Estats Units està intentant extradir Julian Assange per ser jutjat per espionatge, però tot i que la sedició ja no està tipificada, això és del que Estats Units l’acusa, diu Joe Lauria.
Els Estats Units han tingut dues lleis de sedició en la seva història. Totes dues van ser revocades en tres anys. Gran Bretanya va derogar la seva llei de sedició del segle XVII el 2009. Encara que aquest crim ja no està tipificat, el crim de sedició és realment del que els dos governs estan acusant Julian Assange.
La campanya de difamació, la feblesa del cas i el llenguatge de la seva acusació ho demostra.
L’editor de WikiLeaks empresonat ha estat acusat de 17 càrrecs d’espionatge en virtut de la Llei d’Espionatge dels Estats Units de 1917 sobre un tecnicisme: la possessió i difusió no autoritzada de material classificat, cosa que ha estat realitzada per innombrables periodistes i editors durant dècades. Entra en conflicte amb la Primera Esmena.
Però l’espionatge no és realment el que el govern cerca. Assange no va passar secrets d’estat a un enemic dels Estats Units, com en un cas clàssic d’espionatge, sinó al públic, que el govern prou podria considerar l’enemic.
Arrels profundes
Assange va revelar els crims i la corrupció de l’estat. Castigar una crítica tan legítima al govern com a sedició té profundes arrels en la història britànica i estatunidenca.
La sedició va ser vista a l’era isabelina com la “noció d’incitar per mitjà de paraules o escrits la desafecció cap a l’estat o l’autoritat constituïda”. El càstig incloïa la decapitació i el desmembrament.
“En els seus esforços per suprimir la discussió política o les crítiques al govern o als governadors de l’Anglaterra dels Tudor, el Consell Privat i els jutges reals necessitaven una nova formulació d’un delicte penal… Aquest nou delicte el van trobar en el delicte de sedició, que va ser definit i castigat pel Tribunal de la Cambra Estelada… Si els fets al·legats eren certs, això només empitjorava el delicte”, va escriure l’historiador Roger B. Manning. La sedició no era una traïció i no necessitava generar violència.
Tot i que la Cambra Estelada va ser abolida el 1641, la Llei de Sedició Britànica de 1661, un any després de la Restauració, deia: “… una intenció sediciosa és una intenció de provocar odi o menyspreu, o de provocar desafecció contra la persona de Sa Majestat, els seus hereus o successors, o el govern i la constitució del Regne Unit”.
Sota el president John Adams, la primera Llei de Sedició dels Estats Units el 1798 ho deia així:
“Escriure, imprimir, pronunciar o publicar, o fer que es faci, o ajudar en això, qualsevol escrit fals, escandalós i maliciós contra el govern dels Estats Units, o contra la Cambra de Representants, o el president, amb la intenció de difamar, o desacreditar o desprestigiar, o excitar l’odi del poble dels Estats Units, o incitar a la sedició, o excitar combinacions il·legals contra el govern, o resistir-se a ell, o ajudar o encoratjar plans hostils de nacions estrangeres”.
Tot i que mai s’ha demostrat que les publicacions de Wikileaks siguin falses, el govern dels Estats Units està certament descrivint el seu treball com a “escrits escandalosos i maliciosos contra els Estats Units” i l’ha acusat de fomentar “intencions hostils” contra el país.
El Congrés no va renovar la llei el 1801 i el president Thomas Jefferson va perdonar els qui complien condemnes per sedició i els va reemborsar les multes.
Segona Llei de Sedició dels Estats Units
Quan el president Woodrow Wilson va recolzar la Llei d’Espionatge el 1917 va perdre per un vot del Senat en una esmena que hauria legalitzat la censura governamental.
Així que l’any següent Wilson va impulsar una altra esmena a la Llei d’Espionatge. Es deia la Llei de Sedició, incorporada el 16 de maig de 1918 per un resultat de 48 a 26 al Senat i 293 a 1 a la Cambra.
Els mitjans de comunicació de l’epoca van recolzar la Llei de Sedició tant com treballen avui en dia contra els seus propis interessos abandonant el sediciós Assange. L’autor James Mock, al seu llibre del 1941 Censura 1917, va dir que la majoria dels diaris dels Estats Units “no van mostrar antipatia cap a la llei” i “lluny d’oposar-se a la mesura, els principals diaris semblaven realment liderar el moviment en favor de la seva ràpida promulgació”.
Entre altres coses, la Llei de Sedició de 1918 establia que:
“… qualsevol que, quan els Estats Units estiguin en guerra, pronunciï, imprimeixi, escrigui o publiqui intencionadament qualsevol llenguatge deslleial, irreverent, burleta o abusiu sobre la forma del govern dels Estats Units o la Constitució dels Estats Units, o les forces militars o navals dels Estats Units, o la bandera dels Estats Units, o l’uniforme de l’Exèrcit o la Marina dels Estats Units en desacatament, escarni, contumàcia o descrèdit, o pronunciï, imprimeixi, escrigui o publiqui intencionadament qualsevol llenguatge destinat a incitar, provocar o encoratjar la resistència als Estats Units.”
