L’acusació d’Assange és reconeguda per molts grups de llibertat d’expressió com el cas més important de llibertat de premsa del nostre temps. Tanmateix, amb l’apagada dels mitjans de comunicació i el silenci absolut dels líders polítics sobre aquest important assumpte, la criminalització del periodisme continua sense que la gent se n’assabenti.

El dilluns 13 de gener, el fundador de Wikileaks, Julian Assange, va comparèixer davant el Tribunal de Magistrats de Westminster en la seva lluita contra l’extradició als Estats Units. L’audiència administrativa es va centrar en la falta d’accés d’Assange a un advocat, cosa que li dificultava la preparació adequada del seu cas. La seva advocada, Gareth Peirce, va dir a la jutgessa que la presó britànica impedeix al seu client revisar proves clau. Només ha estat dues hores amb ell des de l’última audiència al desembre.

La tragèdia de la injustícia està entreteixida en el propi sistema jurídic del Regne Unit. Aquesta audiència processal, que originalment estava programada per al dimarts, es va avançar un dia el darrer minut. Això va donar a l’equip de defensa d’Assange només una hora amb ell en lloc de tot el dia que esperaven.

Assange ha estat acusat de 17 càrrecs d’espionatge per publicar els documents del govern que exposen els crims de guerra dels Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan, i la tortura a Guantánamo. L’acusació d’Assange és reconeguda per molts grups de llibertat d’expressió com el cas més important de llibertat de premsa del nostre temps. Tanmateix, amb l’apagada dels mitjans de comunicació i el silenci absolut dels líders polítics sobre aquest important assumpte, la criminalització del periodisme continua sense que la gent se n’assabenti.

La traïció dels Estats Units als seus ideals

De què tracta realment aquest processament d’Assange? Per què els estatunidencs s’han de preocupar per aquest periodista australià que està acusat de violar la Llei d’Espionatge pel nostre govern? WikiLeaks ha canviat radicalment el panorama dels mitjans de comunicació. Publicant informació veraç sobre els Estats Units, l’organització es va enfrontar al Pentàgon i la CIA. No obstant, l’eficàcia del seu intrèpid periodisme no és l’única raó per la qual Assange s’ha convertit en un presoner polític; designat com a enemic de l’Estat i torturat psicològicament dins de la presó de Belmarsh (abans coneguda com la badia de Guantánamo al Regne Unit).

La publicació de WikiLeaks el 2010 del vídeo “Assassinat Col·lateral” va revelar una història oculta dels Estats Units. Les imatges en brut d’un atac de l’exèrcit estatunidenc en un suburbi de l’Iraq, dut a terme sota l’estendard de l’”Operació Llibertat Iraquiana” van recuperar pàgines perdudes de la història. Les imatges desplegades vistes des d’un helicòpter Apache es remunten a una època anterior a la invasió de l’Iraq, abans de l’11 de setembre, i fins i tot abans que comencés l’addicció de la nació al petroli; al genocidi dels nadius en la guerra lliurada amb les armes i canons estatunidencs.

Els records recuperats permeten a la gent veure la hipocresia i la traïció dels Estats Units als seus propis ideals. Això, que es manifesta en l’exclusió d’alguns de la premissa de la igualtat de totes les persones, es va declarar com una veritat evident en el seu document fundacional.

Continuant les lluites del passat

Assange, a través del seu treball amb WikiLeaks, no només va informar al públic sobre els problemàtics inicis dels Estats Units, sinó que també va proporcionar un mecanisme perquè la gent redimís el seu passat no explicat. Al llarg de la història, des del desafiament dels abolicionistes fins al moviment pel sufragi femení, les demandes d’igualtat van venir des de baix. La gent comuna i corrent va traspassar els límits de la Constitució perquè els ideals de la Declaració d’Independència fossin legalment vinculants.

Els anys 60 van portar amb si una agitació política, i la resistència es va fer sentir amb tota la seva força. Individus com Rosa Parks, Martin Luther King, Jr. i Malcolm X, a través de les seves paraules i accions conjuntes, van inspirar la gent negra a mobilitzar-se en la seva lluita per assolir els drets civils. Mario Savio, el portaveu del moviment de llibertat d’expressió, va instigar les protestes estudiantils arreu del país contra la censura del govern i la restricció de la llibertat d’expressió a les universitats.

