Zbigniew Brzezinski, exassessor de seguretat nacional del president Jimmy Carter, ha mort aquest divendres en un hospital de Virgínia a l’edat de 89 anys. Tot i que The New York Times va reconèixer que l’exassessor del govern era un “estratega de la línia dura,” tergiversar el seu llegat com un altre cas de positivitat infinita potser no sigui tan fàcil com a l’establishment li agradaria pensar.

En el moment en què el Regne Unit apuja el nivell de l’anomenada “amenaça terrorista” després d’un devastador atac comès per un individu inspirat en l’ISIS i en què Filipines entra en un estat gairebé complet de llei marcial després de la destrucció inpirada en l’ISIS, justament la mort de Brzezinski serveix com a recordatori per cercar una comprensió més profunda de com s’ha originat el terrorisme modern.

Com explica The New York Times, “l’odi rígid envers la Unió Soviètica” de Brzezinski ha guiat gran part de la política exterior dels Estats Units “per a millor o per a pitjor”.  Segons el NYT:

“Ell va donar suport amb milers de milions de dòlars en ajuda militar per als militants islàmics que lluitaven contra la invasió de les tropes soviètiques a l’Afganistan. Tàcitament va encoratjar la Xina a seguir apostant pel règim assassí de Pol Pot a Cambodja, perquè els vietnamites recolzats pels soviètics ocupessin aquell país.” [èmfasi afegit]

Si bé és correcte que The New York Times prengui nota del suport de Brzezinski envers els militants islàmics, minimitzant l’efecte de la seva rancuniosa agenda de política exterior amb una simple frase fa una injustícia al veritable horror darrere de les polítiques de Brzezinski.

Com que el cop d’Estat de 1973 a l’Afganistan havia instal·lat un nou govern secular que s’inclinava cap als soviètics, els EUA van procurar soscavar aquell nou govern mitjançant l’organització de diversos intents de cop a través d’estats lacais dels Estats Units, el Pakistan i l’Iran (aquest últim estava sota el control dels EUA que donava suport al Shah). El juliol de 1979, Brzezinski va autoritzar oficialment l’ajuda als rebels mujahidins de l’Afganistan, lliurada a través del programa de la CIA “Operació Cicló.”

Moltes persones defensen la decisió dels Estats Units d’armar els mujahidins a l’Afganistan perquè creuen que era necessari per a defensar el país i la regió de l’agressió soviètica. No obstant això, les pròpies declaracions de Brzesinski s’oposen directament a aquesta lògica. En una entrevista el 1998, Brzezinski va admetre que en la realització d’aquella operació, l’administració Carter havia “incrementat deliberadament la probabilitat” que els soviètics intervinguessin militarment (el que suggereix que van començar a armar les faccions islamistes abans de la invasió soviètica, amb la lògica redundant de què no hi havia invasió i els combatents per la llibertat de l’Afganistan necessitaven repel·lir-la). Brzezinski va dir llavors:

“Lamentar què? Aquesta operació secreta va ser una excel·lent idea. Va tenir l’efecte d’atraure els russos al parany afganès i vol que ho lamenti? El dia que els soviètics van creuar oficialment la frontera, vaig escriure al president Carter: Ara tenim l’oportunitat de donar a l’URSS la seva guerra del Vietnam”.

Aquesta declaració anava més enllà d’una simple fanfarronada per la instigació de la guerra i el col·lapse final de la Unió Soviètica. En les seves memòries, titulades “Des de les ombres” Robert Gates –exdirector de la CIA sota Ronald Reagan i George H. W. Bush, i secretari de Defensa tant amb George W. Bush com amb Barack Obama– va confirmar directament que aquesta operació encoberta va començar sis mesos abans de la invasió soviètica amb la intenció real de portar els soviètics a donar un mal pas a l’estil del Vietnam.

Brzezinski sabia exactament el que estava fent. Els soviètics van romandre empantanegats a l’Afganistan aproximadament deu anys, lluitant contra un subministrament sense fi d’armes i combatents entrenats aportats pels Estats Units. En aquell moment, els mitjans de comunicació fins i tot van arribar a lloar Osama bin Laden –una de les figures més influents en l’operació encoberta de Brzezinski. Tots sabem com va acabar aquella història.

Fins i tot amb ple coneixement del que s’havia convertit la seva creació finançada per la CIA, el 1998 Brzezinski va declarar el següent als seus entrevistadors:

“Què és més important per a la història del món? Els talibans o el col·lapse de l’imperi soviètic? Alguns musulmans agitats o l’alliberament d’Europa Central i la fi de la guerra freda?”

L’entrevistador en aquell moment es negà a deixar passar aquesta resposta i va replicar:

“Alguns musulmans agitats? Però s’ha dit i repetit que el fonamentalisme islàmic representa una amenaça per al món d’avui”.

Brzezinski va rebutjar de ple aquesta declaració, responent:

“Tonteries!”

Això va passar en uns moments en què els periodistes feien preguntes pressionant els funcionaris del govern, un fet poc habitual avui en dia.

El suport de Brzezinski a aquests elements radicals va portar directament a la formació d’al-Qaida, que es tradueix literalment com “la base”, ja que va ser la base des de la qual es va repel·lir la prevista invasió soviètica. També va donar lloc a la creació dels talibans, una entitat mortal actualment enquistada en una batalla sense fi amb les forces de l’OTAN.

