Avui dia, l’arma de destrucció massiva més mortífera de l’arsenal de Washington no és al Pentàgon ni a les seves màquines de matar tradicionals. És de facto una arma silenciosa: la capacitat de Washington de controlar l’oferta global de diners, de dòlars, a través d’accions de la Reserva Federal, de propietat privada, en coordinació amb el Tresor dels Estats Units i grups financers selectes de Wall Street. Desenvolupat al llarg d’un període de dècades des de la dissociació del dòlar de l’or per Nixon l’agost de 1971, avui dia el control del dòlar és una arma financera que poques o cap de les nacions rivals estan preparades per resistir, almenys no per ara.

Fa deu anys, el setembre de 2008, el secretari del Tresor dels Estats Units, l’exbanquer de Wall Street Henry Paulson, va desconnectar deliberadament el sistema mundial del dòlar en permetre que el banc d’inversió mitjà de Wall Street, Lehman Brothers, s’enfonsés. En aquell moment, amb l’ajuda dels infinits recursos creadors de diners de la Reserva Federal, coneguts com a Quantitative Easing (Expansió Quantitativa), la mitja dotzena de bancs de Wall Street, incloent el propi Goldman Sachs de Paulson, van ser rescatats d’un desastre que les seves exòtiques finances titulitzades havien creat. La Reserva Federal també va actuar per concedir als bancs centrals de la UE línies de crèdit sense precedents per valor de centenars de milers de milions de dòlars estatunidencs a fi d’evitar una escassetat de dòlars que clarament hauria provocat l’ensorrament de tota l’arquitectura financera mundial. En aquell moment, sis bancs de l’Eurozona tenien passius en dòlars superiors al 100% del PIB del seu país.

Un món ple de dòlars

Des de llavors, fa una dècada, el subministrament de dòlars barats al sistema financer mundial ha augmentat a nivells sense precedents. L’Institut Internacional de Finances (IFF) de Washington estima que el deute de les llars, els governs, les empreses i el sector financer dels 30 majors mercats emergents va ascendir al 211% del producte interior brut a principis d’aquest any. A finals del 2008 era del 143%.

Altres dades de l’IIF de Washington indiquen la magnitud d’un parany del deute que només és a les primeres etapes de detonació en les economies menys avançades, des de l’Amèrica Llatina fins a Turquia i Àsia. Sense comptar la Xina, el deute total dels mercats emergents, en totes les monedes, inclosa la nacional, gairebé s’ha duplicat, passant de 15 bilions de dòlars el 2007 a 27 bilions de dòlars a finals del 2017. Al mateix temps, el deute de la Xina ha passat de 6 bilions de dòlars a 36 bilions de dòlars, segons l’IIF. Per al grup de països de mercats emergents, els seus deutes expressats en dòlars estatunidencs han augmentat de 2,8 bilions de dòlars el 2007 a uns 6,4 bilions de dòlars. Les empreses turques deuen ara gairebé 300.000 milions de dòlars en deute expressat en moneda estrangera, més de la meitat del seu PIB, la majoria en dòlars. Els mercats emergents van preferir el dòlar per moltes raons.

Mentre aquestes economies emergents van estar creixent, guanyant dòlars d’exportació a un ritme creixent, el deute era manejable. Ara tot això està començant a canviar. L’agent d’aquest canvi és el banc central més polític del món, la Reserva Federal dels Estats Units, el nou president de la qual, Jerome Powell, és un antic soci de l’esgarrifós Grup Carlyle. Argumentant que l’economia domèstica dels Estats Units és prou forta com perquè puguin normalitzar els tipus d’interès en dòlars, la Reserva Federal ha començat un canvi titànic en la liquiditat del dòlar cap a l’economia mundial. Powell i la Reserva Federal saben molt bé el que estan fent. Estan estrenyent els cargols del dòlar per precipitar una nova i important crisi econòmica arreu del món emergent, especialment en economies euroasiàtiques clau com l’Iran, Turquia, Rússia i Xina.

Malgrat tots els esforços de Rússia, la Xina, l’Iran i altres països per allunyar-se de la dependència del dòlar estatunidenc per al comerç i les finances internacionals, el dòlar segueix sense ser desafiat com a moneda de reserva del Banc Central Mundial, al voltant del 63% de totes les reserves del Banc de Pagaments Internacionals (BPI). A més, gairebé el 88% de les operacions diàries de divises es realitzen en dòlars estatunidencs. La majoria dels intercanvis de petroli, or i matèries primeres estan expressats en dòlars. Des de la crisi grega de 2011, l’euro no ha estat un rival seriós per a l’hegemonia de les monedes de reserva. En l’actualitat, la seva participació en les reserves és d’aproximadament del 20%.