En aquesta era digital, Assange, que ha guanyat nombrosos premis de periodisme, va trobar la manera d’ajudar a una nova generació dels Estats Units a continuar aquesta lluita del passat. Ho va fer innovant una nova forma de periodisme en línia que funciona amb programari lliure.

Experiment obert de democràcia

Jérémie Zimmermann, enginyer informàtic francès i cofundador de l’organització més destacada d’Europa que defensa les llibertats en línia, va descriure el programari lliure com un contracte social i ha assenyalat que és una forma d’organitzar una esfera pública.

Zimmermann va aprofundir més per revelar que el motor del programari lliure és l’amor. Va descriure com “l’amor es basa en la comprensió, la comprensió dels nostres defectes i els dels altres”. Després va parlar de com el programari lliure és “una pràctica alegre amb un paper per a tots on aprenem col·lectivament sobre els nostres defectes, on aprenem a equivocar-nos i estimar els nostres fracassos, i aprendre sobre els nostres fracassos”.

Amb WikiLeaks com a projecte de programari lliure, Assange va aportar un amor a Internet que podria transformar-lo en una poderosa eina per a la democràcia. Aquest amor compartit entre els joves que van créixer a Internet va alimentar actes de desobediència civil. La exanalista d’intel·ligència de l’Exèrcit dels Estats Units, Chelsea Manning, va encendre l’espurna de la consciència revelant el major tresor de secrets d’estat de la història dels Estats Units. Aquesta figura que està darrere de la revelació per part de Wikileaks dels crims de guerra de l’Era Bush segueix empresonada per negar-se a cooperar en un gran jurat que té com a objectiu l’editor.

Des de Manning fins a Jeremy Hammond i Edward Snowden, les onades de denunciants han creat una insurgència de coratge contagiosa. Els qui estan dins de les institucions i volen canvis es van oferir a desafiar les lleis injustes per defensar els alts ideals. Això va donar inici a un experiment obert de democràcia, creant una xarxa que busca entendre les faltes, col·labora per esmenar-les i convida tothom a participar en la visió d’una nova societat.

Reclamant la nostra història

Amb aquesta plataforma de democràcia que Assange va ajudar a llançar, què va intentar fer? Assange va arribar a veure com es converteix en passiva la gent comuna; com se li dóna l’esquena i se l’exclou dels processos vitals de presa de decisions. Va decidir posar-se del costat dels oprimits, volent ajudar la gent a reconèixer el seu propi potencial.

Trobant-se en règim d’aïllament en una presó de màxima seguretat a Londres, Assange ha rebut el Premi Dignitat 2019 pel seu suport a la lluita del poble català per la independència i la seva lluita contra la brutalitat policial espanyola. Així com aspirava a caminar al costat dels catalans en el seu camí cap a l’autodeterminació des de darrere de la pantalla de l’ordinador dins d’una petita habitació de l’ambaixada equatoriana, on cadascun dels seus moviments era vigilat per la CIA, també es preocupava pel destí dels Estats Units i en què s’està convertint.

Després de l’audiència de dilluns, mentre era transportat des de la Cort de Magistrats de Westminster, Assange va mirar una multitud des de l’interior d’una furgoneta policial i va reconèixer el seu suport mentre un home cridava ben fort: “Sigues fort, seràs lliure”. Assange ha sacrificat la seva llibertat perquè tots poguéssim ser lliures. Divulgant els documents, WikiLeaks ha posat en marxa una història congelada. La història està succeint ara, i la lluita d’Assange per la llibertat és la nostra història, en la qual cada persona té un paper important per exercir.

Només si cadascun de nosaltres tria lliurement respondre a aquest amor pel món que Assange ha demostrat, podrem reclamar la nostra pròpia història. Només a través de l’amor mutu que ens permet veure la profunditat dels nostres defectes i trobar la saviesa a través dels nostres errors i fracassos, podrem començar a treballar per corregir els  abusos dels nostres líders i, junts, posar fi a aquest atroç atropellament de la justícia.

La doctora Nozomi Hayase és assagista i autora de WikiLeaks, the Global Fourth Estate: History Is Happening. Segueixi-la a Twitter:  @nozomimagine

Font: Common Dreams