La Fed està apujant agressivament els tipus d’interès. Tot i que la inflació està continguda, el deute privat ja és al 150% del PIB, i l’augment dels tipus variables podria empènyer els prestataris a la insolvència. Llavors, què està impulsant la Fed a “collar”?
El 31 de març, la Reserva Federal va apujar el tipus d’interès de referència per sisena vegada en 3 anys i va assenyalar la seva intenció d’augmentar els tipus dues vegades més el 2018, apuntant a un objectiu de fons federals del 3,5% per al 2020. El LIBOR (el tipus d’oferta interbancària de Londres) ha augmentat fins i tot més ràpid que el tipus de fons federals, fins al 2,3% des de només el 0,3% de fa dos anys i mig. El LIBOR s’estableix a Londres per acord privat dels bancs més grans, i l’interès de 3,5 bilions de dòlars a nivell mundial hi està vinculat, inclosos 1,2 bilions de dòlars en hipoteques de consum.
Observadors alarmats adverteixen que els nivells de deute global han arribat als 233 bilions de dòlars, més de tres vegades el PIB mundial; i que gran part d’aquest deute està subjecte a tipus variables, ja sigui amb el tipus d’interès interbancari de la Fed o amb el tipus del LIBOR. Augmentar encara més els tipus podria empènyer els governs, les empreses i els propietaris al límit. En el seu informe Global Financial Stability d’abril del 2017, el Fons Monetari Internacional va advertir que els augments d’interessos projectats podrien abocar el 22% de les empreses estatunidenques a l’impagament.
Després hi ha el deute federal dels Estats Units, que s’ha més que duplicat des de la crisi financera de 2008, passant de 9,4 bilions de dòlars a mitjans del 2008 a més de 21 bilions de dòlars l’abril del 2018. A més de la càrrega del deute, la Fed ha anunciat que es desferà dels seus bons del govern adquirits a través de la flexibilització quantitativa, a un ritme de 600 mil milions de dòlars anuals. Vendrà 2,7 bilions de dòlars en valors federals a raó de 50 mil milions de dòlars mensuals a partir de l’octubre. Juntament amb un dèficit pressupostari del govern d’1,2 bilions de dòlars, anant cap als 2 bilions de dòlars en deute governamental nou que necessitarà finançament anualment.
Si la Fed compleix amb els seus plans, les projeccions són que per a l’any 2027 els contribuents estatunidencs deuran 1 bilió de dòlars l’any només en interessos sobre el deute federal. Això és suficient per a finançar el pla d’infraestructura bilionari original del president Trump cada any. I és una transferència directa de riquesa de la classe mitjana als inversors rics que tenen la majoria dels bons. D’on sortiran aquests diners? Fins i tot els impostos paralitzants, la privatització a l’engròs dels actius públics i l’eliminació dels serveis socials no cobriran la factura.
Amb tant en joc, per què la Fed està augmentant els tipus d’interès i augmentant els nivells de deute del govern? Les seves justificacions no superen la prova de l’olfacte.
Política monetària “basada en la fe”
En establir els tipus d’interès, la Fed es basa en una eina de política anomenada “corba de Phillips”, que suposadament mostra que a mesura que l’economia s’acosta a la plena ocupació, els preus pugen. La presumpció és que els treballadors amb bones perspectives de treball exigiran salaris més alts, cosa que elevarà els preus. Però la corba de Phillips ha resultat virtualment inútil per predir la inflació, segons les pròpies dades de la Reserva Federal. L’expresidenta de la Fed, Janet Yellen, va admetre que les dades no donen suport a la tesi, i també ho ha fet el governador de la Fed, Lael Brainard. El president de la Fed de Minneapolis, Neel Kashkari, crida a la contínua confiança en la política monetària “basada en la fe” de la corba de Phillips. Però el Comitè Federal de Mercat Obert (FOMC), que estableix la política monetària, no s’immuta.
