Això és el que hi ha darrere les eleccions alemanyes, escriu Hugo Dionísio.
Les eleccions a Turíngia i Saxònia, vistes com un referèndum sobre el govern Scholz/Baerbock i una bestreta del que vindrà el 2025, han confirmat l’erosió del govern alemany, demostrant que la «maledicció Zelenski» està viva i cuejant. Com més a prop s’està de l’expresident d’Ucraïna i actual dictador en espera, més probable és que caigui un govern. És una tendència gairebé inexorable.
Tanmateix, gairebé 80 anys després de la fi del terror nazi, el centre neoliberal predica la por al feixisme com la seva bandera preferida. Mentre atemoreixen els seus pobles amb les AFD d’aquesta vida, recolzen el banderisme a Ucraïna, Milei a l’Argentina i els colpistes d’extrema dreta a Veneçuela. I això és el que tenim: la lluita del centre neoliberal contra l’extrema dreta no és res més que una torpor oportunista, en què una casta privilegiada que es considera civilitzada no vol ser substituïda per una altra casta més traïdora.
I mentre allunyen els perills de l’«extrema dreta» eliminant els que realment podrien combatre-la, no eviten la seva autodestrucció, com és el cas de l’executiu Sholz/Baerbock. Aquesta és també la història de molts altres governs associats al centre neoliberal. Però aquesta susceptibilitat autodestructiva és només la cara visible –a Alemanya– d’una dinàmica social encara més profunda que s’identifica a tota la Unió Europea, experimentada al llarg del segle XXI, i que s’ha imposat, al meu entendre, a través de 4 processos crítics acceleradors, creats/utilitzats per produir l’efecte polític que estem veient avui. Si aquesta dinàmica no s’atura, conduirà de forma intencionada i inexorable a una nova farsa feixista, neofeixista, com vulguin anomenar-la.
El primer procés crític per accelerar el projecte neoliberal a Europa va coincidir amb la «Guerra contra el Terror» de Bush, en què es va embarcar tota l’OTAN, després dels atemptats a Espanya, Anglaterra o França, que va desembocar en la invasió de l’Afganistan i l’Iraq, la construcció de la Primavera Àrab i la destrucció de Líbia i Síria. Va ser en aquesta seqüència quan es va imposar des de Washington un procés de vigilància i centralització de la informació i la intel·ligència, atorgant als Estats Units el poder d’analitzar, controlar i coordinar els esforços de seguretat i creant les condicions subjectives a la població per acceptar el que vindria després: la vigilància massiva de tots els seus moviments per mantenir la seva seguretat.
Un altre moment crític va ser la crisi financera del 2008, que va imposar l’«Estat d’Austeritat Permanent», preparant la població per a la idea que demà, al cap i a la fi, no serà millor que ahir –només per a alguns–, accelerant el procés de destrucció de l’Estat del benestar i provocant la transició de valor més gran entre classes de la història recent, que havia tingut lloc als Estats Units i el Regne Unit just després de l’innombrable «Consens de Washington». Va ser amb la crisi del 2008 quan el Consens de Washington es va convertir finalment en política oficial de la Unió Europea. Durant tot aquest temps, els “inversors” estatunidencs han ocupat posicions dominants en sectors importants de tot Europa.
El tercer moment crític va ser la Covid-19, amb la introducció del Gran Reset de Davos i tota la ideologia de la nova normalitat. L’individualisme exacerbat, el narcisisme, la migració interna de les regions més pobres a les més riques i la immigració des de l’exterior cap al bloc occidental, desarrelant la gent de la seva pàtria, la seva cultura i la seva llengua, la desaparició del teixit social que dóna cohesió a les societats. La «Uberització» ha destruït les fronteres econòmiques que encara resistien. Una empresa de Califòrnia opera a Occident, des dels Estats Units, sense intermediaris, sense gastar un cèntim en logística local. Saltant-se les lleis i tota sobirania nacional, recull dades, les ven, les classifica i n’obté beneficis. D’altra banda, la Covid-19, acompanyada de tota la lògica de submissió als confinaments forçosos, restriccions de circulació i vacunacions obligatòries, ha creat les condicions subjectives per a la submissió acrítica a un model de governança.
Per si no n’hi hagués prou, amb l’Operació Ucraïna s’ha escombrat la darrera escletxa de sobirania dels països centrals de l’«Ordre basat en regles»: les forces armades. Torna la «interoperabilitat» i, amb ella, la generalització de l’estàndard OTAN, és a dir, l’estàndard estatunidenc, comprat als Estats Units, fabricat sota llicència dels Estats Units. L’estratègia i la tàctica militars es desenvolupen ara a Washington, on els Estats europeus no són més que llocs avançats de l’ordre basat en regles.
