L’autor mira enrere per recordar el líder assassinat de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là, les vegades que el va entrevistar i l’impacte a la regió del seu assassinat.

No hi ha dubte que els líders importen en la vida de les nacions i els moviments, per més que calgui reconèixer el paper que tenen les masses de gent corrent i treballadora.

La mort del president egipci Gamal Abdul Nasser el 1970 va canviar per sempre el panorama polític de la regió i va contribuir a iniciar el que comunament es coneix com a «era saudita» (és a dir, el domini de l’Aràbia Saudita sobre els assumptes del món àrab).

L’impacte del líder de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là, en la qüestió araboisraeliana ha estat, potser, més gran que el de Nasser perquè ha estat més eficaç –des del punt de vista de la lluita àrab contra l’agressió i l’ocupació israelianes– en la seva comprensió i contenció de l’amenaça israeliana cap al Líban i Palestina.

Nasser va perdre terres en mans d’Israel a la guerra, mentre que Nasral·là va tenir un paper fonamental en l’alliberament del sud del Líban el 2000, sense fer cap concessió a Israel.

És prematur avaluar l’impacte del pas d’algú amb l’estatura i la influència de Nasral·là en la política àrab, particularment en el problema palestí. Però és segur que la regió no serà la mateixa després de la seva mort.

Tal va ser el seu impacte que els governs occidentals i del Golf van dedicar milers de milions de dòlars a soscavar la seva popularitat a tota la regió. Des de la guerra de juliol del 2006 (quan Israel va ser humiliat al camp de batalla, i quan EAU i l’Aràbia Saudita estaven del costat d’Israel), l’aliança occidental-israeliana-golf va treballar per soscavar l’Hesbol·là i el seu líder.

Els mitjans de comunicació àrabs es van dedicar a l’únic propòsit de combatre Nasral·là i situar-lo en un racó purament sectari, presentant-lo com un titella iranià (quan en realitat era una persona que prenia les decisions juntament amb els seus aliats iranians. A les fotos amb el general iranià Qasem Soleimani, assassinat pels Estats Units, per exemple, aquest últim era clarament el seu subaltern en rang). No hi ha dubte que els líders en la vida de les nacions i els moviments importen

El sorgiment de Nasral·là

Nasral·là deu el seu sorgiment a la dura voluntat i determinació que més tard van caracteritzar el seu lideratge. Va començar amb la seva participació amb camarades el 1982, quan es van separar del moviment Amal per formar una nova organització que va fructificar plenament el 1985 amb la declaració oficial de l’Hesbol·là com a nova organització politicomilitar.

Abans del 1985 existien grups dispars que més tard s’unirien en un sol partit. El 1982, ajudats pel govern iranià i els seus Guàrdies Revolucionaris, aquests grups de xiïtes libanesos (i només eren desenes) van decidir rebutjar l’ordre que Israel intentava imposar al Líban.

Aquests grups anònims van empènyer llavors Israel cap al sud de Beirut i van expulsar les tropes estatunidenques del Líban després de matar 220 marines estatunidencs en un atac a les seves casernes el 23 d’octubre del 1983. Segons Ronald Reagan, van ser «redesplegats» el febrer de 1984 (Estats Units es va consolar envaint el petit país caribeny de Granada el 25 d’octubre de 1983, dos dies després de l’atac a les casernes).

Nascut en la pobresa

Nasral·là va néixer al si d’una família empobrida d’un poble del sud del Líban, prop de Tir. Però va créixer a l’est de Beirut, en un barri xiïta molt pobre a l’est de la capital. El seu pare era botiguer i, sense que molts ho sabessin, no era religiós sinó partidari laic del Partit Nacional Social Sirià (un partit polític laic i progressista dedicat a l’alliberament de Palestina i la unificació de la Gran Síria).

La família es va veure obligada a abandonar Beirut Est per les milícies de dreta armades i recolzades per Israel, que van perpetrar campanyes de neteja sectària i ètnica contra musulmans i palestins. La família es va reassentar als suburbis del sud de Beirut, la mateixa zona on va morir divendres per un atac aeri israelià.

Era conegut com un estudiant seriós que va decidir molt aviat especialitzar-se en estudis religiosos. Va ser, sense gaires diners, a les escoles religioses xiïtes de Nayaf, on va ser pres sota l’ala d’Abbas al-Musawi, un estudiant religiós més veterà que serviria durant gran part de la seva vida com a mentor de Nasral·là.

