El dilluns 27 de gener de 1997, dos homes es van presentar a casa meva en algun lloc de Goma . Un d’ells anava de militar i portava un fusell metralleta, l’altra anava de civil i sota la camisa dissimulava un revòlver, una arma en general reservada als oficials . Han demanat per mi pel meu nom; el sentinella del meu domicili ha tingut la presencia d’esperit de dir que estava absent. Els dos homes han dit que tornarien una hora més tard.

No podia perdre temps. Em vaig afanyar a agafar algunes pertinences i vaig aconseguir fugir, aprofitant un vehicle amic, per passar la frontera de Gisenyi. Acabava d’escapar del meu assassinat. Tres espanyols de Metges del Món, a Ruhengeri, haurien tingut menys sort que jo, el 18 de gener del 97. Ells han mort. Com jo, segurament, sabien massa coses, havien vist amb els seus ulls massa coses, o perillaven de veure’n masses…

Els elements succintament relatats en aquesta crònica, són unicament fets verídics que he pogut observar directament. Vista la gravetat dels fets relatats, aquests elements només poden ser donats sota la protecció relativa de l’anonimat. Hi ha vides en perill, el lector ho comprendrà.

1.-QUANTS REFUGIATS RUANDESOS HI HA ENCARA PRESENTS AL ZAIRE ?

Des de l’inici del conflicte hi ha una batalla de xifres que fan referència al número de refugiats encara presents al Zaire. Els “rebels” afirmen, des del principi, que la quasi totalitat dels refugiats han tornat; només quedarien al Zaire alguns Interahamwe, “ex-Far” i genocides (és doncs legítim de perseguir-los); Kigali sosté que són 500.000 els que han travessat la frontera.

Aquesta batalla de xifres és estratègica: la seva finalitat és, per una banda, impedir qualsevol intervenció estrangera a favor dels refugiats que queden (per què s’hauria d’intervenir si no queda ningú?); d’altra banda també té com a finalitat atraure sobre Kigali el màxim d’ajuda possible a favor de la “reconstrucció” , ajuda sobre la qual hom es podria preguntar si és realment utilitzada per o contra els refugiats…

Quin és, efectivament, el nombre de refugiats encara presents al Zaire?

Agafem només les xifres oficials de l’ACNUR i prou.

A.- Refugiats de la regió de Bukavu : 400.000 persones

Repartits en diferents camps de INERA, KASHUSHA, NYANGERY, PANZI, KALEHE, KATANA, BIRAVA, IDJWI NORD ( Bugarala) i SUD (Kashofu),

B.- Refugiats de la regió de Goma :

MUGUNGA\lac vert : 300.000 persones

KIBUMBA : 200.000 “

KATALE : 200.000 “

KAHINDO : 100.000 “

Altres camps

( Minova, Sake…) : 50.000 “

Total……….. : 850.000 persones

c- Refugiats de la regió d’Uvira

No conec les xifres de l’ACNUR, però tota la premsa ha parlat d’una massa de 300.000 refugiats, que pujaven sobre Bukavu en el moment de la presa d’Uvira. Quants refugiats hi havia entre ells? Segurament uns 200.000, sobretot hutus burundesos.

UVIRA : 200.000 persones.

TOTAL GENERAL ( Uvira, Bukavu, Goma ): 1.450.000 refugiats ruandesos al Zaire, presents l’octubre de 1996 al principi de la guerra.

Quants han travessat? Durant tota la guerra, només hi ha hagut una travessa massiva de refugiats : la tornada del camp de Mugunga, a 7km de Goma.

Mugunga havia esdevingut “el camp de refugiats més gran del món”. Jo l’havia visitat el dia abans de la presa de Goma, el dimecres 30 d’octubre. Hi he vist l’arribada del camp de Kibumba, bombardejat la vigilia des de Rwanda, pels “rebels”.

He vist molts ferits més o menys greus, els uns ferits per bala, els altres ferits per l’esclat d’obusos. Impossible de precisar el seu nombre, que anava augmentant a mida que arribaven els refugiats. Els malalts els conduïen cap a diferents centres de cura del camp. He vist, de tota manera, 100 persones ferides, sense haver pogut visitar més d’un indret. El número de morts a Kibumba mateix és impossible de precisar.

Hi havia, doncs, en l’indret de MUGUNGA, 500.000 persones, que provenien dels camps de Mugunga, Lac Vert i Kibumba. És una part d’aquests refugiats, que han travessat el divendres 15 , el dissabte 16 i el diumenge 17 de novembre de 1996.

He vist una columna relativament important el divendres 15, i considerem, a Goma, que 50.000 persones han travessat aquest primer dia. L’endemà, he vist una GENTADA extraordinària sobre aquesta mateixa carretera, durant tot el dia. El dissabte 16 van passat segurament 200.000 persones. Diumenge 17, el flux era una altra vegada molt menys important, semblant al de divendres. Pensem que unes 50.000 persones van passar .

En total haurien tornat, segons nosaltres, de 300 a 350.000 refugiats en tres dies, que és molt , sobre els 500.000 que contenia Mugunga . Aquesta afirmació és similar a la d’una ONG mèdica molt coneguda.

Hem de reparar en quatre coses :

1- Només he vist passar families modestes, pagesos . No he pogut veure vàries famílies d’intel·lectuals, que coneixia de Mugunga, malgrat haver estat molt visible durant moltes hores a la carreterra (nivell rotonda Signers) per veure’ls . Aquesta gent no hauran marxat cap a Masisi?

2- X,Y,Z, mestres de Goma, que s’havien refugiat amb les seves famílies a Matanda, a la carreterra de Masisi, quan va ser presa Goma, em van dir que, aquells dies, van veure passar per Matanda, i en direcció a Masisi, refugiats que venien de Mugunga, i “en gran nombre”.

3- L’operació “Alliberament de Mugunga” s’ha fet davant les càmeres de tot el món, mentre es preparaven els últims dispositius per a una intervenció internacional imminent. Els periodistes, fins llavors molt limitats en la seva acció (només obtenien fins llavors un visat per dues o quatre hores), han tingut tot el temps per filmar aquest important esdeveniment, visiblement destinat a les opinions públiques internacionals. El “retorn massiu dels refugiats“ va desactivar la intervenció militar.

4- Entre la gran gentada que ha travessat, s’ha vist molt poca gent de Katale i Kahindo, unicament al final del seguici del diumenge. Aquesta gent estava molt afeblida i vulnerable degut a la llarga caminada. En concret, hem recollit una dona jove que no pesava més de 30 kg, al límit de les seves forces. Al cap de dos dies ha mort .

Les setmanes següents, uns nombres molt petits de refugiats van ser tornats a les fronteres de Bukavu (Ruzizi) i Goma (“Gran barrera”) per l’ACNUR. Es tracta sobretot de dones, nens i persones grans. Es parla de 80.000 refugiats en total.

HAURIEN DONCS TRAVESSAT, TOT PLEGAT, 450.000 REFUGIATS SOBRE UN TOTAL DE 1.450.000 PERSONES… ÉS A DIR, MÉS O MENYS, UN TERÇ .

