«No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això»
LLUÍS LLACH
Possiblement aquesta cançó del genial cantautor retrata com cap altra el desencís de la gent d’esquerres amb la democràcia que va sorgir del franquisme. Tantes lluites, tants de sacrificis, tant de dolor perquè moltes coses seguissin com abans.
La versió actual, no tan poètica, del «no és això» serien les «línies vermelles», traspassades les quals decidim retirar la confiança als qui havíem votat: una carretera, la poruga política lingüística, el model de sanitat poc pública, poca inversió en educació, no prohibir prou places turístiques (o prohibir les que afecten la meva propietat), l’ecotaxa no és prou eco, no prohibir la construcció en sòl rústic (o prohibir la construcció en el meu terreny), el nomenament d’algun impresentable… Fins i tot, les cabres d’Es Vedrà són una línia vermella per a alguns. Tots en tenim, potser més d’una, de línies vermelles que ens fan perdre la il·lusió. I la frustració s’escampa, obrint pas al retorn dels qui han comandat tota la vida.
Per paga, els diaris gairebé només destaquen allò que els nostres governants han fet malament, o només transmeten la sensació que els polítics no fan res, més enllà de barallar-se entre ells. Però no ens recorden que les nostres institucions són pobres, espoliades per un Estat insaciable, que tuda i malbarata els nostres imposts. I, per part nostre, exigim que el partit que votàrem compleixi la totalitat del seu programa, malgrat saber que necessita el suport d’altres partits per governar. I no perdonam els errors propis ni els dels altres.
I, tal vegada, és el moment de pensar en tot allò que «els nostres» han fet bé, malgrat les pors, les renúncies o les limitacions econòmiques, i comparar-ho amb l’herència rebuda. Potser les més de mil famílies a les quals l’Ajuntament de Palma ha evitat el desnonament no estan tan decebudes, o els centenars de persones que han accedit a una de les noves places de residència creades, o les que poden menjar gràcies a la renda mínima de reinserció, o els milers de professionals de la sanitat i l’ensenyament que han recuperat una de les places que l’anterior govern havia retallat, o la gent que ha trobat conhort en l’exhumació de fosses de la dictadura, i les dones maltractades, i els pensionistes que ja no han de pagar els medicaments… Per no parlar, ja que no poden, dels peixos i de les plantes de la mar que habiten els milers i milers de noves hectàrees protegides, i de l’ambiciós canvi de model energètic encetat, o de les desenes de projectes per restaurar el medi ambient gràcies a la tan criticada, per uns i altres, ecotaxa. La qual, per cert, també serveix per ajudar les famílies sense llar, víctimes de l’encariment de l’habitatge per mor del turisme. O és que només hem de pensar en els ocellets?
I, a la vegada, recordar que en una legislatura es poden perdre conquestes que havia costat gairebé una vida aconseguir-les. Sobretot quan veim cavalcar, literalment, els fills del franquisme. I, si tot això no basta per desempallegar-nos de la frustració i del desencís, recordem que hi ha gent tancada a la presó sense judici, o exiliada per posar urnes o per cantar una cançó. I he arribat a una conclusió: ara mateix és molt senzill aturar el franquisme, basta votar. Més tard resultarà molt perillós enfrontar-s’hi, aquests no van de bromes!