Des de la crisi financera del 2008, el dòlar i la importància de la Reserva Federal s’han expandit a nivells sense precedents. Això està començant a apreciar-se ara que el món comença a sentir per primera vegada des del 2008 l’escassetat real de dòlars, cosa que significa un cost molt més alt per demanar més dòlars prestats per refinançar el deute antic en dòlars. El pic del deute total en dòlars dels mercats emergents amb venciment el 2019 és de més d’1,3 bilions de dòlars vençuts.

Aquí hi ha el parany. La Reserva Federal no només insinua que augmentarà més agressivament els tipus d’interès dels fons de la Reserva Federal dels Estats Units a finals d’aquest any. També està reduint la quantitat de deute del Tresor dels Estats Units que va comprar després de la crisi del 2008, cosa que es coneix com a QT o Restricció Quantitativa.

Del QE al QT…

Després del 2008, la Reserva Federal va començar el que es va anomenar Quantitative Easing (Expansió Quantitativa). La Reserva Federal va comprar una sorprenent suma de bons dels bancs fins a un màxim de 4,5 bilions de dòlars per només 900.000 milions de dòlars al començament de la crisi. Ara la Reserva Federal anuncia el seu pla de reduir-los almenys un terç els propers mesos.

El resultat del QE va ser que els principals bancs darrere de la crisi financera del 2008 es van veure inundats per la liquiditat de la Reserva Federal, i els tipus d’interès van caure a zero. Aquesta liquiditat bancària es va invertir al seu torn en qualsevol part del món que oferís majors rendiments, ja que els bons estatunidencs pagaven interessos propers a zero. Es va destinar a bons escombraries en el sector del petroli d’esquist bituminós i a un nou mini boom immobiliari estatunidenc. La major part dels dòlars líquids es van destinar a mercats emergents de major risc com Turquia, Brasil, Argentina, Indonèsia, Índia. Els dòlars van inundar la Xina, on l’economia estava en auge. I els dòlars van entrar a Rússia abans que les sancions dels Estats Units a principis d’aquest any comencessin a refredar els inversors estrangers.

Ara la Reserva Federal ha començat el QT –Quantitative Tightening (Restricció Quantitativa)– a l’inrevés del QE. A finals del 2017, la Reserva Federal va començar a reduir lentament les seves tinences de bons, cosa que redueix la liquiditat en dòlars del sistema bancari. A finals del 2014 la Reserva Federal ja va deixar de comprar nous bons del mercat. Al seu torn, la reducció de les tinences de bons de la Reserva Federal va elevar els tipus d’interès. Fins aquest estiu, tot era “suaument, suaument”. Després, el president dels Estats Units ha llançat una ofensiva global de guerra comercial dirigida, creant una gran incertesa a la Xina, l’Amèrica Llatina, Turquia i més enllà, i noves sancions econòmiques a Rússia i l’Iran.

Avui la Reserva Federal està permetent que 40.000 milions de dòlars dels seus bons del Tresor i corporatius vencin sense reemplaçar-los, augmentant a 50.000 milions de dòlars mensuals a finals d’aquest any. Això treu aquests dòlars del sistema bancari. A més, per agreujar el que ràpidament s’està convertint en una veritable escassetat de dòlars, la llei de retallada d’impostos de Trump està afegint centenars de milers de milions al dèficit que el Tresor dels Estats Units haurà de finançar mitjançant l’emissió de nou deute de bons. A mesura que l’oferta de deute del Tresor dels Estats Units augmenta, el Tresor es veurà obligat a pagar un interès més alt per vendre aquests bons. Els tipus d’interès més alts dels Estats Units ja estan actuant com un imant per atreure dòlars als Estats Units d’arreu del món.

A més de la restricció global, sota la pressió del domini de la Reserva Federal i del dòlar, el Banc del Japó i el Banc Central Europeu s’han vist obligats a anunciar que ja no comprarien bons en les seves respectives accions d’expansió quantitativa. Des del març, el món es troba de facto en la nova era del QT.

A partir d’aquí pot ser dramàtic, llevat que la Reserva Federal faci un gir de 180 graus i reprengui una nova operació de liquiditat QE per evitar una crisi sistèmica global. En aquest moment això sembla improbable. Avui en dia els bancs centrals mundials, més que abans del 2008, ballen al so de la Reserva Federal. Com suposadament va dir Henry Kissinger els anys 70: “Si controles els diners, controles el món”.

Una nova crisi global el 2019?

