El poeta palestí, guanyador de tres premis internacionals per la seva poesia, distingit acadèmic, cap del Departament d’Estudis Francesos de la Universitat Al Aqsa de Gaza i autor de diversos llibres, em va explicar per què va decidir romandre «lliurement assetjat» a Gaza, en una entrevista que li vaig fer el mes de maig passat.

Ahir vaig rebre el següent missatge de Ziad, que cito íntegrament.

D.K.

Després de 22 mesos d’aquesta horrible agressió, la situació a la Franja de Gaza va de mal en pitjor.

A més dels intensos i implacables bombardejos, la inseguretat, l’angoixa, la por, la preocupació i la incertesa, especialment al nord de la Franja de Gaza, s’ha instal·lat una veritable fam.

I jo, personalment, estic vivint… Estic experimentant una angoixa total.

És difícil descriure, posar en paraules com d’horrible és la situació. Des de fa quasi dues setmanes, no hi ha gairebé res als mercats. És impossible trobar productes, i el poc que hi ha –una mica de pasta, unes llaunes de llenties, mongetes blanques o pèsols– costa una quantitat de diners impensable.

Vaig al mercat cada dia i torno amb les mans buides. Se’m trenca el cor pels nens, per les persones que viuen amb mi. Tothom està patint.

El lema «Ningú es mor de fam a Gaza» ha estat substituït per «Tothom es mor de fam a Gaza».

La solidaritat familiar i social, que sempre ha estat un punt fort a l’enclavament palestí assetjat, ara és mínima.

Pel que fa a mi, a vegades passo dos o tres dies sense menjar res. Prefereixo donar un tros de pa als meus fills abans que menjar-m’ho jo. Hem arribat a una situació catastròfica.

Només passen dos o tres camions d’ajuda al dia, destinats a organitzacions internacionals, que emmagatzemen el seu contingut en magatzems amb el pretext que no n’hi ha prou per a distribuir entre tots. Aquests magatzems són atacats regularment per grups armats o persones famolenques.

A la nit, grups armats o persones famolenques roben aquests subministraments alimentaris, i les organitzacions internacionals diuen que no hi poden fer res. No sé, tenen la seva pròpia clientela o són còmplices d’aquest parany mortal, d’aquesta fam utilitzada com a arma de guerra per l’ocupació?

En realitat, l’ocupació ha establert dos centres de distribució gratuïta des del 27 de maig, però només al sud i al centre de la Franja de Gaza. Aquests centres són gestionats per una empresa estatunidenca, mercenaris estatunidencs còmplices de l’ocupació.

Les caixes que contenen bosses de farina i aliments es llancen des dels camions, i quan la població famolenca s’acosta per a agafar unes poques bosses o llaunes, l’ocupació obre foc contra ells.

Des del 27 de maig fins a finals de juliol de 2025, s’han registrat prop de 1130 palestins morts i 6900 ferits. Això demostra que el pla de crear aquests centres de distribució gratuïta és un parany mortal per als palestins de Gaza.

A més, hi ha comerciants deshonestos que s’apropien de l’ajuda i la revenen a preus exorbitants a la ciutat de Gaza. Per exemple: si una bossa de farina de 25 kg costa 250 € (10 € el kg), es revén entre 50 i 60 € el kg a la ciutat de Gaza. Per 1 kg de sucre cal pagar 130 €. 1 kg d’arròs, 80 €! Inconcebible!

El problema és que ja no hi ha autoritats, ni govern, ni societat civil que gestioni la situació, organitzi el mercat o controli els preus. Sense tenir en compte les enormes necessitats de tota la població civil, els comerciants fixen els seus propis preus per a maximitzar els beneficis, apujant-los fins i tot si els productes han estat robats, obtinguts gratuïtament o comprats a preus molt baixos per persones que han corregut grans riscos per a aconseguir-los.

Com sobreviu la població en condicions tan extremes? Jo personalment estic patint, i això que pertanyo a la classe mitjana.

Juntament amb altres residents, hem decidit boicotejar els comerciants especuladors, però fins quan?

Haig d’alimentar els meus fills, però és massa car.

A la nit, quan tots dormen, ploro per a ocultar la meva impotència. És un sofriment total.

No deixo de preguntar-me: soc obstinat? Estic pagant ara el preu d’haver-me negat a abandonar Gaza? No ho sé. Però és difícil descriure la meva angoixa total, la meva incapacitat per a actuar en aquest infern, perquè és una impotència absoluta.

I, tanmateix, soc privilegiat perquè tinc amics, tinc xarxes. Parlo amb unes deu persones al dia per Internet. Parlem, em reconforten, m’envien fotos i vídeos d’iniciatives de solidaritat.

Participo activament en la societat civil, tractant d’alleujar el dolor dels nens, el seu patiment per estar privats de tot, organitzant activitats i distribuint joguines. Però per dins és massa. Pateixo diàriament.

Estic malalt i no puc rebre tractament. No hi ha hospitals, ni medicines, ni laboratoris; la situació és terrible.

No sé què fer. La sensació d’impotència és horrible. I, tanmateix, com he dit, tinc una xarxa de contactes, parlo amb gent… Intento passar el temps escrivint, donant testimoniatge, intercanviant opinions amb amics i simpatitzants, però és massa.

Tanmateix, per una vegada, vaig decidir deixar a un costat el meu orgull i veig demanar ajuda a alguns amics francesos, suïssos i belgues vinculats a organitzacions que financen associacions a Gaza. Aquestes associacions afirmen distribuir aliments a centenars de famílies a la ciutat de Gaza i publiquen fotos i vídeos de les seves accions diàriament a les xarxes socials. Vaig demanar una mica de menjar per a la meva família i per a mi, així com per a les persones desplaçades del meu edifici.

La resposta de les associacions va ser que no podien proporcionar res perquè tot és car. Però llavors, com alimenten centenars de famílies, com afirmen, amb fotos i vídeos com a prova? Per què no poden enviar-me una mica d’aliment o menjar calent?

Sembla que tothom és còmplice d’infringir la voluntat d’una població civil ja esgotada i horroritzada.

Imagina’t: la gent s’esfondra als carrers. Sovint, quan surto al matí a la recerca d’aigua potable, llenya o menjar, veig joves –no nens ni ancians, sinó homes d’entre 20 i 25 anys– que s’esfondren perquè porten dies sense menjar.

Fins al dijous 24 de juliol de 2025, 115 palestins, entre ells 85 nens, han mort per desnutrició.

No hi ha res, res al nord, res a la ciutat de Gaza, tot és extremadament car. Quant temps més podrem suportar el que és insuportable? Seguim aquí, intentant aguantar, intentant demostrar que som forts, però és massa.

No importa quins testimoniatges es donin, la realitat és més dura que les fotos i els vídeos que es comparteixen a les xarxes socials.

No és només la fam el que fa insuportable la vida a Gaza. Els bombardejos incessants estan destrossant la moral dels residents, que ja no saben on trobar esperança.

Això és el que volia compartir amb els meus amics. Potser m’alleuja una mica…

Ziad Medoukh, membre del Consell Científic de Bandung+70, professor de la Universitat Al Aqsa, Gaza, Palestina.

Font: Defend Democracy Press

Foto: Gazians afamats es llancen sobre un camió d’aliments

Israel nega que estigui provocant deliberadament la fam a Gaza (The Grayzone, 30.07.2025)
Subtítols en català i doblatge en castellà