Un cop més, molts “líders” d’opinió i de la política han aprofitat unes afirmacions del president Carles Puigdemont per desacreditar-lo o fins i tot ridiculitzar-lo davant milions d’espanyols. Em refereixo a les que va realitzar sobre la possibilitat que els catalans puguin decidir la seva integració o no a la Unió Europea. De nou se l’ha intentat ridiculitzar davant milions d’espanyols ignorants que només s’”informen” a les televisions o, com a molt, a les emissores i diaris “seriosos”. O “normals”, com està de moda dir ara, qualificant-nos implícitament d’anormals a la resta d’éssers humans. Espanyols de l’Espanya profunda, tan ignorants que ni saben que hi ha països europeus molt més avançats que el nostre, com són Suïssa, Noruega o Islàndia, amb una ciutadania molt ben informada i molt lúcida, que no formen part de la Unió Europea.

Sense parlar del Regne Unit que, formant part de la Unió Europea des de 1973, ha decidit alliberar-se per fi del procés cada vegada més aclaparador que s’hi està produint, cap a una creixent centralització. Procés que avança de manera imparable. Un procés que està conduint a una sorprenent concentració del poder per part de les grans famílies globalistes –les veritables grans màfies mundials, diguem-ho clar. Una concentració mai vista a la història, tan poderosa però alhora tan dissimulada i silenciada pels grans mitjans “normals”, que els nostres entusiastes espanyolistes, que pengen tantes banderes als balcons, ni són capaços de percebre-la. No s’assabenten del que està passant davant dels seus nassos.

Aquests “líders” d’opinió i de la política em recorden cada vegada més aquells incitadors perversos i ressentits que a tantes pel·lícules de Hollywood, especialment a les ambientades en un Far West sense llei, conduïen una massa aborrallonada cap al linxament d’aquells que molestaven. A mi, per contra, les esmentades declaracions del president de la Generalitat respecte a la possibilitat de consultar la societat catalana sobre la seva integració o no a la Unió Europea no fan sinó confirmar la coherència i l’honestedat del procés interior d’una persona d’una talla excepcional.

La consulta a la qual el president es refereix està, des del meu punt de vista, tan estretament lligada al referèndum sobre la independència que el que em sembla estrany és que no se les hagi relacionat ambdues des del començament mateix del Procés. Per la meva part sempre he tingut clara la seva estreta relació. Ja l’any 2012, el meu primer article sobre el Procés portava per títol: “Catalunya, un nou estat… a la Unió Europea?”. Aquest article acabava així:

“¿Qui ens explica que el Banc Central Europeu és en aquest moment l’instrument amb el qual –prestant ingents quantitats als bancs a un interès pràcticament nul, quantitats amb les quals els bancs al seu torn compren els bons pels quals l’Estat paga un elevat interès– [els grans financers] han aconseguit que la major partida pressupostària de l’Estat espanyol després de la de les pensions sigui ja la del pagament d’interessos: gairebé 40.000 milions d’euros aquest any, quantitat que s’ha menjat ja totes les retallades socials realitzades i que és igual a la de tots els ministeris junts? […] ¿Tant problema seria per a una Catalunya independent trobar tancades les portes d’aquesta Unió Europea que s’ha anat convertint en un nou mecanisme, en l’àmbit europeu, per al major i més global saqueig de la història? Jo crec que és més aviat el contrari: són els mercaders de la financiarització i els mercenaris de la guerra els qui no són dignes de Catalunya. Aquests malvats només cedeixen quan els pobles aguanten dempeus la seva envestida.”