200.000 REFUGIATS HAN ARRIBAT, FINALMENT, ALS CAMPS DE NTINGI-NTINGI i SHABUNDA

FALTEN PER COMPTABILITZAR 800.000 REFUGIATS. ON SÓN?

2.- ELS REFUGIATS RUANDESOS FUGEN DELS COMBATS O DE LES MATANCES ?

Si només es tractés de combats, els refugitas ruandesos no tindrien més raons per fugir que les que tindrien les poblacions zaireses: però els refugiats hutus ruandesos fugen de les matances de les quals són victimes per part dels “rebels“ tutsis.

PELS “REBELS” TUTSIS, ELS REFUGIATS HUTUS CONSTITUEIXEN UN OBJECTIU MILITAR .

La dialectica dels “rebels”, consisteix a dir que els refugiats que no han tornat a Rwanda són tots uns “genocides”. És evident que els que han participat a les atrocitats de 1994 no podien sota cap concepte tornar a Rwanda, però molts innocents tampoc ho podien fer (l’ACNUR considera en general que el 7% dels refugiats ha participat a les matances).

Els intel·lectuals, per exemple, la gent de les administracions, tota persona que tinguès alguna pertinença, en particular a les ciutats. Tots aquests no podien tornar.

Molts, finalment, no han pogut tornar perquè han estat retinguts com ostatges pels EX-FAR, que han pensat utilitzar la seva població com a escut. Les pressions en els camps eren o físiques (amenaces) o psicològiques (por).

Anomenar “genocida” qualsevol refugiat hutu, té com a finalitat legitimar als ulls de l’opinió internacional, però també als de les pròpies tropes “rebels”, la utilització de la força, fins i tot l’eliminació total d’aquests refugiats. Durant el genocidi del 94, els Interhamwe havien utilitzat la paraula “Inyinzi” (escarbats) per a anomenar els tutsis i eliminar, així, la més petita consciència.

Piles de cadàvers molt nombroses són el testimoni de la voluntat sistemàtica d’acabar amb els refugiats, i de l’objectiu militar que aquests refugiats han representat des del principi de la guerra. Aquestes piles de cadàvers existeixen pertot arreu, però sempre estan amagades i de difícil accés. Evidentment és molt perillós ser sorprès pels rebels donant voltes per aquestes zones: és l’execució immediata.

He vist per sobre de Mugunga, aproximadament a una hora i mitja de camí, tres piles de cadàvers de 12, 10 i 30 cossos més o menys. Es tracta d’homes, de dones, de vegades els seus nadons a l’esquena, de nens, de vells, tots tenen un tret al cap, els nadons inclosos.

A Kibumba, he vist al fons d’un camp, a la frontera de Rwanda, en el bosquet que serveix de delimitació, unes esteses d’esquelets. Es tractava de tres emplaçaments de cinquanta a cent esquelets per indret. Aquí també la gent té un tret al cap. Una recerca metòdica permetria amb tota seguretat el descobriment d’altres indrets, però qui pot arriscar-se molt de temps en un lloc tan perillós?

El 26 de novembre, en el bosc per sobre de Sake, en el sender que baixa, desprès de cinc dies de camí del camp de Kahindo (sobre la carretera de Rutshuru), he trobat un home que es moria, abandonat sobre una llitera improvisada. Aquest home tenia profundes ferides de matxet per tot el crani, per una d’elles es podia veure el cervell. Li preguntem qui li ha fet això: “són els grans homes” ens diu; li preguntem on són els seus, ens constesta que la seva dona i tots els seus fills han estat rematats amb matxet uns quants dies abans en el bosc, pels “rebels” que volien impedir-los de tornar cap a Mugunga. Els seus germans, massa debilitats, ja no podien portar la llitera i havien hagut d’abandonar-lo. Més amunt, trobem restes d’un camp abandonat corrents i de pressa. Una dona embarassada hi jeu, un tret al cap . No ha pogut fugir.

Aquests cossos sembren el sender que baixa de Kahindo i Katale . No són una manera de desanimar els refugiats de baixar a Mugunga? Obligar-los a quedar-se al bosc, on després és molt fàcil i discret eliminar-los. Com a suport a aquesta hipotesi, aquest fet : el 24 de desembre, dos rebels rapten dos joves hutus zairesos del poble de R. Tornen al cap de dos dies, després d’haver estat molt torturats; són actualment guies de 70 a 100 “rebels“ tutsis (un camió i una camioneta) molt armats. Els condueixen en els llocs de tres petits camps amagats en el bosc. Resultat : “Waliwauwa wote, wale wakimbizi, wote kabisa, akuna hata moja aliyepona”, “els han matat a tots, tots absolutament, aquells refugiats, no n’hi ha hagut ni un que se n’hagi sortit…” em diu el guia que ha tornat. Es tractaria de tres petits camps d’un centenar de persones cadascun.

Molts refugiats de Katale encara estan bloquejats en el bosc del parc de Virunga, bloquejats a l’entrada i a la sortida per piles de cadàvers i per operacions militars. Es difícil fer una estimació del seu nombre, però hi havia, entre Katale i Kahindo, més de 300.000 refugiats . Hom considera que entre 30 i 80.000 d’ells han pogut tornar cap a Rwanda.

Molts moren al bosc, on s’alimenten, des de fa mesos, de plantes i beuen aigua de la pluja…quan plou. Ens hem trobat, per exemple, en aquest bosc, una jove totalment esgotada i deshidratada. No podia més, i malgrat els nostres esforços, va morir als nostres braços. Més amunt, sota una cabanya de branques, un cos d’una dona, morta d’esgotament en el part . Als seus peus, el cos sense vida d’un nen de quatre anys, el seu segurament, mort de solitud.

Ajudar aquesta gent és considerat pels rebels com una ajuda a l’enemic, un suport actiu a l’Interhamwe.

S’ha dit, concretament pel Sr. Chretien, des de la seva cambra climatitzada de l’hotel Mille-Collines a Kigali, que els refugiats que estaven als boscos zairesos estaven, al cap i a la fi, en el seu medi natural. A més del caracter gairebé racista d’aquesta declaració (mite del bon salvatge), puc testimoniar, perquè hi he estat una desena de vegades, que és fals. Els boscos zairesos de Goma estan implantats en un terreny volcànic, on no es troba ni una font, ni caça, ni fruita, ni cap aliment de cap mena. Condemnar els refugiats a quedar-se en aquests boscos, és condemnar-los a mort. El Sr Boutros-Ghali ha parlat de “genocidi per la fam”.

El 17 de desembre de 1996, en una reunió setmanal confidencial dels responsables de les ONG, EUB , l’associació local encarregada de recollir els cadàvers als grans eixos (Goma\Sake; Goma\Rutshuru) anuncia que ja ha pogut recollir 6.537 cadàvers, 2.743 dels quals són de la ciutat de Goma. EUB no té com a missió buscar els cossos als boscos.

