Fa uns dies, a l’acostar-se la gran festa de la Pasqua cristiana, vaig pensar que, en un món tan injust i cruel com el nostre, en el qual semblen triomfar sempre la mentida i l’ambició, potser eren necessaris un temps i un espai perquè alguns renovem la nostra esperança fent memòria de Jesús de Natzaret. Vaig pensar que potser era necessari dedicar un dels meus articles setmanals a aquell fracassat que, tot i ser sepultat rere una pesada llosa, ha omplert milions de vides, com la meva mateixa, de sentit, dignitat i coratge. Aquell torturat i assassinat que, despullat fins i tot dels seus vestits, es va atrevir a enfrontar-se als perversos poderosos d’aquest món, anunciant (igual que va fer abans el seu predecessor Joan, el Baptista) que no es lliuraran del judici diví, per més que s’entossudeixin a menysprear i ridiculitzar aquest tipus de “falòrnies”. Aquell de qui el mateix Gandhi diria un dia: “Jesús va ser el resistent més actiu que potser hagi conegut la història. La seva vida va ser l’encarnació per excel·lència de la no violència”. I també: “Jesús va expressar, com ningú més podia fer-ho, l’esperit i la voluntat de Déu. En aquest sentit, veig i reconec en ell al Fill de Déu”. Aquell a qui Martin Luther King anomenava “el meu Senyor”.
No obstant això, també en aquests dies s’estan fent públics uns correus tan greus i rellevants com els de Hillary Clinton sobre l’agressió internacional i la destrucció total que va patir la Líbia de Moammar al-Gaddafi. I em sembla que no hauria de deixar de banda una cosa tan important: una gran agressió internacional i un planificat terrorisme d’Estat incomparablement més gran que el dut a terme per qualsevol grup terrorista no estatal. No podem deixar de banda aquesta transcendent informació perquè a més, “gràcies” a la vandàlica “intervenció” atlantista, la propera Líbia s’ha convertit en el nou cau del terrorisme més fanàtic. I donat també que ja està avançat el dispositiu destinat a atacar de nou aquesta Líbia que se suposava que ja havíem alliberat i pacificat. Un atac que buscarà ocupar les seves zones costaneres, les econòmicament i estratègicament més importants.
p style=”text-align: justify;”>Es tracta d’uns documents que deixen en evidència que es va atacar Líbia basant-se en unes grans mentides semblants a les que es van utilitzar abans per atacar l’Iraq i a les que més tard es van utilitzar per atacar Síria. En essència, es pot dir que es va atacar Líbia no només pels seus jaciments petrolífers enormes, de gran qualitat i fàcil extracció, sinó per salvar el petrodòlar i el sistema financer occidental amenaçats per les mesures que començava a prendre Moammar al-Gaddafi, així com per impedir la integració i el progrés d’Àfrica que el líder libi s’havia proposat. És el que autèntics especialistes ja havien denunciat i el que jo mateix vaig escriure el maig de 2011 en un article titulat “Líbia, molt més que petroli”. I el que, uns mesos més tard, vaig exposar d’una manera més sistemàtica i tot en el meu llibre La hora de los grandes “filántropos”.
Són uns documents que evidencien fins a quin punt el terrorisme d’Estat és incomparablement més greu i pervers que el dels terroristes armats de kalàixnikov o explosius artesanals. Ja fa quatre dècades que em va tocar viure el terrorisme d’Estat a l’Argentina, un terrorisme d’Estat que ha trigat massa a ser reconegut. Però ara estem parlant d’alguna cosa molt més terrible: del terrorisme coordinat d’un Occident composat per un conjunt d’estats terroristes. Els grans crims a l’Iraq, Líbia o Síria, decidits per una poderosa elit econòmica globalista immisericorde i sàdica, crims que han estat possibles gràcies a la col·laboració de la falsària elit política que des de fa més d’un quart de segle ve executant el vandàlic projecte de dominació hegemònica dels primers, ha sobrepassat ja tot el que alguns podíem imaginar. I han originat l’espiral de violència fanàtica i embogida que estem patint.
Però finalment el dimarts d’aquesta setmana van arribar els terribles atemptats a Brussel·les. I la declaració del primer ministre Manuel Valls (i de molts altres): “Estem en guerra”. Davant tals atemptats i tal declaració, com passar-hi de llarg? A més de condemnar aquests cruels atemptats amb tota energia i de solidaritzar-nos amb les víctimes d’ells, com no rebel·lar-me davant d’una declaració profundament tramposa que amaga el que és fonamental? Senyor Valls estem en la guerra il·lícita i injusta en la qual vostès ens han ficat amb el seu seguidisme de criminals com Bill Clinton, George W. Bush o Barack Obama! Perquè no va ser el mateix la guerra d’Adolf Hitler que la d’aquells francesos de la Resistència, aquells joves estatunidencs de les platges de Normandia o aquells russos de la batalla de Stalingrad que van donar la seva vida per la llibertat.
Certament, aquells herois no tenien res a veure amb els fanàtics criminals que acaben d’assassinar més de trenta persones a Brussel·les i de ferir-ne més de tres-centes. Però això no dóna dret als nostres dirigents polítics a intentar confondre’ns: Som nosaltres els qui hem agredit Iraq, Líbia, Síria, etc.! Som nosaltres, “els bons”, els qui hem convertit uns petits cercles de fanàtics en organitzacions terroristes tan poderoses com l’anomenat Estat Islàmic! Els seus atemptats a Europa (sense parlar de la destrucció de l’Iraq, Líbia i Síria) així com les allaus d’indefensos refugiats (que nosaltres mateixos també contemplem inermes) són el resultat dels crims contra la pau de gent que fins i tot pretenen ser cristians (terrible imatge la de George W. Bush resant abans d’atacar l’Iraq) o que pretenen apropiar-se de la imatge del Martin Luther King que es va enfrontar frontalment a la guerra del Vietnam (indecent imatge la de Barack Obama intentant associar la seva imatge a la d’aquell líder de la no violència). Avui, Divendres Sant, mentre escric, em resulta especialment insuportable tanta farsa i tant crim.
Així que, ja que en el nostre món globalitzat tot va tan accelerat i tot es torna més i més greu i perillós, no m’ha quedat més remei que intentar articular tots aquests elements en uns pocs folis. Com veurem en les pròximes setmanes, els correus privats de la candidata a la presidència estatunidenca que estan sortint a la llum són demolidors. No obstant això, tot i que haurien de produir un autèntic terratrèmol mediàtic i polític, no estan tenint un impacte digne de consideració. La història jutjarà molt durament les responsabilitats dels grans mitjans i dels grans “experts” occidentals.
En conclusió, no se m’acut una altra imatge per entendre el paper que està jugant Europa en relació als últims governs estatunidencs i els seus grans crims d’agressió internacional que el de les sotmeses dones maltractades que són incapaces de tallar amb el seu agressor. Això porta camí, cada vegada més, d’acabar en una tragèdia en què Europa sigui sacrificada per aquell “subjecte” amb el qual ja fa temps que hauríem d’haver tallat la nostra patològica relació.