Informació i intel·ligència; economia i finances; organització social i política; defensa i seguretat; aquestes són les dimensions que s’han centralitzat i consolidat en cadascun dels moments crítics. Cadascun d’aquests 4 moments ha representartun salt evolutiu en la força amb què els Estats Units domina l’Ordre Basat en Regles. Per dominar el nou segle, l’espai vital s’ha de consolidar, coordinar des d’un centre reconegut, creant un bloc on les relacions es defineixin com un tot orgànic. Tot per preparar la confrontació entre blocs. Els resultats econòmics i socials d’aquest procés de millora, dirigit a Europa i destinat a convertir-la en secundària, han provocat una pèrdua relativa de poder, sentida pels pobles que, incapaços d’explicar-la, canalitzen aquesta frustració cap als qui en parlen com ningú: l’anomenada «extrema dreta». Davant la impotència, les promeses ajornades i la contradicció entre el discurs i la pràctica del centre neoliberal, la solució és en els que es mostren decidits i eficaços, encara que siguin brutals.
Fem una comparació històrica pertinent, per saber de què parlem. Durant el període en què va néixer el feixisme a Occident (sí, als Estats Units hi havia apartheid per als negres i, per tant, feixisme, fins i tot amb suposades eleccions), la riquesa es distribuïa de la manera següent: entre els anys 1920 i 1940, després de la «Primer Por Roja», el 10% més ric obtenia cada any entre el 43% i el 49% dels ingressos, l’1% més ric entre el 19% i el 22%, i el 50% més pobre entre el 14% i el 15%. L’Informe sobre la Desigualtat al Món no conté les dades agregades d’Europa, però a França els resultats tampoc no van ser gaire diferents dels dels Estats Units. Bàsicament, els Estats Units representaven la tendència de les economies més avançades.
La primera conclusió que se’n pot treure és òbvia: el període d’auge del feixisme al món occidental va coincidir amb un període d’agreujament de les desigualtats, de concentració de la renda, d’enorme concentració de la riquesa i de consegüent empitjorament de les condicions de vida i de treball. La resposta del sistema a aquesta crisi i a l’augment del poder de les reivindicacions dels treballadors, que es van organitzar en poderosos sindicats, va coincidir amb la creació del feixisme, el corporativisme (que defensava la pau social davant de la lluita dialèctica) i la repressió . Ens referim al terme «crisi» quan constatem un agreujament de les contradiccions resultants de la disparitat en la distribució de la renda entre els més rics i els més pobres
La derrota del feixisme nazi ho va canviar tot. Als Estats Units, el 1945, el 50% més pobre va començar a percebre més ingressos que l’1% més ric (del 15,8% al 14,2%), mentre que el 10% més ric es va reduir al 35,3 %. És aquesta diferència, de gairebé un 15% perduda pel 10% més ric, la que explica l’enfortiment de la classe mitjana estatunidenca i la construcció de l’anomenat somni americà. Sense aquesta transferència, els Estats Units difícilment s’haurien convertit en la superpotència que va ser, ni hauria derrotat l’URSS. Això explica també l’arribada a escena del maccarthisme (“Segona Por Roja” de 1950-57), una deriva feixista que “va netejar” els sindicats i les organitzacions de classe als Estats Units.
Fins als anys 70, la situació dels treballadors estatunidencs va continuar millorant, i les dades ho confirmen. El 1970, la riquesa controlada pel 50% més pobre va assolir el punt més alt (21,1%) i la del 10% més ric (i la de l’1% més ric també) el punt més baix (34% i 10, 1% respectivament). Les dades no poden ser més clares: l’edat d’or dels Estats Units coincideix amb el període en què la distribució de la riquesa produïda va ser més justa; també va ser el període amb més llibertat, democràcia, compromís polític i millors condicions de vida.
A França no va ser diferent, un cop derrotat el feixisme nazi i a partir del 1945, el 10% més ric va assolir el punt més baix (31,4%), l’1% més ric el 8,5% i el 50% més pobre va passar del 14,6% el 1934 al 20,5% el 1945. És una pena que no tinguem dades d’Alemanya, però si això no parla per si mateix…
Aquesta relació als Estats Units, per bé o per mal, va continuar fins al final de l’URSS i, el 1995, tot es va invertir per tornar al període anterior a la Segona Guerra Mundial. El «Consens de Washington» del 1989, que va decretar la globalització del neoliberalisme segons «l’escola de Chicago», coincideix amb l’any en què l’1% més ric torna a concentrar més del 14% de la renda anual, cosa que no passava des dels anys 50. A partir del 1989, la concentració ha continuat fins a l’actualitat, quan: el 2022, el 10% més ric concentrava el 48,3% de la renda anual, l’1% més ric el 20,9% i el 50% més pobre només el 10,4%. Cal assenyalar, en aquest sentit, que el 50% més pobre mai no havia tingut tan pocs ingressos anuals des que es tenen registres. El més baix que havien tingut mai als EUA va ser un 11% cap al 1850!
