne Unit– dirigida directament per la combinació d’intel·ligència de la CIA i l’MI6, amb Trump oferint una negació plausible i Ucraïna trencant el protocol START en gran.

Si Trump hagués autoritzat aquests atacs, això constituiria ni més ni menys que una declaració de guerra dels Estats Units a Rússia. Així doncs, l’escenari més probable continua sent que Trump hagi estat agafat per sorpresa pels neoconservadors incrustats a les sitges privilegiades repartides pel Beltway.

Igual que l’atac contra el sistema de radar d’alerta primerenca Voronezh-M el mes de maig passat, un atac contra els bombarders estratègics russos encaixa en l’escenari de provocar cada vegada més el sistema rus per a poder inutilitzar-lo abans d’un primer atac nuclear. Els aspirants a Dr. Strangelove porten dècades imaginant aquest escenari en els seus somnis més forassenyats.

Segons han confirmat acuradament les fonts, la interpretació que preval entre les altes esferes del poder a Rússia és que es tracta d’una operació de relacions públiques per a forçar una resposta russa dura, possiblement nuclear, juntament amb la retirada de Moscou del kabuki d’Istanbul.

Fins ara, la reacció russa és força metòdica: silenci total, una recerca d’ampli abast i seguir amb les formalitats a Istanbul.

Tanmateix, no hi ha dubte que la resposta, inevitable, requerirà una estratègia màxima. Si la resposta està en sintonia amb la pròpia doctrina nuclear actualitzada de Rússia, Moscou corre el risc de perdre el suport gairebé unànime del Sud Global.

Si la resposta és tèbia, la reacció interna serà massiva. Existeix un consens gairebé universal sobre l’«alliberament dels Oreshniks». L’opinió pública russa està cada vegada més farta de ser blanc d’atacs terroristes en sèrie. L’hora de la decisió fatídica s’acosta.

La qual cosa ens porta al dilema definitiu. El poder rus està sospesant com derrotar el bel·licista Occident sense desencadenar la Tercera Guerra Mundial. Inspirant-se en la Xina, podria trobar-se una solució mitjançant una aliança entre Sun Tzu i Lao Tse. Hi ha d’haver una forma, o vàries, de destruir la capacitat i la voluntat d’un enemic nihilista i mancat d’estratègia per a lliurar una guerra sense fi.

Font: Strategic Culture Foundation

Foto: Taula de negociació entre Rússia i Ucraïna a Istanbul

Informe setmanal: Com respondrà Putin? Què sabia Trump? (EIR, 03.06.2025)