Musawi també es convertiria més tard en el líder de l’Hesbol·là. Nasral·là el va succeir el 1992, quan el govern israelià va assassinar Musawi juntament amb la seva dona i el seu fill.

La dècada de 1980, Nasral·là es va involucrar en el nou moviment que més tard es convertiria en l’Hesbol·là. Va ocupar càrrecs polítics i de seguretat i en un moment donat va ser cap de seguretat dels suburbis del sud de Beirut. Però va ser la seva estreta col·laboració amb el cap de seguretat militar, Imad Mughniyah, el que va fer que l’organització fos tan eficaç per als seus fins (o tan perillosa i letal per als seus enemics).

Nasral·là va pujar ràpidament en l’escalafó degut en gran part a la seva gran intel·ligència, el seu treball dur, la seva serietat, el seu carisma, i no li va venir gens malament portar-se molt bé amb Musawi, el líder de l’Hesbol·là en aquell moment. Quan Musawi va ser assassinat el 1992, Nasral·là era l’elecció lògica com a líder, i és clar que ha deixat la seva empremta i ha portat el partit en una direcció molt diferent.

Es pot dir que Nasral·là va libanitzar el partit (en paraules de l’acadèmic libanès Bashir Saade) i va reduir el seu fort contingut religiós, que va caracteritzar la seva retòrica durant gran part de la seva història inicial. Nasral·là va persuadir els seus col·legues del partit perquè abandonessin d’una vegada per totes l’objectiu declarat d’una República Islàmica.

Va explicar en repetides ocasions a les seves bases, i als libanesos en general, que va arribar a comprendre que el Líban és massa divers perquè el domini un sol grup. En aquest sentit, Nasral·là va introduir l’Hesbol·là en el sistema polític libanès, amb els seus avantatges i inconvenients, els seus punts forts i les seves febleses.

Liderar mitjançant l’oratòria

El lideratge de Nasral·là està estretament lligat a la seva manera de pronunciar discursos. El seu discurs l’estiu del 2006 durant la guerra amb Israel, quan va dir als oients que miressin un vaixell israelià cremant al mar, el va propulsar a un nivell panàrab no vist des dels dies de Nasser (aquest estatus patiria més tard després de la intervenció a Síria).

Els seus discursos són únics. Feia servir una combinació de tècniques: àrab clàssic i col·loquial, i l’ús de l’humor i el sarcasme. Els seus discursos estaven ben organitzats, tot i que sovint eren llargs. Gràcies als seus dots oratoris, el poble àrab va arribar a conèixer i admirar Nasral·là.

He entrevistat Nasral·là diverses vegades al llarg dels anys com a part de la meva recerca sobre l’organització. Vaig escriure per primera vegada sobre el partit quan era estudiant de postgrau a Georgetown el 1985 (per a un article a Middle Eastern Studies, i en què retreia al partit haver robat idees organitzatives d’organitzacions leninistes).

Esquerrans substituïts

La meva primera opinió reflectia les frustracions i fins i tot l’antagonisme d’un progressista d’esquerres descontent amb l’ascens dels grups islamistes que van desplaçar les organitzacions comunistes al Líban. No és que l’Hesbol·là les apartés per força, però els socialistes i esquerrans van patir moltes mancances i van mostrar amplis símptomes de corrupció durant els anys de domini de l’OLP al Líban.

A més, després de la invasió israeliana del 1982, gran part de les organitzacions del Moviment Nacional Libanès (la coalició d’esquerres) es van esfondrar de la nit al dia i l’MNL es va dissoldre dies després de la invasió israeliana. La genialitat de l’Hesbol·là va consistir a anar en contra de la tendència popular derrotista i confiar fermament en la capacitat d’aquest petit grup per portar a la derrota l’aliança israeliana-estatunidenca al Líban.

Recordo que quan jo era molt crític amb l’Hesbol·là, Edward Said i el pensador nacionalista àrab Clovis Maksoud em van parlar de la meva actitud i em van dir que havia d’apreciar el significat de les operacions militars de l’Hesbol·là contra Israel i la importància que això tenia en termes històrics per a la causa palestina.

