Fins avui no deixa de sorprendre’m la facilitat amb què una multitud de “bons cristians” es desentenen de les grans qüestions mundials, com són la Pau, els genocidis o l’imperialisme. Qüestions que provoquen patiments terribles i ingents.
Sovint m’he referit als possibles mecanismes mentals i socials pels quals tants cristians “bones persones” es desentenen d’aquestes grans qüestions i del patiment massiu que comporten. Així que avui no m’hi aturaré. Són els possibles mecanismes que els porten a tranquil·litzar les seves consciències, que els porten a autojustificar-se amb excuses tan poc evangèliques com aquella que “jo ja m’ocupo de la meva família”. A l’evangeli del passat diumenge 23 de febrer, els versets 32-34 del capítol 6 de l’Evangeli de Lluc es refereixen precisament a aquesta qüestió:
“Per aquells dies va anar Jesús a la muntanya a pregar, i va passar la nit pregant a Déu. Quan va arribar el dia, va cridar els seus deixebles i en va triar dotze d’entre ells, als quals va anomenar apòstols (Lluc 6, 12-13)”. I després d’escollir els dotze “Jesús va baixar amb ells i es va aturar en una plana on hi havia un gran nombre de deixebles i molta gent del poble de tota Judea, de Jerusalem i del litoral de Tir i Sidó. Havien vingut per sentir-lo i perquè els guarís de les seves malalties; també els turmentats per esperits dolents rebien guarició. Per això cadascú mirava de tocar-lo, perquè en sortia una força que guaria tothom. Ell, llavors, va aixecar els ulls cap als seus deixebles i els va dir (Lluc 6, 17-20)”:
‘[…] si estimeu només els qui us estimen, quin mèrit teniu? També els pecadors estimen els qui els estimen. I si només feu bé als qui us fan bé, quin mèrit teniu? També els pecadors fan el mateix. I si presteu a aquells dels qui espereu cobrar, quin mèrit teniu? També els pecadors presten a altres pecadors, si saben que en trauran un guany. […] Sigueu misericordiosos, com el vostre Pare és misericordiós (Lluc 6, 32-34 i 36)’.”
A l’Evangeli de Mateu, aquest passatge (5, 20-48) té matisos complementaris:
“Perquè us dic que, si la vostra justícia no és més gran que la dels escribes i fariseus, no entrareu al Regne del Cel. […] Si, doncs, en presentar la teva ofrena a l’altar et recordes llavors que un germà teu té alguna cosa a retreure’t, deixa la teva ofrena allà, davant de l’altar, i ves primer a reconciliar-te amb el teu germà […]. Perquè si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa tindreu? Fins i tot els publicans que cobren impostos per a Roma es porten així! I si saludeu només els vostres germans, què feu d’extraordinari? Fins i tot els gentils es porten així! Vosaltres, doncs, sigueu perfectes, com el vostre Pare que és al cel és perfecte.”
Es tracta d’un moment solemne a l’inici mateix de la seva missió pública i, en ell, Jesús està exigint a tot deixeble, i no exclusivament als apòstols que acaba d’escollir, ser misericordiós, anar més enllà del nostre entorn proper. Un cristià sense aquesta misericòrdia que ha d’arribar fins i tot als de “lluny”, com la misericòrdia de Déu mateix, que fa sortir el sol sobre tots (Mateu 5, 45), no és realment cristià. Per això no va ser casual que quan Ell va voler explicar qui és el nostre “pròxim”, va triar la figura d’un allunyat: un samarità (Lluc 10:25-37).
I precisament perquè es tracta d’una exigència a tot deixeble, ja fa tres anys, en un article el títol del qual començava amb aquell dur “Allunyeu-vos de mi!” pronunciat pel mateix Jesús, vaig triar aquest subtítol: “Una paràbola actual per a cristians que en volen ser de debò”. Hi deixava ben clar que es tracta d’exigències per a tot cristià. Això no vol dir ni que descuidem les nostres famílies ni que tots ens hàgim de convertir en especialistes en geopolítica. Cosa que també deixava clara a la conclusió de l’article:
“En aquesta paràbola Jesús només ens demana, als qui ens considerem cristians, prou empatia i misericòrdia que ens portin a interessar-nos seriosament a saber què els està passant a aquests germans nostres [de Rwanda i Congo]. A partir d’aquí, pot ser que Ell ens inspiri alguna cosa concreta que puguem fer per ells. O potser no, perquè hi ha tants crims al nostre món! Però el que sí que és segur és que aquesta empatia i aquesta misericòrdia seran profundament alliberadores per a nosaltres mateixos: ens portaran a prendre consciència de la gran farsa en què vivim.”