La carretera entre Kibumba i Rutshuru, quan es passa el bosquet després de Munigi, és terriblement desagradable, (s’han de tancar totes les finestres) degut a una forta olor de cadàvers. Les setmanes passen, però aquesta fortor no desapareix, com si els cadàvers es “renovessin” cada vegada. És la única carretera que porta a Katale. Els refugiats que s’arrisquen a prendre aquesta carretera a peu per tornar a Rwanda són desviats per aquest bosc i executats. Hi ha soldats que patrullen contínualment a aquest nivell.

Un “rebel” tutsi no se n’amaga; en un control de carreterra a Rumangabo, em declara el 19 de desembre : “aquests refugiats són una pesta, si els trobo pel bosc els he d’eliminar…”

Aquest mateix 19 de desembre, a la carreterra que ve de Tongo i que va cap a Kalengera, he vist un petit camió que transportava refugiats, una vintena, amb quatre rebels armats. Els refugiats cridaven i ploraven. El nostre vehicle seguia el seu. A la petita cruïlla d’on parteix l’antiga carretera sobre la dreta, ara tallada per una corrent de lava, el camió ha agafat a la dreta cap aquest cul-de-sac. Hem agafat cap a l’esquerra, cap a la carreterra enquitranada Rutshuru-Goma: aquesta gent marxava cap el lloc discret de la seva execució; eren gairebé les sis de la tarda.

Al camp de Katale, a l’entrar, a l’alçada de la ribera, a l’esquerra, un cop travessat el camp, a una mitja hora a peu, entrant dins els matolls i continuant cap a l’oest, vaig veure nombroses piles de cadàvers. La primera contenia, aproximadament 200 persones, totes executades amb armes automàtiques. La segona, una mica més lluny, era més important; contenia unes 300 persones, algunes d’elles embolicades en sheetings (pel transport?); n’hi havia dues més de les mateixes dimensions. Moltes dones i nens, tots amb una bala al cap. Uns homes, morts també d’una bala al cap, tenien els braços lligats a l’esquena.

El nostre guia, un refugiat, ens va assegurar que hi havia dues piles de cadàvers més, no gaire lluny, a part d’altres al mig de la selva molt més importants que contenien “milers de cossos”. Ens va proposar d’acompanyar-nos-hi però vam haver de refusar per motius de seguretat.

A la plana de lava, darrera els camps de Katale i Kahindo, cap a l’oest, en direcció oposada a Rwanda, es poden veure milers d’esquelets, abatuts per les metralletes quan fugien i coberts amb sheetings, que van cremar per intentar fer-ne desaparèixer les restes.

A l’hospital vaig trobar un refugiat ferit amb sis impactes de bala a l’esquena. Aquest home se l’havia donat per mort entremig dels altres cadàvers; va poder arrossegar-se fins un vehicle d’un organisme i va ser evacuat cap a Goma. Explica que els “rebels” tutsis van envoltar el seu barri al camp de Katale; van separar els homes de les dones, els van fer estirar a terra i van començar a disparar. No pot dir quants en van matar, però normalment en un barri d’un camp de refugiats hi podia haver entre dues i tres mil persones. Això va tenir lloc a principis de novembre.

A Mugunga també vaig trobar un home que va escriure un diari personal del seu exili, des de l’atac al camp de Katale fins a l’atac al camp de Mugunga. Aquest testimoniatge fou recollit per una ONG mèdica força coneguda. L’home explica com van haver de fugir de Katale cap a la selva. A la selva, els esperaven aquests “rebels”; van tornar a fugir cap a Katale, on hi trobaren una altra vegada aquests “rebels” i així tres cops més, fins que van trobar un camí lliure.

A sobre de Mugunga, a cinc hores a peu des de la carretera, en direcció nord, cap a Katale per la selva, darrera el volcà Nyiragongo, vam trobar un camp petit amb una cinquantena de refugiats. Entre ells hi havia 17 persones que havien aconseguit escapar d’una massacre a Kahindo. El seu barri va ser encerclat per soldats “amics” els quals van escortar 3.500 persones per un camí de pas cap a Rwanda. Quan van trobar un lloc amb força matolls, els “rebels” van començar a disparar i matar tothom excepte aquests 17 refugiats que, terroritzats, ja no volen tornar a Rwanda. Entre ells hi havia un nen que, en aquesta matança, havia perdut 7 germans i els seus pares.

A Tongo, un pagès que vaig trobar em va explicar que un mes abans de començar els fets, els soldats tutsis ja eren a Tongo; anaven vestits de color blau, amb abrics i botes de cautxú. Van pagar als pagesos en dòlars perquè cavessin fosses profundes, ben amagades a la selva.

A un dispensari de Goma vaig trobar una nena de 12 anys amb cremades molt greus a la meitat del cos. Arribava de Bukavu. Al seu camp hi havia hagut un atac: ella i la seva mare van ser embolicades amb un sheeting i el van cremar. La seva mare va morir.

El 24 de desembre a Goma vaig trobar un noi ruandès dels camps d’Idjwi. Els refugiats del camp de Bugarula van fugir en piragua pel llac cap a la ribera de Nyabibwe. Massa tard sens dubte: els “rebels” els hi esperaven. Van ofegar, amb les mans, els seus pares i els seus germans. Només ell va poder fugir nedant cap a Goma. Llavors tornava cap a Rwanda.

Vam ajudar els refugiats que provenien de Bukavu i Sake i que anaven cap a Goma. A nosaltres i als organismes presents ens va sorprendre el fet que entre els refugiats només hi haguessin dones, nenes i gent gran. Dies més tard, a Nyabibwe, em van explicar que els rebels triaven els refugiats abans de deixar-los marxar cap a la selva: tots els nens de més de 10 anys els mataven; només deixaven passar les dones i la gent gran. Canal Àfrica ho va confirmar en l’edició del 23 de gener: només el 30% dels refugiats que van tornar a Rwanda eren homes (vells).

A la regió de Bukavu, a Burhale, a principis de novembre, el pare Jean-Claude, un mossèn jove ordenat el mes d’agost, ve ser abatut quan intentava interposar-se entre els rebels i un grup de refugiats, principalment famílies que havien fugit del camp de Kashusha en direcció Ngweshe. La Creu Roja hi va trobar 600 morts, però un altre mossèn que l’acompanyava i que va poder amagar-se a un platanar, afirma que van ser exterminades més de 2.000 persones. Més tard, els pagesos foren requerits per enterrar en fosses improvisades el màxim de cadàvers possible abans que arribés la Creu Roja. Hi hagué el mateix problema a Kibeho, a Rwanda.

Podríem multiplicar els exemples, però hem volgut presentar només els fets que hem presenciat. Mai hem pogut accedir a la zona de Masisi o a la de Walikale, ja que els rebels en bloquegen l’accés a tots els estrangers. Els testimoniatges que ens arriben confirmen l’intenció d’exterminar tots els refugiats.

Les massacres més nombroses han tingut lloc a la zona de Walikale, on segons un testimoni creïble, “dotzenes de milers de refugiats foren eliminats”.

Ens sorprèn la semblança de tots aquests testimonis, la similitud d’aquestes experiències. S’han utilitzat els mateixos mètodes, de nord a sud, de manera sistemàtica i planejada.

És una forma Africana de solució final.

