«Yo disiento»
ADOLFO SUÁREZ
No passa setmana que no ens trobem davant una decisió judicial escandalosa de les més altes instàncies judicials espanyoles. Darrerament, hem vist, l’absolució dels directius de Bankia per la sortida a borsa; la condemna a la Universitat de Barcelona pel manifest de rebuig a la sentència del primer d’octubre aprovada pel seu claustre (la majoria d’universitats de Catalunya van aprovar el mateix manifest), i el discurs de Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, que desvetlla una conversa privada amb el monarca que hauria criticat el Govern espanyol per haver vetat la presència del Rei en l’acte més important de la carrera judicial celebrat a Barcelona. Sense entrar a valorar cada cas, són tres exemples que il·lustren les crítiques que els darrers anys recauen sobre la cúpula judicial espanyola: jutges al servei dels poders econòmics, jutges que no respecten la llibertat d’expressió i que l’ataquen, i jutges que prenen partit per les opcions polítiques més dretanes. No debades, de cada vegada més, institucions i ciutadans de l’Estat espanyol recorren als tribunals europeus. Fins ara, bona part d’aquestes demandes han estat acceptades i els tribunals espanyols condemnats per vulneració de drets fonamentals.
El més greu de tot és que el desprestigi de la Justícia espanyola a escala internacional està provocat per uns magistrats que estan en funcions, ja que el seu mandat ha caducat. Però la renovació està bloquejada pel Partit Popular. Al llarg de les darreres dècades, el PP ha anat maniobrant per situar jutges que els són afins en les altes instàncies judicials: Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Audiència Nacional Espanyola, Consell General del Poder Judicial. Unes institucions copades per magistrats conservadors, els quals s’han arrogat la defensa d’una particular concepció de la nació espanyola. I, ben pensat, és natural que passi així. Si unes persones han estat nomenades per ocupar una alta funció, no pels seus mèrits professionals sinó per l’afinitat política amb el partit, no s’espera d’elles que actuïn amb rigor professional, sinó per interpretar les lleis d’acord amb el criteri polític de qui les ha digitat. És a dir, per fer política.
D’aquesta manera, fa temps que alguns tribunals persegueixen la llibertat d’opinió i el dret de manifestació amb acusacions per delictes de terrorisme i de sedició. Fins i tot, s’han atrevit a condemnar càrrecs electes per votació popular per permetre debats parlamentaris sobre determinats temes, entre els quals hi ha una presidenta d’un Parlament. També han inhabilitat un president electe per desobediència a una autoritat administrativa, cosa que mai pot ser delicte, segons l’opinió de juristes experts.
I ja, envalentits, s’han permès condemnar una Universitat per un manifest del seu claustre. Un claustre format per persones elegides per tot l’estament universitari.
Tot plegat aconsegueix l’objectiu que sempre han tengut les ideologies més conservadores i reaccionàries: estendre la por a exercir els drets fonamentals. Per això convé recordar un article publicat l’any 1982 per l’aleshores president del Govern espanyol en què critica la tèbia sentència sobre el cop d’estat de Tejero de l’any 1981. Entre altres coses, sota el títol «Yo disiento», Adolfo Suárez escrivia: “Alguna vez señalé que sólo había que tener miedo al miedo mismo. No hay libertad bajo el miedo, no hay derechos ciudadanos bajo el miedo, no se puede gobernar bajo el miedo… Creo que el miedo traería consigo la involución de la política española”.