Efectivament, un altre moment evangèlic solemne és aquell en què Jesús ens revela quina serà la “lliçó” que, entre centenars de possibles lliçons, Ell mateix ens donarà en la nostra darrera hora. Sí, es tracta de l’anomenada Paràbola del judici final (Mateu 25, 31-46): “Allunyeu-vos de mi…”. I és evident que, en ella, Jesús (en la mateixa línia de les seves paraules a la “plana” adreçades a “un gran nombre de deixebles”) s’està referint a auxiliar no els nostres familiars o les persones del nostre entorn proper, sinó els famolencs, els assedegats, els esparracats…
Si, immersos en les nostres acomodades societats, no relativitzem en la seva justa mesura els problemes i necessitats de les persones del nostre entorn proper, mai no arribarem a fer-nos realment càrrec del patiment extrem d’aquells a què Jesús es refereix. Deixarem, així, en evidència que no els considerem veritablement com a germans nostres, que no hauríem d’atrevir-nos a resar el Pare Nostre i que estem prenent a la lleugera les paraules del Senyor que vaig citar abans: “no entrareu al Regne del Cel”.
És molt sorprenent que, coneixent què és el que se’ns preguntarà en aquest transcendental examen final, no tinguem més interès a preparar la nostra resposta. Com és sorprenent que ens pugui molestar que alguns, aquells que volen el millor per a nosaltres, ens recordin tot aquest misteri tan decisiu per a la nostra pròpia felicitat immortal. Així com semblen molestar les crides d’alerta que el Senyor ens fa en l’anomenada Paràbola del sembrador (Mateu 13, 1-23). Crides no només sobre la seducció de les riqueses, una múrria seducció que és capaç d’aconseguir que ens autoenganyem, sinó fins i tot sobre les preocupacions quotidianes, sovint tan alienants, i sobre la manca de la imprescindible perseverança. Paràbola proclamada aquesta vegada des d’una barca, per tal que l’escoltés millor la multitud que s’havia reunit a la riba:
“El [gra] que va ser sembrat en un pedregar, és el que sent la Paraula, i la rep amb alegria; però no té arrel en si mateix, sinó que és inconstant i, quan es presenta una tribulació o persecució per causa de la Paraula, sucumbeix de seguida. El que fou sembrat entre les bardisses és el que sent la Paraula, però les preocupacions del món i la seducció de les riqueses ofeguen la Paraula, i roman sense fruit.”
Auxiliar els més necessitats és un mandat del Senyor, no pas un consell. És una exigència seva no sols per al seu cercle més íntim, sinó per a tota la multitud dels seus deixebles. Per molt dura que ens pugui semblar una exigència semblant, no és res en comparació amb les seves exigències als qui volien (i als qui vulguin actualment) seguir-lo i formar part del seu reduït grup més íntim. Ens agradaria formar part d’aquesta elit… però sense passar per la renúncia absoluta i radical que això exigeix!
En la teologia clàssica se solia diferenciar entre els consells i els preceptes que podem trobar en boca de Jesús als evangelis. Són nombrosos al Nou Testament els textos sobre la necessitat de tal lliurament, voluntari però absolut i radical, si volem seguir-lo:
– “Si algú vol venir a mi, i no renuncia al seu pare i mare, a la seva dona i als seus fills, als seus germans i germanes, i fins i tot a la seva pròpia vida, no pot ser el meu deixeble. Qui no carrega la seva creu i em segueix, no pot ser el meu deixeble. […] Així doncs, qualsevol de vosaltres que no renunciï a totes les seves propietats, no pot ser el meu deixeble (Lluc 14, 26-27 i 33).”
– “Qui estima el seu pare o la seva mare més que a mi, no és digne de mi; el qui estima el seu fill o la seva filla més que a mi, no és digne de mi. El qui no pren la seva creu i em segueix darrere no és digne de mi (Mateu 10, 37-38).”
– “Si algú em vol seguir, que es negui a si mateix, prengui la seva creu i em segueixi. Perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però qui perdi la seva vida per mi, la trobarà (Mateu 16, 24-25, Marc 8, 34-35 i Lluc 9, 23-24).”
– “Es posava ja en camí quan un va córrer a trobar-lo i agenollant-se davant seu, li va preguntar: ‘Mestre bo, què he de fer per tenir en herència la vida eterna?’ Jesús li va dir: ‘Per què em dius bo? De bo només n’hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.’ Ell, llavors, li va dir: ‘Mestre, tot això ho he guardat des de la meva joventut.’ Jesús se’l va mirar i el va estimar. Li digué: ‘Només et falta una cosa, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després, vine i segueix-me.’ Però ell, abatut per aquestes paraules, va marxar entristit, perquè tenia molts béns. Jesús, mirant al seu voltant, digué als seus deixebles: ‘Que n’és de difícil per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!’ (Marc 10, 17-23).”