Es considera que hi ha “plena ocupació” quan hi ha un 4,7% d’atur. Quan la desocupació cau per sota d’això, sonen les alarmes i la Fed entra en acció. La xifra oficial d’atur ignora la gran massa de desocupats descoratjats que ja no busquen feina, i inclou a persones que treballen a temps parcial o molt per sota de la seva capacitat. Però la Fed segueix els models i les xifres, i fins a l’abril del 2018 l’índex oficial d’atur havia caigut al 4,3%. Sobre la base de les seves projeccions de corba de Phillips, el FOMC està prenent mesures per ajustar de forma agressiva l’oferta monetària.
La noció que reduir l’oferta de diners evitarà la inflació es basa en un altre model controvertit, el dictamen monetarista que “la inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari”: la inflació sempre és causada per “massa diners perseguint molt pocs béns”. Això pot passar, i es diu inflació “per excés de demanda”. No obstant això, històricament és molt més comuna la inflació per “l’alça dels costos”: els preus pugen perquè els costos dels productors augmenten. I un cost important per al productor és el cost de demanar diners prestats. Els comerciants i fabricants han de demanar prestat per pagar els salaris abans de vendre els seus productes, construir fàbriques, comprar equips i expandir-se. En lloc de reduir la inflació dels preus, el resultat previsible de l’augment dels tipus d’interès serà traslladar l’augment dels preus al consumidor, desaccelerant els mercats i augmentant la desocupació –una altra gran recessió. Se suposa que l’augment dels tipus d’interès refredarà una economia “sobreescalfada” desaccelerant el creixement dels préstecs, però els préstecs no estan creixent avui dia. L’economista Steve Keen ha demostrat que amb al voltant del 150% de deute privat respecte al PIB, els països i les seves poblacions no contrauen més deute. Per contra, paguen els seus deutes, contraient el subministrament de diners; i aquí és on som ara.
La confiança de la Reserva Federal en la corba de Phillips no resisteix l’escrutini. Però en lloc d’abandonar el model, la Fed cita “factors transitoris” per explicar inconsistències en les dades. En un article de desembre del 2017 a The Hill, Tate Lacey va observar que la Fed ha fet servir aquesta excusa des del 2012, citant un “factor transitori” rere l’altre, des dels moviments temporals dels preus del petroli fins a la caiguda dels preus d’importació i la fortalesa del dòlar, la caiguda de preus de l’energia, els canvis en els plans inalàmbrics i els medicaments amb recepta. L’excusa s’està esgotant.
La Fed també afirma que els efectes de les seves polítiques monetàries van a la saga de les dades reportats, la qual cosa fa que les actuals alces de tipus siguin necessàries per evitar problemes en el futur. Però, com observa Lacey, el PIB no és un indicador endarrerit, i mostra que la política de la Fed està fallant. En els últims dos anys, abans i durant el cicle d’ajustament de la Fed, el creixement nominal del PIB va fer una mitjana de poc més del 3%; mentre que en els dos anys anteriors, el PIB nominal va créixer a més del 4%. Per tant, “l’indicador més fiable de la postura de la política monetària, el PIB nominal, ja mostra l’impacte contraccionista de les decisions polítiques de la Fed”, diu Lacey, “indicant que el seu pla donarà com a resultat un major ajustament monetari, o pitjor, fins i tot recessió.”
Seguiu els diners
Si la corba de Phillips, la taxa d’inflació i el creixement del préstec no expliquen l’impuls dels tipus d’interès més alts, què ho fa? La resposta va ser suggerida en un article de Bloomberg del 12 d’abril escrit per Yalman Onaran, titulat “El LIBOR en augment, abans bandera vermella, ara un caixer automàtic per a bancs”. Va escriure:
Els prestadors més grans d’Estats Units podrien guanyar cadascun almenys 1.000 milions de dòlars de beneficis addicionals el 2018 per una pujada en el tipus de l’oferta interbancària de Londres per a dòlars, sobre la base de dades divulgades per les empreses. Això es deu al fet que els clients que obtenen préstecs es veuen obligats a pagar més a mesura que augmenta el LIBOR, mentre que el mateix cost de crèdit del banc s’ha mantingut estable.
