Continua sense estar clar què farà Putin en última instància, però qualsevol d’aquestes dues opcions que prengui determinarà la trajectòria d’aquest conflicte a partir d’ara, ja sigui una escalada més gran o un possible acord.

Diumenge van sorgir informacions que els Estats Units havien aprovat finalment la petició d’Ucraïna d’utilitzar míssils ATACMS de llarg abast contra objectius dins de les fronteres russes anteriors al 2014, a les quals van seguir altres que afirmaven que França i el Regne Unit havien fet el mateix. A l’hora d’escriure aquestes línies encara no s’han utilitzat, però Zelenski va insinuar de manera ominosa més tard aquell mateix dia que això podria passar molt aviat. La raó per la qual aquesta és l’hora de la veritat és perquè Putin havia advertit anteriorment que equivaldria a la participació directa de l’OTAN en el conflicte.

Aquesta anàlisi sobre l’actualització de la doctrina nuclear russa enllaça amb vuit anàlisis relacionades amb temes que van des de les «línies vermelles» fins a la «guerra de desgast», que els lectors haurien de consultar per conèixer el context. També assenyala com aquesta nova política «considera una agressió contra Rússia per part de qualsevol Estat no nuclear però en què participi o sigui recolzada per qualsevol Estat nuclear com el seu atac conjunt contra la Federació Russa», en paraules del mateix Putin. Per tant, mai no hi ha hagut tant en joc.

La raó per la qual els Estats Units acaben de donar llum verda a la petició d’Ucraïna és que el col·lectiu governant sortint vol crear les condicions per garantir que Trump perpetuï o intensifiqui el conflicte. Després de la seva històrica victòria electoral, existia la preocupació que tallés completament l’ajuda a Ucraïna i, per tant, donés a Rússia la seva desitjada victòria màxima que després portaria a la pitjor derrota estratègica de la història dels Estats Units. Es va explicar aquí, aquí, i aquí, però, que ell sempre va ser més propens a «escalar per desescalar».

En qualsevol cas, el més important és com les percepcions dels que segueixen al poder modelen les seves formulacions polítiques, que en aquest exemple s’han manifestat concedint a Ucraïna l’ús de míssils occidentals de llarg abast malgrat els advertiments previs de Rússia. Del que es tracta és d’intensificar el conflicte els dos mesos vinents, abans de la presa de possessió de Trump, perquè hereti una situació molt més difícil que l’actual. S’espera que això l’empenyi a adoptar una posició més dura en el conflicte.

En termes realistes, però, tot el que probablement passarà entre aquell moment i ara és que Rússia faci més atacs amb míssils contra objectius militars a Ucraïna. No s’espera res extraordinari com el seu ús especulatiu d’armes nuclears tàctiques o el bombardeig contra l’OTAN, ambdues possibilitats que es van abordar als articles que s’han enumerat en l’anàlisi precedent sobre la doctrina nuclear actualitzada de Rússia. Com a molt, podria destruir un pont important sobre el Dniéper o dur a terme atacs de decapitació, però fins i tot això és poc probable.

Putin és reticent a l’escalada, ja que tem sincerament que tot es descontroli fins a desembocar a la Tercera Guerra Mundial. Una vegada i una altra, els precedents demostren que farà tot el que estigui a la seva mà per evitar el pitjor dels escenaris, com va demostrar en negar-se a una escalada significativa després que Ucraïna bombardegés el Kremlin, els sistemes d’alerta primerenca de Rússia, aeròdroms estratègics, el pont de Crimea, refineries de petroli i zones residencials, entre molts altres objectius. En conseqüència, no hi ha raó per esperar que surti del seu caràcter i escali significativament després d’això.

Dit això, de vegades fins i tot les persones més pacients esclaten, i sempre és possible que Putin se n’atipi i decideixi fer el que molts dels seus partidaris han volgut des del principi. Això podria prendre la forma d’una rèplica de la campanya de bombardejos de «commoció i por» dels Estats Units, deixant de preocupar-se per les víctimes civils i llançant proverbialment tota l’artilleria contra Ucraïna. En altres paraules, Rússia podria prendre una pàgina del llibre de jugades d’Israel com es va explicar aquí, cosa que podria augmentar les probabilitats d’una victòria màxima.

Si manté el rumb i no s’intensifica després que Ucraïna utilitzi míssils occidentals de llarg abast contra objectius dins de les fronteres de Rússia anteriors a 2014, llavors això podria ser vist com un altre «gest de bona voluntat», que tindria com a objectiu facilitar a Trump la negociació d’un acord de pau. La contrapartida, però, és que alguns dels falcons que l’envolten podrien convèncer-lo d’interpretar-ho com a feblesa, encoratjant-lo a «escalar per desescalar» i provocant greus costos d’oportunitat per a Rússia.

En aquest cas, en retrospectiva hauria estat millor per a Rússia escalar just per sota del nivell d’una crisi semblant a la cubana, prou per promoure tots els seus interessos com pugui sense arribar a provocar una «reacció exagerada» d’Occident que pogués portar a congelar el conflicte aviat. Continua sense estar clar què farà Putin en última instància, però qualsevol d’aquestes dues opcions que prengui determinarà la trajectòria d’aquest conflicte a partir d’ara, ja sigui una escalada més gran o un possible acord.

Font: Andrew Korybko

Adrián Zelaia: "Estem en mans de la sang freda de Rússia per respondre fins a l'arribada de Trump" –Fins a 05:07– (Negocios TV, 18.11.2024)