La meva impressió de Nasral·là va ser que era diferent d’altres líders polítics que he conegut o entrevistat al llarg dels anys. Era més intel·ligent que la majoria i sens dubte es feia passar pel màxim expert en assumptes israelians.

Va invertir en l’estudi d’Israel més que qualsevol altre líder àrab que jo conegui i fins i tot més que qualsevol líder de l’OLP anterior a ell; Arafat no sabia gaire sobre Israel en comparació.

Un cop vaig preguntar a Nasral·là per la seva rutina diària de lectura i em va explicar que la seva lectura d’assumptes israelians feia que se’n ressentissin els deures de lectures religioses (encara que està obligat a llegir regularment en aquest camp per mantenir el seu rang religiós i poder ascendir).

Un cop, després de la invasió estatunidenca de l’Iraq el 2003, li vaig fer una llarga pregunta en què criticava mordaçment la postura de l’Hesbol·là i la seva relació amb personalitats xiïtes que van col·laborar amb l’ocupació estatunidenca.

Va somriure i em va dir:

«Fa unes setmanes, algú va esmentar el seu nom en la meva presència i li vaig dir: El Dr. As`ad és estatunidenc. Perquè els àrabs sempre comencen una reunió o una entrevista preguntant pels fills i la família, mentre vostè comença amb una pregunta en tres parts i sense les cortesies comunes.»

Nasral·là tenia sentit de l’humor quan la majoria dels clergues del Pròxim Orient tenien el rostre adust i sever. Un cop li vaig preguntar per què els clergues musulmans poques vegades somreien. Va riure, però no va dir res. Està disposat a escoltar les crítiques al seu partit i al seu paper. Un cop li vaig preguntar si havia estat un error per part seva lliurar a l’últim cap de seguretat sirià al Líban, Rustom Ghazali, un AK47 com a regal de comiat.

S’ho va pensar durant un minut i va dir que potser en retrospectiva sí que ho va ser. Això és una cosa molt rara entre els líders libanesos i àrabs.

I quan, després del 2006, va dir que si hagués sabut de la destrucció i la mort de la guerra potser no hauria ordenat la captura de soldats israelians per intercanviar-los per ostatges libanesos. Va ser criticat per això pels seus enemics del Golf, com si hagués dit alguna cosa dolenta. En realitat, la seva declaració mostrava preocupació per les vides dels libanesos.

Nasral·là, a diferència de la majoria dels líders polítics del Líban, era un oient excel·lent, escoltava els altres i s’envoltava d’assessors en diferents assumptes d’interès.

No hi ha hagut mai un líder libanès –i això inclou tots els líders esquerrans i comunistes del passat– que hagi invertit tant en l’alliberament de Palestina com ell. Per ell, era una qüestió de doctrina que va heretar de Khomeini, per qui sentia el màxim respecte i reverència (una vegada em va dir que només dues persones van predir el col·lapse de la Unió Soviètica: Zbigniew Brzezinski i Khomeini; li vaig respondre cortesament que n’hi havia d’altres).

Els seus errors

En seguir la carrera política de Nasral·là cal reconèixer que va cometre molts errors (des del punt de vista dels seus propis interessos) al llarg del camí.

En primer lloc, el primer període de l’Hesbol·là, quan es van produir molts actes de violència i segrestos d’occidentals innocents a Beirut. A això em va respondre que això va ser abans del període en què existia una organització oficial de l’Hesbol·là.

En segon lloc, l’entrada de l’Hesbol·là en l’escena política després de l’assassinat de Hariri va ser, al meu entendre, un gran error polític perquè va permetre que el partit es desviés del seu objectiu de lluitar contra Israel i s’enfangués en els assumptes minuciosos i bruts de la política libanesa.

L’Hesbol·là, fins i tot amb l’orientació de Nasral·là, no ho va fer bé dins del sistema polític i les seves aliances sectàries, especialment amb el Partit Tayyar de Michel Aoun, es van enfonsar en gran mesura els darrers anys. Crec que va prioritzar la seva aliança amb l’aliat xiïta, Amal, sobre totes les altres aliances, privant així el partit d’un suport multisectari molt més ampli al Líban.

Això va demostrar ser un gran error, especialment a la llum del darrer any, quan la majoria dels partits cristians no es van identificar amb la lluita de l’Hesbol·là contra Israel (i això contrasta amb el suport que els Tayyar van prestar a l’Hesbol·là el 2006).