L’evolució geopolítica de la situació de la regió dels Grans Llacs, per exemple amb la presa del poder pel major Buyoya, el juliol a Burundi, qüestiona l’observador sobre l’existència d’un Gran Projecte polític. El Genocidi potser no seria, doncs, patrimoni dels extremistes d’un sol grup.

Algunes iniciatives de l’ACNUR els últims mesos, abans dels atacs d’Uvira, Bukavu, Goma i Rutshuru (agrupaments dels refugiats en llocs cada vegada menys nombrosos, empadronaments sistemàtics als camps…) fan preguntar-nos en quina mesura aquesta agència de les Nacions Unides no estava al corrent de la preparació d’un atac procedent de Rwanda o si no ha estat manipulada per Kigali amb la finalitat de facilitar la feina.

Sigui com sigui, l’endemà de la presa de Goma, es va buidar tot el material, sobretot l’informàtic, dels despatxos de l’ACNUR Goma, a BDGL. Les llistes de tots els refugiats van ser enviades a Gisenyi i amb elles els informes confidencials que aquests refugiats havien donat per a continuar tenint dret a una mica de menjar.

El 20 de desembre de 1996, em vaig adreçar a un dirigent de l’ACNUR-Goma i li vaig recriminar que no denunciés aquesta situació de matances. Em va contestar: “Sabem molt bé que dotzenes de milers de refugiats són assassinats a la selva, però nosaltres, què hi podem fer? No som un exèrcit; la força d’interposició és la que ha d’intervenir”…. Però, per què aquest silenci?

S’estima, en general, a Goma, que són més de 500.000 el nombre de refugiats que han mort, ja sigui massacrats

-la majoria- ja sigui morts de gana, de set, de cansament o per malalties.

Desenes de milers de refugiats assassinats :

Això pot explicar perquè hi ha tan pocs refugiats a NTingi-ntingi. Amb l’inexorable avenç de les tropes “rebels” cap a Lubutu, gairebé segur, aviat caldrà afegir a aquesta funesta llista els 200.000 refugiats de la ciutat de Shabunda, ja conquerida a hores d’ara, i NTingi-ntingi.

Podem preveure ja, que els organismes fugiran. El camp, probablement encerclat des de fa uns dies, serà “netejat” segons l’expressió del senyor Kabila. Potser deixaran tornar algunes dones a Kigali. La comunitat internacional es traurà finalment de sobre el dolorós problema dels “genocides”?

Cap altra cosa és tan segura, ja que els genocides, sobretot els Interhamwe, ex-FAR i ex-guàrdies presidencials, als quals se’ls imputa la majoria de massacres, són joves i forts; corren de pressa , coneixen les tècniques de la guerrilla i en cas d’un atac poden desaparèixer molt ràpidament entre la malesa. Un bon nombre es va quedar pels voltants de la frontera ruandesa, amagats a la selva; això afavoreix l’existència d’una guerrilla desorganitzada, desesperada, però no per això menys sagnant. Aquesta guerrilla, podria sobreviure indefinidament, ja que serà molt difícil, gairebé impossible, erradicar-la completament.

Aquests famosos Interhamwe els vaig veure de prop el 27 de desembre de 1996, contra la meva voluntat, quan vaig caure en una emboscada a la frontera ruandesa, de la qual en vaig sortir miraculosament indemne; els vaig veure molt forts i gaudint de bona salut. Llavors vivien de les incursions que feien a Rwanda i dels saquejos a les poblacions zaireses dels voltants. Escapen a tot control.

Els refugiats que massacren no son els assassins: són famílies que fugen al ritme dels seus fills; fugen en grup perquè es pensen que així és més segur.

3- LES POBLACIONS HUTU ZAIRESES ESTAN AMENAÇADES

Des del moment que van entrar a Goma, els soldats van començar a buscar els soldats zairesos i els refugiats hutus. Calia abatre qualsevol refugiat que trobessin. Qualsevol refugiat era considerat un “Interhamwe”.

Aquest esquema s’ha convertit en una caricatura. Una família hutu zairesa que conec molt bé, va haver de, seguint aquesta norma, desprendre’s a corre-cuita d’un nen de 8 anys. Aquesta família havia adoptat el nen quan tenia 6 anys, quan es va produir l’èxode ruandès el 1994. El 6 de gener van venir dos soldats, van amenaçar la família perquè protegia un Interhamwe. Van haver de confiar el nen a l’ACNUR.

Molt aviat, els hutus zairesos van seguir el mateix procès. Ells no eren “Interhamwes”, però eren “Magrivi”. Magrivi és una “agrupació” hutu, com la de qualsevol altra de les moltes que van sorgir desprès de la Conferència Nacional. Sovint, aquestes “agrupacions” vehiculaven idees tribals, sobretot últimament amb l’augment de les tensions i la guerra ruandesa. L’equivalent tutsi de Magrivi és l’FPR.

A Goma particularment, les desaparicions van augmentar vertiginosament, així com al Nord Kivu en general, on, segons algunes fonts, la comunitat hutu consta d’entre 500 a 700.000 persones.

A Goma, qualsevol persona que hagi estudiat, que posseeixi béns o que tingui qualsevol tipus d’influència és amenaçat directament. A Rafael M., per exemple, se’l busca perquè té contactes a Europa, on va estudiar. Aquests contactes el fan influent, així doncs cal fer-lo desaparèixer. Com que roman introbable, l’objectiu és ara la seva dona; els militars la busquen, els seus amics l’amaguen. Però fins quan?

Al vell R. també el busquen. Era el director d’una escola a Birambizo, a Masisi; és hutu. Uns soldats varen venir a buscar-lo a casa seva tres vegades, en ple dia i armats. La nit del 17 de desembre van tornar; eren 7, ben armats. A mitjanit van trucar a casa seva, el van cridar però ell no va contestar i va fer callar els seus fills. Enrabiats, es van dirigir cap a la casa del seu veí, un noi de 19 anys, també hutu, propietari d’un botiga petita. Van assaltar la botiga i el van matar d’un tret al cap. R. va abandonar casa seva i ara viu amb la por al cos. Això passava al barri de “Mabanga”, a Goma.

M. és un botiguer hutu; per la feina ha de menester un pick-up Toyota. La tarda del 12 de gener els soldats van anar a casa seva. Volien comprar-li el cotxe i li oferien 2000 $. M. va refusar, d’una banda perquè el preu era ridícul, per altra perquè, sense el vehicle, M. no podia treballar. Els soldats van marxar. A les vuit des vespre del mateix dia, van tornar i van forçar la porta. M. va tenir temps de sortir per la porta del darrere: els soldats van veure el seu fill de 20 anys a la cuina i li van disparar, sense cap altra raó.

Molta gent és segrestada de nit, alguns fins i tot de dia. Normalment la gent desapareix definitivament, però alguns tornen; els han apallissat i els han advertit. Alguns són raptats, alliberats, raptats un altre cop i finalment desapareixen. Alguns testimonis que viuen prop de les fronteres parlen de molts “vehicles” que travessen de nit la frontera, cap a Rwanda, tot i que les fronteres estan tancades. Altres hutus són abatuts directament al Zaire, probablement a la carretera de Rutshuru, a la selva de Munigi, a una i altra banda de la carretera.