Durant la crisi del 2008, els alts tipus del LIBOR van significar que els mercats de capital estaven congelats ja que el volum d’endeutament dels bancs era massa alt perquè poguessin obtenir beneficis. Però els bancs estatunidencs no depenen dels mercats estrangers a curt termini com ho estaven fa una dècada. Financen gran part de les seves operacions a través de dipòsits, i el tipus mitjà pagat pels bancs més grans d’Estats Units en els seus dipòsits va augmentar només al voltant del 0,1% l’any passat, malgrat un augment del 0,75% en el tipus de fons federals. La majoria dels bancs no revelen quants dels seus préstecs tenen tipus variables o estan indexats al LIBOR, però Oneran comenta:
JPMorgan Chase & Co, el banc més gran dels Estats Units va dir en el seu informe anual del 2017 que 122 mil milions de dòlars en préstecs majoristes estaven en tipus variables. Suposant que tots estaven indexats al LIBOR, l’augment d’1,19 punts percentuals en el tipus en l’últim any significaria 1,45 mil milions en ingressos addicionals.
Elevar el tipus dels fons federals pot ser la mateixa mena de gallina dels ous d’or per als bancs estatunidencs. Segons un article del Wall Street Journal de desembre del 2016 titulat “Els somnis dels tipus d’interès dels bancs es fan realitat”:
Mentre forcejaven amb tipus d’interès ultrabaixos, els principals bancs també han estat publicant actualitzacions regulars sobre el bé que ho farien si els tipus d’interès augmentessin sobtadament… El Banc d’America… diu que un augment d’un punt percentual en els tipus a curt termini afegiria 3,29 mil milions de dòlars… Un altre càlcul suggereix un increment addicional de 2,9 milions de dòlars en ingressos abans d’impostos el 2017, o l’11.5% dels guanys abans d’impostos del 2016…
Com es va observar en un article del 12 d’abril a Seeking Alpha:
Aproximadament la meitat de les hipoteques són… hipoteques de tipus variable [ARMs] amb punts d’activació que permeten augments de tipus automàtics, sovint molt més que l’augment oficial dels tipus…
Es pot veure per què el sector financer està ansiós pels augments dels tipus, ja que han minat l’economia amb préstecs en expansió i necessiten que el consumidor quedi atrapat al camp minat.
Fins i tot un augment modest dels tipus d’interès enviarà grans fluxos de diners al sector de la banca. Aquesta serà una inflació per l’augment dels costos, ja que les finances formen part de gairebé tot el que fem, i el cost dels negocis i la vida augmentarà a causa d’això sense cap benefici.
La inflació dels costos empenyerà l’índex de preus al consumidor, justificant ostensiblement nous augments dels tipus d’interès, en una profecia autocomplerta en què el FOMC dirà: “Ho vam intentar, simplement no vam poder mantenir el ritme de l’IPC”.
Una mirada més de prop al FOMC
El FOMC està compost pels set membres de la Junta de Governadors de la Reserva Federal, el president de la Fed de Nova York i quatre presidents dels altres 11 bancs de la Reserva Federal en forma rotativa. Els 12 bancs de la Reserva Federal són corporacions, les accions són 100% propietat dels bancs en els seus districtes; i Nova York és el districte de Wall Street. La Junta de Governadors actualment té quatre vacants, deixant els bancs membres amb control majoritari del FOMC. Wall Street pren les regnes; i Wall Street es destaca per fer un conjunt de tipus d’interès a l’alça.
La Reserva Federal s’autoanomena “independent”, però és independent només del govern. Marxa al so dels tambors dels bancs que són els seus propietaris privats. Per prevenir una altra Gran Recessió o Gran Depressió, el Congrés necessita esmenar la Llei de la Reserva Federal, nacionalitzar la Fed i convertir-la en un servei d’utilitat pública que respongui a les necessitats del públic i a l’economia.
Ellen Brown és advocada, presidenta del Public Banking Institute i autora de dotze llibres, inclosos Web of Debt i The Public Bank Solution. Els seus més de 300 articles de bloc es publiquen a EllenBrown.com.