«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)»
MIGUEL DE UNAMUNO
Si observam el tractament que els mitjans de comunicació «madrilenys» han donat a les reaccions que la sentència del Tribunal Suprem ha provocat a Catalunya, les paraules d’Unamuno són de rigorosa actualitat. Conservadors o progressistes, tant és, tenen el mateix comportament: silenciar o minimitzar les extraordinàries manifestacions pacífiques, exemplars, milionàries que han tornat omplir els carrers de Barcelona i de la totalitat de pobles i de ciutats de Catalunya; recrear fins a l’exasperació les escenes de violència als carrers; amagar o justificar les agressions salvatges i les detencions arbitràries —moltes d’elles a ciutadans pacífics—, practicades per la policia. Així, la manipulació, la mentida descarada, la intoxicació permanent enverinen la societat i escampen l’odi i la xenofòbia. I és que l’única solució de l’Estat no és el diàleg, sinó la força o la violència —«l’Estat té el monopoli de la violència», en desgraciades paraules del ministre de l’Interior.
Amb aquest clima creat, qualcú es pot imaginar una sentència absolutòria dels nou polítics i activistes socials?, o, com a molt, una inhabilitació temporal per desobediència, com defensen la gran majoria de juristes que han opinat al respecte. D’aquí que, tot i descartar la rebel·lió que ha servit d’excusa per mantenir la presó preventiva durant dos anys, el Tribunal Suprem s’ha acarnissat en una sentència decimonònica que és més venjança que justícia.
També és impensable que els partits polítics espanyols acceptin el diàleg com a solució al conflicte. Pobre de qui gosi mostrar un mínim d’empatia amb els presos, —ni tan sols es pot atendre la telefonada del president de Catalunya. En conseqüència, quan Espanya necessita més que mai estadistes capaços d’enfrontar-se als problemes i cercar solucions, els capdavanters dels partits, en lloc d’apaivagar els ànims, actuen com a galls de brega, provant-se a veure qui la diu més grossa contra els catalans.
Pensaven que «descabezando» l’independentisme sotmetrien una altra vegada els catalans. Han fet creure a la població que el sobiranisme és cosa d’uns líders polítics que manipulen els catalans. Ara difamen el president Torra, pensant que una nova escapçada silenciarà les protestes. Desesperats, no volen veure que Catalunya té la societat civil possiblement més participativa, voluntària, solidària i organitzada del món. No són els polítics qui arrosseguen la gent, és la gent que va per davant dels polítics. I sinó, qui va fer possible la celebració d’un referèndum, custodiant urnes, sobres i paperetes; burlant els serveis secrets espanyols i els milers de policies desplegats; protegint els collegis electorals, i aconseguint votar malgrat els cops de porra? Avui no es pot doblegar tan fàcilment un poble tan mobilitzat i tan castigat. Són anys de parar l’altra galta, d’aguantar els cops verbals, polítics i físics, fins que el Poble ha dit basta.
No, Catalunya no se’n va d’Espanya, els catalans són expulsats d’Espanya! Quin altre camí poden prendre? Resignar-se, acotar el cap i renunciar a ser un Poble? Abandonar els seus líders després d’haver-los exigit que posassin les urnes? Castella-Espanya no deixa cap altra opció als catalans: o fugir o desaparèixer com a Poble.