A Goma i a Rutshuru aquests segrests han arribat a xifres realment inquietants. Bukavu tampoc se’n salva: es busquen els pocs hutus que encara s’hi amaguen, ja siguin ruandesos ja siguin zairesos, fins i tot qualsevol zairès que hagi treballat pels refugiats, en una ONG per exemple. Es creu que cada nit desapareixen de 4 a 5 persones a Bukavu; a Goma es calcula que en desapareixen unes quaranta per setmana.

La caça de hutus va tenir lloc a les ciutats, però a Masisi va ser massiva. En efecte, la comunitat hutu de Masisi és molt important, fàcilment identificable perquè està concentrada en pobles de la mateixa tribu. Al llarg d’aquesta trista guerra de Masisi, activada per l’èxode ruandès de 1994, aquesta població va fer actes de violència poc gloriosos contra els tutsis i els hundai, la qual cosa va provocar la fugida de tots els tutsis de Masisi i a vegades, fins i tot, massacres (Mokoto per ex, abril 1996).

Aquests morts tutsis se’ls va qualificar sempre de “víctimes del genocidi”, fins i tot quan es tractava d’una sola persona, com per exemple l’assassinat el mes de juny de 1996 del comissari de la zona de Jomba. Quan es mata un hutu, es parla en general d’assassinat o de “mort d’un genocida”. D’aquesta manera la paraula “genocidi” ha adquirit, cada vegada més, connotacions polítiques.

Un documentalista d’Europa va establir que la gent s’havia acostumat a parlar d’“extremistes hutus”, com si una cosa impliqués l’altra.

Els “rebels” es van dedicar doncs, a una revenja metòdica i molt violenta. A Jomba, per exemple, venint de Rwanda, van entrar i van matar tots els que van trobar. Només hi van trobar les mares i els seus fills, els joves havien pogut fugir: van executar aquestes mares i la germaneta de R. Aquesta onada d’execucions en massa va durar gairebé tres setmanes, era a principis de novembre. El mossèn, un personatge influent, conegut per la seva moderació, va ser segrestat amb quatre religioses; s’ocupaven de l’institut de Jomba. Els van portar cap a Uganda, per Bonagana. No se’ls ha vist mai més.

Al poble de Chanzu, parròquia de Jomba, es va convocar un míting polític per explicar el programa del nou govern. La reunió va començar, van tancar les portes i van començar a matar la petita multitud d’un cop al cap (agafunyi, en kinyarwanda). La gent dels pobles dels voltants van comptar 207 persones. Van llançar alguns cossos a una fossa comuna i d’altres a les letrines, primer el cap, desprès la resta del cos. Aquests mètodes, utilitzats pels Interhamwe a Rwanda el 1994, els estan utilitzant actualment els “rebels” tutsis del Zaire.

Es va repetir el mateix escenari a les parròquies de Masisi, Matanda, Nyakariba, Birambizo, Katwe, Bibwe, Rutshuru i Rugari. A Birambizo, a principis de gener, un combatent hutu va ferir un “rebel”. Els soldats van encerclar el poble i van reunir a la plaça, davant de l’església, tots els habitants. Llavors van separar els pares dels fills. Els “rebels” van matar tots els nens davant dels seus pares; seguidament van llançar els cossos darrera l’església. Havien de pagar 3 $ per poder recuperar el cadàver i enterrar-lo: la majoria dels pares, pagesos, no han pogut trobar aquesta quantitat.

En diversos indrets, les matances han vingut acompanyades de profanació del que és considerat sagrat, i s’ha pogut veure a Nyakariba, on dos joves sacerdots hutus van ser assassinats el 24 de desembre del 96, els “rebels” passejant vestits amb sotanes de sacerdot els dies següents. El mateix testimoniatge ve de Bukavu, Panzi. A Jomba el tabernacle va ser metrallat.

Pertot arreu, els religiosos i els seus familiars estan en el principal punt de mira, ja que són gent influent dins de la societat. Així, una monja ha perdut 18 membres de la seva família a Matanda, i 15 a Nyakariba. Els seus noms són al capdamunt de les llistes que circulen a Goma, ja que aquesta depuració no segueix el reglament simple d’ajustament de comptes que s’observa en totes les guerres, quan el vencedor, durant els primers dies, elimina els seus antics adversaris; els hutus estan sistemàticament en el punt de mira, tant si són moderats com si són extremistes. Aquest sistematisme està testimoniat per la presència d’aquestes llistes, en una de les quals figurava el meu nom.

4. ELS “HOMES DE L. KABILA”, “LA UNIÓ DE LES FORCES DEMOCRÀTIQUES PER A L’ALLIBERAMENT DEL CONGO ZAIRE”

A. LAURENT DESIRÉ KABILA

El seu nom va aparèixer força després del principi del conflicte a Uvira, quan l’exèrcit “rebel” es disposava a prendre Bukavu. Aquells que han pogut conèixer-lo han quedat sorpresos per la seva manca de llestesa, de carisma, de personalitat, d’autoritat, la seva falta d’envergadura o de carrera política. Diuen que se’l podria anomenar “un bon pare vell”.

Diversos fets indiquen que ell no té el poder real: per exemple, després de la presa de Goma van anar a negociar directament amb ell la partida de tots els expatriats mantinguts com a ostatges a Goma. Ell va assegurar personalment que, des de l’endemà mateix, el grup passaria la frontera i es va quedar pel dia següent a les 9 h. a la frontera. Tothom va anar allà, però el grup va esperar en va fins les 6 h. de la tarda, i finalment cadascú va haver de tornar a casa seva. Faltava, segons els van dir, la signatura d’un subaltern.

Per qualsevol persona una mica informada al Zaire, el senyor Kabila no és més que un home de palla, com també ho és a Rwanda Pasteur Bizimungu. La seva mà dreta, el senyor Kisasi, a qui es coincidia a reconèixer-li més personalitat i independència, va ser assassinat el 8 de gener, oficialment pels Mayi-Mayi, però a Goma tothom sap que van ser els “rebels” de l’aliança els qui el van matar, ja que ell intentava impedir que els soldats de l’aliança saquegessin les mines d’or de Beni cap a Uganda.

Si es mesura la influència del senyor Kabila pel nombre dels seus homes, podem afirmar que no té cap pes: la totalitat de soldats en territori zairès és tutsi. Kabila, en canvi, és kasaià. Va venir de Tanzània, on s’havia reconvertit al comerç d’or, amb, segons diuen, 500 mercenaris.

La presa de Bunia el 24 de desembre hauria estat planificada per Paul Kagame, que hauria vingut especialment des de Kigali en un Range-Rover de color negre, amb els vidres foscos, escortat per dos Toyotas també negres. La reunió va tenir lloc el 10 de desembre del 96, a Himbi, a la ciutat de Mobutu, que per les circumstàncies és ocupada pel senyor Kabila. Aquesta informació l’he obtinguda de gent de Goma molt propera a Kagame (als serveis de seguretat).