En tercer lloc, la intervenció de l’Hesbol·là a Síria va ser un altre assumpte polèmic en què el partit, que es dedica a la lluita contra Israel i l’imperialisme, es va desviar i es va empantanegar en la guerra civil a Síria. Hom pot entendre la decisió (des de la seva pròpia perspectiva almenys) d’involucrar-se a Síria, atesa la sèrie d’atemptats de l’ISIS i d’altres fanàtics religiosos que tenien com a objectiu els xiïtes i l’Hesbol·là, i donada la relació entre alguns d’aquests grups i Israel.

Però la manera com l’Hesbol·là va gestionar aquesta intervenció va permetre als enemics àrabs de l’Hesbol·là pintar-la com a sectària. Gran part de la retòrica del partit que va acompanyar aquesta intervenció es va presentar en termes sectaris, i no en termes relacionats amb la lluita contra l’agressió i l’ocupació israelianes.

Els Estats Units celebren l’assassinat de Nasral·là i no es diu res dels centenars de civils innocents que van quedar aixafats sota la runa després que Israel llancés 85 bombes devastadores sobre sis edificis residencials dels suburbis del sud. Els mitjans occidentals es poden referir a la incineració de tots aquests residents d’aquells edificis que es van convertir en cendres com un “atac quirúrgic”.

El govern israelià ha admès haver informat el govern de Biden de la decisió d’assassinar Nasral·là, tot i que el govern estatunidenc ha intentat posteriorment distanciar-se d’aquesta decisió de manera poc convincent.

Però és segur que el govern de Biden va haver d’aprovar la decisió de matar Nasral·là després que el govern dels Estats Units havia rebutjat els plans israelians de matar-lo durant molts anys.

Fa més de 15 anys estava fent una xerrada sobre el conflicte araboisraelià a la Facultat de Dret de la Universitat de Texas. Vaig reconèixer entre el públic l’almirall Bobby Inman (exdirector adjunt de la CIA). Durant el torn de preguntes, algú em va preguntar sobre l’Hesbol·là i Nasral·là i si Israel prendria la decisió d’assassinar-lo.

Vaig respondre a la pregunta tan bé com vaig poder. Després, l’Inman se’m va acostar, es va presentar i em va portar a part. Va parlar sobre aquesta pregunta en particular, sobre el possible assassinat israelià de Nasral·là i va dir en termes contundents: Israel no gosarà eliminar Nasral·là.

Li vaig preguntar: per què no?

Va dir: simple. Perquè el govern dels Estats Units va dir categòricament i repetidament als israelians que no matarien Nasral·là per les repercussions per a la regió i els interessos dels Estats Units.

Sabent que Biden no ha posat línies vermelles a Israel des del 7 d’octubre, seria l’únic president estatunidenc que també aixecaria aquesta única línia vermella.

Nasral·là, a diferència de Nasser, deixa darrere seu una doctrina i una organització forta que probablement sobreviurà a la implacable campanya d’assassinats i matances d’Israel. L’Hesbol·là ha patit un cop molt dur, el pitjor des de la seva formació, però és probable que torni a emergir com una organització diferent sota un nou lideratge.

És possible que els Estats Units s’oposessin a l’assassinat perquè sabien que ningú més que Nasral·là podia controlar una organització tan perillosa (des del punt de vista dels Estats Units).

Després de Nasral·là, l’organització podria ser menys disciplinada i potser més perillosa per als interessos dels Estats Units.

As`ad AbuKhalil és professor libanès-estatunidenc de Ciències Polítiques a la Universitat Estatal de Califòrnia, Stanislaus. És autor del “Diccionari històric del Líban” (1998), “Bin Laden”, “L’Islam i la nova guerra dels Estats Units contra el terrorisme” (2002), “La batalla per l’Aràbia Saudita” (2004) i va dirigir el popular blog “L’àrab furiós”. Tuiteja com @asadabukhalil.

Font: Consortium News

Foto: Hassan Nasral·là durant una conversa amb funcionaris iranians el 2019. (Khamenei.ir, Wikimedia Commons, CC BY 4.0)

El líder de l'Hesbol·là revela el suport dels Estats Units a Daesh al Líban (HispanTV, octubre 2023)