Que el president hagi lligat la consulta sobre la integració a la Unió Europea i el referèndum sobre la independència no és gens estrany. El que és estrany és que s’hagi pogut esperar alguna cosa bona de gent com el president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker. L’estrany és que no hagi sorgit ja abans la qüestió sobre la mena de gent que són aquests alts funcionaris europeus que ningú ha triat, que tenen un enorme poder de decisió i que només estan en aquesta posició perquè han estat col·locats aquí per uns grans i criminals padrins. Sí, criminals. Qui encara no se n’hagi adonat, millor “que s’ho faci mirar”, com diuen els catalans. Sí, criminals. Per més que pretenguin que la mort de milers d’éssers humans per causa de les seves polítiques d’austeritat i retallades són tan sols els inevitables “efectes col·laterals” d’unes decisions que ells consideren necessàries. Sense referir-nos al sofriment de milions de víctimes no mortals. Ni tampoc als milions de víctimes de les seves guerres per “protegir els pobles” i portar-los “la democràcia”.

Si algun error pot haver-hi hagut en el Procés, aquest no seria tant, al meu entendre, el de no haver estat prou conscient del gran autoritarisme i violència del “règim” (que inclou, per descomptat, el PSOE, almenys com a col·laborador necessari) com, sobretot, el de no haver estat conscients de la cega servitud d’aquests alts funcionaris europeus a les elits globalistes. Unes elits que tenen com el seu major enemic el despertar polític dels pobles i la seva mobilització.

El problema no és la gent del “règim” espanyol. Ells només són els vassalls dels vassalls europeus. Mai s’hauria d’haver perdut aquesta visió global. No es poden desconèixer informacions clau que mostren clarament qui són aquells que en realitat tenen el poder per moure els fils, informacions com les proporcionades per l’única auditoria que s’ha pogut fer mai a la Reserva Federal: en només dos anys i mig de “rescat” bancari, van ser lliurats als grans bancs més de 16 bilions de dòlars! Vuit vegades més que el pressupost militar mundial anual. Davant d’això, totes les altres dades no són res, són insignificants.

Pero aquest hipotètic error ha quedat ja, des del meu punt de vista, prou reparat tant amb la magistral jugada d’autoexili del president a Brussel·les, que està concitant moltes i bones adhesions de sectors i forces de l’autèntica Europa dels pobles, com amb la recent manifestació multitudinària, també a Brussel·les, sota el lema “Desperta, Europa”.

En els diferents articles que he escrit durant aquests darrers mesos sobre el Procés (el primer d’ells el mateix 1 d’octubre, sota l’impacte formidable del que els catalans van ser capaços de fer) hi ha una constant: el Procés és molt més que un procés independentista. Julian Assange ho va formular magníficament dient: “El cas català és el projecte més gandhià des de Gandhi. El que està passant a Catalunya és la redefinició de la relació entre la gent i l’estat”.

La societat catalana hauria de ser cada vegada més conscient que el que estan fent no és només per Catalunya sinó per tota la humanitat. Segur que saber-se l’avantguarda del món que ve els donarà encara més força. Aquest conflicte s’ha desencadenat precisament a Espanya perquè han confluït unes circumstàncies especials, uns contrastos massa pronunciats: un poble català informat, digne i amant de la seva història i la seva terra que xoca frontalment amb un règim extremadament centralista i autoritari. Un règim amb fins i tot massa elements encara franquistes i feixistoides dins seu.

Per això, el Procés apareix en la seva cara més visible com un conflicte per la independència respecte a una Espanya intolerant, uniformadora, menyspreadora cap a les diferències i amb un ressentiment contra Catalunya en especial. Però es tracta de molt més que un procés independentista. Com va afirmar el passat dia 7 el diputat Antoni Castellà, davant les càmeres a Brussel·les en plena manifestació: “No és Rajoy el qui pot trontollar, sinó la Unió Europea”. D’aquí tanta tolerància per part d’aquestes elits funcionarials europees, i fins i tot tant suport, a les arbitrarietats legals i la repressió violenta contra els independentistes catalans en aquest decadent Regne d’Espanya. Encara que, com Gandhi sabia molt bé, la història demostra que sovint la resistència digna i no violenta que no defalleix obliga el repressor a prendre mesures cada vegada més extremes, mesures que finalment seran insostenibles davant la comunitat internacional.