De fet, segons sembla, són “els homes de Kagame” i no pas “els de Kabila” els que progressen actualment al Zaire. Sense això, com podríem explicar l’acarnissament constatat contra els hutu per part del senyor Kabila?

El 28 de gener de 1997, la “Veu del Zaire-Bukavu” nova fórmula, veu actual de les tropes “rebels”, va anunciar oficialment que l’illa Idjwi, al llac Kivu, estava d’ara en endavant lligada a la prefectura de Kibuye, Rwanda.

Laurent Kabila, cap de les forces de l’aliança, zairès, pot realment haver volgut això?

B. “LA UNIÓ DE LES FORCES…” REBEL·LIÓ O INVASIÓ?

Actualment no hi ha ningú en aquesta famosa “Aliança” de la qual se suposa que el senyor Kabila n’és el president.

** AL SUD, cap a Uvira, els Bembe estan en guerra oberta contra aquests rebels que els envaeixen. Els “Banya-mulenge” constitueixen el grup actiu en aquesta Aliança. “Banya-Mulenge” significa “la gent de Mulenge”; per tant, no es tracta d’una tribu, sinó d’una comunitat tutsi instal·lada a Mulenge, en tot cas des de fa un segle. De totes maneres, aquest grup de ramaders dels altiplans d’Uvira no sobrepassa les 100.000 persones. La seva nacionalitat zairesa estava posada en dubte des de la conferència nacional. Els zairesos els retreuen l’allistament dels seus fills al costat de l’FPR des del 1990, en la guerra de Rwanda. “Ens dieu que sou zairesos, diuen ells, però els vostres fills lluiten amb l’exèrcit regular ruandès”.

** A BUKAVU, els Bashi, massa independents i massa anti-tutsis (recordem si no la trista caça de tutsis d’abans de la presa de Bukavu, i la lamentable “marxa de ràbia” contra aquesta ètnia) no han entrat mai en el pacte… i probablement no hi entraran mai.

** A GOMA, els hunde Mayi-Mayi van sortir del pacte una setmana després i des d’aleshores estan en guerra oberta contra els tutsi de l’aliança. Fins i tot han arribat a aliar-se als seus més fervents enemics del passat, els hutus, per tal de lluitar per la causa. Evidentment, els hutus no han format mai part de l’aliança ni hi han estat mai convidats. Cap dels càrrecs simbòlics oferts als altres (governador, vice-governador, secretari…) els ha estat mai proposat.

Els Nande, violentament anti-ruandesos en general (no fan cap diferència entre hutus i tutsis: per ells, qualsevol persona d’expressió kinya-ruandesa és sistemàticament rebutjada. El mateix fenomen s’ha observat a Kinshasa). Per tant, els Nande també queden al marge, i els seus combatents, els Wangilima, s’han refugiat a les muntanyes, en un intent de guerrilla desesperada contra el fort exèrcit ruandès. Amb ells, són les ciutats de Beni i Butembo les que es queden al marge d’aquesta aliança.

** A WALIKALE, tothom (Nyanga i Rega) ha fugit cap al bosc. Tots els joves s’han armat i han fugit a les muntanyes, han entrat a formar part de la guerrilla amb els combatents hutus i hundes (Mayi-Mayi).

Tots els soldats reunits són tutsis, entre ells parlen kinyarwanda i, o bé parlen molt malament el swahili (llavors és que vénen de Rwanda), o bé el parlen massa bé pel Zaire, amb paraules sofisticades que la gent no entén (llavors és que vénen de Tanzània i d’Uganda). És evident que tots els joves tutsis zairesos estan allà, i com que coneixen bé el terreny, sovint serveixen de guies als altres.

A Goma i a Bukavu, les tropes vénen de Rwanda; més al sud vénen de Burundi; més al nord vénen d’Uganda. A Goma i a Bukavu, el pas de la frontera es fa generalment de nit, discretament, en camions que porten matrícula zairesa o bé que no en porten. De totes maneres, no és estrany trobar camions amb matrícula ruandesa.

Els oficials circulen en vehicles d’organisme requisats per l’antic exèrcit derrotat i després abandonats a Masisi. Quan un vehicle militar “rebel” es presenta, fins i tot de dia, a les fronteres ruandeses de Gisenyi i Cyangugu, les barreres li són immediatament obertes, sense cap tipus de control.

Ja ha succeït, a Goma, que algunes tropes travessaven en barcasses, en direcció cap al Zaire, on per més discreció, camions zairesos venien a buscar-les a Himbi. Quan va tenir lloc l’atac de Goma, i per tal de distreure l’enemic, es van utilitzar tres lanxes americanes, molt armades, procedents de Goma i propulsades per dos motors de 280 cv.

La presa de Goma es va fer des de diversos fronts: uns venien del nord, pel bosc de Nyiragongo, els altres pel llac de Gisenyi; però el grup més important venia de Gisenyi per la “Gran” i la “Petita Barrera”. Aquests soldats estaven allotjats en el camp de refugiats situat en el “no man’s land” entre Goma i Gisenyi. Efectivament, allà hi ha un camp capaç d’acollir, sens dubte, unes 20.000 persones; aquest camp havia estat construït per albergar els refugiats tutsis de Masisi arran de la seva fugida durant aquests últims mesos.

Finalment, destaquem que molts dels observadors estan sorpresos per la similitud de les matances perpetrades pels “rebels” al Zaire, i les perpetrades a Rwanda i a Burundi pels exèrcits d’aquests països, qualificades com a “errors lamentables”.

A Goma, tothom té molt clar que no es tracta d’una rebel·lió (un afer intern del Zaire…) sinó de la invasió del Zaire per part de tres països tercers. El terme “rebel” (utilitzat entre cometes al llarg de tot aquest article) no és, per tant, l’adequat.

Els joves reclutes que es veuen desfilar aquests dies a Goma amb uniformes nous de trinca són, segons les meves dades, els primers soldats no-tutsis de l’aliança, si exceptuem aquell episodi efímer de l’aliança Mayi-Mayi/Tutsi, les tres setmanes següents a la presa de Goma. Jo he vist, a Sake, com preparaven aquests joves pel combat, el 25 de gener del 96. A l’entrada de Sake, una primera barrera estava defensada per tres “homes” de 17, 19 i 8 anys. El nen de 8 anys, de la tribu Hunde, anava totalment vestit de militar i sostenia un fusell metrallador.

Una mica més enllà i en un lloc apartat, un grup d’uns 300 joves es preparava per pujar dalt dels camions i anar al front. Els oficials eren tutsis, igual que la meitat aproximadament d’aquests nous reclutes. Els altres eren probablement hundes. A l’entorn d’una tercera part d’aquests joves tenia entre 10 i 15 anys.

A Bagira, Bukavu, alguns joves van ser segrestats i enrolats per força en aquest nou exèrcit i també d’altres reclutaments forçosos van tenir lloc al nord i al sud Kivu, ja que el reclutament voluntari no era suficient des de feia unes setmanes. El 15 de novembre vaig veure uns pares zairesos de la tribu hutu, consternats en assabentar-se que el seu fill Safari, de 15 anys, s’havia enrolat aquell mateix dia en les tropes de l’aliança. Nosaltres sabíem que tard o d’hora seria eliminat. Ell ho ignorava. Sense pensar-s’ho, s’havia allistat amb dos dels seus amics al costat dels agents reclutadors que hi ha a les casernes. No l’han tornat a veure mai més.