A més, malgrat les declaracions de Brzezinski, que intenten representar una derrota duradora de l’imperi rus, la veritat és que per a Brzezinski la guerra freda mai es va acabar. Tot i que era un crític de la invasió de l’Iraq el 2003, el domini de Brzezinski sobre la política exterior dels Estats Units va continuar just fins a la seva mort.

No és casualitat que a Síria, el govern d’Obama desplegués una estratègia pantanosa com a l’Afganistan envers un altre aliat de Rússia, al-Àssad de Síria. Un cable filtrat per Wikileaks amb data de desembre de 2006 –escrit per William Roebuck, que era l’encarregat de negocis de l’ambaixada dels Estats Units a Damasc en aquell moment– deia:

“Creiem que les febleses d’al-Àssad es troben en la forma com esculli reaccionar a les amenaces, tant les percebudes com les reals, com ara el conflicte entre mesures de reforma econòmica (tanmateix limitades) i l’enquistament, les forces corruptes, la qüestió kurda i la potencial amenaça per al règim de la creixent presència d’extremistes islàmics en trànsit. Aquest cable resumeix la nostra avaluació d’aquestes vulnerabilitats i suggereix que hi poden haver accions, declaracions i senyals que el govern estatunidenc pot enviar que augmentarien la probabilitat que tals oportunitats es produeixin.” [èmfasi afegit]

Igual que amb l’Operació Cicló, amb Barack Obama la CIA va gastar aproximadament mil milions de dòlars l’any en la formació dels rebels sirians (per participar en tàctiques terroristes). La majoria d’aquests rebels comparteixen la ideologia central de l’ISIS i tenen l’objectiu exprés d’establir la xaria a Síria.

Just com a l’Afganistan, la guerra de Síria va atraure formalment Rússia el 2015, i el llegat de Brzezinski s’ha mantingut viu a través de l’advertiment directe d’Obama a la Rússia de Vladimir Putin que estava portant Rússia a un altre fangar.

Aleshores, on podria haver aconseguit Obama aquest llibre de jugades de Brzezinski, que enfonsa més Síria en una horrible guerra de sis anys de durada que arrossega de nou una potència nuclear a un conflicte ple de crims de guerra i contra la humanitat?

La resposta: del mateix Brzezinski. Segons Obama, Brzezinski és un tutor personal seu, un “amic excepcional” de qui ha après enormement. A la llum d’aquest coneixement, no és estrany que hàgim vist tants conflictes esclatant del no-res durant la presidència d’Obama?

El 7 de febrer de 2014, la BBC va publicar una transcripció d’una conversa telefònica punxada entre la subsecretària d’Estat, Victoria Nuland, i l’ambaixador dels EUA a Ucraïna, Geoffrey PYATT. En aquesta trucada telefònica, els representants estaven discutint sobre qui volien col·locar en el govern d’Ucraïna després d’un cop que va derrocar el president alineat amb els russos Viktor Yanukovych.

I ve’t aquí que el mateix Brzezinski va advocar per prendre el control d’Ucraïna en el seu llibre de 1998, El gran tauler d’escacs, indicant que Ucraïna era

“un nou i important espai en el tauler euroasiàtic… un pivot geopolític perquè la seva pròpia existència com a país independent (comporta que) Rússia deixa de ser un imperi euroasiàtic.”

Brzezinski va advertir en contra de permetre que Rússia controlés Ucraïna perquè

“Rússia recuperaria automàticament altra vegada els mitjans per esdevenir un estat imperial poderós, que abastaria Europa i Àsia”.

Després d’Obama, Donald Trump ha arribat al poder amb una mentalitat completament diferent, disposat a treballar amb Rússia i el govern sirià en la lluita contra ISIS. Com era d’esperar, Brzezinski no va recolzar la candidatura de Trump a la presidència i creia que les idees de política exterior de Trump no tenien coherència.

Dit tot això, justament l’any passat Brzezinski semblava haver canviat la seva postura sobre assumptes globals i en el seu lloc va començar a advocar per un “realineament global” –una redistribució del poder mundial– a la llum del fet que els EUA ja no són el poder imperial mundial que havien arribat a ser. No obstant això, encara semblava indicar que sense el lideratge global dels Estats Units el resultat seria el “caos global”, tot i que semblava poc probable que el seu canvi de percepció es basés en un canvi significatiu real en el tauler d’escacs.

A més, l’existència mateixa de la CIA es basa en la idea d’una amenaça de Rússia, com s’ha evidenciat en l’assalt total de l’agència sobre l’administració Trump quan s’ha vist que la distensió amb l’antiga Unió Soviètica és possible.

Brzezinski ha mort de forma segura en un llit d’hospital, a diferència dels milions de desplaçats i civils assassinats que eren peons caiguts en jocs d’escacs geopolítics de Brzezinski de sang i bogeria. El seu llegat és un gihadisme militant, la formació d’al-Qaida, l’atac més devastador en sòl estatunidenc per una entitat estrangera en la nostra història recent i la denigració completa de Rússia com un adversari etern amb qui la pau ni es pot ni s’ha d’assolir mai.