Robert Mugabe és una figura odiada pels mitjans de comunicació de dretes, i la crueltat, la corrupció i l’absurd de l’última part del seu perllongat govern justifiquen gran part de l’odi. Però la més mínima anàlisi de l’expressió mediàtica d’aquest odi revela que està alimentat per una varietat de trampes imperialistes britàniques que persisteixen en un grau alarmant al segle XXI: que els africans no poden governar-se a si mateixos i que estaven millor sota el govern dels blancs i fins i tot que els negres no poden cultivar.
Les crítiques justificades de les violacions de drets humans perpetrades per Mugabe poques vegades expliquen les atrocitats perpetrades pel govern blanc a Zimbabwe. El mateix Mugabe va ser empresonat sense judici durant més de deu anys, en condicions terribles, simplement per parlar en contra del govern colonial, un fet que segurament va tenir un gran impacte psicològic. També cal destacar que Mugabe va ser empresonat sense judici per les autoritats britàniques de Rhodèsia del Sud, abans de la declaració unilateral d’independència, un fet que em costa trobar en qualsevol de les necrològiques dels grans mitjans de comunicació.
La narrativa acceptada sobre Mugabe en el poder és que durant més de deu anys va governar bé, seguint les normes econòmiques occidentals i alternant-se amb la població blanca com si tots plegats fossin bons cavallers anglesos, especialment patrocinant el criquet i, el que és crucial, no fent cap esforç per corregir el privilegi econòmic dels blancs. Tanmateix, va ser aquest “bon” Mugabe el qui es va girar contra la minoria de la tribu ndebele, massacrant-ne més de 10.000 persones i expulsant el seu ajudant ndebele, Joshua Nkomo (que es podria dir que havia contribuït força més a la lluita d’alliberament). Però com que això no molestava especialment l’FMI ni comprometia els interessos de la British American Tobacco, la crítica occidental va ser molt feble. Per ser justos, el govern de Mugabe va fer notables avenços en l’educació i la sanitat en aquest període.
Mugabe va haver de deixar de jugar al cavaller anglès quan el descontentament popular pel fracàs de la independència a l’hora de millorar la posició econòmica del zimbabwès corrent va portar a la possibilitat abans impensable d’una derrota electoral. L’estratègia dual de repressió dura dels crítics i un programa populista i altament corrupte de confiscació de terres va ser una resposta de pànic que va marcar el començament de dues dècades de decadència en espiral per al país.
Però cal considerar això.
A Zimbabwe, com a les terres altes de Kenya, el clima subtropical era adequat per als colons blancs i la seva agricultura. Els colons blancs s’havien apoderat sense pietat de les millors terres cultivables de la població africana. En el moment de la Independència, més de la meitat de les confiscacions i els tancats encara estaven en la memòria viva dels ancians.
A Zimbabwe, igual que a Kenya, una de les causes principals del conflicte tribal, a Zimbabwe principalment entre shones i ndbeles, va ser que la confiscació de terres per part dels blancs havia trencat les fronteres tradicionals i havia forçat la migració dels pobladors a altres terres desocupades pels agricultors blancs que es reduïen cada vegada més. Que Occident es burli del tribalisme africà quan els brutals colons occidentals van ser l’arrel de gran part del conflicte és una hipocresia absurda.
La reforma agrària va ser, i és, essencial a Zimbabwe. La tragèdia de Mugabe va ser que el seu desig de congraciar-se amb les elits occidentals el va dur a acceptar durant massa temps l’obstinació dels colons blancs de mantenir les seves enormes propietats. La demanda popular de la terra era un desig perfectament natural de justícia. El fracàs més gran de Mugabe va ser que no hi havia un programa dinàmic de reforma agrària des del principi, i que es va permetre que el ressentiment acumulat explotés en una onada imprevista de violència, destrucció i corrupció massiva. Mugabe va veure en la situació resultant només oportunitats per a l’enriquiment personal i per consolidar el seu poder.
La reforma agrària, tant a Zimbabwe com a Sud-àfrica, és una prioritat urgent. No accepto l’argument que perquè va ser l’avi o besavi d’un colon blanc qui es va apoderar de la terra, legalment sota la racista legislació colonial d’acaparament de terres, els descendents ara hi tenen dret. Tampoc accepto la idea que els africans no puguin conrear. Discuteixo aquest tema àmpliament a The Catholic Orangemen of Togo (que gairebé ningú ha llegit, però crec fermament que és el meu millor llibre). És irònic que la consciència climàtica ara porti amb si una major acceptació que les tècniques agrícoles tradicionals dels petits agricultors africans, amb el seu èmfasi en els cultius intercalats, encarnen milers d’anys de saviesa i són molt més sostenibles a l’Àfrica que les tècniques occidentals de monocultiu de desbrossament i anivellament de vastes extensions i de regeneració de la terra mitjançant l’ús massiu de fertilitzants industrials.
Robert Mugabe era un home que feia coses terribles. Però havia patit molt en la lluita contra el domini blanc i el gran mal que era el llegat imperial a l’Àfrica. No s’ha de permetre que la seva vida i la seva memòria alimentin un missatge racista de crueltat i incompetència africanes.
Font: Craig Murray