5.- DE QUINA MANERA LA POBLACIÓ VIU AQUEST ALLIBERAMENT

Durant aquests darrers mesos s’ha desenvolupat tristament entre les poblacions zaireses del Nord y Sud-Kivu, un sentiment anti-ruandès en general i anti-tutsi en particular, sobretot quan es feia més evident l’avançada de les forces “rebels” sobre Bukavu i després sobre Goma.

Jo mateix vaig viure una dolorosa experiència quan acompanyava un petit grup de tutsis zairesos que s’havien refugiat a casa meva. Vaig estar a punt de ser apallissat per la multitud furiosa, juntament amb aquest petit grup de dones, quan el nostre cotxe va patir una avaria en un dels barris populars. Vam salvar la vida gràcies a la intervenció d’última hora dels soldats del contingent que passaven per allà.

L’endemà, 29 d’octubre, una dona tutsi va ser assassinada al mateix indret per la multitud fora de si. Aquest odi no s’ha apagat amb l’arribada dels “rebels” tutsis sinó tot el contrari, s’ha vist multiplicat i, de tan perillós que ens sembla, no trobem paraules per expressar-ho. El règim que s’instal·la només es pot mantenir amb el terror, i el terror no pot aguantar a llarg termini.

La població zairesa viu aquesta “rebel·lió” no pas com un alliberament, sinó COM UNA OCUPACIÓ. És per això que, malgrat el cansament dels anys de Mobutu, la població no es revolta com un sol home darrere Laurent Kabila.

Estem convençuts que arribarà un dia en què la gent es revoltarà contra els seus ocupants: llavors és d’esperar que hi haurà unes matances terribles, davant de les quals el genocidi del 94 no serà res.

Malgrat un discurs polític de façana, segons el qual ja no existeixen ètnies a la zona dels grans llacs, el divorci hutu-tutsi sembla, des d’ara, consumat per generacions, i l’odi exacerbat. Aquest odi ja s’ha apoderat de totes les tribus locals. L’estabilitat és aparent, l’explosió imminent.

Els governs occidentals que donen suport a aquest moviment de “rebel·lió” han de tenir en compte l’extraordinari perill d’aquesta situació.

Tant a Bukavu com a Goma, la gent viu amb por. Els segrests de nit, les violacions, els saqueigs es multipliquen. És un règim de terror militar el que s’hi ha instaurat. Els “rebels” tutsis estan pertot arreu; ocupen tots els llocs importants i han col·locat els seus caps arreu, per tots els pobles. A la ciutat, els barris residencials de Nguba, la Botte, Amani o Himbi, Goma per exemple, s’han convertit del tot en “Tutsiland” (terres dels tutsis), com ho són gairebé les ciutat de Gisenyi, Kigali, Butare o Bujumbura.

Totes les converses són escoltades. A les ciutats, hi ha gent que circula de nit i que es dedica a escoltar darrera les portes. Per exemple, a Nyawera el 15 de desembre en Rafael M. parlava de la situació política a casa seva, amb els seus amics. De cop i volta, la porta es va obrir bruscament: “de què parlaveu?” va demanar un rebel. Llavors es va emportar en Rafael, que des d’aleshores està desaparegut.

A l’autobús, a les botigues, al mercat, la gent calla per por que l’estiguin espiant. Entre Goma i Bukavu, les cartes són sistemàticament llegides i la més mínima al.lusió a la situació es paga, com a mínim, passant per la presó o bé amb l’obertura d’un expedient.

Totes les empreses, si volen continuar treballant, han d’obrir un compte bancari a Kigali. El 12 de gener, la “Veu del Zaire” va anunciar que la Mandioca d’Idjwi ja no s’hauria de vendre més a Bukavu, sinó a Kamembe-Cyangugu, i que el mercat de Kadutu, pulmó econòmic de la ciutat, s’hauria d’instal·lar, a partir d’ara, també a Cyangugu-Kamembe… però davant del risc d’una explosió popular, les autoritats es van replantejar aquesta decisió i es van fer enrere.

A Bukavu, el 17 de gener, un home expressava lliurement la seva ràbia, mentre feia cua, esperant ser escorcollat, a la sortida d’un vaixell que venia de Goma. Alguns amics seus li van aconsellar que fos més discret, però ell parlava amb la mateixa llibertat que tenien els zairesos abans de l’ocupació. Explicava que, després de la presa de Bukavu, els rebels havien entrat a casa seva i havien volgut matar-lo a ell i a la seva família, però ell els havia pogut donar 60$ i se n’havien anat…Quan estava acabant d’explicar la seva història, un home va sortir de la fila i va anar a buscar un militar armat. Llavors, davant de tothom i sense que ningu digués res, el van detenir i es van emportar aquell home cap a un destí desconegut.

A Bukavu, circula un pamflet, vegeu-ne tot seguit el text:

“Estimat poble bukavià,

després de l’anàlisi de la situació, que preval a l’est del nostre país, nosaltres, membres d’un grup de reflexió,

1.- Tenint en compte la pròpia història del poble tutsi, que va ser expulsat d’Egipte per haver volgut fer caure la dinastia del Rei-Faraó,

2.- Tenint en compte les declaracions fetes pel president ruandès, just abans de la guerra; declaracions segons les quals ell reivindicava l’antic Kivu com a territori ruandès (tot demanant la cessió de berlí II per refer les fronteres),

3.- Convençuts que la guerra ens és imposada pels tutsis de Rwanda, Burundi i Uganda, i que és una guerra de conquesta del nostre territori,

4.- Convençuts que el que pretenen els tutsis és ocupar un territori,

5.- Segurs que es tracta d’una altra colonització del poble zairès i no pas d’un alliberament,

6. Persuadits que la tribu Banyamulengue no existeix, enmig de les 450 tribus amb què compta el Zaire, segons la història etnològica, i que es tracta simplement d’un poble tutsi traslladat dels nostres països veïns i vivint en el territori zairès com a estranger.

7. Considerant la submissió i humiliació en la qual ens trobem actualment (governador sense poder, ocupació dels càrrecs político-administratius, l’exèrcit de l’FPR, pallisses, violacions, pillatges, segrests…)

8. Vistes les conseqüències nefastes que es presenten a l’horitzó, i per tots aquests motius,

Creem a Bukavu el FRONT DE LLUITA CONTRA L’OCUPACIÓ TUTSI sota les sigles FLOT, moviment que es fixa com a objectiu l’oposició d’una resistència contra l’expansió, l’ocupació i la dominació tutsi.

Convidem les nostres poblacions a tenir consciència i a donar suport al moviment.

Fet a Bukavu, el 8 de Gener de 1997.”

Seguit per algunes firmes il·legibles.

Els termes d’aquest tractat poden semblar durs, però he pogut constatar que reflecteixen bastant bé l’estat d’ànim de les poblacions de Bukavu: el nivell de frustració és tal en tot el Kivu que la gent ja no pensa de manera moderada. Les tensions estan al límit, tal i com ho estaven la primavera del 94 a Kigali.