Encara que fins ara l’impacte de la contracció del dòlar ha estat gradual, és a punt de ser dramàtic. El balanç general combinat dels bancs centrals del G-3 es va incrementar en gairebé 76.000 milions de dòlars la primera meitat del 2018, en comparació amb un augment de 703.000 milions de dòlars els sis mesos anteriors, gairebé mig bilió de dòlars retirats del fons mundial de préstecs. Bloomberg estima que les compres d’actius nets dels tres principals bancs centrals cauran a zero a finals d’aquest any, des de prop de 100.000 milions de dòlars mensuals a finals del 2017. Anualment això es tradueix en un equivalent d’1,2 bilions de dòlars menys de liquiditat en dòlars el 2019 al món.

La lira turca ha caigut a la meitat des de principis d’aquest any en relació amb el dòlar estatunidenc. Això vol dir que les grans empreses turques de la construcció i altres que van ser capaces de demanar prestat dòlars “barats”, ara han de trobar el doble de la suma de dòlars estatunidencs per al servei d’aquests deutes. El deute no és el deute de l’Estat turc en la seva major part, sinó préstecs privats corporatius. S’estima que les empreses turques tenen un deute en moneda estrangera de 300.000 milions de dòlars, la majoria dòlars, gairebé la meitat del PIB total del país. Aquesta liquiditat en dòlars ha mantingut el creixement de l’economia turca des de la crisi financera estatunidenca del 2008. No només l’economia turca… els països asiàtics des del Pakistan fins a Corea del Sud, menys la Xina, han demanat prestat una quantitat estimada de 2, 1 bilions de dòlars.

Mentre el dòlar es va depreciar enfront d’aquestes monedes i la Reserva Federal va mantenir baixos els tipus d’interès, entre 2008 i 2015, hi van haver pocs problemes. Ara tot això està canviant i dramàticament. El dòlar està pujant amb força davant la resta de les divises, un 7% aquest any. Combinat amb això, Washington està iniciant deliberadament guerres comercials, provocacions polítiques, ruptura unilateral del tractat amb l’Iran, noves sancions a Rússia, l’Iran, Corea del Nord, Veneçuela, i provocacions sense precedents contra la Xina. Les guerres comercials de Trump, irònicament, han portat a una “fugida cap a la seguretat” des de països emergents com Turquia o la Xina cap als mercats d’Estats Units, més notablement el mercat de valors.

La Reserva Federal està convertint el dòlar estatunidenc en una arma i les condicions prèvies són en molts sentits similars a les de la crisi asiàtica de 1997. Llavors tot el que necessitava era un atac concertat dels fons de cobertura dels Estats Units contra l’economia asiàtica més feble, els baht tailandesos, per desencadenar el col·lapse a la major part del sud d’Àsia fins a Corea del sud i fins i tot Hong Kong. Avui el desencadenant és Trump i el seu bel·licós tweet contra Erdogan.

Les guerres comercials estatunidenques de Trump, les sancions polítiques i les noves lleis impositives, en el context de l’estratègia clara de la FED sobre la restricció del dòlar, proporcionen el context per emprendre una guerra del dòlar contra opositors polítics dominants globalment sense haver de declarar la guerra. Tot el que s’ha necessitat han estat una sèrie de provocacions comercials contra l’enorme economia xinesa, provocacions polítiques contra el govern turc, noves sancions infundades contra Rússia, i els bancs de París a Milà, de Frankfurt a Nova York i qualsevol altra persona amb préstecs en dòlars a mercats emergents de major risc han iniciat la carrera per la sortida. La lira s’enfonsa com a resultat de la venda propera al pànic, o la crisi de la moneda iraniana, la caiguda del ruble rus. Tot reflecteix el començament, com probablement ho fa la disminució del iuan xinès o l’escassetat global de dòlars.

Si Washington aconsegueix el 4 de novembre retallar totes les exportacions de petroli de l’Iran, els preus mundials del petroli (en dòlars) podrien disparar-se per sobre dels 100 dòlars, cosa que augmentaria dràsticament l’escassetat de dòlars al món en desenvolupament. Això és la guerra per altres mitjans. L’estratègia del dòlar de la Reserva Federal està actuant ara com una “arma silenciosa” per a guerres no tan silencioses. Si continua, podria suposar un greu revés per a la creixent independència dels països euroasiàtics al voltant de la Nova Ruta de la Seda de la Xina i l’alternativa Rússia-Xina-Iran al sistema del dòlar. El paper del dòlar com a principal moneda de reserva mundial i la capacitat de la Reserva Federal per controlar-la és una arma de destrucció massiva i un pilar estratègic del control de la superpotència estatunidenca. Estan preparats els països d’Euràsia o fins i tot el BCE per negociar eficaçment?

William Engdahl és consultor i professor de riscos estratègics, és llicenciat en política per la Universitat de Princeton i un dels autors més venuts sobre petroli i geopolítica, en exclusiva per a la revista en línia “New Eastern Outlook”.

Font original: New Eastern Outlook