Tornant a les eleccions alemanyes. Estem vivint un període de la història occidental moderna en què la redistribució de la riquesa produïda (si parlem de la riquesa existent, és encara pitjor) està al punt més baix. A Europa, la situació encara no és tan greu com als Estats Units, però aquests 4 acceleradors crítics que he identificat (Guerra contra el Terror, Crisi Sobirana, Covid-19 i Guerra Freda 2.0), produiran necessàriament el mateix efecte de concentració de la riquesa que ja està degradant i destruint l’estat de benestar europeu, construït a partir d’una redistribució que, al cap i a la fi, encara manté alguns estàndards de justícia.
Tot i que no hi ha hagut grans canvis en la quantitat de riquesa obtinguda pel 50% més pobre als principals països europeus enumerats a l’Informe sobre la Desigualtat al Món, és l’anomenada «classe mitjana» la font de moltes de les queixes. A països com Suècia, Espanya, Portugal, França, Alemanya, Països Baixos i altres, la tendència és que el 50% més pobre perdi terreny davant del 10% més ric, encara que més lentament que als Estats Units a finals del segle passat. En altres paraules, es desenvolupen gradualment relacions econòmiques que estan produint una realitat material típica del període en què es va formar el feixisme.
Per això és hora de dissipar un dels mites, o dogmes, més importants que la narrativa oficial propaga sobre el feixisme: la característica principal del feixisme no és la repressió, sinó l’acceleració de la concentració de la riquesa i el seu lliurament a cada cop menys persones. Cada vegada menys persones tenen més poder econòmic, amb el que compren poder polític i fan que el sistema polític, fins i tot els que s’autoanomenen «democràtics», funcioni segons les seves condicions. Els grups de pressió, el finançament de campanyes i think thanks, o fins i tot el mateix món acadèmic, són alguns dels mitjans més utilitzats per interferir i donar forma a les solucions polítiques.
En lloc del procés de concentració de la riquesa, la repressió es pot produir en qualsevol sistema quan està en crisi o se sent amenaçat. Llevat de casos psicopatològics, la repressió és una resposta orgànica justificada per un atac extern o intern. Només algú molt distanciat o aliè a la realitat creu que no hi ha repressió als Estats Units i, més recentment, repressió intensificada a la Unió Europea. Tots els sistemes estatals disposen d’un aparell repressiu i la seva utilització de mitjans coercitius depèn del nivell de l’amenaça. En un estat feixista, l’aparell repressiu és a disposició de les elits més riques.
El mateix passa amb les eleccions. No és l’existència d’eleccions allò que determina la naturalesa feixista o democràtica d’un sistema. El que determina la naturalesa democràtica és l’abast de les seves polítiques. Si cobreixen o no els interessos de la majoria. Una elecció entre iguals, com passa als Estats Units, no és democràcia, és sufraguisme. Al final, seran el complex militar-industrial i Wall Street els que portin la veu cantant. Una altra característica de la democràcia és la seva capacitat per canviar la política econòmica quan no serveix els interessos de la majoria. Unes eleccions estèrils, amb escassa participació, en què governen partits minoritaris, com passa cada vegada més a Europa, no es poden explicar per la democràcia. Aquests partits minoritaris governen perquè la base econòmica a què serveixen els ho permet, fins i tot en minoria. En resum, el feixisme és possible amb eleccions. I mai veuràs un feixista assumint que és així.
Si l’estat en què es troben els Estats Units ja explica l’aparició d’un Trump, una «resposta» impotent per acabar amb els exèrcits d’indigents, ionquis i gent vivint en cotxes, remolcs o tendes de campanya; a la Unió Europea, aquest procés no és diferent i, encara que més tardà, s’està produint ara. També a Europa, la resposta del sistema a la crisi sorgeix com a resultat de l’aprofundiment de la contradicció en la redistribució de la riquesa. Com més gran sigui la contradicció, com més injusta sigui la redistribució, més produirà el sistema agents demagògics i reaccionaris que enlluernaran les masses més pobres culpant els més pobres: migrants, refugiats i altres, portats aquí precisament pels que acumulen més riquesa.
