Pel que sembla, Albert Einstein va afirmar que hi ha dues coses infinites, l’univers i l’estupidesa humana, però que de la infinitud del primer no n’estava segur. La veritat és que tals pensaments són compatibles amb la seva visió del món i de la història. El que sí que em sembla cada vegada més evident és que, actualment, en el nostre imperial món anglo/occidental (en el qual és sorprenent la concentració dels diners, el poder i la propietat dels mitjans d’informació) l’estupidesa s’ha convertit en una perillosa pandèmia que està provocant la seva deterioració irreversible.
Si fóssim enganyats greument per un suposat amic o aliat podríem pensar que hem estat traïts injustificadament per algú que no mereixia la nostra confiança. Fins i tot podríem mantenir tal explicació si, per causa de la nostra tolerància i paciència, una cosa tan anòmala es repetís una segona vegada. Però quan semblant situació es repeteix reiteradament, l’única cosa que cal concloure és que som uns veritables idiotes.
Les mentides de “el nostre” actual imperi anglo/occidental (incloses les referents als nombrosos esdeveniments de falsa bandera per ell mateix provocats) per a derrocar un darrere l’altre tots aquells “règims” (que, a diferència de “els nostres” governs vassalls, no mereixen el qualificatiu de governs) han estat tantes, que donarien per a centenars d’articles, tants com intervencions “alliberadores” ha realitzat aquest imperi. Es calcula que són més de 300 els intents de cops d’estat promoguts pels Estats Units. I aproximadament la meitat d’ells han acabat sent “reeixits”.
Aquests “èxits” estan sempre acompanyats de “comprensibles” danys col·laterals. Em referiré tan sols a un parell d’ells: els qui “necessiten” un esclau o esclava (fins i tot menor d’edat) poden aconseguir-lo fàcilment a l’actual Líbia, que abans del seu “alliberament” superava en benestar els nostres propis països europeus; i si volen aconseguir òrgans humans procedents de diversos d’aquests països “alliberats”, poden també aconseguir-los per diferents vies.
*********
Com és possible que, després de TANTES mentides durant TANTES dècades, TANTS dels nostres conciutadans encara no s’hagin adonat de la diferència entre informació i adoctrinament? Com és possible que existeixi TANT de desinterès en informar-se sobre qui són aquells que controlen TANTS mitjans de “informació”, inclosos tots els més poderosos d’Occident? Com és possible que TANTS conciutadans tornin a empassar-se com idiotes les noves falsedats? Com és possible que TANTS idiotes fins i tot se sentin amb dret a opinar de tot sense haver fet, per a informar-se, cap altre “esforç” que el d’asseure’s al sofà davant del seu televisor? Aquesta idiotització de les nostres societats s’ha convertit ja en una autèntica pandèmia, que aquesta vegada afecta l’ànima humana.
El virus de la idiotització comença a incubar-se “gràcies” a aquella baixada de defenses anímiques que es produeix per causa d’allò que en el meu anterior article qualificava com el primer dels tres grans problemes/perills que amenacen tota la humanitat: el desinterès per totes aquelles tragèdies que estan més enllà del nostre entorn immediat. Una vegada més, apareix una estreta relació entre el sistema immunològic i els virus, els quals es fan amos de la situació gràcies a la baixada de defenses.
Després de les increïbles tragèdies de Rwanda (incloent la dels refugiats hutus al Zaire) i l’Iraq, davant de les quals encara es va donar alguna mobilització internacional, es va anar arrasant de mode inmisericorde, enmig d’una passivitat generalitzada de la gran massa de la “gent bona”, a tots aquells països que no es plegaven al projecte sionista/imperial per a l’Orient Mitjà. Mentrestant, la tragèdia ruandesa engolia, en la més absoluta indiferència internacional, l’immens Zaire/RD Congo. Una tragèdia que supera qualsevol altra d’actual (inclosa la de Gaza) en nombre de víctimes, violacions o desplaçats. El fet és que tot això succeïa mentre la pandèmia de la idiotització s’anava estenent a l’Occident “democràtic” i “informat”.
Justament, aquest divendres 27 de juny se signava a Washington un acord de pau entre Rwanda i el Congo. Només era per aquest motiu pel que els grans mitjans es feien ressò que ni més ni menys 7 milions de persones estan desplaçades actualment al Congo, en una crisi que les Nacions Unides qualifiquen com “una de les crisis humanitàries més prolongades, complexes i serioses del món”. Alhora que en aquests mateixos grans mitjans també es feia referència (tan sols de passada) al fet que en aquesta tragèdia cal comptabilitzar almenys 6 milions de víctimes mortals. Es veu que aquestes grans magnituds de víctimes negres tan sols mereixen sortir a la llum amb motiu de tal acord a Washington.
*******
Però la idiotització és un mal el diagnòstic del qual és bastant senzill. N’hi ha prou amb observar el seu principal símptoma: es tracta d’un deliri que no ve acompanyat ni de febre ni de cap altre símptoma físic, es tracta “tan sols” d’una sorprenent pèrdua del sentit de realitat. Més específicament: es confon el que és quotidià amb les ficcions hollywoodienques. Ficcions que se sustenten en uns principis tan ineludibles en aquest món de ficció com en són d’ineludibles les constants físiques fonamentals en el món real. Aquest és el primer i principal de tals principis hollywoodiencs: “Nosaltres som els bons”.