– “La multitud dels creients només tenia un sol cor i una sola ànima. Ningú no anomenava seus els seus béns, sinó que tot era en comú entre ells. Els apòstols donaven testimoni amb gran poder de la resurrecció del Senyor Jesús. I gaudien tots de gran simpatia. No hi havia entre ells cap necessitat, perquè tots els que posseïen camps o cases els venien, duien l’import de la venda, i el posaven als peus dels apòstols, i es repartia a cadascú segons la seva necessitat (Fets 4, 32-35).”
I tant per als uns com per als altres cal la confiança en Déu, que ens donarà la força necessària per seguir tant els seus manaments com els seus consells. És necessària la certesa que la Providència vetlla per nosaltres, aquella certesa tan intensa en el pobre d’Assís.
“No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu: perquè la vida val més que l’aliment, i el cos més que el vestit; fixeu-vos en els corbs: ni sembren, ni cullen; no tenen celler ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! […] Fixeu-vos en els lliris, com ni filen ni teixeixen. Però jo us dic que ni Salomó en tota la seva glòria es va vestir com cap d’ells. Doncs si a l’herba que avui és al camp i demà es llença al forn, Déu la vesteix així, molt més farà per vosaltres, gent de poca fe! Així doncs, vosaltres no camineu cercant què menjareu ni què beureu, i no estigueu inquiets. Que totes aquestes coses els pagans les cerquen amb neguit; i ja sap el vostre Pare que en teniu necessitat. Cerqueu més aviat el seu Regne, i aquestes coses se us donaran de més a més. No tinguis por, petit ramat, perquè al vostre Pare li ha semblat bé donar-vos a vosaltres el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Feu-vos bosses que no es deterioren, un tresor inesgotable al cel, on els lladres no s’hi acosten ni les arnes no destrossen res; perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor (Lluc 12, 22-24 i 27-34).”
Però aquesta confiança, i el despreniment que ella genera, són un do. I, com a tal, no s’assoleix amb voluntarisme, sinó que se’ns concedeix per les nostres pregàries:
“Jesús [després de la dolorosa partença del jove ric], mirant al seu voltant, diu als seus deixebles: ‘Que n’és de difícil per als qui tenen riqueses d’entrar al Regne de Déu!’. Els deixebles van quedar sorpresos en sentir-li aquestes paraules. Però Jesús, prenent de nou la paraula, els digué: ‘Fills, que n’és de difícil d’entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla, que no pas que un ric entri al Regne de Déu.’ Però ells se sorprenien encara més i es deien els uns als altres: ‘I qui es podrà salvar?’ Jesús, mirant-los fixament, diu: ‘Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè tot és possible per a Déu. Pere es va posar a dir-li: Ja ho veus, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit. Jesús va dir: ‘Jo us asseguro: ningú que hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o hisenda per mi i per l’Evangeli, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills i hisenda, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna’ (Marc 10, 23-30).”
I la fe es consolida fermament només amb l’experiència directa, clara i nítida (com aquella de tants que han passat per experiències properes a la mort), d’unes realitats que superen en bellesa i vàlua totes les altres conegudes, de manera que allò que des de l’exterior pugui semblar una gran renúncia no ho és en realitat:
“El Regne del Cel [els va dir Jesús] és semblant a un tresor amagat en un camp que, en trobar-lo un home, torna a amagar-lo i, ple d’alegria, va, ven tot allò que té i compra aquell camp. També és semblant el Regne del Cel a un mercader que cerca perles fines, i que, en trobar una perla de gran valor, va, ven tot el que té i la compra (Mateu 13, 44-46).”
Tant l’almoina, com el dejuni i la penitència, propis de la quaresma que comença aquesta setmana, són tan sols mitjans que apunten a aquesta misericòrdia entranyable a què se’ns convida. Una quaresma que tan sols pretén obrir-nos i preparar-nos al goig del retrobament amb el Senyor ressuscitat. Una misericòrdia entranyable que brollarà com un torrent després de les trobades pasquals amb Ell. Trobades al voltant de la taula que Ell ens segueix preparant, com ho va fer llavors (Joan 21, 1-14) en aquella sagrada roca que, a la vora del llac, unes antiquíssimes tradicions anomenen la “Mensa Domini” (la taula del Senyor). Una roca sagrada on la meva dona Susana i jo hem viscut alguns dels moments més inoblidables de la nostra vida.
Pintura: Sant Francesc predica als ocells (Giotto, 1295)
Viure la Quaresma amb Thomas Merton (Cruzando Fronteras con Fernando Cordero sscc, 04.03.2025)