L’anomenat procés de Catalunya s’acosta al seu desenllaç, com a mínim en la seva primera fase, la convocatòria del referèndum. Ningú no pot preveure com acabarà, però, ens haurà servit per posar davant el mirall la vertadera cara d’Espanya. Per desgràcia, els tòpics que històricament han caricaturitzat Espanya, de cop, s’han mostrat ben reals. La vagància, encarnada en Rajoy; l’arrogància, representada per Soraya Sáez de Santamaría; la fatxenderia de Montoro; la picaresca, més ben dit corrupció, de les elits econòmiques i governants; l’herència de la policia franquista; el “cutrerio” dels mitjans de comunicació; la doctora ignorància dels tertulians… La cridòria eixordadora, la desqualificació de l’adversari, l’»ordeno y mando» com a únic recurs d’abordar els problemes. Tots aquests defectes, en gran part gràcies a la nova gran manifestació de l’Onze de Setembre, de cop es mostraren en el retrat d’Espanya, esborrant la imatge de progrés i modernitat que s’havia forjat a partir de la «modèlica» transició espanyola. El poble català, que ens havien dit que estava enfrontat, crispat, possiblement violent, manipulat per una classe política perversa, (fins i tot abduït) es mostrà al món tal com és: disciplinat, joiós, pacífic, respectuós, solidari… Un milió de persones, concentrades en dues llarguíssimes avingudes, sense que es produís cap incident, ni una sola paperera rompuda, sense insults, cantant i ballant… I com és possible que un milió de persones es posi d’acord per fer un emocionant minut de silenci per la pau, sense el més mínim xiuxiueig que l’interrompi. Només la majoria de mitjans de comunicació madrilenys no varen voler veure allò que els principals mitjans de comunicació occidentals han admirat i comentat. I la indiferència internacional, de cop, s’ha tornat en exigència a Rajoy perquè dialogui i permeti votar al poble català. I representants dels Estats Units i el president de la Unió europea han manifestat que acceptaran el resultat del referèndum.

I torna el clàssic esperpent. La guàrdia civil escorcollant impremtes en busca de paperetes; la censura, en forma de prohibició d’actes públics a València, Madrid, Vitòria…; la prohibició als mitjans de comunicació de Catalunya d’informar o divulgar actes que tenguin a veure amb el referèndum; la citació de la fiscalia a 712 batles; l’amenaça d’imputació delictiva a desenes de milers de voluntaris si col·laboren amb el referèndum… Perquè llavors ens indignem amb les notícies que ens arriben de Veneçuela o de Turquia.

Pobre poble espanyol! Malgrat el bombardeig mediàtic al qual està sotmès, malgrat la catalanofòbia que es vol inculcar, crec que la gran majoria de la gent està molt per damunt dels seus governants i dels mals anomenats periodistes que manipulen la realitat. Una enquesta de Metroscòpia a tot l’Estat ha revelat que un 38 per cent dels enquestats està a favor de la celebració del referèndum; mentre entre els segments de població joves, un 60 per cent estaria a favor de la celebració del referèndum a Catalunya. Potser els governants i els periodistes que propaguen l’integrisme espanyol siguin els qui es van desconnectant d’una societat moderna, que té molts de mecanismes per contrastar les informacions que li arriben. Qualque dia hauran de respondre davant aquesta societat i intentar explicar com, només en set anys, l’independentisme a Catalunya passà del 15 per cent a tenir majoria absoluta al Parlament. Atribuir-ho als polítics i als mitjans de comunicació públics de Catalunya es tornar a enganyar la gent. Fins quan els ho consentiran?