L’endemà de la presa de Goma, el 2 de Novembre del 1996, tres “rebels” tutsis van forçar les portes del “Instigo”, institut de Goma on estaven classificats els arxius acadèmics de la ciutat de Goma. Quan en van sortir, estava cremant. Tot va quedar calcinat: tots els joves de Goma van perdre els seus dossiers acadèmics. Es va parlar d’un curtcircuit, quan l’electricitat estava tallada aquest dia per causa de la guerra. Als joves, als quals aquest incendi provocat posa en perill el seu futur, se’ls menja la còlera.

CONCLUSIONS: COM EXPLICAR EL SILENCI DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.

El lector es podrà demanar com, tenint en compte l’extrema gravetat dels fets presentats aquí, la premsa internacional no se n’hagi fet ressò.

Hi ha diverses raons per això:

1.- La premsa ha considerat com a solucionada la qüestió dels refugiats quan han retornat massivament de Mugunga, els dies 15, 16, i 17 de novembre. Hi havia molts pocs periodistes a Goma i Bukavu. L’actualitat ja s’havia desplaçat a Tanzània, on es preparava un altre retorn en gran nombre.

La rivalitat mediàtica ha fet que cada un donés xifres cada cop més grans .. i cada cop més lluny de la realitat. G. Perez, RFI, va parlar, per exemple, que el dissabte 16, al vespre, 400.000 refugiats esperaven a la ciutat per poder passar l’endemà; dues vegades la població de la ciutat! Jo estava allà i considero que no n’hi havia més de 25.000.

2- L’FPR sempre ha considerat, encertadament, que la guerra es jugava a nivell de mitjans de comunicació, al mateix temps que en el camp de batalla, perquè és a Europa on es fan les aliances que determinen la victòria sobre el terreny. Els accessos a les zones de combat o bé tota altra zona sensible estan estrictament controlats.

Per exemple, tots el periodistes i organismes presents a Goma, han estat evacuats dels locals de l’ACNUR on es trobaven reunits, el divendres 1 de novembre, pel Major David de l’APR, en els moments que hi havia combat a Goma. A Goma només quedaven molt pocs expatriats; els cadàvers cobrien la ciutat (se’n van comptabilitzar més de 2.500). Els periodistes estaven tots a la frontera, se’ls impedia l’entrada, fins que tots els cadàvers van ser enterrats. Això va requerir quatre dies, després els periodistes van envair la ciutat, la CNN en primer lloc, i feien cua per filmar un cadàver en descomposició, vestit militar, oblidat (?) a l’alçada de la rotonda de Signers.

La carretera de Mugunga va estar tancada fins l’alliberament del camp on, tal i com s’ha vist, totes les càmeres del món hi van ser convidades.

La carretera de Rutshura, va estar tancada a tot occidental (els zairesos podien passar) fins el 6 de desembre del 1996. Aquesta carretera condueix als camps de Kibumba (200.000 refugiats), Katale (200.000 r.), Kahindo (100.000 r.). No sabem res del que va passar als refugiats de Katale i Kahindo, només que els camps van ser bombardejats. On són aquests refugiats? Cap periodista no sembla preguntar-s’ho. Cap periodista no va poder anar més enllà de Sake per arribar a Masisi, per exemple, o a Walikale, ja que sabien que els refugiats agafaven aquestes carreteres per anar cap a Kisangani.

Els periodistes fins llavors es van haver d’acontentar amb els comunicats dels estats majors, retransmesos literalment per ràdio, a falta de millor. Aquesta situació ja es va donar durant la guerra del Golf. Una guerra del segle XX ha de ser en primer lloc mediàtica. L’FPR ho ha entès, distribuint a les redaccions uns dossiers de premsa molt ben preparats, amb totes les estadístiques ben definides.

Per poder ser testimoni de les piles de cadàvers, per exemple, jo havia d’agafar la carretera de Rutshuru i mentir en els tres controls (aeroport, Kimbuba, Rumangabo) sobre la meva destinació i el meu objectiu, sabent que aquestes mentides es tornarien en contra meva. Era impossible en aquests llocs declarar que anava a donar ajuda als refugiats.

3- Els testimonis directes havien de callar, o només podien parlar de forma anònima perquè parlant-ne arriscaven les seves vides o perillaven de ser expulsats, i també posaven en perill la vida del personal que es quedava.

L’assassinat a Ruhengeri de tres cooperants espanyols disparats al cap, mostra fins on pot anar aquesta por als testimonis (cal dir que el cooperant americà només va ser ferit al genoll; el detall té la seva importància, sabent que abans de matar-los se’ls va demanar el passaport). Tres dies després, cinc observadors dels Drets Humans de l’ACNUR van ser morts a Cyangugu i un capellà a Ruhengeri, com ho havien estat abans d’ells el bisbe Munzihirwa i el pare Jean-Claude, a Bukavu. En tots aquests casos eren els testimonis que eren en l’objectiu.

Els mateixos periodistes que buscaven informació, fora de l’estat major, se sentien amenaçats i no dubtaven a ensenyar el seu article a les noves autoritats per conèixer la seva reacció abans de publicar-ho. Un periodista molt famós, especialista en assumptes africans en un gran diari francès, se li va prohibir anar a Kigali per no respectar aquesta regla i publicar articles sobre les massacres de refugiats.

La presència dels periodistes posa en gran perill els testimonis d’aquelles situacions. Si pregunten alguna cosa en públic, una persona és en general encarregada de vigilar les respostes: la gent ho sap i calla. Els és difícil d’obtenir informació important de la població.

Cal parlar finalment de la manca d’imatges: els mitjans d’informació necessiten imatges i els hi és difícil i perillós obtenir-ne en aquestes condicions que hem detallat. Sense imatges la informació no es ven. Un diari que no es ven es mor, i la informació finalment és un producte comercial com un altre. El que la gent vol avui és que se li parli de l’assumpte Dutrou…. Per tant se n’hi parla.

Totes aquestes raons fan difícil una informació objectiva i imposen al testimoni directe una gran prudència malgrat la gravetat de la situació. Però com deia T. Ben Jelloum: “Si parles mors, si calles mors, llavors parla i mor”.

Els contactes a alt nivell obtinguts a Europa mostren que en general s’està molt al corrent de la situació en els ministeris, tot i que es desconeix l’amplada exacta.

És impossible creure que el General Baril cregués el que deia quan va declarar, a mitjans de desembre a Sake, que no quedava ni un refugiat ruandès al Zaire, perquè després de passar mitja jornada per la carretera de Masisi en un vehicle d’un oficial rebel tutsi, no havia trobat ni un refugiat. Aquesta declaració va causar la mort de milers de persones. Realment, podia ignorar-ho?

Els càlculs diplomàtics impedeixen moure’s, igual com, paradoxalment, el silenci dels mitjans de comunicació.

Finalment, tothom sap, però tothom calla. I els refugiats moren, les dones i els nens en primer lloc.

Fet a Europa el 9 de Febrer del 1997.