Els Estats Units certament han vist reveladores evidències a simple vista dels crims de guerra i la corrupció dels Estats Units com a “deslleials, irreverents, burletes o abusives” cap al govern i l’exèrcit dels Estats Units.
Debs & Assange
Un mes després que s’aprovés la Llei de Sedició de 1918, el líder socialista Eugene Debs va ser condemnat a deu anys de presó per oposar-se públicament al servei militar obligatori. En un discurs del juny del 1918 va dir: “Si la guerra és correcta, que sigui declarada pel poble. Vostès que tenen les seves vides per perdre, certament tenen el dret de decidir el transcendental assumpte de la guerra o la pau.”
Mentre era a la presó, Debs va rebre un milió de vots per a president en les eleccions del 1920. El desafiament d’Assange al govern dels Estats Units ha anat molt mes enllà del discurs anti-guerra de Debs descobrint els crims de guerra i la corrupció.
Per ser sediciosos, Debs i Assange són els presoners polítics més prominents de la història dels Estats Units.
Tot i l’intent del fiscal general A. Mitchell Palmer (de les batudes anti-Xarxa Palmer) d’establir una Llei de Sedició en temps de pau, va ser derogada el 1921, però no abans que milers de persones fossin acusades de sedició.
Va ser derogada perquè no es considerava adequada per a una societat democràtica. Processar Assange ja no desperta un sentiment tan generalitzat.
Excepte per un tecnicisme de la Llei d’Espionatge, que ha de ser impugnada per motius constitucionals, Estats Units no té cas contra Assange. La feblesa del cas del govern apunta que recau en l’abolit delicte de sedició com el veritable càrrec no declarat.
Les acusacions
La substitució de l’acusació contra Assange deixa clar que el Washington oficial està actuant per un atac de ressentiment més que per un sentit d’injustícia. Està enfadat amb Assange per revelar els seus actes bruts.
Es considera que no només ha actuat irrespectuosament cap al govern dels Estats Units, sinó que també ha despertat l’oposició popular. En altres paraules, ha comès un acte de sedició. A causa de que aquest crim ja no està tipificat, ha de ser descrit d’una manera diferent.
En realitat, només hi ha una infracció tècnica de la llei per la qual s’acusa Assange: la possessió i la difusió no autoritzades. La resta de l’acusació és sobre el comportament que no és il·legal, però que pot ser anomenat sediciós.
L’acusació de la Llei d’Espionatge és tan feble que només pot recórrer a l’acusació que Assange va posar en perill la “seguretat nacional” dels Estats Units i va ajudar l’enemic sense proves que demostressin que això havia succeït.
En canvi, els funcionaris dels Estats Units s’han indignat amb Assange per la vergonya de descobrir els seus delictes i la corrupció. Atès que la sedició ja no està tipificada, només els queda la secció 793, paràgraf e) de la llei d’espionatge: el càrrec de possessió i difusió no autoritzada.
Innombrables periodistes al llarg de les dècades han posseït i difós informació classificada i ho segueixen fent. Cada ciutadà que ha retuitejat un document de WikiLeaks ha posseït i difós informació classificada. Com el primer periodista acusat d’això, un conflicte constitucional s’estableix amb la Primera Esmena, que probablement serà impugnada als tribunals si Assange és extradit als Estats Units (un senador dels Estats Units i un congressista el mes passat van presentar un projecte de llei que eximiria els periodistes del paràgraf e).
No existint cap càrrec greu contra ell, l’acusació està d’acord amb la condemna d’Assange per part de funcionaris estatunidencs, com l’exvicepresident dels Estats Units Joe Biden, que el va qualificar de “terrorista d’alta tecnologia”, i un jutge britànic que el va anomenar “narcisista”.
En altres paraules, Assange ha insultat els poderosos a la manera d’un súbdit isabelí. Se l’acusa de sedició, fins i tot de provocar dissidència i disturbis, com a Tunísia, on es van desencadenar els aixecaments àrabs del 2010-2011.
Assange ha revelat el que els mitjans de comunicació corporatius encobreixen: part de la llarga història de postguerra dels Estats Units de derrocar governs i fer servir la violència per estendre la seva influència arreu del món. Ha demostrat que el motiu dels Estats Units no és la difusió de la democràcia sinó l’expansió dels seus interessos econòmics i geoestratègics. És clarament sediciós fer-ho en contra d’una premsa corporativa que adora el poder i que suprimeix aquests fets històrics.
La sedició és evidentment un delicte el temps del qual ha ressorgit de manera encoberta.
La segona part d’aquesta sèrie serà sobre la Història de la Llei d’Espionatge i com es va atrapar Julian Assange.
Joe Lauria és editor en cap de Consortium News i excorresponsal de The Wall Street Journal, Boston Globe, Sunday Times de Londres i molts altres diaris. Va començar la seva carrera professional com a corresponsal de The New York Times. Se’l pot contactar a joelauria@consortiumnews.com i se’l pot seguir a Twitter @unjoe.
Font: Consortium News