«Hubo 900 heridos, ¿donde están?» Antonio Banderas.

Aquesta frase de Banderas retrata la postura de la major part de la progressia espanyola sobre la situació que es viu a Catalunya: ignorar la realitat. En una entrevista, l’actor defensa de manera vehement la violència dels cossos de seguretat de l’Estat del passat 1 d’Octubre i la versió que n’han donat el Govern espanyol i la premsa afí. Conscientment, no volen veure el que tot el món ha vist a través dels mitjans de comunicació internacionals. No volen inquietar la seva còmoda posició en un Estat en què els franquistes han reviscolat exhibint el seu domini de les institucions. Ni tan sols els pronunciaments de les Nacions Unides o de l’oposició de la Justícia de Bèlgica, de Suïssa, del Regne Unit i d’Alemanya, que han deixat en evidència les ordres del jutge Llarena, els han fet dubtar de la seva adhesió a la doctrina oficial. Ni tampoc han reaccionat davant l’escalada de repressió, no sols contra els independentistes catalans, també contra joves bascos que fa més de cinc-cents dies que estan en presó preventiva per una baralla de bar amb dos guàrdies civils, ni davant l’empresonament preventiu de titellaires o les condemnes a rapers per les seves cançons. Tampoc no volen veure la impunitat amb que campen escamots feixistes per Catalunya, València, Palma o Madrid. Fins i tot, no qüestionen el manteniment en el poder d’un partit acusat d’organització criminal. L’excepcionalitat del moment no permet la divisió dels «constitucionalistes». Segur que Picasso, tot i la seva brutal denúncia de la violència i la guerra, avui seria «constitucionalista», afirma Banderas.

I és que l’esquerra espanyola és víctima d’un prejudici i d’un dogma: el prejudici contra el catalanisme, al qual vinculen a la burgesia catalana. Tant és que La Caixa, Freixenet o el Banc de Sabadell fossin les primeres empreses en traslladar la seu social fora de Catalunya, o que la gran patronal catalana sempre s’hagi manifestat espanyolista. Aquesta falsa progressia espanyola prefereix ignorar que el sobiranisme ha esdevingut transversal a totes les capes socials i orígens. De fet, el sobiranisme s’ha convertit en el moviment que més qüestiona les estructures corruptes de poder espanyoles i les deixa en evidència davant tot el món.

El dogma del qual l’esquerra espanyola n’és presoner, és la defensa de la unitat de la Pàtria i del seu instrument, la Constitució espanyola. I en això, res no la diferencia de la dreta. I no importa que, per defensar la sagrada Constitució, el Poder la vulneri en els drets humans més importants. Així, la llibertat d’expressió és perseguida; la inviolabilitat dels diputats electes, violada; la presumpció d’innocència, capolada; la informació veraç, ultratjada; la separació de poders, suprimida… Tot això no ho volen veure els «Banderas». Ni volen veure els 900 ferits, ni volen veure la seva policia defensant la llei a cops de porra —que són il·legals si es peguen més amunt de la cintura— o que empren pilotes de goma —il·legals a Catalunya–, que han deixat cec d’un ull a un dels 900 ferits inexistents.

Pobra esquerra! la que defensa la llei per sobre dels drets. Pobra esquerra! la que s’ha acomodat i justifica la repressió contra aquells que es rebel·len contra la injustícia. Malgrat tot, encara és millor el silenci covard de la gala dels premis Goya, que les declaracions insultants dels nous burgesos progres, crítics amb els dèbils que pateixen repressió i presó, mentre callen davant la corrupció dels poderosos. Els passa per davant la revolució que somniaren de joves i acluquen els ulls per ignorar-la.