El 12 de juliol, Grècia es va rendir abjecta i totalment. El primer ministre Alexis Tsipras, que havia promès combatre les mesures d’austeritat que estan conduint al poble grec a la ruïna, la pobresa i el suïcidi, va trair totes les seves promeses, va ignorar la voluntat del poble expressada en el referèndum del 5 de juliol i va conduir el Parlament grec a acceptar un acord amb els creditors de la nació fins i tot pitjor que tots els que ja havien causat la contracció econòmica abandonant les últimes restes de sobirania nacional que li quedaven.

Sí, Grècia es va rendir incondicionalment, com ho han expressat profunda i eloqüentment CounterPunch i altres mitjans. Però hi ha una qüestió crucial que no sembla haver-se contestat adequadament: a qui, exactament, s’ha rendit Grècia?

Una resposta comuna a aquesta pregunta és: a Alemanya. Els pobres grecs es van rendir davant els arrogants alemanys. Aquesta qüestió ha servit per revifar sentiments antialemanys que van quedar després de la Segona Guerra Mundial. Es descriu Merkel com una malvada. No obstant això una cosa és segura, l’animositat suscitada entre Grècia i Alemanya per aquesta catàstrofe del deute és una prova que el “somni europeu” de la transformació de les nacions històriques d’Europa occidental en una sola federació fraterna, segons el model dels Estats Units, és un fracàs total. El sentit de pertinença a una sola nació, totes per a una i una per a totes, simplement no existeix entre pobles amb llengües, tradicions i costums que són tan diverses com les existents entre els finlandesos i els grecs. L’adopció d’una moneda comuna, lluny d’unir-los, ha impulsat encara més el seu distanciament.

Però aquest desastre ha estat dissenyat pels malvats alemanys?

En realitat molts alemanys, des del dretà ministre de Finances Wolfgang Schäuble, fins l’exlíder del partit d’esquerra Die Linke, Oskar Lafontaine, haurien preferit una solució molt diferent, la sortida de Grècia de la zona euro. Schaüble pensant en les finances alemanyes i Lafontaine en el que seria millor per al poble grec i per al conjunt d’Europa.

Entre aquests dos extrems un compromís alemany podria haver evitat l’abjecta rendició del 12 de juliol programant la tornada de Grècia a la seva moneda nacional, el dracma.

De fet, en el moment del referèndum grec, la majoria dels governs creditors de la Unió Europea hauria preferit que Grècia abandonés l’Eurozona.

L’únic govern que va cantar victòria per la rendició grega va ser el francès de François Hollande. En les negociacions d’última hora, França va adoptar la posició que Grècia havia de mantenir-se absolutament a la zona euro, amb l’objecte de “salvar Europa”. Els comentaristes francesos es van mostrar feliços que Hollande “s’aixequés al costat de Merkel” salvant tant la sacrosanta “parella franco-alemanya” com la pròpia Unió Europea, a l’insistir que Grècia es mantingués en la forta moneda que l’està matant.

Així que podem concloure que Grècia es va lliurar a França?

No siguem ridículs. El deute francès rivalitza amb el de Grècia, amb la diferència, per descomptat, que França té una economia real. França, després d’Alemanya, és creditora de la major part del deute grec. Però França també està amenaçada per les regles de l’Eurozona que imposen la servitud del deute als Estats membres del sud d’Europa. França no està en condicions de dictar la política econòmica d’Alemanya.

I l’observació ens porta a considerar un factor que s’ha passat per alt en el cas de Grècia: la relació de forces dins de la “comunitat transatlàntica” i la seva branca militar, l’OTAN.

Els Estats Units s’han mantingut relativament discrets durant aquesta crisi, però se sap molt bé quina és la voluntat de Washington. Grècia ha de romandre fermament a la Unió Europea per raons geopolítiques. Només cal mirar on està Grecia i el que és: un país cristià ortodox amb bones relacions tradicionals amb Rússia, situat a la Mediterrània i no tan lluny de “la Rússia de Putin”. No s’ha de permetre que Grècia s’allunyi. Punt.

Hi ha una altra qüestió que també s’ha passat totalment per alt: és possible que un país membre de l’OTAN canviï la seva política contrariant els interessos dels Estats Units? Per ventura pot ser lliure de moure i establir relacions veritablement amistoses amb Rússia? Grècia ja va patir un cop militar en un passat no tan llunyà. El comandament i el control dels països membres de l’OTAN es troben vigilats molt de prop pels militars dels Estats Units.

Des del moment en què l’expresident Nicolas Sarkozy reverteix l’estratègic moviment del general De Gaulle tendent a assegurar la independència nacional i reintegra França a l’OTAN, França s’ha alineat amb Washington d’una manera sense precedents. Amb el seu breu gest de “defensar Angela Merkel”, François Hollande ha portat a terme, de fet, la política de Victòria Nuland.

La Unió Europea (inclosa Alemanya) continuarà bregant amb el “problema grec” mentre Grècia seguirà sent escanyada per la Unió Europea.

La rendició europea als Estats Units es va produir fa uns setanta anys. Va ser rebuda, al seu moment, com un alliberament però s’ha convertit en una dominació permanent, simplement confirmada el 12 de juliol del 2015 per la rendició grega. I aquesta rendició s’ha vist reforçada per una ideologia cada vegada més hegemònica de l’antinacionalisme, particularment forta a l’esquerra, que considera el “nacionalisme” la font de tots els mals i a la Unió Europea la font de tot bé, ja que destrueix la sobirania de les nacions. Aquesta ideologia és tan dominant en l’esquerra que molt pocs s’atreveixen a desafiar els esquerrans. I Syriza era exactament esquerrana d’aquesta manera, creient en la virtut de la “pertinença a la Unió Europea”, siguin quins siguin el dolor i el sofriment que comporti. De manera que Syriza no està si més no disposada a preparar-se per sortir de la zona euro, i molt menys encara per sortir de la Unió Europea.

Com a resultat, només els partits de dreta s’atreveixen a defensar la sobirania nacional. O més aviat, qualsevol persona que defensi la sobirania nacional serà etiquetada “de dreta”. És massa fàcil oblidar que sense sobirania nacional no hi pot haver democràcia, no hi ha elecció popular. A mesura que el desastre grec obliga cada vegada més els europeus a tenir seriosos dubtes sobre la política de la UE, el desig de reafirmar la sobirania nacional s’enfronta a l’obstacle dels estereotips d’esquerra-dreta. Gran part de l’esquerra europea es troba cada vegada més atrapada en la contradicció entre el seu antinacionalista “somni europeu” i la destrucció de la democràcia per la burocràcia financera de la UE. El drama grec és l’acte d’obertura d’un llarg i confús conflicte europeu.

Diana Johnstone és l’autora de “Fools’ Crusade, Iugoslàvia, NATO, and Western Delusions”. El seu nou llibre, “Queen of Chaos: the Misadventures of Hillary Clinton”, serà publicat per CounterPunch el setembre del 2015.