Així (recorrent a un sol exemple pràctic, l’últim cronològicament, que ens ajudi a comprendre aquesta exposició teòrica), si sol·licitem a qualsevol afectat per aquesta pandèmia alguna explicació sobre una cosa tan absurda com és el fet que “la comunitat internacional” sigui capaç d’arriscar-se a desencadenar un holocaust nuclear mundial perquè potser l’Iran podria tenir en algun moment armes nuclears, mentre Israel en té centenars d’elles, la resposta delirant serà sempre la mateixa:
“Això ha de ser així perquè nosaltres som els bons, mentre que l’Iran, Rússia i la Xina són molt dolents i molt perillosos. I això no té res a veure amb el fet que els nostres caps ja ens enganyessin abans dient-nos que l’Iraq (amb recursos energètics igualment excepcionals que els del seu veí l’Iran) disposava d’armes de destrucció massives. Això d’ara és diferent, ara és veritat.”
Pel que sembla, nosaltres, els que, entre multitud de tota mena de barbàries, vam arrasar Hiroshima i Nagasaki amb armes nuclears, som els únics de confiança, els únics dels qui es pot garantir l’ús assenyat i legítim de les armes termonuclears. I entre aquestes barbàries que acabo de citar caldria incloure fins i tot grans genocidis, com el de l’extinció de les poblacions nord-americanes originàries.
Aprofito per a reiterar que encara no deixa de sorprendre’m que els qui sempre qualifiquen d’ens a l’Estat d’Israel, els governs del qual han anat escalant cruelment en una criminalitat cada vegada més delirant i increïble, mai semblen tenir cap problema en reconèixer com a estat els Estats Units. O que s’obstinin a sostenir, sense cap matisació, que el lobby jueu és el que utilitza com a titelles els successius governs d’aquesta gran potència.
Mai he vist que matisin que una cosa és que aquest lobby jueu condicioni realment de mode decisiu la política de l’Imperi anglo/occidental a l’Orient Mitjà (l’Àsia Occidental, com se’n diu ara), i una altra ben diferent és que aquest lobby sempre estigui darrere de la multitud d’agressions internacionals o crims contra la pau dels Estats Units en qualsevol punt del nostre planeta. Agressions en les quals sí que hi apareixen certament, una vegada i una altra, les intrigues britàniques.
Intrigues britàniques que ja van estar en el naixement del “ens” israelià. I no al revés. La realitat és que, a diferència de la família Rothschild, no són jueves moltes altres (com la família Rockefeller, que és central en el meu llibre La hora de los grandes “filantrops”) que estan a l’origen de tota la gran crisi actual que ens acosta cada dia més a l’Harmagedon. Per tant, poc ajudarem així, amb obsessions sobreafegides, a frenar l’actual deliri pandèmic idiotitzant de les nostres societats.
D’altra banda, igual que “les nostres” desinteressades i confiables elits van investigar molt generosament fins a aconseguir uns test per a detectar la infecció amb la COVID-19 (test que van aconseguir en un temps rècord, amb una celeritat que multitud d’experts no són encara capaços d’explicar), tenim també alguns tests que delaten el virus de la idiotització.
Aquests tests estan científicament basats en alguns dels citats principis fonamentals del món hollywoodienc, un món paral·lel al món real. Per a detectar la citada pèrdua de sentit de realitat els lapsus són molt reveladors. En aquests lapsus es detecta la confusió mental/emocional entre ficció i realitat. I també hi ha els oblits.
Des de fa anys, quan em trobo ficat en desagradables debats sobre aquestes qüestions, encara solc quedar-me summament sorprès en comprovar una vegada més que el meu “oponent”, oblidant els interminables crims d’agressió internacional dels Estats Units, és incapaç de sortir de, per exemple, la “criminal” actuació de les forces de seguretat russes en el rescat dels molts centenars de segrestats a l’escola de Beslan. Evidentment en el seu fur intern tot està condicionat pel fet que nosaltres som els bons.
Els referits milions de víctimes mortals a Rwanda i el Congo, dels quals el major responsable polític va ser el demòcrata Bill Clinton (com expressava en la carta que li vaig dirigir i que va ser signada per onze premiats amb el Nobel i pels presidents dels diferents grups del Parlament Europeu) ni tan sols és que siguin oblidats, és que ni se’n té consciència.
O em sorprèn igualment que no hi hagi manera de sortir de la qüestió de la “perversa” Veneçuela, malgrat que n’hi hagi prou llegint la mateixa Viquipèdia per a comprovar la multitud de cops d’estat imperials a Llatinoamèrica. Però, clar, és comprensible, ja ho va dir Obama en el seu moment: Veneçuela és el perill més gran per al món. Un món en el qual, casualment, Veneçuela posseeix els majors jaciments petrolífers coneguts.
La teoria de l’estupidesa de Dietrich Bonhoeffer (MindMoneyFusion, 13.03.2025)