Per tant, és inacceptable que qualsevol persona responsable i coneixedora de les dinàmiques socials i en possessió d’informació fiable se sorprengui pel biaix electoral cap a l’extrema dreta. Tant més greu és que els representants polítics del centre neoliberal, que va del wokisme fins a l’ultraliberalisme (els partits wokistes eurosocialistes i socialdemòcrates acusen Maduro de cometre frau, però consideren Milei un jugador net!), una vegada més, com als anys 20 i 30, semblen crear les condicions materials per sucumbir a la dinàmica de la concentració de la riquesa, ja sigui per corrupció, encantament o por de ser destruïts (i tenen raons per tenir por), proporcionant, al seu torn i una vegada més, l’aparició de l’oportunitat feixista (ja sigui en el cas de l’AFD o no). El moment en què els superrics utilitzen la repressió estatal per protegir el procés de concentració de la riquesa.
Així doncs, ningú no es pot sorprendre que les masses treballadores descontentes i empobrides, víctimes de la rapinya, gran part d’ella duta a terme des de Washington, votin l’«extrema dreta». Després d’onades de revisionisme històric comparant el feixisme amb el comunisme (i el socialisme) i l’URSS amb l’Alemanya nazi, ha estat el centre neoliberal mateix el que ha legitimat l’extrema dreta. Si comparem partits acceptats, que mai no han promogut l’odi i la discriminació, amb partits que fan de la doctrina de l’odi i la discriminació les seves banderes, acabem normalitzant aquests últims.
A més, a diferència del vot als partits progressistes (en un sentit econòmic, marxista), que rebutgen i denuncien el wokisme com una característica desviada de la dreta, els partits de l’«extrema dreta», en canvi, no suposen cap perill per a la base econòmica que sustenta el centre neoliberal. Cap règim feixista va alterar el procés de concentració de la riquesa; al contrari, el va reforçar. Fins i tot avui, «l’extrema dreta» només defensa l’aprofundiment del model econòmic existent que, com he demostrat, va conduir al seu sorgiment en primer lloc.
I aquí veiem que el revisionisme històric no és innocent. Pretén crear una via d’escapament, una alternativa al centre neoliberal, sense que el poder real, el poder de la riquesa acumulada en l’economia, canviï de mans. D’aquesta manera, els grans concentradors guanyen temps, enganyant una vegada més les masses, atrapant-les en la repressió feixista. Quan el cop feixista, la desviació feixista o la deriva extremista neoliberal és enderrocada, les masses tornen a ser enganyades amb el centre neoliberal, en la mesura que no l’identifiquen com a pertanyent a la mateixa base econòmica que alimenta l’Estat feixista. I així perpetuen la seva explotació, movent-se entre formes més o menys agressives del mateix remei.
Ara com ara, les eleccions alemanyes no fan més que confirmar aquest cercle viciós. I l’empresonament en aquest cicle, una vegada més, en un procés de repetició històrica, amaga l’assoliment més gran del globalisme neoliberal, federalista i finançaritzat: la formatació del coneixement fins al punt que els especialistes, extremadament competents en el seu camp, són incapaços de mirar més enllà del que els han ensenyat. En aquest sentit, el feixisme no és res més que una especialització, un aprofundiment de l’etapa actual del neoliberalisme globalista. El mateix bel·licisme, ja sigui als Estats Units (i no s’acabarà amb Trump) o al centre neoliberal (per ara), és també una de les conseqüències del procés de «feixistització econòmica» de la vida política. És el resultat d’una tendència cada cop més agressiva a apropiar-se de la riquesa, fins i tot mitjançant la guerra.
Quan sento economistes molt competents (no estic ironitzant), amb canals populars, criticar Occident per sucumbir, entre altres raons, als salaris alts, m’adono que el llegat ideològic neoliberal és molt pesat. Cap d’aquests economistes tan competents no és capaç de mirar més enllà de l’esquema neoliberal que els van ensenyar. Es limiten a reproduir allò que els han ensenyat, sent mers instruments de la lògica d’acumulació i saqueig occidental.
La incapacitat de somiar i aspirar a allò que ara es considera impossible és l’herència més pesada dels darrers 100 anys que els Estats Units ens han llegat. Les eleccions alemanyes, en la divisió entre somiadors, situacionistes i aprofundidors, demostren aquesta tensió latent. Mostren que hi ha els qui somien, però les forces de la por, l’odi i la reacció són més fortes que mai. El neoliberalisme és el seu aliment preferit.
Neoliberalisme: l’avantsala del feixisme! Això és el que s’amaga darrere les eleccions alemanyes.
Font: Strategic Culture Foundation
Informe Desigualtats S.A. d'Oxfam (Solidarios CanalSur, 05.02.2024)